1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dimecres, 16 de setembre del 2009

Dimecres, relats d'altri. D'uns vells papers de música (I). Jesús Moncada

Li ha arribat l'hora al vell Ventura? Quan els records de joventut, a través d'una cançó, retornen com un exèrcit immisericorde disposat a prendre el castell de la memòria, quina sortida ens queda?

Aquest darrer conte del llibre "Històries de la mà esquerra", de Jesús Moncada, que avui publico en la seva primera part, si bé manté la ironia dels anteriors, sembla fosc, decadent, terminal.

D'UNS VELLS PAPERS DE MÚSICA (I)

L'oncle Jordi Ventura, miner de bona fusta, es reia de la bruixa encantadora, de les tisores obertes, de la sal escampada, del set de la baralla i de la cua del dimoni. Tanmateix, aquell capvespre, quan tornava cap al poble i ja es veia al cafè de Bartomeu amb els amics -Manolet el pastisser, Atanasi, Dalmau Cap de Cistella... - bevent el rom de la nit del dissabte i cantant, tots plegats, La bella Carolina, va sentir fred a l'esquena.

La primera vegada, la veu havia eixit de darrera el molí vell, per la vora de la bassa d'aigües quietes on suraven, immòbils, fulles podrides i sargantilles mortes. Era tendra, amb ressons de casa buida, i el cridava:

-Jordi, Jordi...!

L'oncle va aturar el carro i donà una ullada al seu voltant, però no va veure una ànima. Va escoltar un moment: res. Només de baix, de la vora del riu, pujava de tant en tant el raucar de les granotes. No s'hi va capficar; va donar a la mula un copet amb el ramal, i reprengué el camí.

Ja veia guaitar per damunt dels olivers les finestres del poble entre les llums vinoses del capvespre, quan va tornar la veu:

-Jordi, Jordi...!

Aquesta vegada l'oncle es va esverar una mica. La veu tenia alguna cosa familiar, el mateix que si l'hagués sentida en un temps molt llunyà. Va fer un esforç i just en el moment que la veu trobava un nom, un cos al món dels records, Jordi Ventura va tenir un calfred. Era la veu de l'oncle, de l'oncle Anselm, el que el portava a l'horta quan ell era petit i que havia mort feia més de quaranta anys.

Després de la de l'oncle va venir la veu de l'avi:

-Jordi, Jordi..!

En sentir-la es va haver d'agafar a la barra del carro per no caure davall les rodes; va tancar els ulls. Ja les veus se'n tornaven, cada vegada més febles, cap allà dalt, a les tombes familiars, on ja s'havien pansit, tocant dels vasos amb oli i xinxetes consumides, i de les pàl·lides fotografies, les flors del darrer Tots Sants.

A l'oncle va semblar-li que ja mai més no arribaria al poble. En aquelles quatre passes que faltaven, el cavall envelliria, s'aniria consumint -cada vegada més tibant la pell retallant-li les costelles, més insegur el pas, la boca més oberta- fins que cauria mort, ensenyant les dents grogues amb una ganyota amarga. I ell, Jordi, damunt del carro, clavat como un espantall, sense poder baixar ni cridar ni moure's, immòbil per sempre més, se sentiria créixer per les galtes xuclades llargues barbes de cendra; a poc a poc el vent li deixaria terra al damunt, i la terra aniria atapeint-se al solc de les arrugues de la pell, amagaria les velles espardenyes, es ficaria a la butxaca de la fosca camisa i encallaria, a la fi, la corda del rellotge. I un dia, al cap de molt temps, quan les pluges haurien podrit la fusta del carro i ell fos estirat a terra, el vent de la tardor li deixaria llavors de blat a l'orella.

El carro va aturar-se amb una queixa.

-Ara caurà la mula -es va dir Jordi-. Ja no hi ha res a fer...

De sobte va sentir soroll de veus. Esverat, va obrir el ulls i es va trobar davant mateix del cafè de Bartomeu. A dins, els amics cantaven La bella Carolina.


