En aquest nové capítol de la sèrie, Wyatt i Russell parlen sobre la Gran Bretanya.
Encara quedaven uns quants anys perquè arribés al poder Ms. "terminator" Thatcher i les seues receptes econòmiques de l'escola de Chicago.
IX - LA GRAN BRETANYA
Woodrow Wyatt. - Considereu que a la Gran Bretanya hem aconseguit una mescla equilibrada de socialisme i capitalisme?
Lord Russell. - Sí. Crec que hem aconseguit la mescla correcta per al temps present, però no puc assegurar que aquesta ens serveixi per sempre, puix que les circumstàncies canvien. El meu punt de vista ha estat durant molt de temps que, quan una activitat econòmica qualsevol assoleix l'etapa de monopoli, és millor que la dirigeixi l'Estat que no pas l'empresa privada, i això és, en part, el que hem aconseguit a Gran Bretanya.
W. - Us sembla que aquest sistema és tolerablement equitatiu a tots els nivells?
R. - Sí. Crec que és al màxim d'equitatiu que és possible aconseguir. No és perfecte en aquest sentit, però no hi ha res que ho sigui.
W. - Quines diríeu que són les principals virtuts de la societat britànica?
R. - Primerament i principal, jo diria que una mena de benvolència difusa. No vull dir en el tracte amb gent que no són britànics, això ja són figues d'un altre paner, sinó internament. Crec que els britànics són més gentils que la majoria de la gent d'altres països amb la qual he tingut tractes.
W. - Podríeu aclarir-me un xic el que voleu dir?
R. - Ho faré amb molt de gust. Vull dir que no crec que els britànics professin els mateixos dogmes inflexibles tan corrents en altres països i que, en part, com a resultat del fet que no hem hagut de sofrir cap invasió estrangera del 1066 ençà, no hi ha hagut a la nostra pàtria tanta barbàrie i salvatgeria com a moltes altres nacions.
W. - ¿Creieu que els britànics hem estat més encertats que altres pobles a discórrer un sistema eficient de fer justícia?
R. - No comprenc exactament el que hom vol significar amb això de fer justícia. Us referiu a la llei o a la justícia econòmica?
W. - Realment, a totes dues.
R. - Crec que la justícia econòmica absoluta és una cosa realment difícil d'aconseguir, i potser tampoc no és desitjable. Ens hi hem acostat més que no podíem esperar, i molt més que no ho han fet als països comunistes, on les diferències entre rics i pobres són molt més grans que aquí.
W. - Què me'n dieu, de la justícia legal i de la bona fe?
R. - Ja sé que no som perfectes -no hi ha cap país que ho sigui-, però crec que som tan bons com qualsevol altra persona.
W. - I de la nostra sagacitat per a transigir en el moment oportú, de la qual tan orgullosos ens sentim?
R. - Potser és la més gran de les nostres virtuts, encara que no sempre l'hem tinguda. No la teníem al segle dissetè i, en conseqüència, haguérem de suportar molts trastorns i mortificacions. Però el 1688 vam decidir que ja no volíem patir més i vam adoptar la decisió de transigir, d'arribar a un compromís sempre que fos possible, sistema que ha donat molt bons resultats. Per exemple, quan esclatà la Revolució Francesa, el poble francès preguntà als aristòcrates “Voleu renunciar als vostres privilegis, o us estimeu més que us tallin el cap?” I ells van contestar “Preferim ésser decapitats, naturalment.” I els van complaure. En canvi, a Anglaterra, la Llei de Reforma del 1832 presentada al Parlament implicava l'abolició dels privilegis de l'aristocràcia. El meu avi, precisament un aristòcrata, presentà el projecte de llei i aconseguí que l'aprovessin.
W. - Parleu de Lord John Russell?
R. - Sí. I crec que puc atribuir-li el fet que el meu cap estigui encara sobre les meves espatlles.
W. - En què difereix l'enfocament britànic del continental?
R. - L'enfocament continental és molt més rígid. Hom és partidari d'aquest sistema o de l'altre, i no de trobar un punt d'equilibri entre tots. Us puc posar un exemple d'això que acabo de dir, relatiu a la filosofia: Quan vivia a Princeton, als Estats Units, i Einstein també hi vivia, acostumava a visitar-lo un cop a la setmana i a canviar impressions amb ell i amb altres eminentíssims intel·lectuals alemanys que l'anaven a veure. Tots eren jueus, tots havien estat exiliats d'Alemanya i tots eren acerbament hostils al règim nazi, i tan liberals com pugueu desitjar. Acostumàvem a discutir qüestions fonamentals de filosofia i tots participàvem del desig d'estar d'acord; no hi havia res de combatiu en cap de nosaltres, però quan arribàvem a les qüestions fonamentals ens separava un abisme que cap de nosaltres no podia salvar. Ells es mantenien tossudament partidaris d'una mena d'idealisme místic, i jo estava de part d'un empirisme perspicaç, i no hi hagué manera d'entendre'ns
W. - Diríeu que vós seguiu la tradició britànica?
R. - Ja ho crec! La tradició britànica ve principalment de Locke; Locke inspirà, parcialment, els tres grans filòsofs britànics. Quan jo era jove, l'idealisme germànic envaí les universitats britàniques, però quan els alemanys envaïren Bèlgica, es determinà que la filosofia germànica havia d'ésser dolenta. I jo vaig desenvolupar la meva pròpia filosofia, puix que, de qualsevol manera, era en contra de les idees filosòfiques teutones.
W. - Us sentiu britànic?
R. - Ben cert que sí; i en línia amb la tradició britànica.
W. - ¿Considereu que la tradició ha influït de manera important en la capacitat de la Gran Bretanya de mantenir-se a flor d'aigua d'una manera raonable i permanent?
R. - Sí. Crec que ens agrada la tradició, llevat que es refereixi a algun costum òbviament perjudicial. Considereu, per exemple, la qüestió de posar nom als carrers. A qualsevol país del continent dels que conec, els noms dels carrers canvien segons les vicissituds de la política i quan els súbdits del país que sigui deixen d'admirar els prohoms que abans els entusiasmaven. Si nosaltres fóssim com els continentals, hauríem d'aterrar la columna del Duc de York perquè és una persona a la qual ja no admirem.
W. - Quines altres coses se us han acudit en relació amb la tradició?
R. - Tota mena de maneres de progressar. Fórmules que la gent empra als tribunals, o en citacions ordenant la compareixença d'algú davant el Parlament; tota mena de petits fragments de la nostra tradició, a la qual són molt afeccionats la majoria dels anglesos, que no volen que els la robin.
W. - Què en penseu, d'aqueixa peculiaríssima institució de la qual sou membre: la Cambra dels Lords?
R. - Veritablement, la Cambra dels Lords és una institució d'allò més peculiar. Ignoro si podria trobar la manera de defensar-la, perquè és tan rara, però jo en gaudeixo exactament igual.
W. - I la monarquia, creieu que representa un paper important?
R. - Em declaro a favor de la monarquia; completament a favor. Si no teniu rei heu d'elegir un president, i l'elecció d'un president és una operació complicadíssima. I aquell que guanya les eleccions presidencials no sempre agrada a tots els seus súbdits; a la meitat, o gairebé a la meitat de la gent del país, no els satisfà. Però, en qualitat de monarca, tots podem apreciar-lo, i això és preferible. A mi, és la solució que m'agrada més.
W. - Sempre heu sentit respecte per la monarquia?
R. - Sí, vaig començar molt aviat. La reina Victòria visità la meva família quan jo tenia dos anys i tots deien després, extraordinàriament sorpresos, que m'havia comportat amb ella d'una manera molt respectuosa.
W. - I de la història, què en penseu? ¿Considereu que el sentit de la història dels britànics prové, en part, de la monarquia?
