Dimecres, relats d'altri. Senyora Mort, carta de Miquel Garrigues. Jesús Moncada

Avui que tants EREs estem veient, que tanta gent queda a l'atur perquè han tancat allà on treballava, aquest nou relat de Jesús Moncada, inclòs com els anteriors al llibre "El Cafè de la Granota" ens aixecarà, potser, un trist somriure. I és que la innocència del Miquel Garrigues (dels Garrigues del Carrer Nou, no aneu a pensar), i les ganes de ser útil, no tenen preu.

Però també, aquest relat ens porta tot el lirisme, tota l'enyor d'un poble de ribera, de navegants, ofegat sota el pantà que a hores d'ara porta el seu nom, Mequinensa. Un poble fantasma, que l'autor ja ens va presentar a la seua primera (i grandíssima) novel·la: Camí de Sirga.

Senyora Mort, carta de Miquel Garrigues

Senyora Mort: vostè sap millor que el més eixerit dels savis que la gent d'aquest món -vull dir, entenem-nos, el del cantó dels vius- no tenim manera d'esbrinar el destí ni d'assabentar-nos amb anticipació de l’hora del nostre traspàs. Barrina, cavil·la, dóna-li voltes, tantes com vulguis: acabes marejadet i no en treus mai l'entrellat. Així que, enquimerat per aquesta incertesa, dicto la present al meu amic Miquel Dalmau, la Clenxa, un dels barbers de la vila, xicot molt repolit i d'allò més sabut en coses de lletra, al revés de mi, que sempre vaig ser un sapastre fet i dret per als estudis; la dicto avui, sense esperar a demà, no sigui el cas que, per desídia o galvana, se me’n vagi tot en orris i em quedi de soldat de peu. De més verdes n'he vist madurar; encara no fa un any –a l'abril serà l'aniversari- en aquesta mateixa taula del cafè de la Granota on ara ens trobem la Clenxa i jo, l’oncle Campells, un homenàs de ferro colat que pareixia que no s'havia de morir mai de la vida, va cascar-la de sobte mentre jugava a la botifarra. I no es pensi que és l'únic. De casos semblants, li'n contaria a cabassos; es quedaria esglaiadeta.

Abans de continuar, li he de dir que jo, senyora, sóc el Miquel Garrigues, dels Garrigues del carrer Nou. Faig l’aclariment perquè, a la vila, entre els del carrer Major, nosaltres i els de la plaça de la Carpa hi ha una tracalada de Garrigues, i, si no t'hi fixes bé, de caminet prens uns Garrigues pels altres. Perquè passa que els Garrigues del carrer Major tenen, el mateix que els Garrigues del carrer Nou, els ulls desparellats de color: un blau cel i l’altre més negre que l'estalzí; la diferència només rau que els Garrigues del carrer Major tenen negre l'esquerre i, nosaltres, el dret. Per això, la gent ens anomena als uns, els Garrigues del Dia i la Nit, i, als altres, els Garrigues de la Nit i el Dia. Quant als Garrigues de la plaça de la Carpa, si deixem de banda que tenen el pèl de panolla i neixen amb sis dits a cada peu -coses que també ens passen a tots el altres Garrigues-, no presenten res de particular pel que fa al color de les ninetes; si els anomenem les Cruïlles. és perquè miren amb un ull a Xerta i amb l'altre a Tivenys.

Encara que el meu nom no li vingui ara mateix a l'esma, segur que em coneix de vista. Faci una mica de memòria: recorda la vegada que vostè -qui, sinó- va espantar la mula de l'oncle Sapera al pas de barca de la vila, i va fer que la bèstia clavés una guitza esgarrifosa a Tomàs de Veriu, una potada que li encertà el pols i l’engegà a l’altre barri sense un ai? ¿No va reparar aleshores en un aligot que servava l'arjau, i que, jugant-se la pell, es va llençar al coll de l'animal esparverat i el va dominar a fi d'impedir una desgràcia més sonada, ja que, amb l embarcació farcida de minaires, pagesos i cavalleries allò hauria pogut ser una malesa? Ja hi cau, oi? Doncs, bé, aquest baldragues amb un mocador nuat al cap i una pipa més negra que un tió a la boca, era un servidor.

