-Que quant val aquest poi?
El xicot que atén la finestreta de caixa contempla, astorat, el pagès que, a sa mà dreta, sosté un gruixut pollastre, ben plomat.
-Que quant val aquest poi? -insisteix el pagès, brandant la peça.
L'ajudant de caixa dubta. Com seguir la broma? Més encara, es tracta realment d'una broma?
Mira de reüll els companys, que semblen tan estranyats o més, inclús, que no ell.
-Com dieu? -pregunta.
-Que quant val aquest poi -repeteix el bon home. -Sa dona m'ha enviat a comprar-ne un ja fa estona, i està esperant-me a casa.
-Ja ho veig, i l'acabeu de comprar a ... -suggereix l'oficinista.
-On? On ha de ser? Aquí enfront mateix, a Sa Murada. Però quan li he demanat a sa carnissera, m'ha dit: “Això pagueu-ho a sa caixa”. “A Sa Caixa?” li he dit. “Sí, clar, a sa caixa”. De modo que he creuat es carrer i aquí em teniu. Que em podeu dir d'una vegada quant repunyetes val aquest poi, o no?
El narrador s'acaba la cervesa d'un glop.
-I com ha quedat per fi la cosa? -que li pregunto jo, rient-me, mentre em bec la meua.
-No ha estat gens fàcil de convèncer, t'ho jur. L'he hagut d'acompanyar en es supermercat, i explicar-li a sa caixera, que es pobre home no havia fet altra cosa que entendre en majúscules ses minúscules de la carnissera.
El xicot que atén la finestreta de caixa contempla, astorat, el pagès que, a sa mà dreta, sosté un gruixut pollastre, ben plomat.
-Que quant val aquest poi? -insisteix el pagès, brandant la peça.
L'ajudant de caixa dubta. Com seguir la broma? Més encara, es tracta realment d'una broma?
Mira de reüll els companys, que semblen tan estranyats o més, inclús, que no ell.
-Com dieu? -pregunta.
-Que quant val aquest poi -repeteix el bon home. -Sa dona m'ha enviat a comprar-ne un ja fa estona, i està esperant-me a casa.
-Ja ho veig, i l'acabeu de comprar a ... -suggereix l'oficinista.
-On? On ha de ser? Aquí enfront mateix, a Sa Murada. Però quan li he demanat a sa carnissera, m'ha dit: “Això pagueu-ho a sa caixa”. “A Sa Caixa?” li he dit. “Sí, clar, a sa caixa”. De modo que he creuat es carrer i aquí em teniu. Que em podeu dir d'una vegada quant repunyetes val aquest poi, o no?
El narrador s'acaba la cervesa d'un glop.
-I com ha quedat per fi la cosa? -que li pregunto jo, rient-me, mentre em bec la meua.
-No ha estat gens fàcil de convèncer, t'ho jur. L'he hagut d'acompanyar en es supermercat, i explicar-li a sa caixera, que es pobre home no havia fet altra cosa que entendre en majúscules ses minúscules de la carnissera.
2 comentaris:
Ja no hi ha ningú que agafi el pollastre per les potes i l'aixequi en alt demanant el preu. O al menys aixi m'imagino l'escena. I es que avui, o venen ja esquarterats, o embolicats en plàstic. Quina mania de donar-nos la feina feta ¡¡¡ Amb lo polit que es encalçar un pollastre per la tanca, com fèiem amb el meu amic Bep, i després d'agafar el mes polit, el matàvem, plomàvem, el tallàvem i a mes no teníem que passar per la caixa... o era La Caixa?
Imagino l'escena a la Caixa. Tant de bo això passés a la oficina de Tordera! Hi ha una caixera que és de tot menys simpàtica. Com m'agradaria veure-li la cara de paradeta que li quedaria!! i el súper és just davant!
petonassos
Publica un comentari a l'entrada