El passat onze de març, divendres, el meu fill Jordi i Belén, la seva parella, anaven cap a Madrid i toparen, a l'altura del Perelló, amb un pobre cadell perdut/abandonat a la carretera.
Com que encara eren molt a prop de Cullera, ens cridaren a Tere i a mi, per contar-nos-ho, diguem que amb la secreta intenció de tornar i deixar-nos-el.
Però en dir-nos que era un cadell de Rottweiler, la dona, sense deixar-los acabar, digué que un gos tan perillós no entraria mai a casa, i menys quan estem esperant que ens regalin en pocs mesos un cadell de King Charles Spaniel, promès de fa temps, i molt menys encara quan, en pocs mesos també, Enric, l'altre fill, i Càrol, la seva parella, ens regalaran un net, el nostre primer net, Pau.
Així que continuaren viatge i, en arribar a Madrid, Gos, el gos d'Enric i Càrol, també gos abandonat al seu dia, se'l va afillar immediatament.
I dilluns 14, Jordi tornà cap a València - tenia un examen- i en tornar de la Universitat, passà per casa, i pujà amb el gos, a que el coneguérem.
I sí, definitivament era un mestís - un mil lletades -. I no, definitivament no era un Rottweiler; el veterinari de Madrid havia parlat d'una possible sang Teckel. El gos, ja començàvem a dir-li Negre, era simpàtic a més no poder, com ho solen ser aquests cadells abandonats, i estava tan ben educat, i era tan cregut...
Però la dona no donava el seu braç a tòrcer, així que Jordi se l'endugué a sa casa.
En els dies que seguiren, el duguérem al veterinari - no tenia xip - a la policia local de Cullera - no hi havia cap denúncia de pèrdua - i a la de Sueca - tampoc ningú havia denunciat la pèrdua - parlàrem amb l'associació protectora d'animals de Sueca, i Negre anava robant-nos el cor no a poc a poc, sinó a marxes forçades.
I, per fi, el dia 21, ens decidírem. Anàrem al veterinari, li posarem el xip, el vacunàrem, el desparasitàrem, i ens el quedàrem.
No sé si podrem evitar que ens regalin el King Charles Spaniel promès, però Negre, aquest (no Rottweiler, no Teckel) Gos Rater Valencià (mestís, clar, no guanyaria cap premi per culpa de les seves orelles no plantades) ja no eixirà de la nostra vida.
Bé, he dir que les passejades per la platja, ens ocupen les nostres bones hores, que m'han llevat temps per a la traducció que, a poc a poc, vaig fent, però res no és perfecte. I ací sol fer bon temps, cosa que, evidentment, ajuda i és de agrair.
Com que encara eren molt a prop de Cullera, ens cridaren a Tere i a mi, per contar-nos-ho, diguem que amb la secreta intenció de tornar i deixar-nos-el.
Però en dir-nos que era un cadell de Rottweiler, la dona, sense deixar-los acabar, digué que un gos tan perillós no entraria mai a casa, i menys quan estem esperant que ens regalin en pocs mesos un cadell de King Charles Spaniel, promès de fa temps, i molt menys encara quan, en pocs mesos també, Enric, l'altre fill, i Càrol, la seva parella, ens regalaran un net, el nostre primer net, Pau.
Així que continuaren viatge i, en arribar a Madrid, Gos, el gos d'Enric i Càrol, també gos abandonat al seu dia, se'l va afillar immediatament.
I dilluns 14, Jordi tornà cap a València - tenia un examen- i en tornar de la Universitat, passà per casa, i pujà amb el gos, a que el coneguérem.
I sí, definitivament era un mestís - un mil lletades -. I no, definitivament no era un Rottweiler; el veterinari de Madrid havia parlat d'una possible sang Teckel. El gos, ja començàvem a dir-li Negre, era simpàtic a més no poder, com ho solen ser aquests cadells abandonats, i estava tan ben educat, i era tan cregut...
Però la dona no donava el seu braç a tòrcer, així que Jordi se l'endugué a sa casa.
En els dies que seguiren, el duguérem al veterinari - no tenia xip - a la policia local de Cullera - no hi havia cap denúncia de pèrdua - i a la de Sueca - tampoc ningú havia denunciat la pèrdua - parlàrem amb l'associació protectora d'animals de Sueca, i Negre anava robant-nos el cor no a poc a poc, sinó a marxes forçades.
I, per fi, el dia 21, ens decidírem. Anàrem al veterinari, li posarem el xip, el vacunàrem, el desparasitàrem, i ens el quedàrem.
No sé si podrem evitar que ens regalin el King Charles Spaniel promès, però Negre, aquest (no Rottweiler, no Teckel) Gos Rater Valencià (mestís, clar, no guanyaria cap premi per culpa de les seves orelles no plantades) ja no eixirà de la nostra vida.
Bé, he dir que les passejades per la platja, ens ocupen les nostres bones hores, que m'han llevat temps per a la traducció que, a poc a poc, vaig fent, però res no és perfecte. I ací sol fer bon temps, cosa que, evidentment, ajuda i és de agrair.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada