1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dimecres, 12 d’agost del 2009

Dimecres, relats d'altri. Història de dies senars (II) Jesús Moncada

Continuem amb la història del cap que no era del rei de França com volia el botiguer, però sí d'un marquès de l'època de la Revolució.

HISTÒRIA DE DIES SENARS (II)

Una vegada a les golfes, vaig desfer el paquet que ens havia donat el botiguer. El cap, es veu que enlluernat, va parpellejar una estona. Donà una ullada a dreta i esquerra, fins allí on li permetia el joc de les ninetes. Després ens va mirar al gat i a mi, que érem al seu davant, i somrigué.

-Sou pintor, vós?

A desgrat que ja ho esperava, em va produir una sensació estranya sentir-lo parlar. Tenia la veu agradable, una mica deixatada, com la dels discos antics, i pronunciava les erres a la francesa.

-Em guanyo la vida així -vaig contestar-. I us prego que no mireu aquestes porqueries. Aquest és un gat amic meu. Es diu Caius i també viu aquí.

-Encantat. Parla?

-Caius és massa intel·ligent.

-Comprenc. Bé, jove. Us agraeixo molt el que heu fet per mi. Sense vós, no sé pas el temps que hauria estat en aquell aparador. I mireu que se n'hi atura de gent! Em passava les hores fent l'ullet a tothom. Ni em veien. Tanmateix, un dia, vaig despertar l'atenció de dues monges. Es van passar una bona estona mirant-me amb la boca oberta. Jo no m'explicava aquell interès, perquè ni tan sols els havia fet l'ullet, a fi d'evitar interpretacions malicioses. Em vaig inquietar. Al capdavall les monges van entrar a la botiga. Vaig parar l'orella per esbrinar de què es tractava. Aterridor. M'havien pres pel cap de sant Bartomeu i em volien per posar-me a la capella del convent, entre una imatge de santa Caterina i una altra de sant Esteve. Vaig passar una estona angoixosa. Imagineu el que hauria estat el meu destí? Tot el dia suportant que si matines, que si nones, que si vigílies ... I no us dic res de la pudor dels ciris, jo que sempre he tingut una pituïtària d'allò més sensible! Per sort, les monges i el botiguer no es van entendre en el preu. Quan les vaig veure sortir, em vaig sentir tan alleugerit que aquell vespre van semblar-me àdhuc suportables els concerts nocturns del botiguer.

-Que roncava?

-Pitjor que això. Tocava el clavicordi. Un cas de vocació per la música. De nit, després de tancar la botiga, l'home es dedicava a compondre sonates fins a la matinada. Espantós, jove, espantós. Tant que, fins i tot al cap que tenia a la meva dreta, que era totalment insensible a les coses de l'esperit, aquell desafinament li produïa tics nerviosos.

-Quin cap? El del pirata?

-Banquer, jove, banquer. No sigueu tan càustic. Cal matisar.

Vam callar una estona. Del carrer pujava el soroll de ferro vell dels tramvies. Caius anava agafant confiança amb el cap i li flairava una orella.

-Puc demanar-vos un favor?

-Digueu.

-Us faria res treure'm la perruca?

Era un postís com els que portaven els cortesans francesos de finals del divuit. Les arnes gairebé se l'havien menjada i entre els cabells flàccids vaig trobar-hi palletes, teranyines i mitja dotzena de mosques mortes.

-És ben tronada aquesta perruca -vaig dir-li.

-Ja ha fet el seu servei, la pobra. La porto des de la Revolució Francesa.

-Ja són anys! I què hi fèieu, vós, a la revolució?

-Era marquès.

Jo estic per la democràcia -vaig advertir-li; per si un cas.

-No cal que feu cap declaració de principis, jove. Tot allò és cosa passada.

El crani afaitat del marquès semblava una closca d'ou. Vaig témer que no agafés fred, malgrat que érem a l'estiu i feia molta calor.

-No us refredareu ara? Treure-us així, de sobte, la perruca després de quasi dos segles de portar-la nit i dia, pot ser perillós. Si voleu, puc deixar-vos un barret tirolès.

