Dimecres, relats d'altri. Informe provisional sobre la correguda d'Elies. Jesús Moncada

Un altre irònic relat del Cafè de la Granota, on Jesús Moncada, per boca del cronista, intenta aclarir-nos i detallar-nos de la forma més exacta possible, no només la veloç correguda de l'Elies, sinó, i això és l'important, els motius d'aquest esforç sobrehumà.

Informe provisional sobre la correguda d'Elies

El cronista, habitualment meticulós i gairebé llepafils pel que fa als detalls dels esdeveniments que conta, lamenta haver de confessar que encara no ha pogut establir d'una manera irrebatible l'hora exacta del començament d'aquesta història; és a dir, en quin moment precís l'Elies Santapau va eixir d'escopetada de casa seva, al cap de dalt de la costera del Forn, i va iniciar la correguda desenfrenada i memorable a través de la vila que deixà esbalaïts els veïns que la presenciaren. Tanmateix, què pot fer el narrador, a qui pot acudir si resulta que els testimonis de primera mà de la sortida no es posen d’acord sobre la qüestió?

En aquell moment crucial, Víctor Cardona, el ferrer, es trobava a la porta del seu taller ocupat a desclavar una ferradura malmesa a la Florida, la somera de Juliet de Peris, i assegura que eren tres quarts de nou del matí –“en punt, noi, en aquell instant acabava de veure l'hora al rellotge del campanar”. Juliet, que sostenia el rem a la bestia, inquieta i repelosa de sentir-se l'estrebada de les tenalles a l'unglot, afirma que eren tres quarts i cinc, basant-se també en el rellotge de la torre. Ara bé, el forner, enfeinat aleshores a descarregar una carretada de sacs de farina a la porta de la fleca, davant mateix de la ferreria, i que així mateix acabava de veure l'hora al campanar, jura per la salut de diversos membres de la seva família -de poc compromís, d'altra banda, com ara la sogra i un parell de cunyats, perquè mai no se sap- que amb prou feines faltaven dotze minuts per a les nou. Malgrat que les diferències no tenen massa importància, ja que la velocitat de l'Elies, fins i tot si donem per bona l'hora més conservadora, la del ferrer, resulta gairebé increïble, les discrepàncies citades van encendre polèmiques aspres i sagnants que encara continuen al bo i millor a les tertúlies de la vila.

Sortosament, altres aspectes de l'afer són més clars.

Podem dir bé que amb cautela i d'una manera provisional perquè el tema es va encetar la setmana passada a la tertúlia del baster i no sabem a quines conclusions s'arribarà, que era un vint-i-tres de juliol, dimarts, i feia una calor de torradora, tanta que fins i tot el pinxo de l'agutzil va pensar a descordar-se el coll de la camisa, un nuvolet de cotó, d'aquells que sempre queden d’allò mes decoratius al cel de les històries, surava sobre la vila; tanmateix, atès que els vellets del cafè de Silveri, últimament molt inquisitius, escèptics i rascanyosos, encara no s'han posat d'acord a l'hora d'escatir si aquell dia bufava el cerç o la garbinada, qüestió de primera categoria i amb influència evident sobre la velocitat del corredor, perquè, si es tractava del cerç, l'Elies tenia el vent a favor i, si no, li venia de cara, el cronista es guardarà com de caure al riu de moure el nuvolet en cap direcció; el deixarà immòbil damunt el campanar, al recte del penell, mentre no es prengui una decisió definitiva sobre l'assumpte.

Ara bé, es dóna com a segur que l'Elies, en sortir del camp visual dels primers testimonis, és a dir, en donar la volta pel cantó de la rectoria, a la part de baix de la costera del Forn, va atropellar el Jaume Vilanova, que aleshores acabava d'escombrar la vorera de la seva botiga -espardenyes, avarques, sabates de mudar- i es disposava a ruixar el carrer amb una regadora per atenuar l'ardorada de la terra. L'incident, a més de marcar una fita en la carrera, permet afirmar, en contra de certes insinuacions, per cert no massa inversemblants, que l’Elies anava calçat; un detall així hauria pogut escapar-se a qualsevol, però no pas al Jaume, que es passa la vida observant els peus de la gent a fi de controlar qui compra a la competència i calcular, amb una precisió que esgarrifa quin dia tal i tal altre dels seus clients acabaran de rompre el calcer que porten i aniran a comprar-n'hi un altre parell. A més, l'Elies sempre ha constituït un misteri obsessiu per al botiguer, que mai no ha aconseguit d'esbrinar com s'ho fa l'altre per gastar només un parell d'espardenyes mentre un vulgar mortal en malmet quatre, sobretot si tenim en compte que l'Elies no calça mai sabates, ni per la festa major, ja que és del domini públic que les que duia el dia del seu casori les havia emprat a un cosí germà del seu pare. Així, no és gens d’estrany que el Jaume, després de l'ensurt i un cop recuperats l'equilibri i la regadora, pensés, en veure córrer l’Elies sense parar esment del desgast irreparable del calcer, que passava alguna cosa greu.

