1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

diumenge, 27 de juliol del 2008

La meva concepció del món. Bertrand Russell (VII)

I avui, en aquesta setena entrega parlem de la felicitat. La dissecció que en Russell fa sobre allò que ens pot abocar a la infelicitat, i sobre aquelles coses que poden ajudar-nos a ser feliços és impagable.

Com no podia ocórrer d'altra forma en un filòsof britànic que va fer del seny, del "common sense" la seva pauta de vida, els ingredients de la felicitat són, i pel mateix ordre que els de la popular cançó: salut, diners, i amor. I ell n'afegeix un altre encara, èxit en el treball realitzat.

Impagable ho és, també, quan, a una pregunta d'en Woodrow, (quin gran entrevistador, no em canse de repetir-ho) sobre si una menor intel·ligència pot ajudar a ser més feliç, respon sense el més mínim dubte, que preferiria ser una mica més infeliç, si això li comportés arribar a ser una mica més intel·ligent.

VII - Què és la felicitat?


Woodrow Wyatt. – Vós sembleu sempre feliç. Ho heu estat sempre?

Lord Russell. – Podeu estar segur que no. A la meva vida hi ha hagut períodes de felicitat i períodes de malaurança. Sortosament, els períodes de felicitat semblen allargar-se a mesura que em faig gran.

W. – Quin fou el pitjor d’aquests períodes d’infelicitat?

R. – Durant l’adolescència era molt, molt dissortat. Crec que molts adolescents ho són. No tenia amics, no podia parlar amb ningú. Em creia que acabaria suïcidant-me, i que sols amb dificultat em contenia de realitzar aquest acte, i això no era veritat. Em semblava que era extremament infeliç, però aquesta infelicitat era, en part, imaginària, com vaig descobrir de resultes d’un somni. Vaig somniar que estava greument malalt i a punt de morir-me. Contra tota lògica, com s’esdevé en els somnis, vetllava al costat del meu llit el professor Jowett, el director de Balliol i traductor de Plató, un home extremament culte, amic de la meva família, i que tenia la veu xeremella. En el somni jo li deia amb la veu apagada “Em queda un consol i és que aviat hauré deixat enrere tot això”, i ell preguntava “Vols dir la vida?”, “Sí, vull dir la vida.” Em mirà seriosament i em digué “Quan siguis més gran no diràs aquestes bestieses.” Vaig obrir els ulls i mai més no vaig tornar a repetir aquella totxeria.

W. – I els moments de felicitat, han estat el resultat d’un planejament conscient o s’han esdevingut per casualitat?

R. – Només hi ha hagut planejament en tot allò que tenia relació amb la meva feina; la resta de la meva vida he deixat que es desenvolupés d’una manera impulsiva i accidental. Pel que respecta a la meva obra, he elaborat un pla conscienciós que he portat a terme acuradament.

W. – Però, dona bon resultat això de deixar que sigui l’atzar el que decideixi la pròpia felicitat?

R. – Bé, depèn de la sort en un grau extraordinari, i també de la forma en què progressa la vostra feina. Vaig haver de passar per un període terrible d’infelicitat quan ja la meva adolescència havia quedat molt endarrere. Parlo d’aquella vegada que em va desorientar completament un problema que hauria d’haver solucionat abans de continuar la meva obra. Durant dos anys vaig esforçar-me, vaig lluitar; però el problema se’m resistia i em fou impossible de realitzar cap progrés, la qual cosa em féu molt infeliç.

W. – Quins creieu que són els ingredients que contribueixen a la felicitat?

R. – Jo diria que n’hi ha quatre de principals. Potser el primer d’aquests quatre, el més important, és la salut. Després vindrien, successivament, els mitjans suficients per a mantenir a ratlla la necessitat, la benaurança en les relacions personals, i el reeiximent quant a la feina.