-Refredar-me jo? Sóc un pensador, jove, i estic per damunt d'aquestes misèries corporals. Us agraeixo la bona intenció, però el barret no em fa cap falta. D'altra banda, tampoc no tinc problemes d'alimentació ni de vestits, com la gent normal. En aquest aspecte, per mi, no cal que passeu cap angúnia. Resulto més aviat econòmic.

Era gairebé migdia i, entre unes coses i altres, jo no havia fet res. Les teles a mig pintar s'amuntegaven al costat del cavallet. Havia d'acabar-les. Arribar fins al dissabte amb els diners que teníem encara es podia aconseguir amb penes i treballs, però estirar cent vint-i-vuit pessetes tota una altra setmana era gastronòmicament impossible.

-Us fa res que em posi a la feina? -vaig preguntar-li-. He d'acabar aquestes porqueries.

-Per mi no passeu pena. Feu el que us sembli. Jo, per la meva banda, meditaré. Però suposo que dinareu abans de començar, oi?

-Estem més aviat desganats, avui.

El marquès va envermellir.

-Sento moltíssim haver desnivellat el vostre pressupost.

-No us hi capfiqueu. Sovint ens passem dies sencers sense menjar. I no perquè ens faltin diners, oi Caius? És que ens sentim el cap més clar.

Vaig posar-me a la feina com un boig. El cap havia tancat els ulls i semblava abstret en profundes reflexions. Tanmateix vaig sospitar que, a estones, feia la becaineta.
Fosquejava. Jo havia avançat molt la feina. Em sentia fatigat. Vaig llançar pinzells i espàtules a un racó i em vaig ajeure a terra. La frescor de les rajoles em descansava.

-Heu meditat molt, marquès?

-Bastant, però us he de confessar que també he fet una bona migdiada. Sabeu el que és poder dormir sense que et despertin les pífies del clavicordi del botiguer?

Va fer-me bona impressió la seva sinceritat de dir que havia dormit. Després de sopar, vaig recordar que havia promès a Silvestre, el cec, anar a La Perla de Cuba. Vaig preguntar al marquès si volia venir amb nosaltres.

-Som-hi! -va contestar-. Tinc ganes de parlar amb la gent.

Tapat amb paper de diari, vam posar-lo dintre un cistell i vam sortir. Al carrer, un airet de mar movia les fulles dels arbres.

...continuarà...


* * * * * * * * * *


HISTORIA DE DÍAS IMPARES (II)

Ya en la buhardilla, deshice el paquete que nos había dado el comerciante. La cabeza, seguramente deslumbrada, parpadeó un rato. Dió una ojeada a derecha e izquierda, hasta donde le permitía el juego de pupilas. Luego nos contempló al gato y a mí, que estábamos delante, y sonrió.

-¿Sois pintor, vos?

A pesar de que ya lo esperaba, me produjo una extraña sensación oírle hablar. Tenía la voz agradable, un poco desleída, como la de los discos antiguos, y pronunciaba las erres a la francesa.

-Me gano la vida así –respondí-. Y le ruego que no mire estas porquerías. Este es un gato amigo mío. Se llama Caius y también vive aquí.

-Encantado. ¿Habla?

-Caius es demasiado inteligente.

-Entiendo. Bien, joven. Os agradezco mucho lo que habéis hecho por mí. Sin vós, no sé el tiempo que habría estado en aquel escaparate. Y mirad que se detiene gente! Me pasaba las horas haciendo guiños a todo el mundo. Ni me veían. Sin embargo, un día, desperté la atención de dos monjas. Se pasaron un buen rato mirándome con la boca abierta. Yo no me explicava aquel interés, porque ni siquiera les había guiñado un ojo, a fin de evitar interpretaciones maliciosas. Me inquieté. Al final las monjas entraron a la tienda. Paré la oreja para averiguar de qué se trataba. Aterrador. Me habían tomado por la cabeza de sant Bertomeu y me querían para ponerme en la capilla del convento, entre una imagen de santa Caterina y otra de sant Esteve. Pasé un rato angustioso. ¿Imagináis cuál hubiera sido mi destino? Todo el día aguantando que si maitines, que si nonas, que si vigilias... Y no os digo nada de la pestuza a cirios, yo que siempre he tenido una pituitaria de lo más sensible! Por suerte, las monjas y el comerciante no se pusieron de acuerdo en el precio. Cuando las vi slir, me sentí tan aliviado que aquella tarde me parecieron soportables incluso los conciertos nocturnos del tendero.

