1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dimecres, 3 de desembre del 2008

Zimbabwe. Dos articles paral·lels

Llegia ahir a la revista El Temps de fa dues setmanes, un article de Joan Francesc Mira, d'aquells que per a certa gent d'esquerres poden semblar políticament incorrectes, i em trobe avui amb l'editorial de Le Monde, incidint sobre el mateix tema.

Aquests són els dos articles, amb les respectives traduccions a l'espanyol, ja que la coincidència de lectura (no de redacció) m'ha semblat significativa, i el tema interessant.

UN HOSPITAL A HARARE

Joan Francesc Mira

Per començar, em li­mitaré a la crònica o descripció, tal com l'he llegida a la BBC News. Les sales de l'hospital més important de la capital de Zimbabwe recorden les aules de les escoles rurals pobres i desertes, o el supermercats buits del país. Tauletes i cadires són apilades en un racó, mentre cartells d'educació sanitària pengen precàriament a les parets amb la pintura pelada. Els llits pediàtrics, sense llençols ni matalassos, semblen carrets de supermercat abandonats i solitaris. La visió peno­sa de l'Hospital Central d'Harare, que abans era un centre de referència sempre actiu, resumeix l'estat lamentable de l'economia. Els malalts perden tota esperança de trobar un tractament des del moment que entren a la recepció sense vida de l'hospital. Anys arrere, el pàrquing de l'hospital hauria estat ple de cotxes. Dins de les seccions, infermeres atentes i metges haurien caminat pels corredors, mentre pacients ben alimentats passejarien a l'exterior buscant el sol o fent exercici. Però ara, l'entrada de l'hospital és deserta, a penes si hi ha cap metge o infermera a la vista. La major part de les sales són buides, amb els matalassos amuntegats en piles. El cant dels ocells de l'exterior domina el plor ocasi­onal de nens malalts davant d'una injecció. Aquests nens són els únics pacients que reben tractament -per als seus llavis tallats- gràcies a un equip de metges del grup Opera­ció Esperança, amb base als Estats Units. L'Hospital Central d'Harare és oficialment tancat, i l'altre hospital important de la ciutat gairebé no funciona. Les autoritats van demanar als familiars que vingueren a endur-se els seus malalts. Ja no els podien atendre, enfonsats per la falta de recursos. Rarament tanca un hospital de referència, si no és en temps de guerra. "L'abandonament del sector de salut pel govern és un genoci­di", afirma Malvern Nyamutora, vice-president de l'Associació de Metges Joves. "Per a mi, res no ho expressa millor: és un genocidi, tan simple com això." Ja no hi ha pacients a les sales, només llits buits. A l'altre hospital, Parirenyatwa, ja no es fan operacions quirúrgiques. Els dos quiròfans han tancat. "Envien la gent a clíniques privades i, si no tens diners, et mors;" diu el doctor. Hi ha hagut un brot de còlera a la ciutat, i els malalts, a falta d'al­tres llocs, vénen a l'hospital a morir-se, quan un tractament fàcil amb fluids i antibiòtics els podria salvar. Però ja no funcio­na ni l'aigua corrent.

Una infermera mostra el seu full de paga: 12.542 dòlars de Zimbabwe, l'equivalent de menys de 10 cèntims d'euro, menys del que costa un refresc: "Amb aquests diners, el go­vern espera que vinguem a treballar, ens paguem el transport i alimentem la nostra família." I les farmàcies són buides, les ambulàncies parades per falta de peces de recanvi, i ni tan sols es pot fer la petita cirurgia d'emergència si els parents no compren pel seu compte material de sutura. Podria con­tinuar traduint el text, però no val la pena. Ara una reflexió. La tragèdia de Zimbabwe no és la mateixa de la major part d'Àfrica. Aquest era un país on, quan arribà a la indepen­dència, l'economia era sòlida, l'educació molt estesa, les carreteres suficients, l'agricultura tan pròspera que exporta­ven aliments a tota l'Àfrica austral, els hospitals ben atesos. Això no ho he llegit: ho vaig veure amb els meus ulls. Però la ideologia destructiva ho va desmantellar tot, a poc a poc primer, ràpidament després. Calia fer fora els colonialistes, els europeus explotadors, els blancs odiats, el capitalisme, etcètera. Calia fundar una societat nova, socialista, africana i més etcètera. I valga'm Déu si ho han fet: desallotjant els europeus, repartint càrrecs, terres i empreses als africans (a condició de ser del partit de Mugabe), arrasant l'agricultura, la indústria, el comerç, la moneda, l'educació, la sanitat, les infrastructures i tot allò que es posara davant. Ja ha desapa­regut el colonialisme, el poder econòmic dels zimbabwesos d'origen europeu, la presència dels blancs. I també ha desa­paregut tota la resta: moneda, escoles, hospitals, agricultura i menjar. Els metges locals en diuen genocidi, però d'això a Europa no se'n parla, ningú no signa protestes ni convoca manifestacions. Quan una ideologia destrueix un país i provoca una tragèdia massiva, no diem res si la ideologia era antieuropea i simpàtica. Perquè la culpa, ja se sap, la tenim sempre nosaltres.