W. – Comencem amb la salut. Per què li concediu tanta importància?

R. – Bé, crec que hi ha circumstàncies en les quals és difícil d’harmonitzar una salut dolenta amb un estat mental optimista. Hi ha malalties que afecten l’esperit i que són la causa que hom se senti dissortat. Algunes d’aquestes malalties poden ésser suportades estoicament, d’altres, no.

W. – Us sembla que és el fet de gaudir d’una bona salut el que ens fa feliços, o és més aviat la felicitat la que ens proporciona una bona salut?

R. – Bàsicament, la bona salut és l’arrel de la felicitat, però també és veritat que aquesta contribueix bastant al nostre estat físic. És menys probable que es posi malalt un home feliç que un que se senti dissortat.

W. – Sou més feliç, diguem, l’endemà, si heu dormit plàcidament, que si heu passat una mala nit?

R. – Ben cert que sí.

W. – Bé, passem al següent ingredient. Quina importància tenen els ingressos?

R. – Depèn del nivell de vida a què esteu acostumat. Si heu estat sempre bastant pobre, no us caldran ingressos gaire grans, però si heu menat un tren de vida luxós, la més petita disminució dels vostres havers farà que us sentiu en la pobresa. Per tant, aquesta és una qüestió molt relativa.

W. – Això podria portar-nos al perseguiment obsessiu de la riquesa, no és cert?

R. – I tant! Descobrireu que, els homes més rics, els terroritza la idea de morir a l’hospici. Això passa sovint.

W. – Per tant, posseir massa diners no ens ajuda gens a aconseguir la felicitat, oi?

R. – Oh, no. Els cabals són una mena de requeriment mínim i hom no hi ha de pensar massa perquè, d’altra manera, s’atabala.

W. – En la curta llista que heu fet dels ingredients indispensables a la felicitat, heu esmentat en tercer lloc les relacions personals. Significa això que les considereu terceres en importància?

R. – De cap manera. Fins allí on arriba la meva experiència, jo diria que és el primer requisit, o el primer després de la salut.

W. – Us faria res d’explicar-me què voleu significar amb aquest títol?

R. – Amb el de relacions personals?

W. – Sí.

R. – Jo diria que la interpretació és òbvia. Per relacions personals entenem, generalment l’amistat, l’amor, les relacions amb els fills, i tota mena de relacions íntimes i estretament personals. Si aquestes relacions són desafortunades, la vida esdevé difícil.

W. – Passem al treball. A quin nivell situaríeu l’èxit en la feina?

R. – En el cas de persones enèrgiques, indubtablement, a gran altura. Hi ha gent més indiferent, menys activa, que no depèn tant de la feina. Però si sou dinàmic, us cal una sortida per a l’energia que emmagatzemeu dins el vostre cos, i el treball és la més evident. Naturalment, si no reeixiu, el treball no us farà feliç, però si teniu èxit, omplirà les vostres hores, donarà un sentit a la vostra vida i us ajudarà a ésser feliç.

W. – Té importància la mena de treball que hom realitza?

R. – No, si bé hem de considerar que hi ha treballs bastant atzarosos. Vull dir amb això que si jo fos membre del Politburó el meu treball resultaria un xic inquietant, que aniria acompanyat d’una certa tensió, d’una certa intranquil•litat...

W. - ...que significaria un estímul per a qualsevol a qui agradés aquesta mena d’emocions.

R. – Això mateix. Si sou partidari d’aquest tipus d’estímul, llavors tot va bé.

W. – L’excel•lència o vulgaritat de la feina, és important?

R. Això depèn més aviat del vostre temperament. Hi ha gent incapaç d’ésser feliç llevat que estigui compromesa en grans empreses, mentre que altres, que realitzen feines senzilles i de poca importància, són completament feliços i estan satisfets amb llur treball. És una qüestió de caràcter. Tot amb tot, la condició indispensable és que la feina que feu sigui proporcionada a les vostres capacitats, perquè pugueu realitzar-la amb èxit.

W. – El que dieu sembla suggerir que hom podria ésser molt feliç fent el gandul, que podríem acontentar-nos amb molta menys feina de la que fem.