* * *


“La bella Carolina em va deixar per un mariner de mar...!”


Ca Bartomeu. Entre taules velles i cadires coixes, la nit de dissabte feia olor de cafè, d'alcohol i fum de tabac negre. Es bevia, es cantava, es feia la manilla.

Tothom estava content. Només el lloro, un lloro escardalenc de ploma verda, amb ronca veu de borratxo, cridava amb desesperació tocant d'un calendari sense fulles, que anunciava un anís d'abans de la guerra: “Paca! On ets Paca la Xina? Ai, Paca, Paaaca!” L'ocell sentia la tinya rosegar-li la ploma, deixar-li els canons pelats i veia la llarga paciència de les teranyines nuar les ampolles dels estants amb la bombeta groga, embolicar el mateix Bartomeu, aturat a un altre temps. Només el lloro s'adonava del silenciós escatar-se del guix de les parets, flairava el negre presagi d'enfonsament i runa que surava com una boira dins el vell cafè. El seu instint endevinava la biga que l'havia d'esclafar, la carta de la baralla que trobarien arrugada entre els dits del seu amo el dia que els traurien a tots dos de davall les runes d'aquell món de records. I per això cridava: “Ai, Paca, Paaaca...!” amb xerrics, escanyades i pífies de molinet de cafè, a l'antiga amant de l'amo, tot i sabent que no tornaria mai.


“Ai, que llargs,
ai, que llargs són els dies sense la meua nina!
On vas anar,
on vas anar,
Carolina?”


-Au, Atanasi, deixa-ho córrer, que aquest any ja n'hi ha prou de tronades!

-Calla, badoc!

A l'oncle Jordi, recolzat al taulell amb els amics, se'l menjava la tristesa. Feia un esforç, no obstant això, per no donar a entendre res. Parlava, fumava, procurava oblidar el que li havia passat i no ho aconseguia. Després d'allò del camí res no era com abans. Li semblava com si entre ell i les coses hagués caigut una malla, i que colors, veus, moviments quotidians, en passar-hi, hi deixessin enganxat el seu sentit i a ell només li arribaven colors freds, esmorteïts, veus buides i moviments d'espantalls articulats. Sentia la mateixa sensació de solitud que, de noi, experimentava la darrera nit de les festes majors, a la plaça buida, davall de les garlandes de paper que penjaven tristament, ja mig desfetes, quan veia els músics recollir els instruments i anar cap a unes altres festes que també s'acabarien davant d'uns altres ulls d'adolescent.

-Jordi -la veu de Joan, el paleta, li arribava de molt lluny i també buida-. Quantes dents li vas arrencar a l'agutzil la nit que us vau barallar?

-No ho sé.

-Quan agranava el cafè l'endemà al matí en vaig trobar quatre -va aclarir Bartomeu.

-I les que es va empassar, què? -burxava Joan.

-Si almenys va estar dos mesos menjant sopes escaldades!

Es va fer un silenci i l'oncle, esgarrifat, es va adonar que tothom continuava parlant. Movien les mans, els llavis. Eren en un món del qual ell ja no formava part. Dalmau Cap de Cistella va obrir la boca esdentegada, negra, en el que devia ser una riallada que Jordi no va sentir. Perquè el que ell va sentir era la veu, la veu d'abans que el cridava des de fora a través de la porta del cafè:

-Jordi, Jordiii...!

Agafat al taulell, es va estremir. En aquell moment va escoltar la riallada de Dalmau.

-Què voleu beure? -deia Manolet el pastisser-. Aprofiteu que us convido!

-Conyac!

-Rom!

-Un cigaló de lleixiu!

-Aquesta nit no estic per a trencaclosques. Així que tots cafè -va sentenciar Bartomeu, empipat perquè no li eixia el solitari.

-D'això, en diuen democràcia!

