1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dimecres, 23 de setembre del 2009

Dimecres, relats d'altri. D'uns vells papers de música (i II). Jesús Moncada

Segona part d'aquest relat, i última narració del llibre de Jesús Moncada, "Històries de la mà esquerra".

La alternativa, la bifurcació que troba l'oncle Ventura a l'eixida del bar, és fruit de que la mort ha arribat i l'espera, o és simplement deguda a que l'alcohol no li ha sentat gaire be?. Jo m'he quedat amb el dubte...

D'UNS VELLS PAPERS DE MÚSICA (i II)

L'oncle, enyorat, es mirava les mans: havien ja fugit les animetes i els llargs estius bonics. Les mans encara tendres agafaven el mànec de la pala, el carbó les ennegria i el sabó que la mare feia a casa coïa a la carn esgaiada. Dia a dia es van fer dures, amples. Sabien fer els cigarrets sense trencar el paper ni deixar caure el tabac, xocar una altra mà com cal, deixar el dissabte al vespre la cara neta amb la navalla d'afaitar del pare i donar un cop sec damunt les taules del cafè del Bartomeu, jugant a la manilla. Es posaven nervioses en estrènyer al ball la cintura d'una noia i també quan al llençol que servia de pantalla al petit cine del poble, unes dones misterioses amb els ulls molt pintats es desmaiaven d'amor als braços de Rodolfo Valentino. Totes eres mans amigues: de llaüter que remava, Ebre avall fins a mar, en els llaüts carregats de carbó; de miner, com les seves; de calafat, de pagès, de paleta; per damunt de totes, però, les mans de Manolet el pastisser, que, mentre el pa es coïa al forn, embolicat per l'olor del romaní, tocava el trombó de vares i llegia Bakunin, assegut damunt les saques de farina. L'oncle encara es veia les mans aplaudir, al cafè d'un Bartomeu trenta anys més jove, quan s'apagaven, entre crits, els llums i a l'escenari il·luminat eixia com un llamp Paca la Xina amb el pits quasi a l'aire i al cap un mocador de ratlles blaves; es posava a cantar, mentre un negre d'anunci de xocolata, amb barret de palla i elàstics florejats, tocava les maraques. Ara veia clar que Manolet era l'únic que s'adonava, enmig d'aquella gresca, que la cupletera era la darrera bocada d'un temps que fugia, i que faltava molt poc perquè s'apaguessin per sempre més les llums de les bambolines.


"On ets Paca? Ai, Paca, Paaaca...!


-Cony de lloro ...


* * *


Tots els altres s'havien pres el cafè. Al taulell només quedava el seu, ja fred. L'oncle, però, no se n'adonava.

Els seus ulls tan sols veien unes mans de vint-i-dos anys: sense feina, enrabiades. Havien tancat les mines. Els llaüts ja no baixaven fins a mar; com negres peixos morts es podrien en el silenci del riu, o a la vora de l'aigua; el sol d'estiu, quasi blanc, els obria la fusta amb un xerric sinistre i els gatells els creixien entre les costelles. No se sentia el soroll dels aixols dels calafats, ni les veus dels patrons. El silenci es feia agut, insuportable als carrers abrasats pels quals només passava, de tant en tant, un gos sense collar de qui ningú no sabia el nom de l'amo. Fins que les mans van agafar el fusell, del qual encara recordaven el pes, la forma, el contacte fred de la boieta de la tanca. A la trinxera, les mans dels companys: bastes i fines, fermes i tremoloses, enyorades. Les de Dalmau Cap de Cistella sempre dins les butxaques de la granota de milicià, les de Manolet el pastisser escrivint a Bartomeu cartes per a Paca la Xina, que s'havia quedat sola, amb els ulls despintats pels plors dels adéus, al cafè sense gent, sense gresca, sense música, a una biga del qual s'havia ficat una teranyina. Es va veure les mans d'aquell dia d'infern al contraatac de Singra, va recordar la veu tranquil·la de Manolet entre els sorolls del combat: “Com va, Jordi?"

-Com va, Jordi?

L'oncle es va sobresaltar. Li havia semblat per un moment que encara eren allí, veure a la bocamànega de la camisa de Manolet el galó roig de comissari del batalló. Però no era així. El temps havia passat i ell havia sentit una veu que el cridava.

-Bé, Manolet, bé.

-Que no et prens el cafè? Ja deu ser fred...


* * *


No podia. Desesperat, va provar una altra vegada mentre mirava de reüll els amics que parlaven de dones.

-La vaig agafar... -gallejava Dalmau.

-Darrera la porta? -va sucar Atanasi:

-Com ho has endevinat?