Si tenim en compte com és d'espavilada vostè, senyora (només cal veure que no se li esmuny ni el més pintat, i no ho dic per ensabonar-la, que prou que es deu saber les seves gràcies) haurà pensat de seguideta que, si jo servava la barca, era el barquer. Si ha fet aquesta reflexió, ho ha encertat de mig a mig.

Des que el món és món -esdeveniment que, segons Gustau, el cafeter, que té ben apamada la cosa de l'antigor, tingué lloc molt abans de la guerra del francès-, el barquer de la vila ha estat un Garrigues del carrer Nou. Jo hi vaig conèixer el meu iaio i el pare; ells, com els altres de la família que no vaig aconseguir, foren bons barquers, preats per tots els vilatans, si deixem de banda els Garrigues del carrer Major i els de la plaça de la Carpa que, vagi a escatir per quins set sous, sempre ens fan la contra. Jo també vaig néixer traçut per a l'ofici, i vaig succeir el pare, quan vostè se l'endugué amb aquelles febres traïdores i estranyes que feren anar de bòlit el senyor metge més de tres setmanes.

Com m'hi xalava, senyora, fent de barquer! ¿Vostè sap què era passar la primera barcada, encara fosca nit, amb l'embarcació plena de minaires que duien els llums de carbur encesos? ¿No ha estat mai al mig de l'Ebre, a puntenta de dia, quan el sol comença a llepar-lo? ¿Va travessar alguna vegada el riu, a l'hivern, entre la boira esgaiada per les ales de les gavines, mentre jo feia sonar el cargol de mar, per avisar els patrons dels llaüts de carbó que paressin compte amb el pas de la barca? Valdrà més que ho deixi córrer...

La vida, però, senyora, fa més voltes que una baldufa. Un dia, als del govern, se'ls ficà a la ceba bastir un pont a l'Ebre, en dret de la vila; de camí va arribar un munt de personal amb un fotimer de màquines i encetaren les obres. Vostè l'ha de recordar, aquell desori; allí, es va afanyar: ¿què en va fer, dels tres encofradors que estimbà d'una pilastra un dia de riada, i dels quals no tinguérem mai més cap notícia? ¿Com provocà l'explosió abans d'hora del cartutx de dinamita que va desfer un barrinaire?

Trigaren quasi tres anys a enllestir les obrés. ¿Es pot imaginar el que vaig arribar a patir durant tot aquell temps, mentre veia, a quatre passes del pas de barca com pujava el pont -maleït sigui!- que havia d'acabar amb el. meu ofici? Si hagués estat un Garrigues del carrer Major o de la plaça de la Carpa -que es perden pe figues, bocamolles i plorasses- hauria esvalotat per aquest mon i l’altre. Però, vaig callar. I tampoc no vaig tartir quan no em quedà altre déu que demanar feina de minaire, l'endemà de la inauguració del pont. Què n’havia de fer la gent, si jo tenia l'ànima amaradeta de melangia i no somiava altre que el meu ofici de barquer? Hi ha coses que es porten a la sang, un neix i mor amb elles. Què diria vostè -per posar una comparança- si s'acabés això de morir-nos i s'hagués de buscar una altra feina per a viure?

De vegades, a la mina, mentre carregàvem llaüts de carbó, el cervell se m'omplia de baruques; pensava que els ponts es corcaven i es desfeien. Aleshores, calia restablir els passos de barca i jo tornava al meu ofici. Allò tanmateix, eren quimeres d'enyorament, somnis de boira que s’esbargien quan el capatàs em fotia un mal crit, en veure’m embadalit amb la pala a les mans. Vaig engolir pols de carbó fins que em jubilaren; vint anys de mina que no em van esbandir la malenconia, més aviat me l’espesseïren.