El mateix pressentiment -segons les conclusions del debat que es va celebrar sobre aquest punt a la fusteria la setmana passada- va colpir la vella Antònia, que venia fruita i verdures a la cantonada de la plaça de l'Església amb el carrer Major. La pressa, el desfici de l'Elies, no podien significar un agreujament de la seva dona, la Joana, malalta des de feia gairebé un parell de mesos? El temor de la vella, expressat en veu alta i amanit amb gesticulacions de caire dramàtic, va provocar una allau de comentaris per part de les parroquianes que feien cua davant la parada. Al plany -«ai, senyor, ella si que és una màrtir»- de la fava de la Carme Noguera, van seguir unes consideracions poc afalagadores a propòsit de l'Elies, el qual, tot i tenir més diners que un ministre -«una calaixera plena de bitllets de mil» segons una precisió aportada per la Remei Ulldecona - racionava a la muller fins i tot l'aire que respirava. «Serà el més ric del cementiri», va concloure amb sarcasme la Rosa Arbiol sense treure l'ull, però, de les balances, mentre la vella li pesava uns tomàquets: era cosa sabuda que la venedora no hi guipava bé de prop i tenia més aviat tendència a quedar-se curta que a passar-se.

És comprensible que una persona que no fuma compti amb poques simpaties entre els estanquers i que, en conseqüència, el pas de l'Elies, que aleshores ja esbufegava de mala manera sense afluixar, però, la marxa, no desvetllés massa la curiositat del vell Ramon, que només va dedicar-li un cop d'ull ensopit entre els núvols blavencs del seu primer cigar del dia, des de la porta de l'estanc. En canvi, el gos del baster, un cadell enjogassat i tafaner, va trobar el corredor d'allò més interessant; el va acaçar lladrucant de cap a cap de la plaça, on el dia de mercat acoloria els porxos amb parades de roba, peix i aviram, fins que, avorrit, abandonà la persecució, es dedicà a tafanejar les gàbies i va engegar el cloqueig poca-solta de les gallines, mentre l'Elies es perdia pel carreró de les Ànimes.

La trajectòria de l'Elies no pot ser més clara. Si unim amb una ratlla els punts que ocupaven els diversos testimonis que hem citat fins ara, veurem que el corredor va seguir el camí més curt possible de casa seva al cafè de Silveri, d'on surten els autocars de línia que fan cap a Lleida. Tanmateix, encara hi ha qui sosté, en contra del parer general, que l'Elies no va travessar el carrer Major sinó que va pujar pel de les Pedres i va anar a fer la volta per la placeta de Santa Àgata. A propòsit d'això, d'aquesta bajanada sense solta ni volta cal citar un intent de reconstrucció de la correguda de l'Elies per aquest últim trajecte, a càrrec de Pere Torres, àlias el Tisores, sastre d'ofici els dies feiners, i contrabaix, els diumenges i festius, de l'orquestra de la vila, la Melodia Club, el qual no va demostrar res; a mig camí, el sastre es va trepijar els cordons de les sabates i va anar de cap contra una font pública amb conseqüències molt lamentables per al seu nas i per a la sonoritat de la Melodia Club, la qual va ressentir-se, dos diumenges i una festa entre setmana, de l'absència de la verra.

Quant al motiu que va impulsar l'Elies a córrer d'una manera tan extraordinària, clourem aquest informe provisional amb el testimoni de l'ordinari de Lleida, a qui l’Elies sufocat i exhaust, va explicar, a la porta del cafè de Silveri, tocant l'autocar de línia engegat i a punt d’arrencar: "Noi, gràcies a Déu que et trobo; em semblava que no hi seria a temps. He hagut de córrer com un boig. Si el metge hagués acudit quan hem anat a avisar-lo, en el moment que la Joana ha empijorat, jo m’hauria estalviat la correguda, hauria vingut xano-xano, sense pressa; però, el tipus s'ha presentat encara no fa ni mitja hora i només per dir-nos que no hi ha res a fer, que la pobreta no passarà d'aquest migdia. Aleshores, enmig de la pena que et pots imaginar, m'han vingut al pensament les medecines que et vaig dir anit que em portessis avui de Lleida perquè l'apotecari del poble no les tenia, i m'he dit: Elies, si t'afanyes, encara li podràs dir a l'ordinari que no les porti; que això, ara, ja és tot dat i beneït."

