El club de las canciones. Consumismo

Aquesta setmana, la de la setena vaga general d'aquesta democràcia posterior a la llarga excepció nazi-franquista, l'amic Erprofe ens proposa un tema ja plenament vigent, fa quaranta anys allà als 70, quan jo estudiava a la Universitat, i que, desgraciadament, no ha perdut un borrall de vigència (ben al contrari, crec que ha anat incrementant-se amb els anys) a hores d'ara.

I jo diria que ve de lluny, de molt més lluny, i si no, escolteu aquesta cançó que Raimon va fer a partir d'un text de finals dels segle XIV (Llibre dels bons amonestaments (1398) del frare mallorquí Anselm Turmeda)

ELOGI DELS DINERS

Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l'hom orat,
pus que d'ells haja.
Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l'home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.
Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum.
Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.
Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si diràs "jas" a hòmens sords,
tantost se giren.
Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,
diners adoren.
Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan-li dir "hoc".
Vejats miracle!
Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n'hauràs poràs tornar
papa de Roma.

Com que es tracta d'un català bastant antic, amb certes paraules encara en occità, no me n'acabo de refiar del traductor, així que prefereixo incloure la traducció oficial que ve al llibre de Raimon. Nova integral ed. 2000.

ELOGIO DE LOS DINEROS

Dineros de torcido hacen verdad,
y de juez hacen abogado;
sabio hacen volverse al hombre orate,
si de ellos tiene.
Dineros hacen bien, dineros hacen mal,
dineros hacen al hombre infernal
y hácenlo santo celestial,
según los use.
Dineros hacen lides y rumores,
y vituperios y honores,
y hacen cantar a predicadores:
Beati quorum.
Dineros alegran a los niños
y hacen cantar a los curas
y a los frailes carmelitas
en las grandes fiestas.
Dineros, flacos vuelven gordos,
y tornan legítimos a los bastardos.
Si dices "toma" a hombres sordos,
enseguida se vuelven.
Dineros tornan a enfermos sanos;
moros, judíos y cristianos,
dejando a Dios y a todos los santos,
dineros adoran.
Dineros hacen hoy en el mundo el juego,
y hacen honor a mucho badulaque;
al que dice "no" hácenle decir "hoc".
¡Ved el milagro!
Dineros, pues, quieras juntar.
Si los puedes haber, no los dejes marchar;
si muchos tienes te podrás tornar
papa de Roma.

Nota: "hoc", en aquest moment "oc" significa "sí" en occità

Aproximadament dos-cents anys més tard, Quevedo escriu una cosa molt semblant: Poderoso caballero es don dinero, poema del qual, el també paisà meu, Paco Ibáñez, feu una esplèndida versió.

I és que l'home ha anat perdent posicions, ha anat cosificant-se, ha acabat sent cada cop més allò que té, allò que consumeix, allò que compra. L'home ja no és el centre de la llar, desplaçat per la televisió, per la nevera, per les medecines, per les etiquetes.

Això ja ho va veure clar Salvador Espriu, al seu poema "I beg your pardon" magníficament versionat per Raimon.

I BEG YOUR PARDON

Meditació, amb alguns rodolins, entorn de la teoria
atòmica, tal com ve al·ludida als periòdics

Quan el centre del món
no ets ben bé tu
(per més que en tinguis la il·lusió),
si et desvetllaven enmig de la nit,
no vulguis preguntar-te per què vius:
distreu-te rosegant l'ungla d'un dit.
Quan el centre del món
queda tan lluny
de tu
que honestament
comences a saber que no ets ningú,
para't per un moment
i venta al primer nas un cop de puny.
Problemes cada volta més esquius
et vénen a torbar la dolça son.
Sols et faltava ja, pel que tu dius,
llucar que no ets del tot centre del món.
Parent de Badalona o d'Istanbul,
tant si ets actiu com si fas el gandul,
en aquest nostre món sense demà
és molt difícil de guanyar-te el pa.
No et donaré ni el més petit consol,
et volaran un dia qualsevol.
Però entretant evita alguns transtorns,
posant-te ben cordats els pantalons.

I, ja per acabar, no puc deixar de posar en aquest quasi-monogràfic de Raimon, una cançó que va tenir molt d'èxit al seu temps, una irònica cançoneta titulada Societat de Consum:

SOCIETAT DE CONSUM

Societat de consum:
Tu compres un poquet,
jo compro un poquet,
aquell una miqueta de res.
D'això en diran després:

Societat de consum.
Tu treballes bastant,
jo treballo quant puc,
aquell treballa tot l'any,
i sempre es diu el mateix:

Societat de consum.
Tu viatges molt poc,
jo viatjo bastant,
aquell del poble no surt:
"Ha, ha, ha, ha!"

Societat de consum.
Les botigues ben plenes,
les butxaques ben buides,
les teues, les meues, les seues,
però és hora de saber qui és qui les te plenes.

Societat de consum.
Societat de consum.
Societat de consum.
Societat de consum.