1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dimecres, 5 d’agost del 2009

Dimecres, relats d'altri. Història de dies senars (I) Jesús Moncada

Una nova entrega d'aquestes Històries de la mà esquerra. En aquest cas, un fantasmagòric i fantàstic relat de la coneixença d'una sèrie de personatges tronats de la bohèmia barcelonina, amb un cap parlant que té molta història...

HISTÒRIA DE DIES SENARS (I)

En aquell temps jo compartia les golfes d'una casa del carrer de Girona amb un gat que es deia Caius. Em trobava sense feina i per viure pintava en sèrie batalles navals, postes de sol i paisatges amb cérvols, pels quals em donaven una misèria. Tot just per mal menjar i pair pitjor.

De nit escrivia històries de gent senzilla i parlava amb el gat. Caius era un felí de fumeral; un pòtol voltateulades avesat a viure al dia i a esquivar el cop de pedra. Això l'havia fet molt comprensiu i es passava hores escoltant les meves cabòries.

-Ja veuràs, Caius. Un dia tothom llegirà les meues històries. Llavors em casaré amb una noia ben bonica i viatjarem pertot arreu. Visitarem França, Itàlia, Anglaterra... Anirem fins i tot a la Xina!

El gat, assegut damunt la taula, em mirava de fit a fit. A estones movia lentament la cua i aclucava l'ull esquerre.

Sovint, després d'aquestes converses, ens deixàvem caure a La Perla de Cuba a veure els nostres amics. Si no, eixíem al terrat a sorprendre els somnis de la ciutat adormida. Del port ens arribaven els sons de misterioses sirenes de vaixells.

-On deu anar aquest, Caius? A l'Àfrica? Als mars del Nord? Potser a les Antilles...?

De vegades fugíem de casa i vagabundejàvem tota la nit pels carrers.

Un matí, tornàvem d'una d'aquelles excursions nocturnes. Estàvem molt contents, perquè la sortida havia estat aprofitada. Ens havíem fet amics d'un vigilant que sabia un sac d'històries de bruixots i de núvies abandonades. A l'estació de França vam veure la malenconiosa sortida dels trens nocturns. Clarejava quan badàvem al Born, mentre descarregaven els camions de verdures i fruita. Allí, una peixatera maternal que ja ens coneixia d'altres vegades i sabia que érem artistes pobres havia regalat una sardina a Caius. Cap a les set vam seure en un banc fins que havien començat a regar els carrers. Això ens agradava molt. Era un goig tornar a casa per les voravies mullades i mirar la gent.

Silvestre, el cec, ja cantava els iguals a la cantonada.

El vam saludar.

-Fa dies que no heu vingut a La Perla de Cuba -ens va dir-. Us trobem a faltar.

-Aquesta nit hi anirem -li vaig prometre.

Abans de pujar a les golfes vaig proposar al gat d'anar a veure l'aparador d'uns encants que hi havia davant de casa. Ja feia almenys dos mesos que no ens hi acostàvem a batxillerejar i jo en tenia ganes. Aquell món polsós, tronat, en el qual s'amuntegaven totes les endergues imaginables -cadires amb una pota de menys, un saxòfon ple d'abonyegadures, gramoles de maneta, canelobres, quadres, armaris de lluna amb miralls entelats d’enyorança- adquiria, a través de la brutícia immemorial dels vidres de l'aparador, aparences irreals i misterioses.

De primer cop no vam veure res de nou. Després de saludar cortesament un maniquí amb bigoti i pitrera emmidonada que hi havia a l'esquerra, vam donar una ullada distreta a uns quants caps de cartó arrenglerats damunt una vella taula. Ens va semblar que eren els de sempre -el pirata guerxo, la bruixa, el senyor amb ulleres i el pallasso enze- i, sense fixar-nos-hi més, vam continuar tafanejant. Ja ens n'anàvem quan vaig mirar altra vegada, no sé per quina raó, la renglera de caps. Aleshores vaig adonar-me que n'hi havia un de nou, entre el pirata i la bruixa.

Era un cap de mitja edat i portava perruca. La fesomia era d'un realisme aclaparador, tant que, quan ens va fer l'ullet, no ens va sorprendre mica. Per un moment vam sospitar que no fos el botiguer que ens volia prendre el número, però l'home llegia tranquil·lament el diari al fons de la botiga. Mentrestant el cap ens va somriure.
Vaig calcular ràpidament l'estat de les meves finances. El resultat era desolador. Cent cinquanta-tres pessetes. I érem a dimecres. Això volia dir que amb aquells diners havíem de passar fins dissabte, dia que cobraria, si les cobrava, les batalles navals i els paisatges que m'havien encarregat a La Cornucòpia Daurada. Vaig fitar el gat de cua d'ull; a continuació el cap de l'aparador.

-Caius, aquesta setmana també la passarem estreta. -I vam entrar.

-En què us puc servir, jove?

-Vull comprar aquell cap que teniu a l'aparador.

-El de la bruixa?

-No. El del costat. Aquell de la perruca.

-Ui, jove! No demaneu pas res... Aquest cap és una peça històrica!

-Ja.

-Una relíquia!

-Què em dieu?

-El que sentiu. És una còpia del cap del rei de França.

-Caram! I de quin?

-Coi, de quin, de quin! Sembla mentida. És que no sabeu que, del rei de França, en diuen Lluís? Doncs bé. això és una reproducció del seu cap. Una peça que no té preu!

-Us en dono cinc duros.

-No la deixo ni per mil.

-Quatre!