FI

* * * * * * * * * *

INFORME PROVISIONAL SOBRE LA CARRERA DE ELIES

El cronista, habitualmente meticuloso, casi quisquilloso en lo que atañe a los sucesos que narra, lamenta tener que confesar que todavía no ha podido establecer de forma irrebatible la hora exacta del inicio de esta historia; es decir, en qué preciso momento Elies Santapau salió escopeteado de su casa, en la parte de arriba de la costera del Forn, e inició su desenfrenada y memorable carrera a través del pueblo que dejó asombrados a los vecinos que la presenciaron. Sin embargo, ¿qué puede hacer el narrador, a quién puede acudir si resulta que los testigos de primera mano de la salida no se ponen de acuerdo sobre esta cuestión?

En aquel momento crucial, Víctor Cardona, el herrero, se encontraba a la puerta de su taller ocupado en desclavar una herradura estropeada a la Florida, la burra de Juliet de Peris, y asegura que eran las nueve menos cuarto de la mañana –“en punto, muchacho, en aquel momento acababa de ver la hora en el reloj del campanario”. Juliet, que sostenía la pata de la bestia, inquieta y recelosa al notar los tirones de las tenazas en la pezuña, afirma que eran las nueve menos diez, basándose también en el reloj de la torre. Ahora bien, el panadero, atareado en aquel momento en descargar una carretada de sacos de harina a las puertas de la tahona, enfrente mismo de la herrería, y que de igual forma había visto la hora en el campanario, jura por la salud de varios miembros de su familia –de poco compromiso, por otra parte, como la suegra y un par de cuñados, porque nunca se sabe- que como mucho faltaban doce minutos para las nueve. A pesar de que las diferencias no tienen demasiada importancia, ya que la velocidad del Elías, dando por buena la hora más conservadora, la del herrero, resulta prácticamente increíble, las citadas discrepancias levantaron ásperas y sangrantes polémicas que todavía continúan entre la flor y nata de las tertulias del pueblo.

Afortunadamente, otros aspectos del asunto están más claros.

Podemos asegurar, aunque con cautela y de forma provisional, ya que el tema se inició la semana pasada en la tertulia del albardero y no sabemos todavía a qué conclusiones llegarán, que era un veintitrés de julio, martes, y hacía un calor abrasador, tanto que incluso el presumido del alguacil pensó en desabotonarse el cuello de la camisa; una nubecilla de algodón, de aquellas que suelen quedar siempre de lo más decorativas en el cielo de las historias, flotaba sobre el pueblo; sin embargo, dado que los abueletes del café de Silveri, últimamente muy inquisitivos, escépticos y amantes de llevar la contraria, todavía no se han puesto de acuerdo a la hora de averiguar si aquel día soplaba el cierzo o la garbinada, cuestión de primera categoría y con evidente influencia sobre la velocidad del corredor, ya que, si se trataba del cierzo, el Elías tenía el viento a favor y, si no, le venía de cara, el cronista se guardará como de caerse al río, de desplazar la nubecilla en ninguna dirección; la dejará inmóvil sobre el campanario, en la vertical de la veleta, mientras no se tome una decisión definitiva sobre el asunto.

Ahora bien, se da como seguro que Elías, al salir del campo visual de los primeros testigos, es decir, al dar la vuelta por la esquina de la rectoría, a la parte de debajo de la costera del Forn, atropelló al Jaume Vilanova, que en aquel momento acababa de barrer la frontera de su tienda – alpargatas, abarcas, zapatos de vestir- y se disponía a rociar la calle con la regadera para atenuar la calina de la tierra. El incidente, además de establecer un hito en la carrera, permite afirmar, en contra de ciertas insinuaciones por cierto no demasiado verosímiles, que el Elías iba calzado; un tal detalle se le hubiera podido escapar a cualquiera pero nunca al Jaume, que se pasa la vida observando los pies de la gente a fin de controlar quién compra en la competencia y calcular con increible precisión qué día tal y tal otro de sus clientes acabarán de romper el calzado que llevan y vendrán a comprar otro par. Además, el Elías siempre ha constituido un misterio obsesivo para el comerciante, que nunca ha conseguido averiguar cómo se lo monta para gastar sólo un par de alpargatas en el tiempo en que un vulgar mortal destroza cuatro, sobre todo teniendo en cuenta que el Elías no calza nunca zapatos, ni por la fiesta mayor, ya que es del dominio público que las que llevaba el día de su boda se las había pedido prestadas a un primo hermano de su padre. De modo que no es nada extraño que el Jaume, después de la sorpresa y una vez recuperados el equilibrio y la regadera, pensara, al ver correr al Elías, sin atender al irremediable desgaste del calzado, que alguna cosa grave sucedía.