No podia ser que la veu el cridés. Encara no era un vell, tenia força, treballava. Allí estaven les seves mans que mai no havien parat. Les va aixecar com per mostrar-les a algú invisible i es va quedar esgarrifat. Quin joc sinistre era aquell? Qui li havia canviat les mans, grans i fortes, per aquelles d'infant? Passat el primer esverament es va adonar, però,que no li eren desconegudes, que reconeixia com a seves les sensacions dolcíssimes d'aquells dits, petits i tendres, que tot just començaven a conèixer les coses: la cadira, la taula, la clau del pany de cals pares, la palmatòria d'aram, el misteriós costurer que hi havia a la cuina, ple de fantàstics botons, de rodets de fil, de llargues agulles i estampes descolorides, de recordatoris; les ulleres de l'avi, aquell home alt i ferm que tenia una gaiata, un rellotge de plata i un gos que es deia Quinto. A través dels dits tornaven sense parar les coses entranyables: era fred el ferro de la pica amb què el pare arrencava el carbó a la mina, tendra i suau la cara de la mare i no s'havien de tocar els tions de la llar ni el ganivet perquè si no les animetes a la nit no deixaven xocolata davall del coixí.

La veu forta d'Atanasi va trencar l'encantament.

-Què hi has ficat dins el cafè, Bartomeu del dimoni?

-Sense veure-ho, ho endevino -cridà un altre-. Els mitjons del capellà!
'
-Al meu hi havia un pollastre amb ulleres!

-I al meu un sissenyor amb butxaques!

-Quina sort teniu, nois! A mi només m'ha tocat la canya de la doctrina!

-A veure si em fareu pujar el fum al nas i us engego tots a dida! Què hi teniu a dir del meu cafè?

...CONTINUARÀ


* * * * * * * * * *


DE UNOS VIEJOS PAPELES DE MÚSICA (I)

El tío Jordi Ventura, minero de raza, se reía de la bruja encantadora, de las tijeras abiertas, de la sal derramada, del siete de la baraja y del rabo del demonio. Sin embargo, aquel atardecer, cuando regresaba al pueblo y ya se imaginaba en el café de Bartomeu con los amigos –Manolet el pastelero, Atanasi, Dalmau Cap de Cistella... –bebiendo el ron de la noche del sábado y cantando, juntos, La bella Carolina, sintió un escalofrío.

La primera vez, la voz había salido de detrás del molino viejo, por la parte de la balsa de aguas quietas donde flotaban, inmóviles, hojas podridas y lagartijas muertas. Era tierna, con ecos de casa vacía, y lo llamaba:

-Jordi, Jordi...

El tío detuvo el carro y dió una ojeada a su alrededor, pero no vió ni una alma. Escuchó un momento, nada. Sólo de abajo, de la orilla del río, subía de cuando en cuando el croar de las ranas. No se preocupó; le dió un golpecito con el ramal a la mula y retomó el camino.

Ya veía aparecer por encima de los olivos las ventanas del pueblo entre las luces avinadas del atardecer, cuando volvió la voz:

-Jordi, Jordi...

Esta vez el tío se espantó un poco. La voz tenía algo familiar, como si la hubiera escuchado en un tiempo muy lejano. Hizo un esfuerzo y justo cuando encontraba un nombre para la voz, un cuerpo en el mundo de los recuerdos, Jordi Ventura tuvo el escalofrío. Era la voz de su tío, del tío Anselm, el que le llevaba al huerto cuando él era pequeño y que había muerto hacía más de cuarenta años.

Tras la voz del tío, llegó la del abuelo:

-Jordi, Jordi...

Al oirla se tuvo que asir a la barra del carro para no caer bajo las ruedas; cerró los ojos. Ya las voces se volvían cada vez más débiles hacía arriba, a las tumbas familiares, donde ya se habían mustiado, junto a los vasos con aceite y las chinchetas consumidas, y a las pálidas fotografías, las flores del último día de difuntos.