-Perquè les agafes totes al mateix lloc des de fa cinquanta anys...

-Què vols dir?

-Que a França esmolen!

No entenia què passava. Serrant les dents va intentar de nou separar les mans per agafar la tassa del cafè de damunt el taulell. Un dolor insuportable, com el d'una cremada, li mossegà els canells i gairebé el va fer cridar. En aquell moment l'oncle es va veure la corda, la mateixa amb què l'havien lligat quan el van fer presoner. Ara, al cap de trenta anys, encara no l'havien deslligat. Va estirar amb ràbia, va petar la corda i el puny dret, amb l'impuls, va fer caure la tassa del cafè, que es va esbocinar contra les rajoles.

-No et preocupis, Jordi. Tal dia farà un any! -va dir algú.

Anys? Dies? Què volia dir tot allò? Aquella nit el temps ja no tenia sentit, com no en tenia el calendari esfullat del vell anís, tocant del qual xerrava el lloro. No hi havia distància ni separació entre les mans que acabaven de trencar la tassa i aquelles, consumides i febroses, que tornaven a tocar les coses estimades, el març de l'any quaranta, quan va eixir del camp de concentració. Quina alegria entremesclada de tristor i por, la d'aquells dits que tocaven de nou la porta de casa, la cara adolorida i ansiosa de la mare, la del pare envellit i seriós, la gaiata de l'avi, mort quan ell era lluny! I al cafè, el mateix on era avui, quina sensació estranya la de les mans dels amics. Unes, trencades, buides, sense nervi, vençudes; d'altres, en canvi, senceres i fortes... I les mans dels absents, invisibles, que venien de lluny -de les tombes de Terol, de Singra, de l'Alt Aragó com un alè, a tocar les d'ell... Allí hi havia Dalmau Cap de Cistella, Atanasi, Manolet el pastisser, que aleshores pastava pa negre i ja no tocava el trombó de vares perquè les rates famolenques del forn, quan ell no hi era, se li havien menjat els papers de música. El cafè estava trist, mort. Damunt del taulell, retallat contra un fons de prestatges buits i polsosos, xerrava un lloro verd que Bartomeu, quan va tornar de França, duia per a Paca la Xina. Però la cupletista no era al poble. Havia marxat com tothom el dia de l'evacuació i ningú no n'havia sabut res més. I el lloro la cridava, traduint amb veu de rom el plany del cafeter: “On ets Paca la Xina? Ai, Paca, Paaaca...!”


* * *

-On ets, Paca la Xina? Ai, Paca, Paaaca... !


L'oncle hagué de fer un esforç per no saltar darrera el taulell i escanyar l'ocellot, parar per sempre més aquell crit sense esperança que li foradava el cervell. Però es va aturar. Va comprendre que, amb el lloro, mataria Bartomeu, dispersaria la pols d'aquells records que el feien viure.

-Que no hem de beure rom aquesta nit? -es va esbatullar Dalmau-. A veure quants som: dos, quatre, sis, a l'Atanasi no el compto perquè és un reaccionari..., nou. Total, tretze.

-Toca ferro!

-No t'esveris. Mon pare sempre deia que un home no s'ha d'espantar fins que no es veu el cap a quatre passes. Bartomeu: rom per a vint-i-quatre!

L'oncle Jordi ni va tocar el got. En anar a fer-ho li va arribar de nou la veu des de la plaça: “Jordi, Jordi...!» I el ressò dins el seu cap deia: “Vell, vell!” Vell?
Si era ahir que les mans enamorades descobrien el cos tot tremolós de Maria; ahir que acariciaven les trenes rosses de la petita Dora adornades amb llaçades blau cel. Va pensar, tanmateix, amb una esgarrifança, que ja feia molt de temps que la filla era una dona. Recordava el dia que Maria li ho havia dit -aquells dies la filla estava blanca, mirava avergonyida i per no res plorava-, recordava també la barreja d'orgull i de por que li va omplir el pit, i es va veure les mans, de sobte esporuguides, deixar, respectuoses, les trenes de la noia, no saber què fer i, a la fi, posar-se a jugar nerviosament amb la cadena del rellotge del pare, la qual ja feia catorze anys que li encreuava l'armilla.

Una angúnia molt forta va començar a oprimir-li la gola. L'oncle Jordi va sentir la necessitat d'aturar aquella veu, de tallar-la i tornar a ser ell; el que aquella tarda, assegut dalt del carro, somiava amb els amics i el rom, amb la tendra alegria de viure, un home amb esperança. Va comprendre, però, que no ho aconseguiria si es quedava allí dins, al vell cafè del passat, gemegant amb Bartomeu per la cupletista desapareguda que ja no cantaria mai més.