-¿Que acaso roncaba?

-Mucho peor. Tocaba el clavicordio. Un caso de vocación por la música. Cada noche, tras cerrar la tienda, el hombre se dedicaba a componer sonatas hasta la madrugada. Espantoso, joven, espantoso. Tanto que, incluso a la cabeza de mi derecha, que era totalmente insensible a las cosas del espíritu, aquel desafinar le provocaba tics nerviosos.

-¿Qué cabeza? ¿La del pirata?

-Banquero, joven, banquero. No seáis tan cáustico. Hay que matizar.

Callamos un rato. De la calle subía el rudio de hierro viejo de los tranvías. Caius iba tomándole confianza a la cabeza y le olisqueaba una oreja.

-¿Puedo pediros un favor?

-Dígame

-Os importaría retirarme la peluca?

Era un postizo como los que llevaban los cortesanos franceses de finales del dieciocho. Las polillas prácticamente se la habían comido y entre los cabellos flácidos encontré pajitas, telarañas y media docena de moscas muertas.

-Está muy estropeada esta peluca –le dije.

-Ya ha hecho su servicio, la pobre. La llevo desde la Revolución Francesa.

-Ya son años! ¿Y qué hacía usted en la revolución?

-Era marqués.

Yo me inclino por la democracia –le advertí, por si acaso.

-No tenéis que hacer ninguna declaración de principios, joven. Todo aquello ya es agua pasada.

El cráneo afeitado del marqués parecía una càscara de huevo. Temí que se resfriase, a pesar de que estábamos en verano y hacía mucho calor.

-¿No se enfriará ahora? Quitarle así, de repente, la peluca después de casi dos siglos de llevarla noche y día, puede ser peligroso. Si quiere, puedo dejaros un sombrero tirolés.

-¿Resfriarme yo? Soy un pensador, joven, y estoy por encima de estas miserias corporales. Os agradezco la buena intención, pero el sombrero no me hace falta. Por otra parte, tampoco tengo problemas de alimentación ni de vestidos, como la gente normal. En este aspecto, por mí, no paséis ansia. Salgo más bien económico.

Ya era casi mediodía y, entre unas cosas y otras, yo no había hecho nada. Las telas a medio pintar se amontonaban al lado del caballete. Tenía que terminarlas. Llegar al sábado con el dinero que nos quedaba se podía conseguir a duras penas, pero estirar ciento veintiocho pesetas toda una semana más era gastronómicamente imposible.

-¿Le importa que me ponga a trabajar? –le pregunté-. He de terminar estas porquerías.

-Por mí no os preocupéis. Haced lo que os parezca. Yo, por mi parte, meditaré. Pero supongo que almorzaréis antes de empezar, ¿no?

-Estamos bastante desganados, hoy.

El marqués se ruborizó.

-Siento muchísimo haber desnivelado vuestro presupuesto.

-No se preocupe. A menudo nos pasamos días enteros sin comer. Y no porque nos falte dinero, ¿verdad, Caius? Así tenemos la cabeza más despejada.

Me puse a la faena como un loco. La cabeza había cerrado los ojos y parecía abstraído en profundas reflexiones. Sin embargo sospeché que, a ratos, daba una cabezadita.

Oscurecía. Yo había avanzado bastante en el trabajo. Me sentía fatigado. Lancé pinceles y espátulas a un rincón y me senté en tierra. El fresco de las baldosas medescansaba.

-¿Ha meditado mucho, marqués?

-Bastante, pero tengo que confesaros que también he hecho una buena siesta. ¿Sabéis lo que significa poder dormir sin que te despierten las disonancias del clavicordio del tendero?

Me causó buena impresión su sinceridad de decir que había dormido. Después de cenar, recordé que le había prometido a Silvestre, el ciego, que nos acercaríamos a La Perla de Cuba. Le pregunté al marqués si quería venir con nosotros.

-¡Vamos! –respondió-. Tengo ganas de hablar con gente.

Tapado con papel de diario, lo pusimos dentro de una cesta y salimos. En la calle, un vientecillo de mar movía las hojas de los árboles.

...continuará...