El Verro i el Pansot. Una anècdota. Dedicat a l'Escocès

El Verro i el Pansot. Una anécdota.

(Dedicat a l'escocès. T'ho devia)

La gent del meu poble sempre li hem tingut una certa tirada a Sueca.

Sueca, Al Soq, mercat per a tota la rodalia ja en temps del àrabs, i en l'actualitat cada divendres, amb l'única competència aproximada del mercat de Cullera o "dijous", conegut així entre els cullerots, pel seu dia de celebració.

Sueca, on les dones del meu poble baixaven a "comprar" i d'on venien els xiquets. Per a la humil gent del meu poble, París ens quedava una mica lluny.

Sueca, on mon pare, per Nadal, sempre hi trobava algun "Patge" dels Reis, que li adelantava els joguets, per mandra de passar-se per casa la nit del cinc de gener, ço que ens permetia (sense Papàs Noel foranis) gaudir dels regals, des del mateix dia de Nadal.

Ja ho sé la fama ancestral de capital dels homosexuals de la contornada, però també de la gent més bèstia. Maricons o fills de puta, així diuen, o deien, orgullosament, els propis suecans d'ells mateixos. I, si us plau, no confoneu mai fill de puta, amb fill d'una puta. Per a l'atenta oïda d'un suecà, la diferència és abismal.

Entre els nombrosos personatges que ha donat en tot moment la vila, avui voldria parlar-vos de dos d'ells, parella estrambòtica on n'hi haja, ben coneguts als meus temps de joventut, el segon dels quals ja tristament desaparegut: el Verro i el Pansot.

El Verro, amb paràlisi cerebral, o alguna cosa semblant. Per fer-vos-en una lleugera idea podeu imaginar un Stephen Hawkins, no exactament intel·ligent, però sí llest. Amb dicció arrastrada, intermitent i difícilment comprensible, caminar tremolós i bambolejant, sempre en un inverosímil equilibri, sempre a punt de caure, involuntàriament, no sigueu mal pensats, sobre la xicona de mamelles més grosses. Sempre tocant mareta.

El Pansot, víctima d'una polio infantil, amb una cama molt més curta que l'altra, i un sabatot ortopèdic dels de la primera postguerra, compensador de carències a base d'una extensió o andamiatge de ferro, de l'estil, si em permetíeu el símil, d'una torre petrolífera. Una mica boval, això sí, però sense gaire complexos.

Aquell dia de primavera, Verro i Pansot decidiren agafar les bicis i anar-se'n a Riola, poblet a poc menys d'un kilòmetre, banda enllà del Xúquer.

El pont, un pont estret, de ferro, hereu d'un antic pont de peatge segons em contava mon pare, continua donant servei al tràfic entre els dos pobles, per a vehicles no més grans que un turisme, i sempre amb l'indispensable ajuda d'un semàfor. A la sortida, ja terme de Riola, el camí fa revolt en angle recte cap a l'esquerra, sobre els camps de taronges, ben fondos, a nivell de riu.

El cas és que, Verro i Pansot, xino-xano, amb les evidents dificultats que podeu imaginar, arriben per fi al pont, i sense fer-li gens de cas al semàfor, decideixen creuar-lo sense descavalcar de les bicis. Ja a punt de sortir-ne, un cotxe entra al pont darrere d'ells, fent sonar la botzina.

L'ensurt dels nostres dos amics en sentir el clàxon, fa que, cosa no gens difícil d'altra banda, perdin l'escàs equilibri i caiguen rodolant, ells i les biciclets, marge avall, dins del tarongerar d'enfront.

S'atura ràpidament el del cotxe, s'asoma a l'hort, i contempla, espaordit, com pugen dos xicons, plens de fang fins al cap, un dels quals, havent perdut el sabatot, amb caminar absolutament desequilibrat, i l'altre reptant dificultosament tremolós, marge amunt, amb la carassa fent impossibles ganyotes imparables.

-Mare de Déu, xiquets, què vos he fet?, s'exclama el pobre conductor tot corrent a ajudar-los.

-No es preocupe vostè, -respon el Verro amb el seu arrastrat i poc comprensible accent, mentre dificultosament intenta posar-se dret- no passa res, és que l'amic i jo som malparits de naixement.