R. - No sabria dir-vos fins a quin punt, perquè els qui eren en contra de la monarquia ja tenien aquest sentit de la història. Fa uns anys, vaig llegir un feix de literatura puritana del temps de la Guerra Civil britànica: el poble anglès d'aquells dies considerava l'aristocràcia com a normands i estrangers. Tot i que eren revolucionaris, estaven imbuïts d'història.
W. - Jutgeu que és important, per a una nació, tenir sentit de la història?
R. - Molt important. Proporciona estabilitat, una tercera dimensió al pensament, i intensifica els sentiments d'un hom.
W. - Us sembla que nosaltres hem aconseguit el que dieu?
R. - Oi tal. Anglaterra posseeix totes aquestes qualitats i l'existència de vells edificis, ruïnes romanes i tota mena de testimonis d'èpoques passades estimula el sentit de la història de la gent d'aquest país. I estic molt content que sigui així.
W. - Coincidiu amb mi a opinar que la Gran Bretanya és un dels països més esnobs del món?
R. - Ben cert que sí. Bé, potser no és el més esnob de tots, puix que us puc assegurar que a l'hemisferi occidental he ensopegat amb una quantitat d'esnobisme que fa feresa i que, si més no, em semblà que sobrepassava el que havia vist a casa. Però, certament, en aquest país n'hi ha molt, d'esnobisme.
W. - Ens perjudica?
R. - Una mica. Ens fa un xic de mal i un xic de bé. Vull dir que quan la gent que l'esnob admira és millor que aquest, l'esnobisme resulta positiu, però que, si són millors únicament des d'un punt de vista convencional, llavors és perjudicial.
W. - Em podeu posar un exemple del que vós enteneu per esnobisme?
R. - Recordo un company dels dies del King's(*) es deia Oscar Browning i era definitivament un esnob. L'emperadriu Frederica vingué a Cambridge un dia, i lamento haver de dir que hi havia al King's un altre company més del gust de l'augusta dama, i que Oscar Browning es passà el dia trotant d'una banda a l'altra de la universitat. Vaig trobar-lo cap al vespre, completament exhaust, i em digué: “M'he passat el dia a la caça de l'emperadriu.”
W. - Em sembla recordar que m'havíeu parlat també d'un individu anomenat Cave.
R. - Oh, sí! Aquest constitueix un exemple del que és treballar amb esnobisme. La meva família vivia a Richmond Park i jo hi vaig ésser educat. Cave era un prohom de Richmond, i alguns dels habitants d'aquella població eren del parer que hom l'havia d'armar cavaller. Els qui creien això, recorregueren la població en cerca de signatures amb les quals prestar suport a la petició que se li concedís el títol de cavaller. Quan arribaren a casa, la meva àvia, viuda del qui fou primer ministre, els digué: “Oh, no, això és cosa de la sobirana.” Segurament considerava que no havia de tractar d'influenciar Sa Majestat en un assumpte d'aquesta naturalesa i, en conseqüència, es negà a signar la petició. Posteriorment, el fill d'aquest Cave es convertí en secretari de l'Interior i em va enviar a la presó. Al capdavall, però, vaig poder aprofitar-me un xic de tot aquest esnobisme, puix que el meu germà acostumava a demanar per a mi aquest o aquell privilegi, dient “Naturalment, l'amic Cave ho haurà de fer per tal com era el meu patge (**) a Winchester.»
W. - I ho feia?
R. - Oh, sí, ja ho crec!
W. - Us sembla que Amèrica serà algun dia com la Gran Bretanya?
R. - Em sembla que això no serà possible per diferents raons. La més important és que el nombre d'americans d'ascendència britànica disminueix contínuament. Però, a part d'aquesta, n'hi ha d'altres. Una d'elles és que Amèrica no té les mateixes arrels en el passat que qualsevol país europeu. Una altra, que els anglesos que colonitzaren el Nou Món eren gent que no podia suportar la virtut britànica d'estimar els compromisos i la transigència, perquè eren d'idees extremistes, i desenvoluparen una mentalitat en certa manera diferent de la nostra. Una altra, que els primitius colonitzadors estaven constantment en lluita amb els pell-roges i això donava motiu perquè sentissin un xic d'ansietat.
W. - La nostra manera democràtica d'enfocar les coses, ¿és una qüestió d'història, de temperament, de clima, o de què?
R. - Principalment, em sembla a mi, és una qüestió d'història, i potser l'element més important d'aquesta és el fet que no hàgim estat les víctimes de cap invasió des del 1066. Pràcticament, cada un dels països del Continent ha hagut de suportar la tirania d'un invasor, i els invasors exerceixen una influència funesta sobre la gent que els ha d'aguantar.
W. - Creieu que els aristòcrates del 1832 comprengueren el que el vostre avi tractava de fer en llur benefici amb la seva Llei de Reforma?
R. - La meitat, sí, l'altra meitat, no; però la meitat que ho comprengué no es va quedar amb les mans a la butxaca, esperant que les coses es resolguessin per elles mateixes. Jo diria que aquells que ho van entendre, ho van entendre perfectament bé.
W. - ¿Considereu que aquesta és la raó per la qual les classes superiors de Gran Bretanya han continuat establint compromisos i avinences, per tal de no perdre llurs privilegis?
R. - Exactament. Per evitar que esclatessin revolucions, que els tallessin el cap i tota aquesta mena de coses. Imaginaren que això seria el que passaria si no obraven de manera assenyada.
W. - Us sembla que encara fan el mateix?
R. - Sens dubte.
W. - Té molta importància que la Gran Bretanya no sigui ja una de les primeres potències?
R. - No cal dir que la meva reacció natural és de lamentar-ho. Vull dir que, com qualsevol altre anglès, també jo tinc sentiments patriòtics, i, des d'aquest punt de vista, deploro que aquest fet s'hagi produït; però, si tracto d'analitzar les coses de manera impersonal, no veig que, realment, tingui molta importància.
W. - Per què creieu que no té importància?
R. - Perquè, per un costat, estic segur que els britànics desplegàvem més les nostres virtuts a dins de casa que quan érem a l'estranger, i no puc assegurar que fóssim millors que altres persones en els nostres tractes amb altres nacions, o amb les poblacions subjectes a la nostra tutela. Aquesta és una de les raons; l'altra és que, bé, suposo que hi ha d'haver nacions que siguin més poderoses que les altres.
W. - Aquelles que han esdevingut més poderoses que la nostra, faran millor ús que nosaltres d'aquest poder?
R. - No ho crec pas. Espero que Amèrica sàpiga fer un treball tan bo com el nostre, passi el que passi, però no espero pas que aquest treball sigui millor.
W. - Com veieu l'esdevenidor de la Gran Bretanya?
R. - Estic convençut que l'esdevenidor de la Gran Bretanya guardarà una certa analogia amb el que ocorregué a Holanda. Durant el segle dissetè, Holanda era una gran potència; després el seu poder minvà, però sense que això representés cap desastre per al país. Deixà d'ésser poderosa sense que es produís cap catàstrofe, i s'establí perfectament com a potència menor. Imagino que això és el que hem d'esperar que ens esdevingui.
W. - Podríeu descriure la mena de societat que constituiria la població anglesa en semblant eventualitat?
R. - Doncs, no. Suposo que continuaria, si fa no fa, com és ara, amb elements de tradició singularment barrejats amb altres elements de naturalesa socialista. Crec que ambdós poden sobreviure, l'un al costat de l'altre.
W. - Considereu que la Gran Bretanya continuarà exercint en el món una forta influència moral?
R. - M'agradaria de poder-ho creure així. Però això depèn dels nostres polítics, i no sé quina mena de polítics en tocarà.
(*) Es refereix al King's College, col·legi universitari que fundà Enric V el 1441. (N. del T.)
(**) Aquesta accepció del mot anglès fag és impossible traduir-la al català: designa un alumne dels primers cursos que es veu obligat a prestar determinats serveis a altres alumnes dels cursos superiors. (N. del T.)