-No correu tant, jove. Quants duros havíeu dit la primera vegada?

-Cinc.

-Us l'embolico?

...continuarà...

* * * * * * * * * *


HISTORIA DE DIAS IMPARES (I)

En aquel tiempo yo compartía la buardilla de una casa de la calle Girona con un gato que se llamaba Caius. Me encontraba sin trabajo y para poder vivir pintaba en serie batallas navales, puestas de sol y paisajes con ciervos, por los que me daban una miseria. Justo para malcomer y peor digerir.

De noche escribía historias de gente sencilla y hablaba con el gato. Caius era un felino de chimenea; un golfo corretejados acostumbrado a vivir al día y a esquivar las pedradas. Esto lo había hecho comprensivo y se pasaba horas escuchando mis fantasías.

-Ya verás, Caius. Un día todo el mundo leerá mis historias. Entonces me casaré con una muchacha muy bonita y viajaremos por todas partes. Visitaremos Francia, Italia, Inglaterra... Iremos incluso a China.

El gato, sentado sobre la mesa, me miraba fijamente. A veces movía lentamente el rabo y guiñaba el ojo izquierdo.

A menudo, después de estas conversaciones, nos dejábamos caer por La Perla de Cuba a ver a nuestros amigos. Si no, salíamos al tejado a sorprender los sueños de la ciudad dormida. Del puerto nos llegaban los sonidos de misteriosas sirenas de barcos.

-¿A dónde irá éste, Caius? ¿A Africa? ¿A los mares del Norte? ¿Quizá a las Antillas...?

A veces nos escapábamos de casa y vagabundeábamos toda la noche por las calles.

Una mañana, volvíamos de una de aquellas excursiones nocturnas. Estábamos muy contentos, porque la salida había sido provechosa. Nos habíamos hecho amigos de un vigilante que sabía un montón de historias de brujos y de novias abandonadas. En la estación de Francia vimos la melancólica salida de los trenes nocturnos. Clareaba cuando vagábamos por el Born, mientras descargaban los camiones de verduras y fruta. Allí una vendedora de pescado maternal que ya nos conocía de otras veces y sabía que éramos artistas pobres había regalado una sardina a Caius. Hacia las siete nos sentamos en un banco hasta que empezaran a regar las calles. Eso nos gustaba mucho. Era un placer volver a casa por las aceras mojadas contemplando a la gente.

Silvestre, el ciego, ya cantaba los iguales en la esquina.

Lo saludamos.

-Hace tiempo que no habéis venido a La Perla de Cuba –nos dijo- Os echamos de menos.

-Esta noche iremos –le prometí.

Antes de subir a la buhardilla le propuse al gato ir a ver el escaparate de una almoneda que había frente a la casa. Ya hacía al menos dos meses que no nos acercábamos a curiosear y me apetecía. Aquel mundo polvoriento, tronado, en el que se amontonaban todos los cachivaches imaginables –sillas con una pata de menos, un saxofon lleno de abolladuras, gramolas de manubrio, candelabros, cuadros, armarios de luna con espejos velados de añoranza- adquiría, a través de la suciedad inmemorial de los vidrios del escaparate, apariencias irreales y misteriosas.

De entrada no vimos nada nuevo. Tras saludar cortesmente a un maniquí con bigote y pechera almidonada que estaba a la izquierda, echamos una ojeada distraída a unas cuantas cabezas de cartón alineadas sobre una vieja mesa. Nos pareció que eran las de siempre –el pirata tuerto, la bruja, el señor con gafas y el payaso bobalicón- y, sin fijarnos más, continuamos fisgoneando. Ya nos íbamos cuando miré de nuevo, no sé por qué motivo, la fila de cabezas. Entonces me dí cuenta de que había una nueva, entre el pirata y la bruja.

Era una cabeza de mediana edad y llevaba peluca. La fisonomía era de un realismo aplastante, tanto que, cuando nos guiñó un ojo, no nos sorprendió lo más mínimo. Por un momento sospechamos que fuera el tendero que nos quería tomar el pelo, pero el hombre leía tranquilamente el periódico al fondo de la tienda. Mientras tanto la cabeza nos sonrió.

Calculé rápidamente el estado de mis finanzas. El resultado era desolador. Ciento cincuenta y tres pesetas. Y estábamos a miércoles. Eso quería decir que con aquel dinero teníamos que pasar hasta el sábado, día en que cobraría, si las cobraba, las batallas navales y los paisajes que me habían encargado en La Cornucopia Dorada. Miré al gato de reojo; a continuación la cabeza del escaparate.

-Caius, esta semana también nos tendremos que apretar el cinturón. Y entramos.

-¿En qué le puedo servir, joven?

-Quiero comprar aquella cabeza que tiene en el escaparate.

-¿La de la bruja?

-No. La de al lado. La de la peluca.

-Uy, joven! No me pide usted nada... Esta cabeza es una pieza histórica!

-Ya.

-¡Una reliquia!

-¡Qué me dice!

-Lo que oye. Es una copia de la cabeza del rey de Francia.

-¡Caray! ¿Y de cuál?

-¡Coño, de cual, de cual! Parece mentira. ¿Es que no sabe que, al rey de Francia le llaman Luís? Pues bien, esto es una reproducción de su cabeza. Una pieza que no tiene precio!

-Le doy cinco duros.

-No la vendo ni por mil.

-¡Cuatro!

-No corra tanto, joven. ¿Cuantos duros me había dicho la primera vez?

-Cinco.

-¿Se la envuelvo?

...continuará...