Havia d'eixir, pujar al carro que l'esperava fora i seguir endavant.


“La bella Carolina em va deixar per un mariner de mar... “


Tots estaven borratxos. Tan sols el pastisser, que no bevia mai i semblava un sentinella a l'aguait, el va veure sortir.


* * *


El xerric de la porta del cafè en tancar-se darrera d'ell va ressonar com una llarga queixa per l'espessa nit dels porxos de la plaça. En eixir, l'oncle ja pressentia allò que li esperava, i quan el silenci de la plaça va donar-li la mesura de la seva solitud, es va sentir feble, desemparat, covard. Volia tornar al cafè. Tanmateix, una gran vergonya li ho va impedir.

Es va acostar al carro. Però, de sobte, en anar a pujar-hi, va veure com el vehicle es desdoblava, el mateix que en una visió estràbica, i davant seu va trobar dos carros. Eren exactament iguals -les mateixes rodes, el mateix color, el mateix cavall vell enganxat a les barres. L'angoixa va apoderar-se de l'home; sabia que per força havia de pujar en un dels dos, que no podia quedar-se allí, a la plaça, ni entrar un altre cop al cafè de Bartomeu. Endevinava que un dels carros el portaria a un poble de fums i boires, habitat per gent sense nom i sense ombra, on els rellotges no tenien manetes; l'altre el duria de nou a l'esperança, a la vida, a ell mateix. Però també sabia que era inútil intentar esbrinar en quin dels dos era la trampa. Per a aquella pregunta que el cremava, mai ningú no havia trobat resposta.


* * *


Al cafè, les veus ronques de rom s'anaven apagant; -només Cap de Cistella, que havia anat a caure darrera el taulell, als peus del pastisser, que meditava, va tenir força per arribar a la darrera estrofa:


“Ai, que llargs són els dies sense la meva nina!”


I el lloro, mentre a fora se sentia soroll de rodes de carro, va rematar amb el plany del recoble:


“on vas anar, Carolina?”


FI


* * * * * * * * * *


DE UNOS VIEJOS PAPELES DE MÚSICA (y II)

El tío, absorto en sus recuerdos, se miraba las manos: habían pasado ya las ánimas y los veranos deliciosos. Las manos todavía tiernas cogían el mango de la pala, el carbón las ponía negras y el jabón que madre hacía en casa escocía en la carne abierta. Día tras día se hicieron duras, anchas. Sabían liar los cigarrillos sin romper el papel ni dejar caer el tabaco, chocar otra mano como toca, dejar el sábado por la noche la cara limpia con la navaja de afeitar de padre y dar un golpe seco sobre las mesas del café de Bartomeu, jugando a la manilla. Se ponían nerviosas cuando estrechaban en el baile la cintura de una muchacha y también cuando en la sábana que servía de pantalla en el pequeño cine del pueblo, unas mujeres misteriosas con los ojos muy pintados se desmayaban de amor en los brazos de Rodolfo Valentino. Todas eran manos amigas, de lautero que remaba, Ebro abajo hasta el mar, en los laúdes cargados de carbón; de minero, como las suyas; de calafate, de payés, de albañil; por encima de todas, sin embargo, las manos de Manolet el pastelero, que, mientras el pan se cocía en el horno, envuelto por el olor de romero, tocaba el trombón de varas y leía a Bakunin, sentado sobre los sacos de harina. El tío todavía se veía las manos cómo aplaudían, en el café de un Bartomeu treinta años más joven, cuando se apagaban, entre gritos, las luces, y en el escenario iluminado salía como un relámpago Paca la Xina con los pechos casi al aire y un pañuelo de rallas azules en la cabeza, se ponía a cantar, mientras un negro de anuncio de chocolate, con sombrero de paja y tirantes floreados, tocaba las maracas. Ahora veía claro que Manolet era el único que se daba cuenta, en todo aquel jaleo, que la cupletera era la última boqueada de un tiempo que se escapaba, y que quedaba muy poco para que se apagaran para siempre ya las luces de las bambalinas.


“On ets Paca? Ai, Paca, Paaaca...!”
(donde estás Paca?, Ay, Paca, Paaaca...!)


-Cojones con el loro...


* * *


Todo el mundo se había tomado ya el café. En la barra sólo quedaba el suyo, ya frío. Pero el tío ni se daba cuenta.