Lord Russell. - Sí. Crec que hem aconseguit la mescla correcta per al temps present, però no puc assegurar que aquesta ens serveixi per sempre, puix que les circumstàncies canvien. El meu punt de vista ha estat durant molt de temps que, quan una activitat econòmica qualsevol assoleix l'etapa de monopoli, és millor que la dirigeixi l'Estat que no pas l'empresa privada, i això és, en part, el que hem aconseguit a Gran Bretanya.
W. - Us sembla que aquest sistema és tolerablement equitatiu a tots els nivells?
R. - Sí. Crec que és al màxim d'equitatiu que és possible aconseguir. No és perfecte en aquest sentit, però no hi ha res que ho sigui.
W. - Quines diríeu que són les principals virtuts de la societat britànica?
R. - Primerament i principal, jo diria que una mena de benvolència difusa. No vull dir en el tracte amb gent que no són britànics, això ja són figues d'un altre paner, sinó internament. Crec que els britànics són més gentils que la majoria de la gent d'altres països amb la qual he tingut tractes.
W. - Podríeu aclarir-me un xic el que voleu dir?
R. - Ho faré amb molt de gust. Vull dir que no crec que els britànics professin els mateixos dogmes inflexibles tan corrents en altres països i que, en part, com a resultat del fet que no hem hagut de sofrir cap invasió estrangera del 1066 ençà, no hi ha hagut a la nostra pàtria tanta barbàrie i salvatgeria com a moltes altres nacions.
W. - ¿Creieu que els britànics hem estat més encertats que altres pobles a discórrer un sistema eficient de fer justícia?
R. - No comprenc exactament el que hom vol significar amb això de fer justícia. Us referiu a la llei o a la justícia econòmica?
W. - Realment, a totes dues.
R. - Crec que la justícia econòmica absoluta és una cosa realment difícil d'aconseguir, i potser tampoc no és desitjable. Ens hi hem acostat més que no podíem esperar, i molt més que no ho han fet als països comunistes, on les diferències entre rics i pobres són molt més grans que aquí.
W. - Què me'n dieu, de la justícia legal i de la bona fe?
R. - Ja sé que no som perfectes -no hi ha cap país que ho sigui-, però crec que som tan bons com qualsevol altra persona.
W. - I de la nostra sagacitat per a transigir en el moment oportú, de la qual tan orgullosos ens sentim?
R. - Potser és la més gran de les nostres virtuts, encara que no sempre l'hem tinguda. No la teníem al segle dissetè i, en conseqüència, haguérem de suportar molts trastorns i mortificacions. Però el 1688 vam decidir que ja no volíem patir més i vam adoptar la decisió de transigir, d'arribar a un compromís sempre que fos possible, sistema que ha donat molt bons resultats. Per exemple, quan esclatà la Revolució Francesa, el poble francès preguntà als aristòcrates “Voleu renunciar als vostres privilegis, o us estimeu més que us tallin el cap?” I ells van contestar “Preferim ésser decapitats, naturalment.” I els van complaure. En canvi, a Anglaterra, la Llei de Reforma del 1832 presentada al Parlament implicava l'abolició dels privilegis de l'aristocràcia. El meu avi, precisament un aristòcrata, presentà el projecte de llei i aconseguí que l'aprovessin.
W. - Parleu de Lord John Russell?
R. - Sí. I crec que puc atribuir-li el fet que el meu cap estigui encara sobre les meves espatlles.
W. - En què difereix l'enfocament britànic del continental?
R. - L'enfocament continental és molt més rígid. Hom és partidari d'aquest sistema o de l'altre, i no de trobar un punt d'equilibri entre tots. Us puc posar un exemple d'això que acabo de dir, relatiu a la filosofia: Quan vivia a Princeton, als Estats Units, i Einstein també hi vivia, acostumava a visitar-lo un cop a la setmana i a canviar impressions amb ell i amb altres eminentíssims intel·lectuals alemanys que l'anaven a veure. Tots eren jueus, tots havien estat exiliats d'Alemanya i tots eren acerbament hostils al règim nazi, i tan liberals com pugueu desitjar. Acostumàvem a discutir qüestions fonamentals de filosofia i tots participàvem del desig d'estar d'acord; no hi havia res de combatiu en cap de nosaltres, però quan arribàvem a les qüestions fonamentals ens separava un abisme que cap de nosaltres no podia salvar. Ells es mantenien tossudament partidaris d'una mena d'idealisme místic, i jo estava de part d'un empirisme perspicaç, i no hi hagué manera d'entendre'ns
W. - Diríeu que vós seguiu la tradició britànica?
R. - Ja ho crec! La tradició britànica ve principalment de Locke; Locke inspirà, parcialment, els tres grans filòsofs britànics. Quan jo era jove, l'idealisme germànic envaí les universitats britàniques, però quan els alemanys envaïren Bèlgica, es determinà que la filosofia germànica havia d'ésser dolenta. I jo vaig desenvolupar la meva pròpia filosofia, puix que, de qualsevol manera, era en contra de les idees filosòfiques teutones.
W. - Us sentiu britànic?
R. - Ben cert que sí; i en línia amb la tradició britànica.
W. - ¿Considereu que la tradició ha influït de manera important en la capacitat de la Gran Bretanya de mantenir-se a flor d'aigua d'una manera raonable i permanent?
R. - Sí. Crec que ens agrada la tradició, llevat que es refereixi a algun costum òbviament perjudicial. Considereu, per exemple, la qüestió de posar nom als carrers. A qualsevol país del continent dels que conec, els noms dels carrers canvien segons les vicissituds de la política i quan els súbdits del país que sigui deixen d'admirar els prohoms que abans els entusiasmaven. Si nosaltres fóssim com els continentals, hauríem d'aterrar la columna del Duc de York perquè és una persona a la qual ja no admirem.
W. - Quines altres coses se us han acudit en relació amb la tradició?
R. - Tota mena de maneres de progressar. Fórmules que la gent empra als tribunals, o en citacions ordenant la compareixença d'algú davant el Parlament; tota mena de petits fragments de la nostra tradició, a la qual són molt afeccionats la majoria dels anglesos, que no volen que els la robin.
W. - Què en penseu, d'aqueixa peculiaríssima institució de la qual sou membre: la Cambra dels Lords?
R. - Veritablement, la Cambra dels Lords és una institució d'allò més peculiar. Ignoro si podria trobar la manera de defensar-la, perquè és tan rara, però jo en gaudeixo exactament igual.
W. - I la monarquia, creieu que representa un paper important?
R. - Em declaro a favor de la monarquia; completament a favor. Si no teniu rei heu d'elegir un president, i l'elecció d'un president és una operació complicadíssima. I aquell que guanya les eleccions presidencials no sempre agrada a tots els seus súbdits; a la meitat, o gairebé a la meitat de la gent del país, no els satisfà. Però, en qualitat de monarca, tots podem apreciar-lo, i això és preferible. A mi, és la solució que m'agrada més.
W. - Sempre heu sentit respecte per la monarquia?
R. - Sí, vaig començar molt aviat. La reina Victòria visità la meva família quan jo tenia dos anys i tots deien després, extraordinàriament sorpresos, que m'havia comportat amb ella d'una manera molt respectuosa.
W. - I de la història, què en penseu? ¿Considereu que el sentit de la història dels britànics prové, en part, de la monarquia?
R. - No sabria dir-vos fins a quin punt, perquè els qui eren en contra de la monarquia ja tenien aquest sentit de la història. Fa uns anys, vaig llegir un feix de literatura puritana del temps de la Guerra Civil britànica: el poble anglès d'aquells dies considerava l'aristocràcia com a normands i estrangers. Tot i que eren revolucionaris, estaven imbuïts d'història.
