No és difícil morir en aquesta vida,
que viure és més difícil.
Raimon
que viure és més difícil.
Raimon
Trenta-quatre anys, a frec dels trenta-cinc. Dues menudes de curta edat. Separat. Treballador a sou, com tants i tants, en precari, sota l'amenaça d'una imminent re-estructuració laboral que -potser sí, potser no- el deixés al carrer...
I al carrer ha estat, al puto carrer, quan ahir dematí a punt d'entrar al cotxe que, com cada dia, el conduiria al treball, un probable atac al cor el deixà sec. Tan sec que, malgrat la rapidesa amb que una ambulància -dissortadament TNA- que, casualment, passava per allí, el traslladà a l'hospital (poc més de deu quilòmetres, i això perquè la carretera directa està tancada de fa mesos per obres), ja no res pogueren fer els metges per reanimar-lo.
A poqueta nit, quan la dona i jo anàrem a acompanyar els pares que havien agafat el primer avió des de l'illa on ells i els altres dos fills seus viuen i treballen enduts per aquesta crisi interminable, sa mare, entre plors i sanglots, em diu que encara sort que hagués passat al carrer i no dins casa.
-T'ho imagines, a soles com vivia -em diu sa mare-, que l'atac li hagués agafat dins de casa? Quan ens n'haguérem adonat? Quants dies abans de trobar-lo mort a soletes com un gos? Encara sort que ha estat al carrer -repeteix automàticament.
-Sí, -li dic amb un nuc a la gola- millor que haja estat al carrer. -I afegeixo un inconscient tòpic que si m'ho pensés amb calma em semblaria cruel-, a més, el pobret no ha patit gens, ha estat un vist i no vist. -I l'abraço amb força, els ulls humits.
En acabant, abraço el meu amic. No ens diguem res. No podem.
Perquè per més que ens endurim, per molt que ens entestem en considerar la mort com una conseqüència lògica i inevitable de la vida, mai no estarem preparats, ningú, per veure morir un fill. Mai.
I al carrer ha estat, al puto carrer, quan ahir dematí a punt d'entrar al cotxe que, com cada dia, el conduiria al treball, un probable atac al cor el deixà sec. Tan sec que, malgrat la rapidesa amb que una ambulància -dissortadament TNA- que, casualment, passava per allí, el traslladà a l'hospital (poc més de deu quilòmetres, i això perquè la carretera directa està tancada de fa mesos per obres), ja no res pogueren fer els metges per reanimar-lo.
A poqueta nit, quan la dona i jo anàrem a acompanyar els pares que havien agafat el primer avió des de l'illa on ells i els altres dos fills seus viuen i treballen enduts per aquesta crisi interminable, sa mare, entre plors i sanglots, em diu que encara sort que hagués passat al carrer i no dins casa.
-T'ho imagines, a soles com vivia -em diu sa mare-, que l'atac li hagués agafat dins de casa? Quan ens n'haguérem adonat? Quants dies abans de trobar-lo mort a soletes com un gos? Encara sort que ha estat al carrer -repeteix automàticament.
-Sí, -li dic amb un nuc a la gola- millor que haja estat al carrer. -I afegeixo un inconscient tòpic que si m'ho pensés amb calma em semblaria cruel-, a més, el pobret no ha patit gens, ha estat un vist i no vist. -I l'abraço amb força, els ulls humits.
En acabant, abraço el meu amic. No ens diguem res. No podem.
Perquè per més que ens endurim, per molt que ens entestem en considerar la mort com una conseqüència lògica i inevitable de la vida, mai no estarem preparats, ningú, per veure morir un fill. Mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada