Més a prop de l'infern

A l'enterro del fill del meu amic em trobe amb el meu cosí. Sota la xafogor que deixa el xaloc ("quina ponentada fa, però no està bufant vent de la mar?" escolte comentar la gent amb aquella incultura induïda per l'ensenyança tan castellanitzada que patim) comencem, com no? parlant -i queixant-nos- de la calor tan abusiva i persistent d'aquest interminable estiu.

-La culpa és de tots aquests coets a la lluna -pontifica amb la seua innegable retirada a Fidel Castro-. Tota la culpa.

-Vols dir? -Li responc amb desgana.

-Que no ho veus? -I ho diu amb aquella mitja rialla preludi de les interminables discussions a què ens té avesats els amics. (I com li fugim quan comença amb aquesta mena d'històries).

-Home...

-Els meus fills també se'n riuen, no et cregues, però està molt clar -insisteix-. Tots aquests coets, cada vegada més grossos, cada vegada més i més, estan enfonsant la terra -i gesticula fent força amb les mans com si empenyés una pilota unflada a dins de l'aigua-. Al remat han acabat abaixant-la.

Em quede observant-lo, intentant escrutar-li una mínima ironia i me n'adone de la seua mirada de llàstima. "Tants llibres, tants estudis, i per a què li han servit -li endevine que pensa- si no és capaç de veure res a dos pams del nas".

I, de sobte, la revelació: la metàfora, la imatge, no són tals. És la pura i senzilla evidència.

El seu raonament és impecable. Oblidem-nos dels darrers cinc o sis segles de ciència. Tots aquests coets cap al cel, cada cop més, cada cop més grossos, empenyent la terra, empentant-nos en direcció contraria, cap a l'altra banda, precisament, del cel.

I tot lo món sap quina calda fa a l'infern...