El club de las canciones. Viajes

Josefina ens proposa aquesta setmana cançons relacionades amb els viatges. Tema agraït allà on n'hi hagin, ja que l'home és viatger per per necessitat, per plaer, per aventura, per naturalesa en una paraula.

Començaré, doncs, amb un tema de Mesclat, "Serà cúmbia o havanera?" que ens parla d'un emigrant a Amèrica i el seu curió conflicte un cop retornat al poble.

Serà cúmbia o havanera?

A Concentaina
canten i ballen
amb la dolçaina
i el tabalet (del tio Hipolitet).
I les xiques
ja casadores
diuen als nuvis
un poquet baixet (un poquet baixet).

El Tio Hipolitet va haver de marxar,
el va fer fora la fil•loxera,
no va ser capaç de vendre la dolçaina
abans de pujar al vapor
cap a les Amèriques.

I allà va estar voltant durant anys,
va partir el seu amor amb més
dubtes que enganys
entre una índia de prop de Medellín
i una mulata de Cuba i no sap ben bé quin
dels dos amors més intens era,
si és o serà cúmbia o havanera.

No es va fer ric com van fer d’altres,
però quan va tornar al poble
ho va fer amb la cançó
que a l’altre cap de mar havia après
a tocar amb la dolçaina.

I a Concentaina va parlar menys que els muts
dels seus vells records dels amors perduts,
però tocant les cançons mai tragué l’entrellat
de quina va estar més enamorat.
I aquesta pregunta el treia de polleguera
quina serà? Serà cúmbia o havanera?

Continuo amb un viatge molt més curt tant en distància com en temps, un viatge del poble a la ciutat amb tornada el mateix dia: "Genova per noi" de Paolo Conte

Genova per noi

Con quella faccia un po' così
quell'espressione un po' così
che abbiamo noi prima di andare a Genova
che ben sicuri mai non siamo
che quel posto dove andiamo
non c'inghiotte e non torniamo più.

Eppur parenti siamo un po'
di quella gente che c'è lì
che in fondo in fondo è come noi, selvatica,
ma che paura ci fa quel mare scuro
che si muove anche di notte e non sta fermo mai.

Genova per noi
che stiamo in fondo alla campagna
e abbiamo il sole in piazza rare volte
e il resto è pioggia che ci bagna.
Genova, dicevo, è un'idea come un'altra.
Ah, la la la la la la

Ma quella faccia un po' così
quell'espressione un po' così
che abbiamo noi mentre guardiamo Genova
ed ogni volta l'annusiamo
e circospetti ci muoviamo
un po' randagi ci sentiamo noi.

Macaia, scimmia di luce e di follia,
foschia, pesci, Africa, sonno, nausea, fantasia...
e intanto, nell'ombra dei loro armadi
tengono lini e vecchie lavande
lasciaci tornare ai nostri temporali
Genova ha i giorni tutti uguali.

In un'immobile campagna
con la pioggia che ci bagna
e i gamberoni rossi sono un sogno
e il sole è un lampo giallo al parabrise...

Con quella faccia un po' così
quell'espressione un po' così
che abbiamo noi che abbiamo visto Genova
che ben sicuri mai non siamo
che quel posto dove andiamo
non c'inghiotte e non torniamo più.


deixo aquí la versió de Joan Isaac, absolutament respectuosa amb la lletra original



Gènova per a nosaltres

Amb aquell gest un poc així,
aquella cara un poc així,
que tenim tots quan viatgem a Gènova,
que fins i tot no estem segurs
que en aquell lloc estrany i obscur
algú no se'ns mengi i no en tornem mai més.

Con aquel gesto un poco así,
aquella cara un poco así,
que tenemos todos cuando viajamos a Génova,
que incluso no estamos seguros
que en aquel lugar extraño y oscuro
no se nos coma nadie y ya no regresemos nunca.

I, malgrat tot, en som parents, d'aquella gent,
que ja sabem que, com nosaltres, és una mica selvàtica.
Però quina por que ens fa aquell mar
que es mou de nit com embogit,
que no s'atura i no s'encalma mai.

Y a pesar de todo somos parientes de aquella gente,
de la que sabemos que, como nosotros, es un poco salvaje.
Pero qué miedo nos da aquel mar
que se mueve de noche enloquecido,
que no se para y no se calma nunca.

Gènova per a nosaltres
(que som del fons de la campanya,
i el sol és un tresor escàs que el veiem poc,
la resta és pluja que ens amara),
Gènova, com deia, és una idea com una altra.
Ah... la, la, la, la, la.

Génova para nosotros
(que vivimos al fondo en la campiña,
donde el sol es un tesoro escaso que vemos poco,
y el resto es lluvia que nos empapa),
Génova, como decía, es una idea como otra.
Ah... la, la, la, la, la.

Amb aquell gest un poc així,
aquella cara un poc així,
que tenim tots després de veure Gènova,
i cada cop que l'ensumem,
circumspectes ens movem,
distrets i errants com rodamóns.

Con aquel gesto un poco así,
aquella cara un poco así,
que ponemos todos después de ver Génova,
y cada vez que la olemos,
circunspectos nos movemos,
distraidos y errantes como vagabundos.

Macaia, mona de llum i de follia,
tenebra, peixos, gent africana, nàusea, fantasia...
I mentre a l'ombra dels seus armaris
guarden els llins amb flors de lavanda,
deixa'ns que retornem a les tempestes.
A Gènova els dies tots s’assemblen.