R. – Sí; però no tant, almenys fins on arriba la meva experiència, com realitzant una feina determinada. La felicitat que produeix el fet de portar a terme una tasca veritablement difícil és enorme, i no crec que les persones mandroses hagin experimentat mai res de semblant.

W. – Si algú us deia que gaudiríeu de més grans plaers si fóssiu menys intel•ligent, com reaccionaríeu?

R. – Oh, no crec que reaccionés, no. Realment, estaria disposat a gaudir menys si d’aquesta manera aconseguia un xic més d’intel•ligència. La intel•ligència és una facultat per la qual sento un gran respecte i admiració.

W. – Creieu que la filosofia contribueix a la felicitat?

R. – Únicament si aquesta us interessa i hi teniu una especial disposició, però no en cas contrari. És clar que, si sou un bon enrajolador, també us farà feliç enrajolar un solar. Qualsevol cosa en la qual sigueu bo contribuirà a la vostra felicitat.

W. – Quins són els factors que militen en contra de la felicitat?

R. – N’hi ha un reguitzell, a part les condicions oposades a aquelles de les quals estem parlant. Un dels principals és la inquietud, les preocupacions; en aquest aspecte puc dir que, a mesura que m’he anat fent gran, he estat més feliç. Em preocupo molt menys des del moment que vaig descobrir un mecanisme molt útil en relació amb les preocupacions i que consisteix a preguntar-se un mateix “Què és el pitjor que em pot esdevenir?” ...I, un cop ho saps, dir-te “Bé, després de tot, això no seria tan dolent dins de cent anys, de manera que potser no té importància.” Quan us heu fet a la idea, la preocupació disminueix. Les preocupacions són el resultat de no afrontar les possibilitats desagradables.

W. – Podeu allunyar les preocupacions a voluntat?

R. – No del tot, però sí fins a un cert punt.
W. – A quin lloc situaríeu l’enveja?

R. – Ah, sí, l’enveja. És una deu d’infelicitat per a moltes persones. Recordo el pintor Haydon que no era un gran pintor però desitjava ser-ho. Haydon portava un diari i en aquest diari va escriure un dia: “He passat un matí infernal comparant-me amb Rafael.”

W. – Us faria res d’ampliar un xic més aquesta qüestió de l’enveja?

R. – Hi ha gent que té a favor una infinitat de factors que els podria fer feliços i que, tot i així, es preocupen perquè hi ha algú que sembla disposar d’un xic més del que ells tenen. Veuen que hi ha qui disposa d’un automòbil més luxós, o d’un jardí més bonic, o pensen que seria més agradable viure en un país de clima més benigne, o que l’obra d’aquest, de l’altre o del de més enllà mereix més consideracions que la pròpia, i així, per l’estil. En lloc de gaudir de tot allò que tenen a l’abast, permeten que el pensament que pot haver-hi altres persones que potser tenen més els amargui l’existència.

W. – Bé, però, no podria ésser l’enveja un sentiment positiu en el sentit que si envegeu el treball d’algú, perquè creieu que és millor que el vostre, aquesta enveja serà un estímul que contribuirà que feu l’impossible per tal de millorar la qualitat de la vostra feina?

R. – Pot ser; però també us pot estimular a fer un treball pitjor i, per damunt de tot, induir-vos a interferir en la feina de l’altre, puix que hi ha dues maneres de passar-li al davant: avançar-lo per les bones, o frenar-lo perquè es quedi enrere.

W. – I a l’avorriment, quina importància li concediu?

R. –Crec que el tedi és enormement important. No gosaria assegurar que sigui un estat d’ànim exclusivament humà, puix que he vist les mones del zoològic i em semblà sempre que estaven bastant avorrides, però no crec que els altres animals s’avorreixin. Jo diria que és senyal de posseir una intel•ligència superior. La importància de l’avorriment, podreu deduir-la vós mateix si penseu, per un instant, que el primer que desitgen els salvatge en entrar en contacte amb la civilització és alcohol. El desitgen molt més que no pas la Bíblia, els Evangelis, o els vidres o collarets de colors, perquè, per uns instants, els deslliura del tedi.