I vet aquí que, ahir al vespre, la dona, que té una mica de dolor al genoll dret, m'envia a l'apotecaria a comprar una medecina. El senyor Honorat, l'apotecari, tan aviat com em guipa, em diu que em vol mostrar una cosa i saber-ne la meva opinió de barquer. Aleshores em fa entrar a la rebotiga, on hi ha el laboratori, ple de pots de vidre i aparells estranys, com un catau de bruixa: m'ensenya un quadre que havia acabat de pintar el dia abans. Jo ja sabia que el senyor Honorat és molt traçut amb, els pinzells: una vegada vaig veure un retrat que pintà del Teodor de Peris, un dels navegants més fins que s'han vist a l'Ebre, i em va semblar cosa de molt mèrit; el va treure pastat, fins i tot amb la mitja rialla que fa el Teodor, que pareix que se'n foti del mort i de qui el vetlla. Ara, ahir em vaig quedar bocabadat: al mig del quadre, havia pintat una barca igual que la meva, de dos llaüts, tan ben feta que semblava que la podies agafar. El senyor Honorat em preguntà si trobava que l’embarcació era com cal; li vaig dir que sí, que no li faltava ni un detall, però que no entenia què representaven totes aquelles figures d'hòmens i dones, nues de pèl a pèl, ni sabia qui era el vell de les barbes blanques que servava. Aleshores m'ho explicà i, mentre ho feia, em començà a agafar un neguit de no dir. No sé si l'home va ensumar les meves cabòries perquè va insistir molt que allò només era una història de la gent d'abans, que seguramentment es tractava d'una invenció sense cap ni peus, i que, de tota manera, no en fes cabal perquè més enllà de la descarnada -aquesta és vostè, senyora- tot és foscor i misteri.

Però jo, després de donar-hi voltes tota la nit, em pregunto: i si tot allò que m'explicà el senyor apotecari fos veritat? Si fos cert que les ànimes dels pobrets difunts, per arribar al lloc on viuen els morts, han de travessar un riu amplíssim, com ara tres vegades l'Ebre, per un pas de barca: ¿què perdries, Miquel, fent una carteta a la senyora Mort, que deu ser l'encarregada d'aquest assumpte, demanant-li plaça de barquer per quan t’arribi l'hora de tocar el dos d'aquesta vida?

Per aquesta raó, senyora, li faig aquestes ratlles, a fi que em tingui present quan arribi el cas. No és que jo vulgui prendre la plaça al senyor Caront, però el vaig veure tan cascadot i vell al quadre de l'apotecari, que em pareix que no li aniria malament que algú el rellevés del servei de tant en tant, encara que només fos els dies festius. Així, ell descansaria i jo podria recuperar a l'altre món l'ofici que vaig perdre en aquest. Només li demano, senyora, que em posi a prova; no quedarà decebuda.

Ara, ficaré la carta dins un sobre i deixaré dit a la família que, en arribar-me l'hora, me'l cusin amb quatre puntades a la solapa del vestit de casar, amb el que tinc manat que m'amortallin: així, vostè el guiparà del primer cop d'ull quan vingui a trobar-me, ocasió que malgrat tot, espero que trigui molts anys. I que consti senyora, que no ho dic per ofendre-la.

Seu,

Miquel Garrigues
(dels Garrigues del carrer Nou)

* * * * * * * * * *

Señora Muerte, carta de Miquel Garrigues

Señora Muerte, usted sabe mejor que el más espabilado de los sabios que la gente de este mundo, - quiero decir, entendámonos, el de la parte de los vivos – no tenemos forma de averiguar el destino ni de enterarnos con anticipación de la hora de nuestra muerte. Medita, cavila, dale todas las vueltas que quieras, terminas mareado y no acabas nunca de sacar nada en claro. Así que, preocupado por esta incertidumbre, dicto la presente a mi amigo Miquel Dalmau, La Clenxa, uno de los barberos del pueblo, mozo de lo más fino y entendido en cosas de letra, al contrario de lo que me pasa a mí, que siempre fui un desastre total para los estudios; la dicto hoy no sea que por desidia o pereza se me vaya todo a hacer puñetas y me quede de soldado raso. De más verdes he visto madurar; todavía no hace un año – al abril será el aniversario – en esta misma mesa del Café de la Granota donde nos encontramos ahora La Clenxa y yo, el tío Campells, un hombretón de hierro forjado que parecía que no se iba a morir jamás de los jamases, la cascó de repente mientras echaba una partidita a la botifarra. Y no crea que es el único. De casos parecidos le contaría a espuertas; se quedaría helada.

