El meu cap, Max E. K, jueu valencià originari d'un Hamburg que els nazis havien fet inhabitable per a la seua família, m'havia aconsellat un curs d'anglès a Bournemouth, Anglaterra, dins d'un programa de l'empresa anomenat Idiomes 2/3 1/2. Dit en pla: el Banc em pagava les dues terceres parts del cost del curs, a canvi de que jo, al meu torn, els hi donés la meitat del temps despès al curs en concepte de vacances fetes.
El tracte m'havia semblat no ja just, sinó esplèndid, i més quan, per acabar-ho d'adobar, havia aconseguit que el Departament que Max dirigia amb mà de ferro, em donés una beca equivalent al terç del curs no cobert per l'empresa. De manera que havia contractat el curs a l'ACEG, havia fet la maleta i de cap que hi falta gent, cap a la Gran Bretanya.
Així que, diumenge 6 de juliol de 1980, cap a migdia, l'avió aterra a Heathrow, i jo em disposo a recollir la maleta i passar la duana.
L'agent de la duana em diu alguna cosa que no acabo d'entendre. Li faig el “pardon?” que m'han insistit com a correcte a l'acadèmia Inlingua, en comptes de l'immediat “what?” que em delataria, pobre de mi, com allò que realment sóc, un de tants estrangers sense puta idea d'anglès.
El duaner continua xerrant. Intento obrir les orelles. Res, com si no me les hagués netejat de cera en milanta anys. A poc a poc, i gràcies a la bona voluntat de l'agent, li vaig entenent qualque cosa:
-Where are you from?
-From Spain, -que li dic.
-I que hi vens a fer aquí?, -li mig endevino al tercer o quart intent.
-To study a course of english, -que li responc en la meua mitja llengua.
I així una pregunta rere una altra i una altra, i jo, malgrat l'aire condicionat, suant com un porc, si és que els porcs suen.
Atrapat a la duana, l'interrogatori sembla no acabar-se mai. En pocs minuts ja estaré disposat a confessar l'assassinat d'en Kennedy, o inclús la mort al llit d'en Franco si molt convé.
El duaner somriu lleument i, al remat, tot segellant-me i tornant-me el passaport, em diu en un molt correcte spanish sota el que crec endevinar un mínim i irònic accent andalús:
-Y usted cree que con sólo un mes será capaz de aprender algo?
-Lo intentaré -que li dic, més roig que un titot, i ja també en espanyol- lo intentaré.
I bé que ho vaig intentar, ho juro, però les seves paraules, ho reconec ara, trenta-un anys després, certament, no eren pas cap pregunta, sinó una frase profètica, realment!
Certainly, his words were not really any question at all, but a prophetic sentence, actually!
El tracte m'havia semblat no ja just, sinó esplèndid, i més quan, per acabar-ho d'adobar, havia aconseguit que el Departament que Max dirigia amb mà de ferro, em donés una beca equivalent al terç del curs no cobert per l'empresa. De manera que havia contractat el curs a l'ACEG, havia fet la maleta i de cap que hi falta gent, cap a la Gran Bretanya.
Així que, diumenge 6 de juliol de 1980, cap a migdia, l'avió aterra a Heathrow, i jo em disposo a recollir la maleta i passar la duana.
L'agent de la duana em diu alguna cosa que no acabo d'entendre. Li faig el “pardon?” que m'han insistit com a correcte a l'acadèmia Inlingua, en comptes de l'immediat “what?” que em delataria, pobre de mi, com allò que realment sóc, un de tants estrangers sense puta idea d'anglès.
El duaner continua xerrant. Intento obrir les orelles. Res, com si no me les hagués netejat de cera en milanta anys. A poc a poc, i gràcies a la bona voluntat de l'agent, li vaig entenent qualque cosa:
-Where are you from?
-From Spain, -que li dic.
-I que hi vens a fer aquí?, -li mig endevino al tercer o quart intent.
-To study a course of english, -que li responc en la meua mitja llengua.
I així una pregunta rere una altra i una altra, i jo, malgrat l'aire condicionat, suant com un porc, si és que els porcs suen.
Atrapat a la duana, l'interrogatori sembla no acabar-se mai. En pocs minuts ja estaré disposat a confessar l'assassinat d'en Kennedy, o inclús la mort al llit d'en Franco si molt convé.
El duaner somriu lleument i, al remat, tot segellant-me i tornant-me el passaport, em diu en un molt correcte spanish sota el que crec endevinar un mínim i irònic accent andalús:
-Y usted cree que con sólo un mes será capaz de aprender algo?
-Lo intentaré -que li dic, més roig que un titot, i ja també en espanyol- lo intentaré.
I bé que ho vaig intentar, ho juro, però les seves paraules, ho reconec ara, trenta-un anys després, certament, no eren pas cap pregunta, sinó una frase profètica, realment!
Certainly, his words were not really any question at all, but a prophetic sentence, actually!
2 comentaris:
Bon relat, sigui veritat o no, tant dona. Realment, un mes es poc per apendre anglés a la gran Bretanya, manco tenguis l'ajut de alguna petita britànica que per això les novies també ajuden.
Muy buena la anécdota, y muy bien contada. Seguro que la frase fue menos profética de lo que dices; al fin y al cabo los ingleses siempre quieren hacer pasar su lengua por más difícil de lo que realmente es, y si no fíjate qué fácil es entenderse en inglés con un polaco, un alemán o, incluso, con un japonés; y lo difícil que es hacerlo con un inglés.
Publica un comentari a l'entrada