Aquest inici de tardor, aquest octubre dolç com canta Raimon ens ha deixat unes platges amb deu o dotze (mal comptats) amants incombustibles d'un sol que ja no escalfa prou per esmorteir el mestralet que bufa, uns altres tants banyistes, i els peripatètics passejants de sempre, amb gos o sense, que tornem a recuperar la platja.
Fa trenta tres anys, un deu d'octubre de 1978, amb un bon oratge similar, eixia per primer cop d'una Espanya que iniciava una incerta transició, i arribava a una França trasbalsada encara per la mort d'un mite francòfon, Jacques Brel de qui jo només coneixia una cançó, Ne me quittes pas
Fou un viatge de dues setmanes alliberador en tren i auto-stop, amb una càmera fotogràfica que em va donar el meu germà Bernat, una Praktika d'òptica alemanya Jensen realment excepcional, amb la que vaig fer possiblement la millor fotografia que mai no faré (un contrallum al jardí del palau dels papes, a Avinyó) i on vaig conèixer gent que, com m'ha passat sempre, m'agradaria tornar a veure perquè/però qualsevol persona/temps és absolutament irrepetible.
Però açò és una altra història, que algun dia intentaré recuperar.
Fa trenta tres anys, un deu d'octubre de 1978, amb un bon oratge similar, eixia per primer cop d'una Espanya que iniciava una incerta transició, i arribava a una França trasbalsada encara per la mort d'un mite francòfon, Jacques Brel de qui jo només coneixia una cançó, Ne me quittes pas
Fou un viatge de dues setmanes alliberador en tren i auto-stop, amb una càmera fotogràfica que em va donar el meu germà Bernat, una Praktika d'òptica alemanya Jensen realment excepcional, amb la que vaig fer possiblement la millor fotografia que mai no faré (un contrallum al jardí del palau dels papes, a Avinyó) i on vaig conèixer gent que, com m'ha passat sempre, m'agradaria tornar a veure perquè/però qualsevol persona/temps és absolutament irrepetible.
Però açò és una altra història, que algun dia intentaré recuperar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada