Estic llegint aquests dies algunes novel·les i contes del gran escriptor americà de ciència ficció i fantasia, Roger Zelazny.
Voldria compartir amb vosaltres aquest petit conte publicat el 1968:
Voldria compartir amb vosaltres aquest petit conte publicat el 1968:
CORRIDA
Roger Zelazny
Roger Zelazny
El despertà un lament ultrasònic. Era una cosa que li torturava els timpans però que estava més enllà del llindar audible.
Gatejà i es posà dret en la foscor.
Es colpejà diverses vegades contra les parets. S'adonà que li feien mal els braços, com si li n'haguessin clavat moltes agulles.
El brogit el destarotava.
Tenia que escapar! Havia d'eixir d'allí! Divisà una petita taca de llum a l'esquerra.
Es girà i corregué cap allà, i la taca augmentà de grandària fins convertir-se en un portal.
El travessà a la carrera, i s'aturà parpellejant enmig d'un resplendor que l'enlluernà. Estava nu, estava suant. La seva ment estava boirosa, repleta de somnis filagarsats.
Sentí una remor, com el d'una multitud, i parpellejà novament contra el resplendor.
Una figura fosca i dominant s'aixecava davant ell a la distància. Aclaparat per la fúria, corregué cap a ella, sense saber exactament per què.
Els seus peus nus trepitjaren l'arena ardent, però ignorà el dolor mentre atacava a la carrera.
Alguna part de la seva ment formulà la pregunta: “Per què?”, però la va ignorar.
Després s'aturà.
Hi havia una dona nua, dreta davant ell, fent-li senyals, invitant-lo, i sentí una sobtada onada de foc als engonals.
Es girà lleugerament a l'esquerra i s'encaminà cap a ella.
Ella s'allunyà dansant.
Ell augmentà la velocitat. Però quan ja era a punt d'abraçar-la, una onada de foc brotà al seu muscle dret i ella desaparegué.
S'hi mirà el muscle, del que sobreeixia una vara d'alumini, i la sang lliscava cap avall pel seu braç. La multitud rugia.
...I ella aparegué de nou.
La perseguí un cop més, i tornà a sentir la cremor d'un foc sobtat, aquest cop al muscle esquerre. Ella havia desaparegut de nou i ell estava dempeus, tremolós i suant, parpellejant contra el resplendor.
-És un truc – decidí –. No li facis el joc!
Ella aparegué de nou i ell restà completament immòbil, ignorant-la.
S'hi va veure assaltat per nous focs, però rebutjà moure's. Lluità per aclarir el cap.
La figura obscura aparegué un cop més, d'uns dos metres d'altura i posseïdora d'un parell de braços.
Subjectava alguna cosa en una de les seves mans. Si la llum no fos tan fotudament enlluernadora potser podria...
Però odiava aquella fosca figura, i carregà contra ella.
El dolor li castigà el costat.
Espera un moment! Espera un moment!
Una bogeria! Tot açò és una bogeria!, es digué a ell mateix, recordant la seva identitat. Açò és una plaça de toros i jo sóc un home, i aqueixa cosa obscura no ho és. Alguna cosa està equivocada.
Es deixà caure sobre mans i genolls, guanyant temps. Recollí un doble grapat de sorra mentre estava en aquesta posició.
Aleshores sentí agullonades elèctriques i doloroses. Les ignorà tant de temps com pogué, en acabant s'alçà dret.
La figura fosca agità alguna cosa cap a ell, i ell odià la cosa agitada.
Corregué cap allò i s'aturà al seu davant. Ara sabia que era un joc. Li deien Michael Cassidy. Era advocat. Nova York. De Johnson, Weems, Daugherty i Cassidy. Un home li havia demanat foc. A un cantó del carrer. A darrera hora de la nit. Ho recordava.
Llençà la sorra als ulls de la criatura.
Aquesta trontollà un moment i els seus braços s'aixecaren cap a allò que podia ser el seu rostre.
Carrisquejant les dents, arrancà la vara d'alumini del seu muscle i enfonsà la seva afuada punta en la zona del mig de la criatura.
Alguna cosa li tocà el tos, i hi hagué foscor i va restar immòbil molta estona.
Quan pogué moure's de nou veié la fosca figura i intenta aferrar-la.
Fallà, i sentí dolor a l'esquena, i humitat.
Quan, una altra vegada, s'hi posà dret, rugí:
-No pots fer-me açò! Sóc un home! No sóc un toro!
Se sentí una remor d'aplaudiments.
Corregué cap a la cosa obscura sis vegades, intentant agafar-la, aferrar-la, fer-li mal. Cada vegada fou ell qui se'n va fer de mal.
Finalment s'hi posà dret, panteixant i respirant pesadament, li feien mal els muscles i l'esquena, i la seva ment s'aclarí per un moment i va dir:
-Tu, ets Déu, oi? I aquesta és la forma en que Tu jugues...
La criatura no respongué, i ell arremeté.
S'aturà en sec, aleshores s'hi deixà caure sobre un genoll i es llançà contra les seves cames.
Sentí un terrible i ardent dolor al seu costat quan tombà a terra la figura obscura. La colpejà dues vegades amb els punys, llavors el dolor penetrà al seu pit i notà que tot el cos se li adormia.