W. - Jutgeu que és important, per a una nació, tenir sentit de la història?
R. - Molt important. Proporciona estabilitat, una tercera dimensió al pensament, i intensifica els sentiments d'un hom.
W. - Us sembla que nosaltres hem aconseguit el que dieu?
R. - Oi tal. Anglaterra posseeix totes aquestes qualitats i l'existència de vells edificis, ruïnes romanes i tota mena de testimonis d'èpoques passades estimula el sentit de la història de la gent d'aquest país. I estic molt content que sigui així.
W. - Coincidiu amb mi a opinar que la Gran Bretanya és un dels països més esnobs del món?
R. - Ben cert que sí. Bé, potser no és el més esnob de tots, puix que us puc assegurar que a l'hemisferi occidental he ensopegat amb una quantitat d'esnobisme que fa feresa i que, si més no, em semblà que sobrepassava el que havia vist a casa. Però, certament, en aquest país n'hi ha molt, d'esnobisme.
W. - Ens perjudica?
R. - Una mica. Ens fa un xic de mal i un xic de bé. Vull dir que quan la gent que l'esnob admira és millor que aquest, l'esnobisme resulta positiu, però que, si són millors únicament des d'un punt de vista convencional, llavors és perjudicial.
W. - Em podeu posar un exemple del que vós enteneu per esnobisme?
R. - Recordo un company dels dies del King's(*) es deia Oscar Browning i era definitivament un esnob. L'emperadriu Frederica vingué a Cambridge un dia, i lamento haver de dir que hi havia al King's un altre company més del gust de l'augusta dama, i que Oscar Browning es passà el dia trotant d'una banda a l'altra de la universitat. Vaig trobar-lo cap al vespre, completament exhaust, i em digué: “M'he passat el dia a la caça de l'emperadriu.”
W. - Em sembla recordar que m'havíeu parlat també d'un individu anomenat Cave.
R. - Oh, sí! Aquest constitueix un exemple del que és treballar amb esnobisme. La meva família vivia a Richmond Park i jo hi vaig ésser educat. Cave era un prohom de Richmond, i alguns dels habitants d'aquella població eren del parer que hom l'havia d'armar cavaller. Els qui creien això, recorregueren la població en cerca de signatures amb les quals prestar suport a la petició que se li concedís el títol de cavaller. Quan arribaren a casa, la meva àvia, viuda del qui fou primer ministre, els digué: “Oh, no, això és cosa de la sobirana.” Segurament considerava que no havia de tractar d'influenciar Sa Majestat en un assumpte d'aquesta naturalesa i, en conseqüència, es negà a signar la petició. Posteriorment, el fill d'aquest Cave es convertí en secretari de l'Interior i em va enviar a la presó. Al capdavall, però, vaig poder aprofitar-me un xic de tot aquest esnobisme, puix que el meu germà acostumava a demanar per a mi aquest o aquell privilegi, dient “Naturalment, l'amic Cave ho haurà de fer per tal com era el meu patge (**) a Winchester.»
W. - I ho feia?
R. - Oh, sí, ja ho crec!
W. - Us sembla que Amèrica serà algun dia com la Gran Bretanya?
R. - Em sembla que això no serà possible per diferents raons. La més important és que el nombre d'americans d'ascendència britànica disminueix contínuament. Però, a part d'aquesta, n'hi ha d'altres. Una d'elles és que Amèrica no té les mateixes arrels en el passat que qualsevol país europeu. Una altra, que els anglesos que colonitzaren el Nou Món eren gent que no podia suportar la virtut britànica d'estimar els compromisos i la transigència, perquè eren d'idees extremistes, i desenvoluparen una mentalitat en certa manera diferent de la nostra. Una altra, que els primitius colonitzadors estaven constantment en lluita amb els pell-roges i això donava motiu perquè sentissin un xic d'ansietat.
W. - La nostra manera democràtica d'enfocar les coses, ¿és una qüestió d'història, de temperament, de clima, o de què?
R. - Principalment, em sembla a mi, és una qüestió d'història, i potser l'element més important d'aquesta és el fet que no hàgim estat les víctimes de cap invasió des del 1066. Pràcticament, cada un dels països del Continent ha hagut de suportar la tirania d'un invasor, i els invasors exerceixen una influència funesta sobre la gent que els ha d'aguantar.
W. - Creieu que els aristòcrates del 1832 comprengueren el que el vostre avi tractava de fer en llur benefici amb la seva Llei de Reforma?
R. - La meitat, sí, l'altra meitat, no; però la meitat que ho comprengué no es va quedar amb les mans a la butxaca, esperant que les coses es resolguessin per elles mateixes. Jo diria que aquells que ho van entendre, ho van entendre perfectament bé.
W. - ¿Considereu que aquesta és la raó per la qual les classes superiors de Gran Bretanya han continuat establint compromisos i avinences, per tal de no perdre llurs privilegis?
R. - Exactament. Per evitar que esclatessin revolucions, que els tallessin el cap i tota aquesta mena de coses. Imaginaren que això seria el que passaria si no obraven de manera assenyada.
W. - Us sembla que encara fan el mateix?
R. - Sens dubte.
W. - Té molta importància que la Gran Bretanya no sigui ja una de les primeres potències?
R. - No cal dir que la meva reacció natural és de lamentar-ho. Vull dir que, com qualsevol altre anglès, també jo tinc sentiments patriòtics, i, des d'aquest punt de vista, deploro que aquest fet s'hagi produït; però, si tracto d'analitzar les coses de manera impersonal, no veig que, realment, tingui molta importància.
W. - Per què creieu que no té importància?
R. - Perquè, per un costat, estic segur que els britànics desplegàvem més les nostres virtuts a dins de casa que quan érem a l'estranger, i no puc assegurar que fóssim millors que altres persones en els nostres tractes amb altres nacions, o amb les poblacions subjectes a la nostra tutela. Aquesta és una de les raons; l'altra és que, bé, suposo que hi ha d'haver nacions que siguin més poderoses que les altres.
W. - Aquelles que han esdevingut més poderoses que la nostra, faran millor ús que nosaltres d'aquest poder?
R. - No ho crec pas. Espero que Amèrica sàpiga fer un treball tan bo com el nostre, passi el que passi, però no espero pas que aquest treball sigui millor.
W. - Com veieu l'esdevenidor de la Gran Bretanya?
R. - Estic convençut que l'esdevenidor de la Gran Bretanya guardarà una certa analogia amb el que ocorregué a Holanda. Durant el segle dissetè, Holanda era una gran potència; després el seu poder minvà, però sense que això representés cap desastre per al país. Deixà d'ésser poderosa sense que es produís cap catàstrofe, i s'establí perfectament com a potència menor. Imagino que això és el que hem d'esperar que ens esdevingui.
W. - Podríeu descriure la mena de societat que constituiria la població anglesa en semblant eventualitat?
R. - Doncs, no. Suposo que continuaria, si fa no fa, com és ara, amb elements de tradició singularment barrejats amb altres elements de naturalesa socialista. Crec que ambdós poden sobreviure, l'un al costat de l'altre.
W. - Considereu que la Gran Bretanya continuarà exercint en el món una forta influència moral?
R. - M'agradaria de poder-ho creure així. Però això depèn dels nostres polítics, i no sé quina mena de polítics en tocarà.
(*) Es refereix al King's College, col·legi universitari que fundà Enric V el 1441. (N. del T.)
(**) Aquesta accepció del mot anglès fag és impossible traduir-la al català: designa un alumne dels primers cursos que es veu obligat a prestar determinats serveis a altres alumnes dels cursos superiors. (N. del T.)
* * * * * * * * * *
IX. LA GRAN BRETAÑA
IX. LA GRAN BRETAÑA
Woodrow Wyatt. - ¿Consideráis que en la Gran Bretaña hemos conseguido una mezcla equilibrada de socialismo y capitalismo?
