Vicent Andrés Estellés. In memoriam

Disset anys ja, com passa el temps, que l'Estellés, el nostre gran poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés, ens va deixar.

Rellegesc un dels seus volums, Recomane tenebres, i elegesc un poema a l'atzar.

M'he de morir en un calfred d'aquests
i jo no em vull morir en un calfred.
Colpejaran les dents contra les dents,
i no hi haurà cap bri i serà una vida,
la meua vida sola entre les dents
impacients, magnífiques, terribles
com si fossen gillettes de marbre, i jo
no em vull morir en un calfred d'aquests
i jo em vull confessar, vull tenir temps
de confessar açò i allò i allò,
i jo em vull confessar i rebre Déu,
i fer, parlant amb Ell, el meu viatgge,
i anar i anar i anar... I hem de morir.
I tindrem a l'espatlla una paret
tota blanca de calç, de molta calç,
i encara hi haurà calç per a escampar-la
per damunt nostres cossos quan caiguem,
i ens tallaran d'un colp en el bescoll
l'arrel del mal de cap, d'aquest terrible
mal de cap que tenim i no se'n va
i ens puja des d'aquí, des del bescoll,
com una bala que no pot obrir-se
pas i s'obstina, s'obstina debades
foradant l'os com un billamarquí.
I jo vull rebre Déu i crec en Déu,
i es fa tard, i es fa tard, i cada dia
resten menys dies per a dir que crec
en Déu i dir a Déu i dir allò
que dec dir, i no dir allò que no
dec dir, i dec aprofitar els dies,
car són tantes les coses que he de dir
encara, encara, i resten tan pocs dies...!