W. – Però, com hem de vèncer l’avorriment de la gent educada? De les noies, per exemple: es casen i ja no han de fer res més que tenir cura de la casa.

R. – Això és degut a un sistema social equivocat, i no crec que l’acció individual pugi modificar-lo, però l’exemple que heu posat és, avui dia, molt important. Demostra que no hem estat capaços de desenvolupar un sistema social apropiat, perquè tothom hauria de poder posar a contribució totes aquelles capacitats o habilitats de les quals disposa. Les dones modernes que han rebut una educació superior no sempre ho poden fer després de casar-se, però aquest és una seqüela del nostre sistema social.

W. – Fins a quin punt ens pot ajudar a ésser feliços la comprensió dels impulsos que guien les nostres accions, per tal d’evitar així d’enganyar-nos nosaltres mateixos?

R. – Aquesta comprensió podria ésser una gran ajuda. Hi ha molta gent que adopta, que fa seu l’odi envers una determinada persona o grup de persones, o envers una ideologia, o qualsevol altra cosa, convençuda que l’impuls que la mou és el d’un lloable i elevat ideal. I, de fet, és molt probable que no sigui així. Si poguessin adonar-se’n, crec que serien més feliços.

W. – Creieu que hi ha gaires persones que hagin forjat la seva pròpia infelicitat per haver-se enganyat elles mateixes?

R. – Moltíssimes.

W. – Considereu que és possible ésser feliç en l’adversitat? Tancat a la presó, per exemple. Vós mateix heu passat per aquesta experiència.

R. – Oh, bé, jo vaig passar-ho bastant agradablement quan era a la presó, però això fou degut al fet que em trobava a la primera secció, on no infligien les molèsties i penalitats pròpies de la vida en règim de privació de llibertat. Però, correntment, estar empresonat és una prova difícil de suportar per a qualsevol que estigui acostumat al treball mental. Per als qui treballen manualment és molt més fàcil, puix que no senten amb tanta intensitat les traves de la vida intel•lectual.

W. – Us sembla que és més fàcil ésser feliç estant tancat a la presó quan hom es troba en el vostre cas, és a dir, quan sap que l’hi ha tancat per defensar una causa que creu justa, que si us han tancat perquè ho mereixíeu?

R. – Ben cert que sí. Vull dir que si m’haguessin condemnat a la mateixa pena per haver robat uns coberts de plata, hauria estat completament infeliç perquè hauria sentit dintre meu... bé... m’hauria sentit merescudament desacreditat. Però, tal com s’esdevingué, no vaig sentir que el fet d’anar a la presó perjudiqués el meu crèdit gens ni mica.

W. – Simplement perquè era una qüestió de principi?

R. – Sí.

W. – Creieu que ajuda a ésser feliç disposar d’una causa amb la qual i per la qual viure?

R. – Sí, a condició que aquesta causa triomfi. Si es traca d’una causa incapaç de guanyar una sola batalla, no crec que faci feliç ningú. Però si aquells que la defensen aconsegueixen reeixir de tant en tant, llavors sí que crec que pot ajudar-hi. Voldria afegir que l’interès, la participació en una empresa o ideologia, especialment quan un es fa gran, és un element molt important per a la pròpia felicitat. Com més impersonals siguin els vostres interessos, i més enllà de la vostra vida s’estenguin, menys us preocuparà la perspectiva que la vostra pròpia vida pugui extingir-se abans que passi molt de temps. I entenc que aquest és un important element de felicitat un cop arribem a la vellesa.

W. – Què en penseu, de totes aquestes fórmules que es publiquen constantment sobre la manera de viure durant molt de temps i ésser feliç?