Lord Russell. - Sí. Creo que hemos conseguido la mezcla correcta para el presente, pero no puedo asegurar que ésta nos sirva para siempre, ya que las circunstancias cambian. Mi punto de vista ha sido durando mucho tiempo que, cuando una actividad económica cualquiera alcanza la etapa de monopolio, es mejor que la dirija el Estado que la empresa privada, y eso es, en parte, lo que hemos conseguido en Gran Bretaña.
W. - ¿Os parece que este sistema es tolerablemente equitativo en todos los niveles?
R. - Sí. Creo que es lo más equitativo que es posible conseguir. No es perfecto en este sentido, pero no hay nada que lo sea.
W. - ¿Cuáles diríais que son las principales virtudes de la sociedad británica?
R. - Primera y principal, yo diría que una especie de benevolencia difusa. No quiero decir en el trato con gente no británica, eso ya es harina de otro costal, sino internamente. Creo que los británicos son más amables que la mayoría de la gente de otros países con la que he tenido tratos.
W. - ¿Podríais aclararme un poco lo que queréis decir?
R. - Lo haré con mucho gusto. Quiero decir que no creo que los británicos profesen los mismos dogmas inflexibles tan corrientes en otros países y que, en parte, como resultado del hecho de que no hemos tenido que sufrir ninguna invasión extranjera desde el 1066 a la actualidad, no ha habido en nuestra patria tanta barbarie y salvajismo como en muchas otras naciones.
W. - ¿Creéis que los británicos hemos sido más atinados que otros pueblos al idear un sistema eficiente de hacer justicia?
R. - No comprendo exactamente lo que queréis decir con eso de hacer justicia. ¿Os referís a la ley o a la justicia económica?
W. - Realmente, a las dos.
R. - Creo que la justicia económica absoluta es una cosa realmente difícil de conseguir, y quizás tampoco sea deseable. Nos hemos acercado más de lo que podíamos esperar, y mucho más de lo que lo han hecho en los países comunistas, donde las diferencias entre ricos y pobres son mucho mayores que aquí.
W. - ¿Qué me decís, de la justicia legal y de la buena fe?
R. - Ya sé que no somos perfectos -no hay ningún país que lo sea-, pero creo que sornos tan buenos como cualquier otra persona.
W. - ¿Y de nuestra sagacidad para transigir en el momento oportuno, de la que tan orgullosos nos sentimos?
R. - Quizás esa sea la mayor de nuestras virtudes, aunque no siempre la hemos tenido. No la teníamos en el siglo decimoséptimo y, en consecuencia, hubimos de suportar muchos trastornos y mortificaciones. Pero en 1688 decidimos que ya no queríamos sufrir más y adoptamos la decisión de transigir, de llegar a un compromiso siempre que fuera posible, sistema que ha dado muy buenos resultados. Por ejemplo, cuando estalló la Revolución Francesa, el pueblo francés preguntó a los aristócratas "¿Queréis renunciar a vuestros privilegios, o preferís que os corten la cabeza?" Y ellos contestaron "Preferimos ser decapitados, naturalmente." Y fueron complacidos. En cambio, en Inglaterra, la Ley de Reforma de 1832 presentada en el Parlamento implicaba la abolición de los privilegios de la aristocracia. Mi abuelo, precisamente un aristócrata, presentó el proyecto de ley y consiguió que lo aprobaran.
W. - ¿Habláis de Lord John Russell?
R. - Sí. Y creo que puedo atribuirle el hecho de que mi cabeza esté todavía sobre mis hombros.
W. - ¿En qué difiere el enfoque británico del continental?
R. - El enfoque continental es mucho más rígido. Uno es partidario de este sistema o del otro, y no de encontrar un punto de equilibrio entre ambos. Os puedo poner un ejemplo de lo que acabo de decir, relativo a la filosofía: Cuando vivía en Princeton, en los Estados Unidos, y Einstein también vivía, acostumbraba a visitarlo una vez a la semana y a cambiar impresiones con él y con otros eminentísimos intelectuales alemanes que lo iban a ver. Todos eran judíos, todos habían sido exiliados de Alemania y todos eran hostiles de forma absoluta al régimen nazi, y tan liberales como podáis desear. Acostumbrábamos a discutir cuestiones fundamentales de filosofía y todos participábamos en el deseo de llegar a acuerdos; no había nada combativo en ninguno de nosotros, pero cuando llegábamos a las cuestiones fundamentales nos separaba un abismo que ninguno de nosotros podía salvar. Ellos se mantenían partidarios de forma tozuda de un tipo de idealismo místico, y yo era partidario de un empirismo perspicaz, y no hubo manera de entendernos
W. - ¿Diríais que seguís la tradición británica?
R. - Ya lo creo! La tradición británica viene principalmente de Locke; Locke inspiró, parcialmente, a los tres grandes filósofos británicos. Cuando yo era joven, el idealismo germánico invadió las universidades británicas, pero cuando los alemanes invadieron Bélgica, se decidió que la filosofía germánica no podía ser buena. Y yo desarrollé mi propia filosofía, ya que, de cualquier modo, estaba en contra de las ideas filosóficas teutonas.
W. - ¿Os sentís británico?
R. - Seguro que sí; y en línea con la tradición británica.
W. - ¿Consideráis que la tradición ha influido de manera importante en la capacidad de la Gran Bretaña de mantenerse a flote de una manera razonable y permanente?
R. - Sí. Creo que nos gusta la tradición, a menos que se refiera a alguna costumbre obviamente perjudicial. Considerad, por ejemplo, la cuestión de poner nombre a las calles. En cualquier país del continente de los que conozco, los nombres de las calles cambian según las vicisitudes de la política y cuando los súbditos del país que sea dejan de admirar a los prohombres que antes les entusiasmaban. Si nosotros fuéramos como los continentales, tendríamos que derribar la columna del Duque de York porque es una persona a la que ya no admiramos.
W. - ¿Qué otras cosas se os ocurren en relación con la tradición?
R. - Todo tipo de modos de progresar. Fórmulas que la gente utiliza en los tribunales, o en citaciones ordenando la comparecencia de alguien ante el Parlamento; todo tipo de pequeños fragmentos de nuestra tradición, a la que son muy aficionados la mayoría de los ingleses, que no quieren que se las roben.
W. - ¿Qué pensáis, de esta peculiarísima institución de la cual sois miembro: la Cámara de los Lores?
R. - Verdaderamente, la Cámara de los Lores es una institución de lo más peculiar. Ignoro si podría encontrar la manera de defenderla, porque es tan rara, pero yo la disfruto exactamente igual.
W. - ¿Y la monarquía, creéis que representa un papel importante?
R. - Me declaro en favor de la monarquía; completamente a favor. Si no tenéis rey tenéis que elegir un presidente, y la elección de un presidente es una operación complicadísima. Y aquél que gana las elecciones presidenciales no siempre gusta a todos sus súbditos; a la mitad, o casi a la mitad de la gente del país, no los satisface. Pero, en calidad de monarca, todos podemos apreciarlo, y eso es preferible. A mí, es la solución que me gusta más.
W. - ¿Siempre habéis sentido respeto por la monarquía?
R. - Sí, empecé muy pronto. La reina Victoria visitó a mi familia cuando yo tenía dos años y todos decían después, extraordinariamente sorprendidos, que me había comportado con ella de una manera mucho respetuosa.
W. - ¿Y de la historia, qué pensáis? ¿Consideráis que el sentido de la historia de los británicos proviene, en parte, de la monarquía?
R. - No sabría deciros hasta qué punto, porque los que estaban en contra de la monarquía ya tenían este sentido de la historia. Hace unos años, leí un montón de literatura puritana del tiempo de la Guerra Civil británica: el pueblo inglés de aquellos días consideraba a la aristocracia como normandos y extranjeros. Aunque eran revolucionarios, estaban imbuidos de historia.