Antes de continuar, tengo que decirle que yo, señora, soy el Miquel Garrigues, de los Garrigues del carrer Nou. Hago esta aclaración porque, en el pueblo, entre los del carrer Major, nosotros y los de la plaça de la Carpa hay una barbaridad de Garrigues, y si no te fijas bien, fácilmente tomas a unos Garrigues por otros. Porque ocurre que los Garrigues del carrer Major, lo mismo que los del carrer Nou tienen los ojos desparejos de color: uno azul celeste y el otro más negro que el hollín; la diferencia sólo estriba en que los Garrigues del carrer Major tienen negro el izquierdo y nosotros el derecho. Por eso, la gente nos llama a unos, los Garrigues del Día y la Noche, y, a los otros, los Garrigues de la Noche y el Día. En cuanto a los Garrigues de la plaça de la Carpa, si dejamos a un lado que tienen el pelo de panocha y nacen con seis dedos en cada pie –cosas que también nos pasa a los otros Garrigues- no presentan nada de particular por lo que hace al color de sus pupilas; si los llamamos los Cruïlles es porque miran con un ojo a Xerta y con el otro a Tivenys.

Aunque mi nombre no le venga ahora mismo en mente, seguro que me conoce de vista. Haga un poco de memoria: ¿recuerda la vez que usted –¿quién si no?- espantó la mula del tío Sapera en el paso de barca del pueblo, e hizo que la bestia le diera una espantosa coz a Tomàs de Veriu, una patada que le acertó en las sienes y lo envió al otro barrio sin un ay? ¿No se fijó entonces en un aguilucho que sostenía la vara del timón y que, jugándose la piel, se lanzó al cuello del espantado animal y lo dominó a fin de impedir una desgracia más sonada, ya que, con la embarcación repleta de mineros, payeses y caballería, aquello hubiera podido ser una hecatombe? ¿Ya ha caído, no? Pues bien, aquel gandul con un pañuelo anudado a la cabeza y una pipa más negra que una brasa en la boca, era un servidor.

Si tenemos en cuenta lo espabilada que es usted, señora (sólo hay que ver que no se le escapa ni el más pintado, y no lo digo para adularla, que bastante debe conocer sus virtudes) habrá imaginado en seguida que, si yo sujetaba la barca, era el barquero. Si ha hecho esta reflexión, lo ha acertado de lleno.

Desde que el mundo es mundo –suceso que, según Gustau el cafetero, que tiene bien medida la cosa de la antigüedad, tuvo lugar mucho antes de la guerra del francés-, el barquero del pueblo ha sido un Garrigues del carrer Nou. Yo conocí a mi yayo y a mi padre; ellos, como el resto de la familia que no alcancé, fueron buenos barqueros, apreciados por todos los del pueblo, si dejamos a un lado a los Garrigues del carrer Major y a los de la plaça de la Carpa que, vaya usted a saber por qué puñetas, siempre nos hacen la contra. Yo también nací diestro para el oficio, y sucedí a padre, cuando usted se lo llevó con aquelles fiebres traicioneras y extrañas que hicieron andar de calle al señor médico más de tres semanas.

¡Cómo disfrutaba, señora, haciendo de barquero! ¿Usted sabe lo que era pasar la primera barca, todavía negra noche, con la embarcación llena de mineros que llevaban los faroles de carburo encendidos? ¿Ha estado alguna vez en mitad del Ebro, a primera hora del día, cuando el sol empieza a lamerlo? ¿Atravesó alguna vez el río, en invierno, entre la niebla desgarrada por las alas de las gaviotas, mientras yo hacía sonar la caracola, para avisar a los patrones de los laúdes de carbón, que estuviesen atentos con el paso de la barca? Mejor será que lo deje correr...

Pero la vida, señora, da más vueltas que un trompo. Un día, a los del gobierno se les metió en la mollera construir un puente sobre el Ebro, enfrente del pueblo; de camino llegó una barbaridad de gente con un montón de máquinas y empezaron las obras. Usted se debe acordar de aquel follón; allí se dió prisa: ¿qué hizo, de los tres encofradores que despeñó desde una pilastra un día de riada, y de los que no volvimos a tener ninguna noticia? ¿Cómo provocó la explosión antes de tiempo del cartucho de dinamita que destrozó a un barrenador?