Sus ojos sólo veían unas manos de veintidós años: sin trabajo, enrabiadas. Habían cerrado las minas. Los laúdes ya no bajaban hasta el mar; como negros peces muertos se pudrían en el silencio del río, o a orillas del agua; el sol del verano, casi blanco, les abría la madera con chirrido siniestro y los piornos les crecían entre las costillas. El silencio se hacía agudo, insoportable en las calles abrasadas por las que únicamente pasaba, de cuando en cuando, un perro sin collar del que nadie conocía al dueño. Hasta que las manos cogieron el fusil, del que todavía recordaban el peso, la forma, el contacto fío del gatillo. En la trinchera, las manos de los camaradas: basta y finas, firmes y temblorosas, añoradas. Las de Dalmau Cap de Cistella siempre metidas en los bolsillos del mono de miliciano, las de Manolet el pastelero escribiéndole a Bartomeu cartas para Paca la Xina, que se había quedado sola, con los ojos, despintados por el llanto de las despedidas, en el café vacío de gente, sin juerga, sin música, en una de cuyas vigas se había hecho una telaraña. Se vió las manos de aquel día infernal en el contra ataque de Singra, recordó la voz tranquila de Manolet entre los estruendos del combate: “¿Cómo va, Jordi?”

-¿Cómo va, Jordi?

El tío se sobresaltó. Le había parecido por un momento que todavía estaban allí, ver en la bocamanga de Manolet el galón rojo de comisario del batallón. Pero no era así. El tiempo había pasado y él había escuchado una voz que lo llamaba.

-Bien, Manolet, bien.

-¿No te tomas el café? Ya estará frío...


* * *


No podía. Desesperado, probó otra vez mientras miraba de reojo a los amigos que hablaban de mujeres.

-La cogí... –galleaba Dalmau.

-¿Detrás de la puerta? –metió baza Atanasi.

-¿Cómo lo has adivinado?

-Porque todas las coges en el mismo sitio desde hace cincuenta años...

-¿Qué quieres decir?

-Que en Francia afilan!

No comprendía lo que pasaba. Apretando los dientes intentó nuevamente separar las manos para coger la taza de café de encima de la barra. Un dolor insoportable, como el de una quemadura, le mordió las muñecas y casi le hizo gritar. En aquel momento el tío se vio la cuerda, la misma con que lo habían atado cuando lo hicieron prisionero. Ahora, al cabo de treinta años, todavía no lo habían desatado. Estiró con rabia, la cuerda se rompió y el puño derecho, con el impulso, hizo caer la taza del café, que se rompió contra las baldosas.

-No te preocupes, Jordí. Dentro de doce meses un año –dijo alguien.

¿Años? ¿Días? ¿Qué quería decir todo esto? Aquella noche el tiempo ya no tenía sentido como no lo tenía el calendario deshojado del viejo anís, junto al que parloteaba el loro. No había distancia ni separación entre las manos que acababan de romper la taza y aquellas, consumidas y febrientas, que volvían a tocar las cosas amadas, el marzo del año cuarenta, cuando salió del campo de concentración. Qué alegría mezclada de tristeza y miedo, la de aquellos dedos que tocaban de nuevo a la puerta de casa, la cara doliente y ansiosa de madre, la de padre envejecido y serio, el bastón del abuelo, muerto mientras él estaba lejos. Y en el café, el mismo dónde hoy estaba, qué sensación extraña la de las manos de los amigos. Unas, rotas, vacías, sin nervio, vencidas; otras, en cambio, enteras y fuertes... Y las manos de los ausentes, invisibles, que llegaban de lejos –de las tumbas de Teruel, de Singra del Alto Aragón como un aliento, junto a las de él... Allí estaba Dalmau Cap de Cistella, Atanasi, Manolet el pastelero, que entonces pastaba pan negro y ya no tocaba el trombón de varas porque las ratas hambrientas del horno, cuando él no estaba, se le habían comido los pentagramas con la música. El café estaba triste, muerto. Sobre la barra, recortado contra un fondo de estanterías vacías y polvorientas, parloteaba un loro verde que Bartomeu, cuando volvió de Francia, traía para Paca la Xina. Pero la cupletista ya no estaba en el pueblo. Se había marchado como todo el mundo el día de la evacuación y nadie había sabido nada nunca más. Y el loro la llamaba, traduciendo con voz de ron el llanto del cafetero: “On ets Paca la Xina? Ai, Paca, Pacaaa...!”


* * *

-On ets, Paca la Xina, Ai, Paca, Pacaaa...!
(¿Dónde estás, Paca la Xina, Ay, Paca, Pacaaa...!)