W. - ¿Juzgáis que es importante, para una nación, tener sentido de la historia?
R. - Muy importante. Proporciona estabilidad, una tercera dimensión al pensamiento, y se intensifican los sentimientos de uno.
W. - ¿Os parece que nosotros hemos conseguido lo que decís?
R. – Y tanto. Inglaterra posee todas estas cualidades y la existencia de viejos edificios, ruinas romanas y todo tipo de testimonios de épocas pasadas estimula el sentido de la historia de la gente de este país. Y estoy muy contento de que sea así.
W. - ¿Coincidís conmigo en la opinión de que la Gran Bretaña es uno de los países más esnobs del mundo?
R. - Seguro que sí. Bien, quizás no es el más esnob de todos, ya que os puedo asegurar que en el hemisferio occidental he tropezado con una cantidad de esnobismo que asusta y que, al menos, me pareció que sobrepasaba lo que había visto en casa. Sin embargo, ciertamente, en este país hay mucho esnobismo.
W. - ¿Nos perjudica?
R. - Un poco. Nos hace un poco de daño y un poco de bien. Quiero decir que cuando la gente que el esnob admira es mejor que éste, el esnobismo resulta positivo, pero que, si son mejores únicamente desde un punto de vista convencional, entonces resulta perjudicial,
W. - ¿Me podéis poner un ejemplo de lo que entendéis por esnobismo?
R. - Recuerdo a un compañero de los días del King's (*); se llamaba Oscar Browning y era definitivamente un esnob. La emperatriz Frederica vino a Cambridge un día, y lamento tener que decir que había en el King's otro compañero más del gusto de la augusta dama, y que Oscar Browning se pasó el día trotando de un lado a otro de la universidad. Lo encontré llegada la noche, completamente exhausto, y me dijo: "Me he pasado el día a la caza de la emperatriz."
W. - Me parece recordar que me habíais hablado també de un individuo llamado Cave.
R. - ¡Oh, sí! Éste constituye un ejemplo de lo que es trabajar con esnobismo. Mi familia vivía en Richmond Park donde yo fui educado. Cave era un prohombre de Richmond, y algunos de los habitantes de aquella población eran de la opinión de que se le debía armar caballero. Los que creían eso, recurrieron a la población en busca de firmas con las que prestar apoyo a la petición de que se le concediera el título de caballero. Cuando llegaron a casa, mi abuela, viuda del que fue primer ministro, les dijo: "Oh, no, eso es cosa de la soberana." Seguramente consideraba que no era correcto tratar de influir en Su Majestad en un asunto de esta naturaleza y, en consecuencia, se negó a firmar la petición. Posteriormente, el hijo de este Cave se convirtió en secretario del Interior y fue el que me envió a prisión. Al fin y al cabo, sin embargo, pude aprovecharme un poco de todo este esnobismo, ya que mi hermano acostumbraba a pedir para mí éste o aquel privilegio, diciendo "Naturalmente, el amigo Cave lo tendrá que hacer puesto que era mi paje ** en Winchester.»
W. - ¿Y lo hacía?
R. - ¡Oh, sí, ya lo creo!
W. - ¿Os parece que América será algún día como la Gran Bretaña?
R. - Me parece que eso no será posible por diferentes razones. La más importante es que el número de americanos de ascendencia británica disminuye continuamente. Pero, aparte de ésta, hay otras. Una de ellas es que América no tiene las mismas raíces en el pasado que cualquier país europeo. Otra, que los ingleses que colonizaron el Nuevo Mundo eran gente que no podía soportar la virtud británica de amar los compromisos y la transigencia, porque eran de ideas extremistas, y desarrollaron una mentalidad en cierta manera diferente de la nuestra. Otra, que los primitivos colonizadores estaban constantemente en lucha con los pieles rojas y eso daba motivo para que sintiesen un poco de ansiedad.
W. - Nuestra manera democrática de enfocar las coses, ¿es una cuestión de historia, de temperamento, de clima, o de qué?
R. - Principalmente, me parece, es una cuestión de historia, y quizás el elemento más importante de ésta es el hecho de que no hayamos sido las víctimas de ningún invasión desde 1066. Prácticamente, cada uno de los países del Continente ha tenido que soportar la tiranía de un invasor, y los invasores ejercen una influencia funesta sobre la gente que los tiene que aguantar.
W. - ¿Creéis que los aristócratas del 1832 comprendieron lo que vuestro abuelo trataba de hacer en su beneficio con su Ley de Reforma?
R. - Una mitad, sí, la otra, no; pero la mitad que lo comprendió no se quedó con las manos en el bolsillo, esperando que las cosas se resolvieran por ellas mismas. Yo diría que aquéllos que lo entendieron, lo entendieron perfectamente bien.
W. - ¿Consideráis que ésta es la razón por la que las clases superiores de Gran Bretaña han continuado estableciendo compromisos y acuerdos, con el fin de no perder sus privilegios?
R. - Exactamente. Para evitar que estallaran revoluciones, que les cortaran la cabeza y todo este tipo de cosas. Imaginaron que eso sería lo que pasaría si no obraban de manera juiciosa.
W. - ¿Os parece que todavía hacen lo mismo?
R. - Sin duda.
W. - ¿Tiene mucha importancia que la Gran Bretaña no sea ya una de las primeras potencias?
R. - No que decir tiene que mi reacción natural es lamentarlo. Quiero decir que, como cualquier otro inglés, también yo tengo sentimientos patrióticos, y, desde este punto de vista, deploro que este hecho se haya producido; sin embargo, si trato de analizar las cosas de manera impersonal, no veo que, realmente, tenga mucha importancia.
W. - ¿Por qué creéis que no tiene importancia?
R. - Porque, por un lado, estoy seguro que los británicos desplegábamos más nuestras virtudes dentro de casa que cuando estábamos en extranjero, y no puedo asegurar que fuéramos mejores que otras personas en nuestros tratos con otras naciones, o con las poblaciones sujetas a nuestra tutela. Ésta es una de las razones; la otra es que, bien, supongo que tiene que haber naciones que sean más poderosas que las otras.
W. - Aquéllas que se han convertido en más poderosas que la nuestra, ¿harán mejor uso que nosotros de este poder?
R. - No lo creo en absoluto. Espero que América sepa hacer un trabajo tan bueno como el nuestro, pase lo que pase, pero no espero en absoluto que este trabajo sea mejor.
W. - ¿Cómo veis el futuro de la Gran Bretaña?
R. - Estoy convencido de que el futuro de la Gran Bretaña guardará una cierta analogía con lo que ocurrió en Holanda. Durante el siglo decimoséptimo, Holanda era una gran potencia; después su poder disminuyó, pero sin que eso representara ningún desastre para el país. Dejó de ser poderosa sin que se produjera ninguna catástrofe, y se consolidó perfectamente como potencia menor. Imagino que eso es lo que tenemos que esperar que nos ocurra.
W. - ¿Podríais describir el tipo de sociedad que constituiría la población inglesa en tal eventualidad?
R. - Pues, no. Supongo que continuaría, más o menos, como es ahora, con elementos de tradición singularmente mezclados con otros elementos de naturaleza socialista. Creo que ambos pueden sobrevivir, el uno al lado del otro.
W. - ¿Consideráis que la Gran Bretaña continuará ejerciendo en el mundo una fuerte influencia moral?
R. - Me gustaría poderlo creer así. Pero eso depende de nuestros políticos, y no sé qué tipo de políticos nos tocará.
(*) Se refiere al King's College, colegio universitario que fundó Enrique V en 1441. (N. del T.)
(**) Esta acepción de la palabra inglesa fag es imposible de traducir al catalán: designa a un alumno de los primeros cursos que se ve obligado a prestar determinados servicios a otros alumnos de los cursos superiores. (N. del T.)