-O ets tu? - preguntà amb llavis balbs -. No, tu no ets... On sóc?
L'últim record que tingué fou el d'alguna cosa que li tallava les orelles.
Gatejà i es posà dret en la foscor.
Es colpejà diverses vegades contra les parets. S'adonà que li feien mal els braços, com si li n'haguessin clavat moltes agulles.
El brogit el destarotava.
Tenia que escapar! Havia d'eixir d'allí! Divisà una petita taca de llum a l'esquerra.
Es girà i corregué cap allà, i la taca augmentà de grandària fins convertir-se en un portal.
El travessà a la carrera, i s'aturà parpellejant enmig d'un resplendor que l'enlluernà. Estava nu, estava suant. La seva ment estava boirosa, repleta de somnis filagarsats.
Sentí una remor, com el d'una multitud, i parpellejà novament contra el resplendor.
Una figura fosca i dominant s'aixecava davant ell a la distància. Aclaparat per la fúria, corregué cap a ella, sense saber exactament per què.
Els seus peus nus trepitjaren l'arena ardent, però ignorà el dolor mentre atacava a la carrera.
Alguna part de la seva ment formulà la pregunta: “Per què?”, però la va ignorar.
Després s'aturà.
Hi havia una dona nua, dreta davant ell, fent-li senyals, invitant-lo, i sentí una sobtada onada de foc als engonals.
Es girà lleugerament a l'esquerra i s'encaminà cap a ella.
Ella s'allunyà dansant.
Ell augmentà la velocitat. Però quan ja era a punt d'abraçar-la, una onada de foc brotà al seu muscle dret i ella desaparegué.
S'hi mirà el muscle, del que sobreeixia una vara d'alumini, i la sang lliscava cap avall pel seu braç. La multitud rugia.
...I ella aparegué de nou.
La perseguí un cop més, i tornà a sentir la cremor d'un foc sobtat, aquest cop al muscle esquerre. Ella havia desaparegut de nou i ell estava dempeus, tremolós i suant, parpellejant contra el resplendor.
-És un truc – decidí –. No li facis el joc!
Ella aparegué de nou i ell restà completament immòbil, ignorant-la.
S'hi va veure assaltat per nous focs, però rebutjà moure's. Lluità per aclarir el cap.
La figura obscura aparegué un cop més, d'uns dos metres d'altura i posseïdora d'un parell de braços.
Subjectava alguna cosa en una de les seves mans. Si la llum no fos tan fotudament enlluernadora potser podria...
Però odiava aquella fosca figura, i carregà contra ella.
El dolor li castigà el costat.
Espera un moment! Espera un moment!
Una bogeria! Tot açò és una bogeria!, es digué a ell mateix, recordant la seva identitat. Açò és una plaça de toros i jo sóc un home, i aqueixa cosa obscura no ho és. Alguna cosa està equivocada.
Es deixà caure sobre mans i genolls, guanyant temps. Recollí un doble grapat de sorra mentre estava en aquesta posició.
Aleshores sentí agullonades elèctriques i doloroses. Les ignorà tant de temps com pogué, en acabant s'alçà dret.
La figura fosca agità alguna cosa cap a ell, i ell odià la cosa agitada.
Corregué cap allò i s'aturà al seu davant. Ara sabia que era un joc. Li deien Michael Cassidy. Era advocat. Nova York. De Johnson, Weems, Daugherty i Cassidy. Un home li havia demanat foc. A un cantó del carrer. A darrera hora de la nit. Ho recordava.
Llençà la sorra als ulls de la criatura.
Aquesta trontollà un moment i els seus braços s'aixecaren cap a allò que podia ser el seu rostre.
Carrisquejant les dents, arrancà la vara d'alumini del seu muscle i enfonsà la seva afuada punta en la zona del mig de la criatura.
Alguna cosa li tocà el tos, i hi hagué foscor i va restar immòbil molta estona.
Quan pogué moure's de nou veié la fosca figura i intenta aferrar-la.
Fallà, i sentí dolor a l'esquena, i humitat.
Quan, una altra vegada, s'hi posà dret, rugí:
-No pots fer-me açò! Sóc un home! No sóc un toro!
Se sentí una remor d'aplaudiments.
Corregué cap a la cosa obscura sis vegades, intentant agafar-la, aferrar-la, fer-li mal. Cada vegada fou ell qui se'n va fer de mal.
Finalment s'hi posà dret, panteixant i respirant pesadament, li feien mal els muscles i l'esquena, i la seva ment s'aclarí per un moment i va dir:
-Tu, ets Déu, oi? I aquesta és la forma en que Tu jugues...
La criatura no respongué, i ell arremeté.
S'aturà en sec, aleshores s'hi deixà caure sobre un genoll i es llançà contra les seves cames.
Sentí un terrible i ardent dolor al seu costat quan tombà a terra la figura obscura. La colpejà dues vegades amb els punys, llavors el dolor penetrà al seu pit i notà que tot el cos se li adormia.
-O ets tu? - preguntà amb llavis balbs -. No, tu no ets... On sóc?
L'últim record que tingué fou el d'alguna cosa que li tallava les orelles.
1 comentari:
Molt, molt bo aquest relat. Com me'l havia perdut?
Publica un comentari a l'entrada