Records de Pasqua

Un dia de Pasqua
un xiquet plorava
perquè el catxirulo
no se li empinava.
La tarara sí,
la tarara no,
la tarara, mare,
que la cante jo

Avui, de la terrassa estant, veig com, dolçament, la mar bat contra la petita península que hom anomena l'Illa dels Pensaments, i tanque els ulls i m'escape, mig segle enrera, al meu poble on la Setmana Santa no era més que un gris i silenciós interludi a l'espera de l'esclat de la Pasqua.

Tot començava diumenge de Rams amb una petita provessó on les rames d'olivera alternaven amb les blanquejades palmes d'Elx, trenades les de la xicalla en artístiques filigranes, esveltes les dels homes, sobre els carrers enramats de murta.

Però aquesta curta expansió al final de la quaresma, deixava pas a una llarga setmana on les màquines de discos dels bars emmudirien, i la televisió i la ràdio només ens portarien música sacra.

A les matinades, de nit encara, uns silenciosos “viacrucis” on, llevat del rector, l'escolà i els escolanets, pocs homes hi trobaríeu, recorrien ràpidament els carrers: Plaça major, Esparteria, Sant Antoni, plaça de l'Ajuntament, Sant Sebastià, Jardí, Carrer d'enmig, acabant en una missa més ràpida, si cap, encara, i uns interminables rosaris pilotats per alguna de les dones assistents.

A casa, les dones preparaven els pablanquets, les mones i l'arnadí que portarien al forn. Perquè aquest és el meu record més viu: l'olor a rent de la blanca i tendra massa dins la pastera que en poques hores aniria fermentant i creixent, l'olor del fenoll acabat de segar, que bulliria amb dos o tres canvis d'aigua abans d'incorporar-lo a la fenollada del divendres, o el degoteig constant dels dos saquets penjats d'una biga, amb carabassa torrada l'un, moniato bullit l'altre, ingredients de la cassola d'arnadí que duríem al forn.

I arribaven els oficis de dijous a la tarda, última missa abans de la de ressurrecció dissabte de glòria a mitjanit, acabats els quals quedarien amagades imatges i capelles rere les morades cortines. Només a la vista, en mig de la nau central, el Sepulcre, el Monument que la gent visitaria, sempre en silenci, com qui visita un condemnat a mort.

I els tocs de campanes deixarien de sonar substituïts per matraques en mans d'escolanets.

Divendres a boqueta nit, la provessó de l'enterrament recorria els carrers, acompanyada de la banda del poble que entonava solemnes fragments de música clàssica.

I, ja per fi, dissabte, un dia en blanc, d'espera, de preparació. A la nit, església plena, els llargs rituals de la vigília, amb la benedicció del ciri pasqual, la renovació de l'aigua beneïda, i la lectura completa de la passió, fins que, a mitjanit, el moment de la consagració arriba i sonen totes les campanes del campanar, i els carrillons en espiral dels costat de l'altar, i les campanetes en mans de tots els escolanets, i les campanes de dins la sagristia. Ha acabat el silenci, la Pasqua comença.

I en havent eixit de missa, abans d'arribar a casa, ja has quedat amb els amics per l'endemà.

L'endemà, diumenge de Pasqua, que comença amb la provessó de l'encontre, senzilla, tendra, on la marededéu, de dol encara, es trobarà de sobte amb l'anda del ressuscitat, ben dret a dalt del taüt, i sonarà la música festiva, mentre algú li traurà el manto negre, i la deixarà amb un de blanc que duia a sota, i volaran coloms i globus, entre els aplaudiments de la gent i el soroll de la inevitable traca, i les rialles d'alegria.

I ara, ràpid, corrents a casa: cal canviar-se de roba, cal estrenar les pasqüeres blanques que esperaven deleroses a la caixa, i agafar el gran mocador on encabiràs la mona amb el seu ou de color roig, i la barra de xocolata, i la llonganissa de pasqua, i el plàtan, i el pablanquet rebossat amb ou batut que ta mare ha farcit de tomata i carn picada.

I amb el farcell a l'esquena i una cantimplora plena, correràs a trobar-te amb els amics. On anireu? On sempre: a la muntanyeta pelada on podreu jugar i córrer i ballar la tarara i trencar l'ou de colors, i volar les milotxes i a la muntanyeta dels pins, on menjareu el que porteu al farcell, i podreu plegar pinyes -són pinyoners els pins- o descansar una miqueta a l'ombra, no gaire lluny dels pares.

I el dia va acabant-se, i a poc a poc se'n va la llum, i tornem cap a casa, cansats, feliços, amb la pell enrogida i escalfada pel sol de primavera. I caem en el llit, morts de son, esperant l'endemà. Perquè la Pasqua no acaba amb el diumenge: demà dilluns, Pasqüeta. Més mones i més camp i més milotxes.

I tota la setmana, en tornar del camp a mitja tarda, es mudaran de festa els homes i es trobaran amb els amics per prendre xocolata. I així fins el diumenge, segon diumenge de Pasqua que tornaran a eixir al camp, a berenar la mona, i a fer volar milotxes.

I, ja per fi, segon dilluns de Pasqua, dia de sant Vicent Ferrer, l'itinerant predicador en homenatge al qual serà més llarga l'excursió, caldrà anar fora del poble, més que siga al del costat només, a berenar l'última mona.

I ara sí, Pasqua florida ja s'ha acabat.

Òbric els ulls. Mentre somiava aquests records han caigut dos ruixats, ha pedregat inclús. Però ha escampat, i encara que l'oratge ha refrescat, la dona ja és a punt i amb ganes d'anar a veure la provessó. Si no hi ha més remei...

Bo, m'enduré la càmera i trauré unes fotos.