Al tío le pareció que ya no llegaría nunca al pueblo. En aquellos cuatro pasos que quedaban, el caballo envejecería, se iría consumiendo –cada vez más tirante la piel recortándole las costillas, más inseguro el paso, la boca más abierta- hasta que caería muerto, mostrando los dientes amarillos con una mueca amarga. Y él, Jordi, encima del carro, clavado como un espantapájaros, sin poder bajar ni gritar ni moverse, inmóvil ya para siempre, se notaría crecer por las mejillas enjutas largas y cenicientas barbas; poco a poco el viento lo iría cubriendo de tierra, y la tierra iría rellenando los surcos de las arrugas de la piel, taparía las viejas alpargatgas, se metería en el bolsillo de la oscura camisa y encallaría, finalmente, la cuerda del reloj. Y un día, al cabo de mucho tiempo, cuando las lluvias hubieran podrido la madera del carro y él estuviese estirado en el suelo, el viento del otoño le dejaría semillas de trigo en la oreja.

El carro se detuvo con una queja.

-Ahora caerá la mula –se dijo Jordi-. Ya no hay nada que hacer...

De repente escuchó ruído de voces. Espantado abrió los ojos y se encontró delante mismo del café de Bartomeu. Dentro, los amigos cantaban La bella Carolina.


* * *

“La bella Carolina em va deixar per un mariner de mar...!”
(La bella Carolina me dejó por un marinero de mar...)


Casa Bartomeu. Entre mesas viejas y sillas cojas, la noche del sábado hacía olor a café, alcohol y humo de tabaco negro. Se bebía, se cantaba, se jugaba a la manilla. Todos estaban contentos. Sólo el loro, un loro flaco de pluma verde, con ronca voz de borracho, gritaba con desesperación junto a un calendario sin hojas, que anunciaba un anís de antes de la guerra: “Paca! On ets Paca la Xina? Ai Paca, Paaaca!” El pájaro notaba cómo la tiña le roía las plumas, le dejaba los cañones pelados y veía la lenta paciencia de las telarañas que unían las botellas de los estantes con la bombilla amarilla, envolver al mismo Bartomeu, detenido en otro tiempo. Sólo el loro se daba cuenta del silencioso desescamarse del yeso de las paredes, olía el negro presagio de hunidmiento y escombros que flotaba como una niebla dentro del viejo café. Su instinto adivinaba la viga que lo iba a aplastar, la carta de la baraja que encontrarían arrugada entre los dedos de su amo el día en que los sacarían a los dos de debajo de los escombros de aquel mundo de recuerdos. Y por eso gritaba: “Ai, Paca, Paaaca...!” con chirridos, ahogos y pifias de molinillo de café, a la antigua amante del dueño, teniendo claro que nunca regresaría.


“Ai, que llargs,
ai, que llargs són els dies sense la meua nina!
On vas anar,
On vas anar,
Carolina?”

(Ay, que largos,
ay, que largos son los días sin mi pequeña!
Dónde fuiste,
Dónde fuiste,
Carolina?)


-Vale, Atanasi, déjalo estar, que este año ya hemos tenido bastantes tormentas!

-Calla, imbécil!

Al tío Jordi, apoyado en la barra con los amigos, se lo recomía la tristeza. Se esforzaba, no obstante, para no darlo a entender. Hablaba, fumaba, procuraba olvidar lo que le había ocurrido y no lo conseguía. Después de lo del camino, nada era como antes. Le parecía como si entre él y las cosas hubiese caído una red, y que colores, voces, movimientos cotidianos, al pasar, dejasen enganchado allí su sentido y a él sólo le llegaran colores fríos, mortecinos, voces vacías y movimientos de espantapájaros articulados. Sentía la misma sensación de soledad que, cuando muchacho, experimentaba la última noche de las fiestas del pueblo, en la plaza vacía, bajo las guirnaldas de papel que colgaban tristemente, ya medio deshechas, cuando contemplaba cómo los músicos guardaban los instrumentos para ir a otras fiestas que también terminarían ante otros ojos adolescentes.

