Aquesta vesprada, cap a les set, mentre passejava tranquil·lament amb el gos per la platja, m'ha cridat per telèfon la dona, per dir-me que ETA havia anunciat l'acabament definitiu de la violència.
Me n'he alegrat, com no fer-ho?, per aquest primer pas -fins ara només havia estat com en el ball de La Yenka: "izquierda, izquierda, derecha, derecha, adelante, atrás, un dos tres- del que, sense dubtar-ho, serà un llarg camí fins a la definitiva dissolució d'aquesta organització que començà sent política i havia acabat com una colla de gàngsters.
Me n'he alegrat pels ciutadans del País Basc, pels familiars de les víctimes, pels familiars dels presos, pels simpatitzants, pels no simpatitzants, pels qui abandonaren el país i per aquells que hi restaren, amb por, amb odi, amb esperança, amb amor.
Me n'alegro per aquells que no s'ho acaben de creure, per aquells que sí que s'ho esperaven, pels qui no ho volien de cap manera.
I me n'alegro per ells, que ara ja no necessitaran matar.
Vull portar ací un article de Joan Francesc Mira, de fa molts, moltíssims anys, un article que he compartit més d'una vegada, i que, malgrat lectures precipitades, és un càlid homenatge a un poble en busca d'un lloc propi en el món.
Cansat de bascos
Cansat de bascos, en efecte. No dels bascos. Els bascos són una gent i un país que em resulten especialment atractius, si més no, o sobretot, perquè són un poble singular. Ja sé que tots els pobles són singulars, però ells ho són singularment, i no és redundància sinó intensitat especial. Són europeus occidentals, i no són "indoeuropeus": ni llatins, ni germànics, ni cèltics ni eslaus. Són una cosa única, allà al seu racó del Pirineu i l'Atlàntic, una gent que representa potser el més remot passat d'aquesta part d'Europa, en la llengua sobretot, però també en formes de fer paisatge, en formes de viure, de fer família, de fer vida social i de fer cultura. Només per això, que és moltíssim, ja caldria que mig Europa, no sols la part ibèrica d'Europa, tinguera un interès especial a assegurar la singularitat dels bascos. És a dir, no a insistir que són espanyols o francesos "com els altres", sinó a posar o permetre tots els mitjans per garantir la seua continuïtat precisament com a poble basc. És, i que em perdonen la impolítica comparança, com l'atenció particular que mereix una espècie natural, singular i valuosa, quan es troba en perill d'extinció: ens afecta a tots, tots ens hi juguem una part del nostre patrimoni en la terra. I no veig per què cal esforçar-se a salvar per tots els mitjans les àguiles o els óssos -com a óssos i àguiles, no com a simples membres de la zoologia general- i no els humans que representen formes de vida i de cultura tan especials i valuoses com una espècie animal. Com a mínim. I si per assegurar aquesta continuïtat ètnica, lingüística o històrica, cal alguna forma de sobirania política, no veig tampoc per què no l'han de tenir. Si la majoria la vol, és clar: la majoria dels ciutadans dels territoris implicats. Etcètera. I per aquest camí podria continuar afegint arguments a favor del nacionalisme basc. No necessàriament a favor del senyor Otegi.
I podria afegir també consideracions més personals i més civils, perquè aquell país, que no és el meu, el visite gairebé cada any. M'hi passe dies o setmanes, hi visc, hi parle amb la gent, pagesos de baserri, polítics o professors. M'alegra el cor el seu paisatge, la seua arquitectura, sentir els nens parlar basc, visitar museus, escoltar música, recórrer la costa i la muntanya. I amb tot això, i després de tot això, afirme que dels bascos no me'n cansaré mai, però que estic ben cansat de bascos. Cansat de veure i llegir i escoltar cada dia de cada mes de l'any la mateixa ració obligada de PNB, HH, HE, EA, UA i les seccions regionals del PP i PSOE d'allà, i els seus líders i caps, Arzallus, Ibarretxes, Otegis, Anasagastis, Redondos, Garaikoetxeas, Iturgaizs, i una llarga llista de noms més que permanentment desfilen per diaris i pantalles a dir la seua sobre ells mateixos i els seus problemes, els seus fets, idees, propòsits i despropòsits. Mentre, evidentment, ells, allà, els bascos, no coneixen ni un sol nom de polític del meu país, del País Valencià evidentment no, però tampoc de Catalunya si no és Pujol i Maragall, que ixen a la premsa de Madrid. La qüestió que em cansa, em cansa fins a l'avorriment, és que ells han de ser importants per a nosaltres, cada dia i en cada cosa que fan, i nosaltres no som importants per a ells (ni per a ningú, tot s'ha de dir: no posem bombes, no protestem, som espanyols de tropa, no existim).