Tardaron casi tres años en acabar las obras. ¿Se puede imaginar lo que llegué a sufrir durante todo aquel tiempo, mientras veía, a cuatro pasos del paso de barca como crecía el puente –maldito sea- que tenía que acabar con mi oficio? Si hubiera sido un Garrigues del carrer Major o de la plaça de la Carpa –que se pierden por melones, boquirrotos y lloricas- habría alborotado por todo este mundo y aún el otro. Pero callé. Y tampoco tartamudeé cuando no me quedaron más cojones que pedir trabajo de minero, al día siguiente de la inauguración del puente. ¿Qué le importaba a la gente, que yo tuviera el alma empapada de melancolía y no soñara en otra cosa que en mi oficio de barquero? Hay cosas que se llevan en la sangre, uno nace y muere con ellas. ¿Qué diría usted –por poner un ejemplo- si se acabara lo de morirnos y se hubiera de buscar otro trabajo para vivir?

A veces, en la mina, mientras cargábamos laúdes de carbón, la cabeza se me llenaba de jilipolleces; imaginaba que los puentes se carcomían y se deshacían. Entonces, había que restablecer los pasos de barca y yo volvía a mi oficio. Pero aquello eran tonterías de añoranza, sueños de niebla que se deshacían cuando el capataz me daba un grito, al verme embobado con la pala en las manos. Engullí polvo de carbón hasta que me jubilaron; veinte años de mina que no me alejaron la melancolía, más bien me la espesaron.

Y hete aquí que, ayer por la tarde, la mujer, que tiene un poco de dolor en la rodilla derecha, me envía a la botica a comprar una medicina. El señor Honorat, el boticario, en cuanto me ve, me dice que me quiere enseñar una cosa y saber mi opinión de barquero. Entonces me hace entrar en la trastienda, donde tiene el laboratorio, lleno de botes de vidrio y aparatos extraños, como un antro de brujas: me enseña un cuadro que había terminado de pintar el día anterior. Yo ya sabía que el señor Honorat tiene mucha traza con los pinceles: una vez vi un retrato que pintó del Teodor de Peris, uno de los navegantes más finos que se han visto en el Ebro, y me pareció de mucho mérito, lo sacó clavado; incluso con esa media sonrisa que hace el Teodor que parece que se ría del muerto y de quien lo vela. Ahora que, ayer, me quedé con la boca abierta: en mitad del cuadro había pintada una barca igual que la mía, de dos laúdes, tan bien hecha que parecía que la podías coger. El señor Honorat me preguntó si pensaba que la embarcación era como tocaba; le dije que sí, que no le faltaba ningún detalle, pero que no comprendía qué representaban todas aquellas figuras de hombres y mujeres, totalmente desnudas, ni sabía quién era el viejo de las barbas blancas que la gobernaba. Entonces me lo explicó, y mientras lo hacía comencé a sentir un nerviosismo del copón. No sé si el hombre se olió mis cavilaciones porque insistió mucho en que aquello sólo eran historias de la gente de antes, que seguramente se trataba de un cuento sin pies ni cabeza, y que, de cualquier modo, no hiciera caso porque más allá de la descarnada –esta es usted, señora- todo es oscuridad y misterio.

Pero yo, después de darle vueltas toda la noche, me pregunto: y si todo lo que me explicó el señor boticario fuera verdad? Si fuera cierto que las almas de los pobrecitos difuntos, para poder llegar al lugar adonde viven los muertos, han de atravesar un río anchísimo, como, pongamos un caso, tres veces el Ebro, por un paso de barca: ¿qué perderías, Miquel, escribiéndole una cartita a la señora Muerte, que tiene que ser la encargada de este asunto, pidiéndole plaza de barquero para cuando te llegue la hora de abandonar esta vida?

Por este motivo, señora, le hago llegar estas líneas, a fin de que me tenga presente cuando llegue el caso. No es que yo quiera quitarle la plaza al señor Caront, pero lo ví tan cascado y viejo en el cuadro del boticario, que me parece que no le vendría mal que alguien lo relevara del servicio de tanto en cuanto, aunque sólo fuera los días festivos. Así descansaría y yo podría recuperar en el otro mundo el oficio que perdí en este. Sólo le pido, señora, que me ponga a prueba; no la decepcionaré.

Ahora, dejaré la carta en un sobre y le encargaré a la familia que, cuando me llegue la hora, me lo cosan con cuatro puntadas a la solapa del vestido de boda, con el que tengo ordenado que me amortajen: así, usted lo verá a la primera ojeada cuando venga a encontrarme, ocasión que, pese a todo, espere que tarde muchos años. Y que conste, señora, que no lo digo por ofenderla.

Suyo,

Miguel Garrigues

(de los Garrigues del carrer Nou)