El tío tuvo que hacer un esfuerzo para no saltar detrás de la barra y estrangular al pajarraco, detener para siempre aquel grito sin esperanza que le agujereaba el cerebro. Pero se deturo. Comprendió que, con el loro, mataría a Bartomeu, disolvería el polvo de aquellos recuerdos que le permitían vivir.

-¿No toca beber ron esta noche? –alborotó Dalmau-. A ver cuantos somos: dos, cuatro, seis, al Atanasi no lo cuento porque es un reaccionario..., nueve. Total trece.

-Toca madera!

-No te espantes. Mi padre siempre decía que un hombre no debe nunca espantarse hasta que no se ve la cabeza a cuatro pasos. Bartomé: ron para veinticuatro!

El tío Jordi ni tocó el vaso. Al ir a hacerlo le llegó de nuevo la voz desde la plaza: “Jordi, Jordi...!” Y el eco dentro de su cabeza repetía: “Viejo, viejo!” ¿Viejo?

Si todavía era ayer cuando las manos enamoradas descubrían el cuerpo tembloroso de María; ayer cuando acariciaban las trenzas rubias de la pequeña Dora adornadas con lazos de azul celeste. Pensó, sin embargo, con un estremecimiento, que ya hacía mucho tiempo que su hija era una mujer. Recordaba el día que María se lo había dicho –aquellos días la hija estaba blanca, miraba avergonzada y por nada lloraba-, recordaba también la mezcla de orgullo y miedo que le llenó el pecho, y se vió las manos, de repente asustadas, dejar respetusoas, las trenzas de la niña, no saber qué hacer y, al final, ponerse a jugar nerviosamente con la cadena del reloj de su padre, cadena que ya hacía catorce años que le cruzaba el chaleco.

Una angustia muy fuerte empezó a oprimirle la garganta. El tío Jordi sintió la necesidad de detener aquella voz, de atajarla y volver a ser él mismo; el que aquella tarde, sentado sobre el carro, soñaba con los amigos y el ron, con la tierna alegría de vivir, un hombre con esperanza. Comprendió, sin embargo, que no lo conseguiría si se quedaba allí dentro, en el viejo café del pasado, gimiendo con Bartomeu por la cupletista desaparecida que ya no cantaría jamás.

Tenía que salir, subir al carro que lo esperaba afuera y seguir adelante.


“La bella Carolina em va deixar per un mariner de mar...”
(La bella Carolina me dejó por un marinero de mar...)


Todo el mundo estaba borracho. Sól él, el pastelero, que no bebía nunca y parecía un centinela siempre alerta, lo vió salir.


* * *


El chirrido de la puerta del café al cerrarse tras él resonó como una larga queja por la espesa noche de la plaza porticada. Al salir, el tío ya presentía lo que le esperaba, y cuando el silencio de la plaza le dió la medida de su soledad, se sintió débil, desamparado, cobarde. Quería regresar al café. Sin embargo una enorme vergüenza se lo impidió.

Se acercó al carro. Peró, de repente, al ir a subir, vió como el vehículo se desdoblaba, lo mismo que en una visión estràbica, y delante suyo encontró dos carros. Eran exactamente iguales –las mismas ruedas, el mismo color, el mismo caballo viejo enganchado a las barras. La angustia se apoderó del hombre; sabía que forzosamente había de subir en uno de los dos, que no podía quedarse allí, en la plaza, ni entrar de nuevo al café de Bartomeu. Adivinaba que uno de los dos carros lo transportaría a un pueblo de humo y nieb la, habitado por gente sin nombre y sin sombra, donde los relojes no tendría manecillas; el otro lo llevaría de nuevo a la esperanza, a la vida, a él mismo. Pero también sabía lo inútil que era tratar de averiguar en cual de ambos estaba la trampa. Para la pregunta que le quemaba, nunca nadie había encontrado respuesta.


* * *


En el café, las voces ronques de ron se iban apagando; -sólo a Cap de Cistella, que había ido a caer detrás del mostrador, a los pies del pastelero, que meditaba, le quedaron fuerzas para llegar a la última estrofa:

“Ai, que llargs són els dies sense la meva nina!”
(Ay, qué largos son los días sin mi pequeña!)


Y el loro, mientras a fuera se escuchaba el ruído de ruedas de carro, remató con la queja del estribillo:


“On vas anar, Carolina?”
(donde fuiste, Carolina?)


FIN

1 comentari:

colombine ha dit...

Una maravilla. Me he quedado embobada leyendo...A la vez me he reído y me he emocionado mucho...

Para una forma, un lenguaje veraz y sabio de retratar la HISTORIA...

Me ha encantado

besos Julio y gracias por estas joyas...no sólo literarias.