El mismo presentimiento –según las conclusiones del debate que se celebró sobre este punto en la carpintería la semana pasada- invadió a la vieja Antonia, que vendía fruta y verduras en la esquina de la plaça de l'Església con el carrer Major. La prisa, el desasosiego del Elías, ¿no podían significar un empeoramiento de su mujer, la Joana, enferma desde hacía casi un par de meses? El temor de la vieja, expresado en alta voz y apoyado con gesticulaciones de signo dramático, provocó un alud de comentarios por parte de las parroquianas que hacía cola ante la parada. Al lamento –“ay, señor, ella sí que es una mártir”- de la bobalicona de la Carme Noguera, siguieron unas consideraciones poco halagüeñas a propósito del Elías, quien, a pesar de que tenía más dinero que un ministro. “una cajonera llena de billetes de mil” según una precisión aportada por la Remei Ulldecona - racionaba a su mujer hasta el aire que respiraba. “Será el más rico del cementerio”, concluyó con sarcasmo la Rosa Arbiol sin apartar la vista, sin embargo, de las balanzas, mientras la vieja le pesaba unos tomates: todo el mundo sabía que la vendedora no veía bien de cerca y tenía más bien tendencia a quedarse corta que a pasarse.

Es comprensible que una persona que no fume cuente con pocas simpatías entre los estanqueros y que, en consecuencia, el paso del Elías, que para entonces ya jadeaba de mala manera aunque eso sí, sin aflojar la marcha, no despertase demasiada curiosidad en el viejo Ramón, que sólo le dedicó una mirada aburrida entre las nubes azulencas de su primer cigarro del día, desde la puerta del estanco. En cambio, el perro del albardero, un cachorro juguetón y curioso, encontró al corredor de lo más interesante; lo persiguió ladrando de parte a parte de la plaza, donde el día de mercado coloreaba los pórticos con paradas de ropa, pescado y volatería, hasta que, aburrido, abandonó la persecución, se dedicó a curiosear las jaulas y a levantar un atolondrado cloqueo de las gallinas, mientras el Elías se perdía por el carreró de les Ànimes.

La trayectoria del Elías no puede ser más clara. Si unimos con una línea los puntos que ocupaban los diversos testigos que hemos citado hasta el momento, veremos que el corredor siguió el camino más corto posible desde su casa hasta el café de Silveri, de donde parten los autocares de línea que van a Lleida. Sin embargo, todavía hay quien sostiene, en contra de la creencia general, que el Elías no atravesó el carrer Major sino que subió por el de les Pedres, y fue a dar la vuelta por la placeta de Santa Ágata. A propósito de esto, de esta tontería sin ton ni son, habría que mencionar un intento de reconstrucción de la carrera del Elías por este último trayecto, a cargo de Pere Torres, àlias el Tisores, sastre de oficio los días laborables, y contrabajo, los domingos y festivos, de la orquesta del pueblo, la Melodia Club, que no demostró nada; a medio camino, el sastre se pisó los cordones de los zapatos y fue a parar contra una fuente pública con consecuencias muy lamentables para su nariz y para la sonoridad de la Melodia Club, que se resintió, dos domingos y una fiesta de entre semana, de la ausencia del contrabajo.

En cuanto al motivo que impulsó al Elías a correr de un modo tan extraordinario, cerraremos este informe provisional con el testimonio del ordinario de Lleida, a quien el Elías, sofocado y exhausto, explicó, a la puerta del café de Silveri, junto al autocar de línea en marcha y ya a punto de arrancar: “Muchacho, gracias a Dios que te encuentro; me parecía que no iba a llegar a tiempo. He tenido que correr como un loco. Si el médico hubiera acudido cuando hemos ido a avisarlo, en cuanto la Joana ha empeorado, me habría ahorrado la carrera, habría venido chino-chano, sin prisas; pero el tipo se ha presentado no hace ni media hora y sólo para decirnos que no hay nada que hacer, que la pobrecita no pasará de hoy a mediodía. Entonces, en medio de la pena que te puedes imaginar, me ha venido a la memoria las medicinas que anoche te pedí que me trajeras hoy de Lleida porque el farmacéutico del pueblo no las tenía, y me he dicho: Elías, si te apresuras, todavía podrás decirle al ordinario que no las traiga; que esto, ahora, ya no tiene remedio.”

FIN