Lord Russell. - Sí. Creo que hemos conseguido la mezcla correcta para el presente, pero no puedo asegurar que ésta nos sirva para siempre, ya que las circunstancias cambian. Mi punto de vista ha sido durando mucho tiempo que, cuando una actividad económica cualquiera alcanza la etapa de monopolio, es mejor que la dirija el Estado que la empresa privada, y eso es, en parte, lo que hemos conseguido en Gran Bretaña.
W. - ¿Os parece que este sistema es tolerablemente equitativo en todos los niveles?
R. - Sí. Creo que es lo más equitativo que es posible conseguir. No es perfecto en este sentido, pero no hay nada que lo sea.
W. - ¿Cuáles diríais que son las principales virtudes de la sociedad británica?
R. - Primera y principal, yo diría que una especie de benevolencia difusa. No quiero decir en el trato con gente no británica, eso ya es harina de otro costal, sino internamente. Creo que los británicos son más amables que la mayoría de la gente de otros países con la que he tenido tratos.
W. - ¿Podríais aclararme un poco lo que queréis decir?
R. - Lo haré con mucho gusto. Quiero decir que no creo que los británicos profesen los mismos dogmas inflexibles tan corrientes en otros países y que, en parte, como resultado del hecho de que no hemos tenido que sufrir ninguna invasión extranjera desde el 1066 a la actualidad, no ha habido en nuestra patria tanta barbarie y salvajismo como en muchas otras naciones.
W. - ¿Creéis que los británicos hemos sido más atinados que otros pueblos al idear un sistema eficiente de hacer justicia?
R. - No comprendo exactamente lo que queréis decir con eso de hacer justicia. ¿Os referís a la ley o a la justicia económica?
W. - Realmente, a las dos.
R. - Creo que la justicia económica absoluta es una cosa realmente difícil de conseguir, y quizás tampoco sea deseable. Nos hemos acercado más de lo que podíamos esperar, y mucho más de lo que lo han hecho en los países comunistas, donde las diferencias entre ricos y pobres son mucho mayores que aquí.
W. - ¿Qué me decís, de la justicia legal y de la buena fe?
R. - Ya sé que no somos perfectos -no hay ningún país que lo sea-, pero creo que sornos tan buenos como cualquier otra persona.
W. - ¿Y de nuestra sagacidad para transigir en el momento oportuno, de la que tan orgullosos nos sentimos?
R. - Quizás esa sea la mayor de nuestras virtudes, aunque no siempre la hemos tenido. No la teníamos en el siglo decimoséptimo y, en consecuencia, hubimos de suportar muchos trastornos y mortificaciones. Pero en 1688 decidimos que ya no queríamos sufrir más y adoptamos la decisión de transigir, de llegar a un compromiso siempre que fuera posible, sistema que ha dado muy buenos resultados. Por ejemplo, cuando estalló la Revolución Francesa, el pueblo francés preguntó a los aristócratas "¿Queréis renunciar a vuestros privilegios, o preferís que os corten la cabeza?" Y ellos contestaron "Preferimos ser decapitados, naturalmente." Y fueron complacidos. En cambio, en Inglaterra, la Ley de Reforma de 1832 presentada en el Parlamento implicaba la abolición de los privilegios de la aristocracia. Mi abuelo, precisamente un aristócrata, presentó el proyecto de ley y consiguió que lo aprobaran.
W. - ¿Habláis de Lord John Russell?
R. - Sí. Y creo que puedo atribuirle el hecho de que mi cabeza esté todavía sobre mis hombros.
W. - ¿En qué difiere el enfoque británico del continental?
R. - El enfoque continental es mucho más rígido. Uno es partidario de este sistema o del otro, y no de encontrar un punto de equilibrio entre ambos. Os puedo poner un ejemplo de lo que acabo de decir, relativo a la filosofía: Cuando vivía en Princeton, en los Estados Unidos, y Einstein también vivía, acostumbraba a visitarlo una vez a la semana y a cambiar impresiones con él y con otros eminentísimos intelectuales alemanes que lo iban a ver. Todos eran judíos, todos habían sido exiliados de Alemania y todos eran hostiles de forma absoluta al régimen nazi, y tan liberales como podáis desear. Acostumbrábamos a discutir cuestiones fundamentales de filosofía y todos participábamos en el deseo de llegar a acuerdos; no había nada combativo en ninguno de nosotros, pero cuando llegábamos a las cuestiones fundamentales nos separaba un abismo que ninguno de nosotros podía salvar. Ellos se mantenían partidarios de forma tozuda de un tipo de idealismo místico, y yo era partidario de un empirismo perspicaz, y no hubo manera de entendernos
W. - ¿Diríais que seguís la tradición británica?
R. - Ya lo creo! La tradición británica viene principalmente de Locke; Locke inspiró, parcialmente, a los tres grandes filósofos británicos. Cuando yo era joven, el idealismo germánico invadió las universidades británicas, pero cuando los alemanes invadieron Bélgica, se decidió que la filosofía germánica no podía ser buena. Y yo desarrollé mi propia filosofía, ya que, de cualquier modo, estaba en contra de las ideas filosóficas teutonas.
W. - ¿Os sentís británico?
R. - Seguro que sí; y en línea con la tradición británica.
W. - ¿Consideráis que la tradición ha influido de manera importante en la capacidad de la Gran Bretaña de mantenerse a flote de una manera razonable y permanente?
R. - Sí. Creo que nos gusta la tradición, a menos que se refiera a alguna costumbre obviamente perjudicial. Considerad, por ejemplo, la cuestión de poner nombre a las calles. En cualquier país del continente de los que conozco, los nombres de las calles cambian según las vicisitudes de la política y cuando los súbditos del país que sea dejan de admirar a los prohombres que antes les entusiasmaban. Si nosotros fuéramos como los continentales, tendríamos que derribar la columna del Duque de York porque es una persona a la que ya no admiramos.
W. - ¿Qué otras cosas se os ocurren en relación con la tradición?
R. - Todo tipo de modos de progresar. Fórmulas que la gente utiliza en los tribunales, o en citaciones ordenando la comparecencia de alguien ante el Parlamento; todo tipo de pequeños fragmentos de nuestra tradición, a la que son muy aficionados la mayoría de los ingleses, que no quieren que se las roben.
W. - ¿Qué pensáis, de esta peculiarísima institución de la cual sois miembro: la Cámara de los Lores?
R. - Verdaderamente, la Cámara de los Lores es una institución de lo más peculiar. Ignoro si podría encontrar la manera de defenderla, porque es tan rara, pero yo la disfruto exactamente igual.
W. - ¿Y la monarquía, creéis que representa un papel importante?
R. - Me declaro en favor de la monarquía; completamente a favor. Si no tenéis rey tenéis que elegir un presidente, y la elección de un presidente es una operación complicadísima. Y aquél que gana las elecciones presidenciales no siempre gusta a todos sus súbditos; a la mitad, o casi a la mitad de la gente del país, no los satisface. Pero, en calidad de monarca, todos podemos apreciarlo, y eso es preferible. A mí, es la solución que me gusta más.
W. - ¿Siempre habéis sentido respeto por la monarquía?
R. - Sí, empecé muy pronto. La reina Victoria visitó a mi familia cuando yo tenía dos años y todos decían después, extraordinariamente sorprendidos, que me había comportado con ella de una manera mucho respetuosa.
W. - ¿Y de la historia, qué pensáis? ¿Consideráis que el sentido de la historia de los británicos proviene, en parte, de la monarquía?
R. - No sabría deciros hasta qué punto, porque los que estaban en contra de la monarquía ya tenían este sentido de la historia. Hace unos años, leí un montón de literatura puritana del tiempo de la Guerra Civil británica: el pueblo inglés de aquellos días consideraba a la aristocracia como normandos y extranjeros. Aunque eran revolucionarios, estaban imbuidos de historia.