El Temps 1275

UN HOSPITAL EN HARARE

Joan Francesc Mira

Para empezar, me limitaré a la crónica o descripción, tal como la he leído en la BBC News. Las salas del hospital más importante de la capital de Zimbabwe recuerdan las aulas de las escuelas rurales pobres y desiertas, o los supermercados vacíos del país. Mesitas y sillas apiladas en un rincón, mientras carteles de educación sanitaria cuelgan precariamente de paredes con la pintura desconchada. Las camas pediátricas, sin sábanas ni colchones, parecen carritos de supermercado abandonados y solitarios. El aspecto lastimoso del Hospital Central de Harare, que antes era un centro de referencia siempre activo, resume el lamentable estado de la economía. Los enfermos pierden toda esperanza de encontrar un tratamiento desde el momento en que entran en la recepción sin vida del hospital. Años atrás, el parking del hospital hubiera estado lleno de coches. En el interior de las secciones, enfermeras atentas y médicos hubieran caminado por los pasillos, mientras pacientes bien alimentados pasearían por su exterior buscando el sol o haciendo ejercicio. Pero ahora, la entrada del hospital se encuentra desierta, a penas si hay ningún médico o enfermera a la vista. La mayor parte de las salas están vacías, con los colchones amontonados en pilas. El canto de los pájaros del exterior domina el llanto ocasional de niños enfermos frente a una inyección. Estos niños son los únicos pacientes que reciben tratamiento –para sus labios cortados- gracias a un equipo de médicos del grupo Operación Esperanza, con base en los Estados Unidos. El Hospital Central de Harare está cerrado oficialmente, y el otro hospital importante de la ciudad casi no funciona. Las autoridades pidieron a los familiares que vinieran a llevarse a sus enfermos. Ya no los podían atender, hundidos en la falta de recursos. Raramente cierra un hospital de referencia, de no ser en tiempo de guerra. “El abandono del sector de salud por parte del gobierno es un genocidio”, afirma Malvern Nyamutora, vicepresidente de la Asociación de Médicos Jóvenes. “Para mí, nada lo expresa mejor: es un genocidio, tan simple como eso.” Ya no quedan pacientes en las salas, únicamente camas vacías. En el otro hospital, Parirenyatwa, ya no se efectúan operaciones quirúrgicas. Los dos quirófanos han cerrado. “Envían a la gente a clínicas privadas y, si no tienes dinero, te mueres;” dice el doctor. Ha habido un brote de cólera en la ciudad, y los enfermos, a falta de otros lugares, vienen a morir al hospital, cuando un tratamiento fácil con fluidos y antibióticos los podría salvar. Pero ya no funciona ni el agua corriente.

Una enfermera enseña su nómina: 12.542 dólares de Zimbabwe, el equivalente a menos de 10 céntimos de euro, menos de lo que cuesta un refresco: “Con este dinero, el gobierno espera que vengamos a trabajar, nos paguemos el transporte y alimentemos a nuestra familia.” Y las farmacias están vacías, las ambulancias paradas por falta de piezas de recambio, y ni siquiera es posible la pequeña cirugía de emergencia si los parientes no compran por su cuenta material de sutura. Podría continuar trauciendo el texto, pero no vale la pena. Ahora una reflexión. La tragedia de Zimbabwe no es la misma de la mayor parte de África. Este era un país donde, cuando llegó la independencia, la economía era sólida, la educación muy extendida, las carreteras suficientes, la agricultura tan próspera que exportaban alimentos a toda el África austral, los hospitales bien atendidos. Esto no lo he leído: lo vi con mis propios ojos. Pero la ideología destructiva lo desmanteló todo, lentamente al principio, rápidamente después. Era preciso echar a los colonialistas, a los europeos explotadores, a los odiados blancos, al capitalismo, etcétera. Había que fundar una sociedad nueva, socialista, africana y más etcétera. Y vaya si lo han hecho: desalojando a los europeos, repartiendo cargos, tierras y empresas a los africanos (a condición de ser del partido de Mugabe), arrasando la agricultura, la industria, el comercio, la moneda, la educación, la sanidad, las infraestructuras y todo lo que se pusiera por delante. Ya ha desaparecido el colonialismo, el poder económico de los zimbabweses de origen europeo, la presencia de los blancos. Y también ha desaparecido todo el resto: moneda, escuelas, hospitales, agricultura y comida. Los médicos locales le llaman genocidio, pero de eso en Europa no se habla, nadie firma protestas ni convoca manifestaciones. Cuando una ideología destruye un país y provoca una tragedia masiva, no decimos nada si la ideología era antieuropea y simpática. Porque la culpa, ya se sabe, siempre la tenemos nosotros.

