Molts anys i bons Lola

Ahir, 17 d'agost, l'amiga Lola feia anys. Havia xatejat amb ella, pocs dies abans, després d'una llarga temporada sense saber-ne res d'ella. Sembla que s'ha enretirat una mica dels seus tan instructius i agradables posts, i que està dedicant-se a administrar una pàgina d'amants de la fotografia, "Moldeando la luz"

M'hagués agradat pujar aquest post a temps, però ahir vaig tenir un dia una mica complicat, i, sobretot, no havia passat a MP3 la cançó que li envio com a regal.

Es tracta d'un romanço de cec, que confio en que li agradarà.

A mi, personalment, em recorda Lorca, no em pregunteu per què.

L'HEREU DE LA FORCA

EL HEREDERO DE LA HORCA

Als set anys filava el torn,
als nou anys cardava llana,
als dotze em posí a robar,
cosa que la llei no mana.

A los siete años hilaba el torno,
a los nueve años cardaba lana,
a los doce me puse a robar,
cosa que la ley no ordena.

Als catorze era un pillet,
als quinze, a la vida mala,
als divuit a confessâ
amb frare que predicava.

A los catorce era un bribonzuelo,
a los quince, a la mala vida,
a los dieciocho a confesarme
con un fraile predicador.

Al sê a mitja confessió
la cosa no m'agradava;
ja me'n 'xeco del confés,
cap a casa me n'anava.

Cuando estaba a medio confesar
la cosa no me gustaba;
ya me levanto del confesionario,
y hacia casa me marchaba.

En essent demà al matí
a l'església me'n tornava,
me'n vaig anâ església amunt,
en un racó m'amagava,
i veig sortir un capellà
que la missa començava.

Al día siguiente por la mañana
a la iglesia regresaba,
me fui adentrando en la iglesia,
en un rincón me escondía,
y vi salir un cura
que la misa iniciaba.

Al punt de consagrar l'hòstia
ja li'n vento escopetada,
la taula del sant altar
tota ella de sang vessava,
"Agafeu aquest traïdor,
que l'església no li valga!"

Al ir a consagrar la hostia
ya le meto escopetada,
la mesa del santo altar
toda de sangre rebosaba,
"Coged a ese traidor,
que la iglesia no le valga!"

No em valgui l'església, no,
valga'm aquest reliquiari,
valga'm la Mare de Déu,
la del Roser i la del Carme!
Mes d'això no m'he fiat,
que em valguin les meves cames!

No me valga la iglesia, no,
válgame este relicario,
válgame la Virgen,
la del Rosario y la del Carmen!
Pero de eso no me he fiado,
que me valgan mis piernas!

Vaig saltar una paret,
baix n'hi havia un gros toll d'aigua;
sota un rodet de molí,
la vida me'n sóc salvada.

Salté una pared,
abajo había un gran charco de agua,
bajo una piedra de molino,
la vida he salvado.

A les dotze de la nit
ja trucava a ca la mare.
-Mare meva, feu-me el llit,
que no hi descansaré gaire.

A las doce de la noche
ya llamaba a la puerta de mi madre.
-Madre mía, hazme la cama,
que no descansaré casi.

Així que m'hi sóc ficat
ja me'n porten una carta,
la carta era per a mi,
el sobrescrit per la mare.

En cuanto me he acostado
ya me traen una carta,
la carta era para mí,
lo que decía para mi madre.

Ja me la poso a llegir
al davant de los meus pares,
al estar-ne a mig llegir
la mare ja sospirava.

Ya me pongo a leerla
delante de mis padres,
cuando estaba a medio leer
mi madre ya suspiraba.

-Què és lo que has fet, fill meu,
per què n'has dat mort a un frare?!,
l'has mort davant de l'altar
mentres l'hòstia consagrava.

-¿Qué es lo que has hecho, hijo mío,
por qué has matado a un fraile?!
lo has matado ante el altar
mientras consagraba la hostia.

-Mare, no ho cregueu això
que us porten molt enganyada,
que me'n 'caben de fer hereu
d'una casa de Cerdanya.

-Madre, no os lo creáis
que os traen muy engañada,
me acaban de hacer heredero
de una casa en la Cerdaña.

Una casa als quatre vents,
sense sostre ni teulada;
de dies hi toca el sol
i de nits hi cau rosada,
vingui d'allí on vingui el vent
sempre em tocarà la cara.

Una casa a los cuatro vientos,
sin techo ni tejado;
por el día le da el sol
y por la noche el rocío,
venga de donde venga el viento
siempre me acariciará la cara.