La vall d'Aran és una illa. I ho dic des de la convicció que em dóna haver viscut quatre anys a Eivissa. La vall d'Aran és una illa rodejada, a la banda sud, per un dels trams més abruptes que presenten els Pirineus, salvables només, a l'est, per un llarg -i a l'hivern molts cops impracticable- port de la Bonaigua, i per un túnel a l'oest, estret i fosc i humit. A la banda nord, el mur, no menys abrupte, hi la frontera -no geogràfica, però- sinó política-administrativa que, no fa molts anys, condemnava els seus habitants, no francesos, a un estatus africà en base a la seua pertinença a Espanya. Els aranesos, no catalans, escassament espanyols, i molt més occitans que no els seus veïns i familiars del nord, han sabut conservar la seua llengua i cultura, l'estima per la seua terra, per les seues tradicions. I, sobretot, han sabut conservar l'hospitalitat amb aquells que hi recalen, tant si ho fan per uns dies, com si és per restar-hi sine die.
L'any 85, amb motiu del naixement del meu segon fill, Jordi, vaig decidir acceptar un lloc de treball a Lleida, que em permetés gaudir d'una residència menys itinerant que la que venia portant els darrers anys. Així i tot, com que Lleida no és pas menuda, m'hi vaig trobar amb 27 oficines les quals, les meues funcions de control, m'obligaven a visitar entre tres i quatre vegades l'any. Una d'aquestes oficines es trobava situada a Vielha. Com que no era cosa de pujar i baixar el mateix dia, cosa que la distància feia si no impossible, sí molt dificultós i pesat, m'hi quedava a dormir els tres o quatre dies que, com a mitja, solia durar la visita.
Un dia qualsevol, el director de l'Oficina, Franco de cognom, fill d'un miner asturià represaliat que havia estat condemnat pel general revoltat de mateix cognom, al batalló disciplinari que inicià la construcció del túnel de Vielha, i que, un cop lliure, havia decidit que el seu país era aquella petita vall pirenenca, on s'hi havia casat i havia tingut el seu fill i amic meu, nascut, segons ell a boca de túnel, em convidà a dinar a una pizzeria molt a prop del banc. Se'ns havia fet tard i no era cosa d'anar buscant on dinar.
La pizzeria, un local menut, amb sis o set taules, la portaven un periodista italià, esprimatxat, llarguerut i ossut, un d'aquells fills del 68 entre hippy i revolucionari, que mantenia intacta la seua frescor, il·lusió i rebel·lia juvenil -a diferència de bona part dels seus coetanis que han acabat sent uns fills de satanàs, expressió que preferesc a la de fill-de-puta, que involucra si més no, nominalment, unes mares que no en tenen pas la culpa de la deriva cap a l'extrem fatxerio dels seus fills- i la seua parella, una txeca a qui havia conegut en un dels seus molts viatges i a qui havia ajudat a deixar el seu país. Per consell del meu amic Franco, vaig demanar la pizza diavolo, una pizza de pasta gruixuda, de pa, a l'estil de Sicília per entendre'ns, la mateixa pasta amb què fem les coques a València, amb salami, mozzarella, pebrots rojos tallats a tires, ceba, i uns quants bitxos -vitets, com en diem a València- agradablement picant, sobretot per a aquells que ens agrada a mort el picant.
La sobretaula, amb un espresso deliciós, i una grappa d'antologia, fou llarga i profitosa. Amb les seves aventures i anècdotes s'hi ben podria omplir un llibre.
Recordo que, en un moment donat, em vaig decidir a demanar-li, assenyalant una foto emmarcada on se'l veia a ell, tot ufanós, donant-li la mà al rei Joan Carles:
-I tu, tan republicà que et mostres, què hi fas donant-li la mà al rei?
-Per què t'estranya? -em digué, mentre abocava més grappa i assenyalava una altra foto o se'l veia abraçant-se amb un vellet, en qui vaig reconèixer a l'ex-president italià Sandro Pertini. -Com pots veure, sóc amic de Sandro Pertini. Com el vostre rei, d'altra banda. I els amics dels meus amics, també ho són meus. Res a veure amb la política, com pots comprendre.
Pocs anys després, a principis dels noranta, a conseqüència d'una fusió de l'empresa on treballava amb una altra, la qual m'havia deixat fotut i arrimat a marge. com diem al poble, havia hagut de deixar Lleida i em trobava treballant a Madrid. Les primeres vacances tornàrem a Lleida que els meus fills, i jo, i la dona, enyoràvem.
Pujàrem, com no, a la vall d'Aran, i vaig voler dur-los a la pizzeria. El restaurant havia canviat de mans, i els amos se n'havien anat qui-sap-on. Així que vaig canviar de plans i, encara que era ple estiu, ens apropàrem a Garòs, al restaurant Eth Restilhè, un local muntat en un antic estable, on serveixen una olleta aranesa sense parangó, restaurant que hauria de ser com la Meca, un lloc d'obligada visita, al menys una vegada a la vida.