R. – Bé, allargar la vida és una qüestió de medicina, i no voldria manifestar-me en relació amb aquest subjecte. Rebo una gran quantitat de literatura que m’envien els advocats d’aquests sistemes. Em diuen que si prengués llurs drogues els meus cabells tornarien a ésser negres. Puc assegurar que aquesta possibilitat no em sedueix en absolut, ja que he pogut comprovar que, com més blancs es tornaven, millor disposada trobava la gent a creure el que jo deia.


* * * * * * * * * *

VII - ¿Qué es la felicidad?


Woodrow Wyatt. - Parecéis siempre feliz. ¿Lo habéis sido siempre?

Lord Russell. - Podéis estar seguro que no. En mi vida ha habido periodos de felicidad y periodos de desventura. Afortunadamente, los periodos de felicidad parecen alargarse a medida que me hago mayor.

W. - ¿Cuál fue el peor de estos periodos de infelicidad?

R. - Durante la adolescencia era muy, muy desdichado. Creo que muchos adolescentes lo son. No tenía amigos, no podía hablar con nadie. Pensaba que acabaría suicidándome, y que solo a duras penas me contenía de realizar este acto, y eso no era cierto. Me parecía que era infeliz de forma extrema, pero esta infelicidad era, en parte, imaginaria, cómo descubrí a resultas de un sueño. Soñé que estaba gravemente enfermo y a punto de morirme. Contra toda lógica, como ocurre en los sueños, velaba al lado de mi cama el profesor Jowett, el director del Balliol y traductor de Platón, un hombre extremadamente culto, amigo de la familia, y que tenía la voz aflautada. En el sueño yo le decía con la voz apagada "me queda un consuelo y es que pronto habré dejado atrás todo esto", y él me preguntaba ¿"quieres decir la vida"?, "Sí, quiero decir la vida." Me miró seriamente y me dijo "cuando seas mayor no dirás esas tonterías." Abrí los ojos y nunca más volví a repetirme aquella patochada.

W. - ¿Y los momentos de felicidad, han sido el resultado de un plan consciente o han ocurrido por casualidad?

R. - Sólo ha habido planificación en todo aquello que tenía relación con mi trabajo; el resto de mi vida lo he dejado que se desarrollara de una manera impulsiva y accidental. Por lo que respecta a mi obra, he elaborado un plan concienzudo que he llevado a cabo con esmero.

W. - Pero, ¿da buen resultado eso de dejar que sea el azar el que decida la propia felicidad?

R. - Bueno, depende de la suerte en un grado extraordinario, y también de la forma en que progresa vuestro trabajo. Tuve que pasar por un periodo terrible de infelicidad cuando ya mi adolescencia había quedado muy hacia atrás. Hablo de aquella vez que me desorientó completamente un problema que tendría que haber solucionado antes de continuar mi obra. Durante dos años me esforcé, luché; pero el problema se me resistía y me fue imposible realizar ningún progreso, lo cual me hizo muy infeliz.

W. - ¿Cuáles creéis que son los ingredientes que contribuyen a la felicidad?

R. - Yo diría que hay cuatro principales. Quizás el primero de éstos cuatro, el más importante, sea la salud. Después vendrían, sucesivamente, los medios suficientes para mantener a raya la necesidad, la dicha en las relaciones personales, y el éxito en cuanto al trabajo.

W. - Empecemos por la salud. ¿Por qué le concedéis tanta importancia?

R. - Bien, creo que hay circunstancias en las cuales es difícil armonizar una mala salud con un estado mental optimista. Hay enfermedades que afectan al espíritu y que son la causa de que uno se sienta desdichado. Algunas de estas enfermedades pueden ser soportadas estoicamente, otras, no.

W. - ¿Os parece que es el hecho de disfrutar de una buena salud lo que nos hace felices, o es más bien la felicidad la que nos proporciona una buena salud?

R. - Básicamente, la buena salud es la raíz de la felicidad, pero también es verdad que ésta contribuye bastante a nuestro estado físico. Es menos probable que se ponga enfermo un hombre feliz que uno que se sienta desdichado.

W. - ¿Soléis ser más feliz, digamos, al día siguiente, si habéis dormido plácidamente, que si habéis pasado una mala noche?