El Temps 1275

SUICIDE DU ZIMBABWE

Lorsque le temps aura passé, peut-être le souvenir des épreuves subies par les Zimbabwéens sera-t-il à l'origine d'une honte sans bornes pour le reste de la planète, qui aura contemplé, à distance, ce pays d'Afrique australe être entraîné vers l'abîme par son président, Robert Mugabe. Au Zimbabwe, il n'y a plus de crise, mais une descente aux enfers, et, comme toute descente aux enfers, elle sera sans fond si rien ne change. Alors qu'une épidémie de choléra touche neuf provinces du pays sur dix, l'eau vient d'être coupée à Harare, ville moderne où les habitants qui le peuvent en sont réduits à creuser des puits dans leur jardin.

Le ministre de la santé a tranquillement recensé 11 071 cas de choléra depuis août, et compté que l'épidémie, qui touche déjà deux pays voisins, a tué 425 personnes. En fait de mesure d'urgence, les taxes sur les tombes seront levées. Un enterrement coûte 30 dollars à Harare. C'est plus qu'un mois de salaire d'enseignant.

Alors que le régime ne tient qu'avec l'appui de l'appareil sécuritaire, des groupes de soldats se sont attaqués à des changeurs de rue à Harare, déclenchant l'intervention de la police antiémeute. Dans le même temps, le retrait en liquide dans les banques a été limité à 500 000 dollars zimbabwéens par jour, un peu moins de 50 centimes de dollar US. L'inflation atteint officiellement 231 millions pour cent.

Ce suicide national, orchestré par un président qui a signé avec l'opposition, le 15 septembre, un accord de partage du pouvoir mais s'obstine à conserver tous les ministères clés, montre les limites du sésame des " solutions africaines aux problèmes africains " vanté par des leaders du continent ou d'ailleurs.

Thabo Mbeki, l'ex-président sud-africain, a été, durant plusieurs années, le médiateur obligé des négociations au Zimbabwe. Malgré l'aversion que lui inspirait le " camarade Bob " - Robert Mugabe -, M. Mbeki considérait comme un crime de lèse-Afrique les critiques trop vives adressées au pouvoir d'un autocrate installé à la présidence depuis 1980.

Il est temps d'enterrer cette complaisance, avant qu'elle n'emporte dans la tombe encore plus de Zimbabwéens.

Le Monde. Editorial 04.12.2008


SUICIDIO DE ZIMBABWE

Cuando habrá pasado el tiempo, seguramente el recuerdo de las tribulaciones sufridas por los Zimbabweses dará lugar a una vergüenza sin límites para el resto del planeta, que habrá contemplado a distancia, como este país del África austral era despeñado hacia el abismo por su presidente Robert Mugabe. En Zimbabwe no hay crisis, sino una bajada a los infiernos, y, como toda bajada a los infiernos, ésta no tendrá fondo si nada cambia. Mientras que una epidemia de cólera afecta a nueve provincias de las diez del país, el agua acaba de ser cortada en Harare, ciudad moderna donde los habitantes que pueden han quedado reducidos a agujerear pozos en su jardín.

El ministro de sanidad ha censado tranquilamente 11.071 casos de cólera desde agosto, teniendo en cuenta que la epidemia que afecta ya a dos países vecinos, ha matado a 425 personas. En vez de medidas de urgencia, los impuestos sobre las tumbas sufrirán un incremento. Un entierro cuesta 30 dólares en Harere. Esto es superior a un mes de salario de un docente.

Mientras que el régimen no goza más que del apoyo del aparato represivo, grupos de soldados atacan a los cambistas callejeros en Harare, desencadenando la intervención de la policía antidisturbios. Al mismo tiempo la retirada de efectivo en los bancos ha sido limitada a 500.000 dólares zimbabweses por día, algo menos de 50 céntimos de dólar USA. La inflación alcanza oficialmente el 231.000.000%

Este suicidio nacional, orquestado por un presidente que ha firmado con la oposición, el 15 de septiembre, un acuerdo de reparto de poder pero que se obstina en mantener todos los ministerios clave, muestra los límites de la consigna de “soluciones africanas a los problemas africanos” pregonada por líderes del propio y de otros continentes.

Thabo Mbeki, el expresidentes sudafricano, ha sido, durante muchos años, el mediador obligado de las negociaciones en Zimbabwe. A pesar de la aversión que le inspiraba el “camarada Bob” –Robert Mugabe-, M. Mbeki consideraba como un crimen de lesa-Africanidad las críticas demasiado fuertes al poder de un autócrata instalado en la presidencia desde 1980.

Ha llegado el tiempo de enterrar esta condescendencia, antes de que se lleve a la tumba más zimbabweses todavía.

Le Monde. Editorial 04.12.2008

1 comentari:

Anònim ha dit...

tremendo, y el mundo da la espalda...¿por qué se permite la existenticia de esos tiranos?..

besos