W. - ¿Juzgáis que es importante, para una nación, tener sentido de la historia?
R. - Muy importante. Proporciona estabilidad, una tercera dimensión al pensamiento, y se intensifican los sentimientos de uno.
W. - ¿Os parece que nosotros hemos conseguido lo que decís?
R. – Y tanto. Inglaterra posee todas estas cualidades y la existencia de viejos edificios, ruinas romanas y todo tipo de testimonios de épocas pasadas estimula el sentido de la historia de la gente de este país. Y estoy muy contento de que sea así.
W. - ¿Coincidís conmigo en la opinión de que la Gran Bretaña es uno de los países más esnobs del mundo?
R. - Seguro que sí. Bien, quizás no es el más esnob de todos, ya que os puedo asegurar que en el hemisferio occidental he tropezado con una cantidad de esnobismo que asusta y que, al menos, me pareció que sobrepasaba lo que había visto en casa. Sin embargo, ciertamente, en este país hay mucho esnobismo.
W. - ¿Nos perjudica?
R. - Un poco. Nos hace un poco de daño y un poco de bien. Quiero decir que cuando la gente que el esnob admira es mejor que éste, el esnobismo resulta positivo, pero que, si son mejores únicamente desde un punto de vista convencional, entonces resulta perjudicial,
W. - ¿Me podéis poner un ejemplo de lo que entendéis por esnobismo?
R. - Recuerdo a un compañero de los días del King's (*); se llamaba Oscar Browning y era definitivamente un esnob. La emperatriz Frederica vino a Cambridge un día, y lamento tener que decir que había en el King's otro compañero más del gusto de la augusta dama, y que Oscar Browning se pasó el día trotando de un lado a otro de la universidad. Lo encontré llegada la noche, completamente exhausto, y me dijo: "Me he pasado el día a la caza de la emperatriz."
W. - Me parece recordar que me habíais hablado també de un individuo llamado Cave.
R. - ¡Oh, sí! Éste constituye un ejemplo de lo que es trabajar con esnobismo. Mi familia vivía en Richmond Park donde yo fui educado. Cave era un prohombre de Richmond, y algunos de los habitantes de aquella población eran de la opinión de que se le debía armar caballero. Los que creían eso, recurrieron a la población en busca de firmas con las que prestar apoyo a la petición de que se le concediera el título de caballero. Cuando llegaron a casa, mi abuela, viuda del que fue primer ministro, les dijo: "Oh, no, eso es cosa de la soberana." Seguramente consideraba que no era correcto tratar de influir en Su Majestad en un asunto de esta naturaleza y, en consecuencia, se negó a firmar la petición. Posteriormente, el hijo de este Cave se convirtió en secretario del Interior y fue el que me envió a prisión. Al fin y al cabo, sin embargo, pude aprovecharme un poco de todo este esnobismo, ya que mi hermano acostumbraba a pedir para mí éste o aquel privilegio, diciendo "Naturalmente, el amigo Cave lo tendrá que hacer puesto que era mi paje ** en Winchester.»
W. - ¿Y lo hacía?
R. - ¡Oh, sí, ya lo creo!
W. - ¿Os parece que América será algún día como la Gran Bretaña?
R. - Me parece que eso no será posible por diferentes razones. La más importante es que el número de americanos de ascendencia británica disminuye continuamente. Pero, aparte de ésta, hay otras. Una de ellas es que América no tiene las mismas raíces en el pasado que cualquier país europeo. Otra, que los ingleses que colonizaron el Nuevo Mundo eran gente que no podía soportar la virtud británica de amar los compromisos y la transigencia, porque eran de ideas extremistas, y desarrollaron una mentalidad en cierta manera diferente de la nuestra. Otra, que los primitivos colonizadores estaban constantemente en lucha con los pieles rojas y eso daba motivo para que sintiesen un poco de ansiedad.
W. - Nuestra manera democrática de enfocar las coses, ¿es una cuestión de historia, de temperamento, de clima, o de qué?
R. - Principalmente, me parece, es una cuestión de historia, y quizás el elemento más importante de ésta es el hecho de que no hayamos sido las víctimas de ningún invasión desde 1066. Prácticamente, cada uno de los países del Continente ha tenido que soportar la tiranía de un invasor, y los invasores ejercen una influencia funesta sobre la gente que los tiene que aguantar.
W. - ¿Creéis que los aristócratas del 1832 comprendieron lo que vuestro abuelo trataba de hacer en su beneficio con su Ley de Reforma?
R. - Una mitad, sí, la otra, no; pero la mitad que lo comprendió no se quedó con las manos en el bolsillo, esperando que las cosas se resolvieran por ellas mismas. Yo diría que aquéllos que lo entendieron, lo entendieron perfectamente bien.
W. - ¿Consideráis que ésta es la razón por la que las clases superiores de Gran Bretaña han continuado estableciendo compromisos y acuerdos, con el fin de no perder sus privilegios?
R. - Exactamente. Para evitar que estallaran revoluciones, que les cortaran la cabeza y todo este tipo de cosas. Imaginaron que eso sería lo que pasaría si no obraban de manera juiciosa.
W. - ¿Os parece que todavía hacen lo mismo?
R. - Sin duda.
W. - ¿Tiene mucha importancia que la Gran Bretaña no sea ya una de las primeras potencias?
R. - No que decir tiene que mi reacción natural es lamentarlo. Quiero decir que, como cualquier otro inglés, también yo tengo sentimientos patrióticos, y, desde este punto de vista, deploro que este hecho se haya producido; sin embargo, si trato de analizar las cosas de manera impersonal, no veo que, realmente, tenga mucha importancia.
W. - ¿Por qué creéis que no tiene importancia?
R. - Porque, por un lado, estoy seguro que los británicos desplegábamos más nuestras virtudes dentro de casa que cuando estábamos en extranjero, y no puedo asegurar que fuéramos mejores que otras personas en nuestros tratos con otras naciones, o con las poblaciones sujetas a nuestra tutela. Ésta es una de las razones; la otra es que, bien, supongo que tiene que haber naciones que sean más poderosas que las otras.
W. - Aquéllas que se han convertido en más poderosas que la nuestra, ¿harán mejor uso que nosotros de este poder?
R. - No lo creo en absoluto. Espero que América sepa hacer un trabajo tan bueno como el nuestro, pase lo que pase, pero no espero en absoluto que este trabajo sea mejor.
W. - ¿Cómo veis el futuro de la Gran Bretaña?
R. - Estoy convencido de que el futuro de la Gran Bretaña guardará una cierta analogía con lo que ocurrió en Holanda. Durante el siglo decimoséptimo, Holanda era una gran potencia; después su poder disminuyó, pero sin que eso representara ningún desastre para el país. Dejó de ser poderosa sin que se produjera ninguna catástrofe, y se consolidó perfectamente como potencia menor. Imagino que eso es lo que tenemos que esperar que nos ocurra.
W. - ¿Podríais describir el tipo de sociedad que constituiría la población inglesa en tal eventualidad?
R. - Pues, no. Supongo que continuaría, más o menos, como es ahora, con elementos de tradición singularmente mezclados con otros elementos de naturaleza socialista. Creo que ambos pueden sobrevivir, el uno al lado del otro.
W. - ¿Consideráis que la Gran Bretaña continuará ejerciendo en el mundo una fuerte influencia moral?
R. - Me gustaría poderlo creer así. Pero eso depende de nuestros políticos, y no sé qué tipo de políticos nos tocará.
(*) Se refiere al King's College, colegio universitario que fundó Enrique V en 1441. (N. del T.)
(**) Esta acepción de la palabra inglesa fag es imposible de traducir al catalán: designa a un alumno de los primeros cursos que se ve obligado a prestar determinados servicios a otros alumnos de los cursos superiores. (N. del T.)