R. - Seguro que sí.

W. - Bien, pasemos al siguiente ingrediente. ¿Qué importancia tienen los ingresos?

R. - Depende del nivel de vida a que estéis acostumbrado. Si habéis sido siempre bastante pobre, no os harán falta ingresos muy grandes, pero si habéis llevado un tren de vida lujoso, la más pequeña disminución de vuestros ingresos hará que os sintáis en la pobreza. Por lo tanto, ésta es una cuestión muy relativa.

W. - ¿Podría llevarnos esto a la persecución obsesiva de la riqueza?, ¿no es cierto?

R. - ¡Y tanto! Descubriréis que, a los hombres más ricos, les aterroriza la idea de morir en el hospicio. Pasa a menudo.

W. - Por tanto, ¿poseer demasiado dinero no nos ayuda en nada a conseguir la felicidad, no?

R. - Oh, no. Los bienes son una especie de requerimiento mínimo y no deberíamos obsesionarnos porque si lo hacemos enloqueceremos.

W. - En la corta lista que habéis hecho de los ingredientes indispensables para la felicidad, habéis mencionado en tercer lugar las relaciones personales. ¿Significa eso que las consideráis terceras en importancia?

R. - De ningún modo. Hasta donde llega mi experiencia, yo diría que es el primer requisito, o el primero después de la salud.

W. - ¿Os importaría explicarme qué queréis significar con este título?

R. - ¿Con el de relaciones personales?

W. - Sí.

R. - Yo diría que la interpretación es obvia. Por relaciones personales entendemos, generalmente la amistad, el amor, las relaciones con los hijos, y todo tipo de relaciones íntimas y estrechamente personales. Si estas relaciones son desafortunadas, la vida se convierte en difícil.

W. - Pasemos al trabajo. ¿En qué nivel situaríais el éxito en el trabajo?

R. - En el caso de personas enérgicas, indudablemente, a gran altura. Hay gente más indiferente, menos activa, que no depende tanto del trabajo. Pero si sois dinámico, os hace falta una salida para la energía que almacenáis dentro de vuestro cuerpo, y el trabajo es la más evidente. Naturalmente, si no triunfáis, el trabajo no os hará feliz, pero si tenéis éxito, llenará vuestras horas, dará un sentido a vuestra vida y os ayudará a ser feliz.

W. - ¿Tiene importancia el tipo de trabajo que uno realiza?

R. - No, si bien tenemos que considerar que hay trabajos bastante azarosos. Quiero decir con eso que si yo fuera miembro del Politburó mi trabajo resultaría un poco inquietante, iría acompañado de una cierta tensión, de una cierta intranquilidad...

W. - ...que significaría un estímulo para cualquiera a quien gustara este tipo de emociones.

R. - Eso mismo. Si sois partidario de este tipo de estímulo, entonces todo va bien.

W. - ¿La excelencia o vulgaridad del trabajo, es importante?

R. Eso depende más bien de vuestro temperamento. Hay gente incapaz de ser feliz a menos que esté comprometida en grandes empresas, mientras que otros, que realizan trabajos sencillos y de poca importancia, son completamente felices y están satisfechos con su trabajo. Es una cuestión de carácter. Con todo, la condición indispensable es que el trabajo que hacéis sea proporcionado a vuestras capacidades, para que podáis realizarlo con éxito.

W. - Lo que decís parece sugerir que uno podría ser muy feliz haciendo el vago, que podríamos contentarnos con mucho menos trabajo del que hacemos.

R. - Sí; pero no tanto, al menos hasta dónde llega mi experiencia, como realizando un trabajo determinado. La felicidad que produce el hecho de llevar a cabo una tarea verdaderamente difícil es enorme, y no creo que las personas perezosas hayan experimentado nunca nada parecido.

W. - ¿Si alguien os dijera que disfrutaríais de mayores placeres si fuerais menos inteligente, como reaccionaríais?

R. - Oh, no creo que reaccionara, no. Realmente, estaría dispuesto a disfrutar menos si de esta manera conseguía un poco más de inteligencia. La inteligencia es una facultad por la que siento un gran respeto y admiración.