Però aquesta ja és una altra història.
L'any 85, amb motiu del naixement del meu segon fill, Jordi, vaig decidir acceptar un lloc de treball a Lleida, que em permetés gaudir d'una residència menys itinerant que la que venia portant els darrers anys. Així i tot, com que Lleida no és pas menuda, m'hi vaig trobar amb 27 oficines les quals, les meues funcions de control, m'obligaven a visitar entre tres i quatre vegades l'any. Una d'aquestes oficines es trobava situada a Vielha. Com que no era cosa de pujar i baixar el mateix dia, cosa que la distància feia si no impossible, sí molt dificultós i pesat, m'hi quedava a dormir els tres o quatre dies que, com a mitja, solia durar la visita.
Un dia qualsevol, el director de l'Oficina, Franco de cognom, fill d'un miner asturià represaliat que havia estat condemnat pel general revoltat de mateix cognom, al batalló disciplinari que inicià la construcció del túnel de Vielha, i que, un cop lliure, havia decidit que el seu país era aquella petita vall pirenenca, on s'hi havia casat i havia tingut el seu fill i amic meu, nascut, segons ell a boca de túnel, em convidà a dinar a una pizzeria molt a prop del banc. Se'ns havia fet tard i no era cosa d'anar buscant on dinar.
La pizzeria, un local menut, amb sis o set taules, la portaven un periodista italià, esprimatxat, llarguerut i ossut, un d'aquells fills del 68 entre hippy i revolucionari, que mantenia intacta la seua frescor, il·lusió i rebel·lia juvenil -a diferència de bona part dels seus coetanis que han acabat sent uns fills de satanàs, expressió que preferesc a la de fill-de-puta, que involucra si més no, nominalment, unes mares que no en tenen pas la culpa de la deriva cap a l'extrem fatxerio dels seus fills- i la seua parella, una txeca a qui havia conegut en un dels seus molts viatges i a qui havia ajudat a deixar el seu país. Per consell del meu amic Franco, vaig demanar la pizza diavolo, una pizza de pasta gruixuda, de pa, a l'estil de Sicília per entendre'ns, la mateixa pasta amb què fem les coques a València, amb salami, mozzarella, pebrots rojos tallats a tires, ceba, i uns quants bitxos -vitets, com en diem a València- agradablement picant, sobretot per a aquells que ens agrada a mort el picant.
La sobretaula, amb un espresso deliciós, i una grappa d'antologia, fou llarga i profitosa. Amb les seves aventures i anècdotes s'hi ben podria omplir un llibre.
Recordo que, en un moment donat, em vaig decidir a demanar-li, assenyalant una foto emmarcada on se'l veia a ell, tot ufanós, donant-li la mà al rei Joan Carles:
-I tu, tan republicà que et mostres, què hi fas donant-li la mà al rei?
-Per què t'estranya? -em digué, mentre abocava més grappa i assenyalava una altra foto o se'l veia abraçant-se amb un vellet, en qui vaig reconèixer a l'ex-president italià Sandro Pertini. -Com pots veure, sóc amic de Sandro Pertini. Com el vostre rei, d'altra banda. I els amics dels meus amics, també ho són meus. Res a veure amb la política, com pots comprendre.
Pocs anys després, a principis dels noranta, a conseqüència d'una fusió de l'empresa on treballava amb una altra, la qual m'havia deixat fotut i arrimat a marge. com diem al poble, havia hagut de deixar Lleida i em trobava treballant a Madrid. Les primeres vacances tornàrem a Lleida que els meus fills, i jo, i la dona, enyoràvem.
Pujàrem, com no, a la vall d'Aran, i vaig voler dur-los a la pizzeria. El restaurant havia canviat de mans, i els amos se n'havien anat qui-sap-on. Així que vaig canviar de plans i, encara que era ple estiu, ens apropàrem a Garòs, al restaurant Eth Restilhè, un local muntat en un antic estable, on serveixen una olleta aranesa sense parangó, restaurant que hauria de ser com la Meca, un lloc d'obligada visita, al menys una vegada a la vida.
Però aquesta ja és una altra història.
2 comentaris:
Bonic relat de un rodamon. Ja pots dir que has viscut a dues illes. Jo estic convençut que cuinar picant es un art, i evidentment posar-li prop de quaranta pebres de banyeta una marranada. Jo recordo els meus primers anys a Barcelona que en un bar de la barceloneta, vem damanar unes "bombes" que son bollas de carn i patata amb salsa picant, el cambrer ens va demanar si les voliem de senyoreta de home o de superhoma. la nostre resposta i el resultat es previsible. Las bombes van quedar al plat.
Gran estona llegint-te i tip de riure el comentari d'en Xarbet! les bombes de la barceloneta.... el primer cop que vaig anar em va passar el mateix!!
Espero que continui la teva història i ens parlis més del restaurant i dels teus viatges
petonassos
Publica un comentari a l'entrada