-Jordi –la voz de Joan, el albañil, le llegaba de muy lejos y también vacía-. ¿Cuantos dientes le rompiste al alguacil, la noche que os peleasteis?

-No lo sé.

-Cuando barría el café, a la mañana siguiente encontré cuatro –aclaró Bartomeu.

-¿Y las que se tragó, qué? –pinchaba Joan.

-Si almenos estuvo dos meses comiendo sopas escaldadas!

Se hizo un silencio y el tío, espantado, se dió cuenta de que todos seguían hablando. Movían las manos, los labios. Estaban en un mundo del que él ya no formaba parte. Dalmau Cap de Cistella abrió su desentada boca negra, en lo que debía ser una risotada que Jordí no oyó. Porque lo que escuchó era la voz, la voz de antes que lo llamaba desde afuera a través de la puerta del café:

-Jordi, Jordiiii...!

Asido a la barra, se estremeció. En aquel momento escuchó la risa de Dalmau.

-¿Qué queréis beber? –decía Manolet el pastelero-. Aprovechad que invito!

-Coñac.

-Ron.

-Un chupito de lejía.

-Esta noche no estoy para rompecabezas. Así que todos café –sentenció Bartomeu, molesto porque no le salía el solitario.

-A eso es a lo que llaman democracia.

No podía ser que la voz lo llamara. Todavía no era viejo, tenía fuerza, trabajaba. Allí estaban sus manos que nunca habían parado. Las levantó como para mostrárselas a alguien invisible y se quedó horrorizado. ¿Qué siniestra broma era aquella? ¿Quién le había cambiado las manos, grandes y fuertes, por aquellas de niño? Pasado el primer susto, se dió cuenta de que no le era desconocidas, que reconocía como suyas las dulcísimas sensaciones de aquellos deditos, pequeños y tiernos, que entonces comenzaban a conocer las cosas: la silla, la mesa, la llave de la cerradura de casa sus padres, la palmatoria de latón, el misterioso costurero que había en la cocina, lleno de fantásticos botones, de rodetes de hilo, de largas agujas y estampas descoloridas, de recordatorios; las gafas del abuelo, aquel hombre alto y firme que tenía un bastón, un reloj de plata y un perro llamado Quinto. A través de los dedos regresaban sin parar las cosas entrañables: era frío el hierro del pico con que su padre arrancaba el carbón de la mina, tierna y suave la cara de su madre y no había que tocar las brasas de la chimenea ni el cuchillo porque si no las ánimas por la noche no le dejarían chocolate bajo la almohada.

La fuerte voz de Atanasi rompió el encanto.

-¿Qué has metido dentro del café, Bartomeu del demonio?

-Sin verlo lo adivino –gritó otro-. Los calcetines del cura.

-En el mío había un pollo con gafas.

-Y en el mío un siseñor con bolsillos.

-Qué suerte tenéis, cabrones! A mí sólo me ha tocado la caña de la doctrina!

-A ver si me calentáis la nariz y os envío a todos a tomar por culo! ¿Qué tenéis que decir de mi café?

...CONTINUARÁ

1 comentari:

colombine ha dit...

GENIAL!!!!, mira que me he reido con ganas...

M encantan estas historias ...que de surealistas no tienen nada, aunque a alguien pudiera parecerle que si...

El episodio de los dientes...tremendo...

También las historias de ánimas me han recordado cuando yo era niña...y metían miedo con ellas...que si salían por las noches y cosas por el estilo...Parece que estoy viendo un tazón con lucecillas en la casa de mi abuela, y oirla decir que eran para las "ánimas benditas"

!!y hemos sobrevivido!!!,

y sinceramente creo que somos más auténticos, y mucho más progresistas que los nuevos demócratas de pacotilla criados entre algodones...

besos