W. - ¿Creéis que la filosofía contribuye a la felicidad?

R. - Únicamente si ésta os interesa y tenéis una especial disposición, pero no en caso contrario. Claro está que, si sois un buen enladrillador, también os hará feliz enladrillar un solar. Cualquier cosa en la cual seáis bueno contribuirá a vuestra felicidad.

W. - ¿Cuáles son los factores que militan en contra de la felicidad?

R. - Hay una retahíla, además de las condiciones opuestas a aquéllas de las que estamos hablando. Uno de los principales es la inquietud, las preocupaciones; en este aspecto puedo decir que, a medida que me he ido haciendo mayor, he sido más feliz. ¿Me preocupo mucho menos desde el momento que descubrí un mecanismo muy útil en relación con las preocupaciones y que consiste en preguntarse uno mismo "¿qué es lo peor que me puede ocurrir"?... Y, una vez lo sabes, decirte "Bien, después de todo, eso no sería tan malo dentro de cien años, de manera que quizás no tiene importancia." Cuando os habéis hecho a la idea, la preocupación disminuye. Las preocupaciones son el resultado de no afrontar las posibilidades desagradables.

W. - ¿Podéis alejar las preocupaciones a voluntad?

R. - No del todo, pero sí hasta cierto punto.

W. - ¿En qué lugar situaríais la envidia?

R. - Ah, sí, la envidia. Es una fuente de infelicidad para muchas personas. Recuerdo al pintor Haydon que no era un gran pintor pero deseaba serlo. Haydon llevaba un diario y en este diario escribió un día: "He pasado una mañana infernal comparándome con Rafael."

W. - ¿Os importaría ampliar un poco más esta cuestión de la envidia?

R. - Hay gente que tiene a su favor una infinidad de factores que les podría hacer felices y que, aun así, se preocupan porque hay alguien que parece disponer de un poco más de lo que ellos tienen. Ven que hay quien dispone de un automóvil más lujoso, o de un jardín más bonito, o piensan que sería más agradable vivir en un país de clima más benigno, o que la obra de éste, del otro o del de más allá merece más consideraciones que la propia, y así, por el estilo. En lugar de disfrutar de todo aquello que tienen al alcance, permiten que el pensamiento de que pueda haber otras personas que quizás tengan más les amargue la existencia.

W. - Bien, sin embargo, ¿no podría ser la envidia un sentimiento positivo en el sentido que si envidiáis el trabajo de alguien, porque creéis que es mejor que el vuestro, esta envidia será un estímulo que contribuirá a que hagáis lo imposible con el fin de mejorar la calidad de vuestro trabajo?

R. - Puede ser; pero también os puede estimular a hacer un trabajo peor y, encima, induciros a interferir en el trabajo del otro, ya que hay dos maneras de adelantarle: adelantarle por las buenas, o frenarle para que se quede atrás.

W. - Y al aburrimiento, ¿qué importancia le concedéis?

R. -Creo que el tedio es enormemente importante. No osaría asegurar que sea un estado de ánimo exclusivamente humano, ya que he visto a las monas del zoológico y siempre me pareció que estaban bastante aburridas, pero no creo que los otros animales se aburran. Yo diría que es señal de poseer una inteligencia superior. La importancia del aburrimiento, podrá deducirla Usted mismo si piensa, por un instante, que lo primero que desean los salvajes al entrar en contacto con la civilización es alcohol. Lo desean mucho más que la Biblia, los Evangelios, o los cristales o collares de colores, porque, por unos instantes, los libera del tedio.

W. - Sin embargo ¿cómo tenemos que vencer el aburrimiento de la gente educada? De las chicas, por ejemplo: se casan y ya no tienen que hacer nada más que cuidar de la casa.