Macaia, mona de luz y de locura,
tinieblas, peces, gente africana, náuseas, fantasía...
y mientras, a la sombra de sus armarios
guardan la ropa con flores de lavanda,
déjanos que regresemos a las tempestdes.
En Génova todos los días se parecen.

En una immòbil terra humida
on la pluja és una amiga,
els llagostins són part del somni;
i el sol, un llampec groc al parabrisa.

En una inmóvil tierra húmeda
donde la lluvia es una amiga,
los langostinos forman parte del sueño;
y el sol, un relámpago amarillo en el parabrisas.

Amb aquell gest un poc així,
amb aquella cara un poc així,
que tenim tots després de veure Gènova…

Con aquel gesto un poco así,
con aquella cara un poco así,
que ponemos todos después de ver Génova...

I si ja hem parlat de la necessitat amb la primera cançó, o del plaer en la segona, parlarem ara de l'aventura amb aquesta cançó de Serrat "Juan y José"

Juan y José

Juan y José
sentados contra el muro del frontón
hacían planes mientras reponían fuerzas.
Dudaban
entre ir a la escuela o al río a pescar,
cuatro cangrejos para la merienda.
Nadie jamás
vio amigos más unidos que esos dos
que a un tiempo descubrieron
el fuego del licor, el brillo del dinero,
el automóvil, el cine y la mujer.

Tibio era el Sol,
ancha la mar
y el mundo aún
por estrenar.

A Juan y a José
se les acabó pronto la niñez
segada con la mies, pisada por los bueyes.
Y mientras José
tomaba los caminos de la mar
el otro le despidió desde el muelle.
Del que se fue
llegaron cartas con olor a ron
cargadas de promesas
que Juan leía mientras ponían la mesa
y releía sin prisa en el café.

Caña dulce,
mamey colorao,
verde la palma,
blanca la garza,
con un ojo abierto, en la charca,
vigila el caimán.

Cómo puedes conformarte, Juan
con un solo cielo si hay toda una América
del otro lado del mar.

José viajó
de las Antillas a la Cruz del Sur,
Huaquero en Fundación, buhonero en la Puna,
cafisho
en un quilombo flotante en el Paraná,
y con los años llegó a hacer fortuna.
Juan se quedó
trabajando la tierra y se casó
con su novia de siempre.
Después los años discurrieron mansamente...
Frío en invierno y en verano calor.

Tibio era el Sol
los días que
llegaban cartas
de José.

Juan y José
volvieron a encontrarse en el frontón
medio siglo después, y como si tal cosa
Juan preguntó:
"¿A cuál le vas... azul o colorao...?"
y respondió el indiano: "Al que vaya a esa moza...
Qué cosas, Juan,
tanto rodar y estamos otra vez
en donde lo dejamos..."
"Pero a ti, Pepe, que te quiten lo bailado...
Y gracias, Pepe, por llevarme a bailar."

Caña dulce,
mamey colorao.
Tú cabalgabas
y yo iba a la grupa
en las largas tardes junto a la estufa
del viejo café.

Con las alas de tus cartas, José,
atravesé todos los cielos de América
contigo,
¡Amigo!

Y no em puc estar de posar la cançó del gran viatge, aquell "Viatge a Itaca" que, sobre el magnífic poema de Kavafis, ens va donar Lluís Llach

Viatge a Itaca

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.

II

Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

III

Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.



Viaje a Itaca

Cuando salgas para hacer el viaje hacia Itaca
has de rogar que sea largo el camino,
lleno de aventuras, lleno de conocimiento.
Has de rogar que sea largo el camino,
que sean muchas las madrugadas
que entrarás en un puerto que tus ojos ignoraban
que vayas a ciudades a aprender de los que saben.
Ten siempre en el corazón la idea de Itaca.

Has de llegar a ella, es tu destino
pero no fuerces nada la travesía.
Es preferible que dure muchos años
que seas viejo cuando fondees en la isla
rico de todo lo que habrás ganado haciendo el camino
sin esperar a que dé más riquezas
Itaca te ha dado el bello viaje
sin ella no habrías salido.
Y si la encuentras pobre, no es que Itaca
te haya engañado.
Sabio como muy bien te has hecho
sabrás lo que significan las Itacas.

II

Más lejos, tenéis que ir más lejos
de los árboles caídos que os aprisionan.
Y cuando los hayáis ganado
tened bien presente no deteneros.

Más lejos, siempre id más lejos,
más lejos del presente que ahora os encadena.
Y cuando estaréis liberados
volved a empezar nuevos pasos.

Más lejos, siempre mucho más lejos,
más lejos, del mañana que ya se acerca.
Y cuando creáis que habéis llegado,
sabed encontrar nuevas sendas.

III

Buen viaje para los guerreros
que a su pueblo son fieles
favorezca el Dios de los vientos
el velamen de su barco
y a pesar de su viejo combate
tengan placer de los cuerpos más amantes.

Llenad redes de queridos luceros
llenos de aventuras, llenos de conocimiento.
Buen viaje para los guerreros
si a su pueblo son fieles
y a pesar de su viejo combate
el amor llena su cuerpo generoso
encuentren los caminos de viejos anhelos
llenos de aventuras, llenos de conocimiento.