R. - Eso es debido a un sistema social equivocado, y no creo que la acción individual pueda modificarlo, pero el ejemplo que habéis puesto es, hoy día, muy importante. Demuestra que no hemos sido capaces de desarrollar un sistema social apropiado, porque todo el mundo tendría que poder poner a contribución todas aquellas capacidades o habilidades de las que dispone. Las mujeres modernas que han recibido una educación superior no siempre lo pueden hacer después de casarse, pero éste es una secuela de nuestro sistema social.

W. - ¿Hasta qué punto nos puede ayudar a ser felices la comprensión de los impulsos que guían nuestras acciones, con el fin de evitar así engañarnos a nosotros mismos?

R. - Esta comprensión podría ser de gran ayuda. Hay mucha gente que adopta, que hace suyo el odio hacia una determinada persona o grupo de personas, o hacia una ideología, o cualquier otra cosa, convencida que el impulso que la mueve es el de un loable y elevado ideal. Y, de hecho, es muy probable que no sea así. Si pudieran darse cuenta de ello, creo que serían más felices.

W. - ¿Creéis que hay muchas personas que han forjado su propia infelicidad por haberse engañado ellas mismas?

R. - Muchísimas.

W. - ¿Consideráis que es posible ser feliz en la adversidad? Encerrado en la cárcel, por ejemplo. Usted mismo ha pasado por esta experiencia.

R. - Oh, bien, yo lo pasé bastante agradablemente cuando estaba encarcelado, pero eso fue debido al hecho de que me encontraba en la primera sección, donde no tenía que soportar las molestias y penalidades propias de la vida en régimen de privación de libertad. Pero, normalmente, estar encerrado es una prueba difícil de soportar para cualquiera que esté acostumbrado al trabajo mental. Para los que trabajan manualmente es mucho más fácil, ya que no sienten con tanta intensidad las trabas de la vida intelectual.

W. - ¿Os parece que es más fácil ser feliz estando encarcelado cuándo uno se encuentra en vuestro caso, es decir, cuando sabe que lo han encerrado por defender una causa que cree justa, que si os han encerrado porque lo merecíais?

R. - Seguro que sí. Quiero decir que si me hubieran condenado a la misma pena por haber robado unos cubiertos de plata, habría sido completamente infeliz porque habría sentido dentro de mí... bien... me habría sentido merecidamente desacreditado. Sin embargo, tal como ocurrió, no sentí que el hecho de ir a la cárcel perjudicara mi crédito en lo más mínimo.

W. - ¿Simplemente porque era una cuestión de principios?

R. - Sí.

W. - ¿Creéis que ayuda a ser feliz disponer de una causa con la cual y por la cual vivir?

R. - Sí, a condición de que esta causa triunfe. Si se trata de una causa incapaz de gana una sola batalla, no creo que haga feliz a nadie. Pero si aquéllos que la defienden consiguen triunfar de vez en cuando, entonces sí que creo que puede ayudar. Querría añadir que el interés, la participación en una empresa o ideología, especialmente cuando uno se hace mayor, es un elemento muy importante para la propia felicidad. Cuanto más impersonales sean vuestros intereses, y más allá de vuestra vida se extiendan, menos os preocupará la perspectiva de que vuestra propia vida pueda extinguirse antes de que pase mucho de tiempo. Y entiendo que éste es un importante elemento de felicidad una vez llegamos a la vejez.

W. - ¿Qué pensáis, de todas estas fórmulas que se publican constantemente sobre la manera de vivir durante mucho de tiempo y ser feliz?

R. - Bien, alargar la vida es una cuestión de la medicina, y no querría manifestarme en relación con este tema. Recibo una gran cantidad de literatura que me envían los defensores de estos sistemas. Me dicen que si tomara sus drogas mi pelo volvería a ser negro. Puedo asegurar que esta posibilidad no me seduce en absoluto, ya que he podido comprobar que, cuanto más blancos se devolvían, mejor dispuesta encontraba la gente a creer lo que yo decía.

1 comentari:

Nekane ha dit...

Sencllamente estoy absorvida...
GRACIAS JPO; BESINES