I la pregunta és si les bombes d'allà, i les colles d'insensats selvàtics i urbans que cremen cotxes i botigues en la febra del dissabte a la nit, i les seues assemblees, i els seus polítics i temes i problemes i qüestions de cada dia, presents en la tele i en la premsa de cada dia, si tot això és important per a nosaltres en tant que són coses de bascos, i estimem tantíssim els bascos, o si són importants perquè són coses d'Espanya. Perquè si les coses dels bascos foren només dels bascos de l'altra banda de la frontera (coses de bascos francesos, no de bascos espanyols), és ben segur que ens afectarien ben poc. Certament, no les tindríem cada dia fent-nos companyia a l'hora de dinar, de sopar i de dormir, fins a la saturació. Vejam si, finalment, no resultarà que el que ens importa, o fan que ens importe, no són els bascos en tant que bascos (com no són els bretons, ni els gal·lesos, ni els corsos, ni els sicilians, ni els letons, ni els moldaus, ni els bielorussos, ni els hongaresos de Romania, ni el parell de dotzenes de pobles una mica conflictius o singulars d'Europa), sinó els bascos en tant que problema espanyol, és a dir problema "nostre" (nostre?) perquè és cosa de dins d'Espanya. I d'això, precisament d'això, també n'estic cansadíssim.
Me n'he alegrat, com no fer-ho?, per aquest primer pas -fins ara només havia estat com en el ball de La Yenka: "izquierda, izquierda, derecha, derecha, adelante, atrás, un dos tres- del que, sense dubtar-ho, serà un llarg camí fins a la definitiva dissolució d'aquesta organització que començà sent política i havia acabat com una colla de gàngsters.
Me n'he alegrat pels ciutadans del País Basc, pels familiars de les víctimes, pels familiars dels presos, pels simpatitzants, pels no simpatitzants, pels qui abandonaren el país i per aquells que hi restaren, amb por, amb odi, amb esperança, amb amor.
Me n'alegro per aquells que no s'ho acaben de creure, per aquells que sí que s'ho esperaven, pels qui no ho volien de cap manera.
I me n'alegro per ells, que ara ja no necessitaran matar.
Vull portar ací un article de Joan Francesc Mira, de fa molts, moltíssims anys, un article que he compartit més d'una vegada, i que, malgrat lectures precipitades, és un càlid homenatge a un poble en busca d'un lloc propi en el món.
Cansat de bascos
Cansat de bascos, en efecte. No dels bascos. Els bascos són una gent i un país que em resulten especialment atractius, si més no, o sobretot, perquè són un poble singular. Ja sé que tots els pobles són singulars, però ells ho són singularment, i no és redundància sinó intensitat especial. Són europeus occidentals, i no són "indoeuropeus": ni llatins, ni germànics, ni cèltics ni eslaus. Són una cosa única, allà al seu racó del Pirineu i l'Atlàntic, una gent que representa potser el més remot passat d'aquesta part d'Europa, en la llengua sobretot, però també en formes de fer paisatge, en formes de viure, de fer família, de fer vida social i de fer cultura. Només per això, que és moltíssim, ja caldria que mig Europa, no sols la part ibèrica d'Europa, tinguera un interès especial a assegurar la singularitat dels bascos. És a dir, no a insistir que són espanyols o francesos "com els altres", sinó a posar o permetre tots els mitjans per garantir la seua continuïtat precisament com a poble basc. És, i que em perdonen la impolítica comparança, com l'atenció particular que mereix una espècie natural, singular i valuosa, quan es troba en perill d'extinció: ens afecta a tots, tots ens hi juguem una part del nostre patrimoni en la terra. I no veig per què cal esforçar-se a salvar per tots els mitjans les àguiles o els óssos -com a óssos i àguiles, no com a simples membres de la zoologia general- i no els humans que representen formes de vida i de cultura tan especials i valuoses com una espècie animal. Com a mínim. I si per assegurar aquesta continuïtat ètnica, lingüística o històrica, cal alguna forma de sobirania política, no veig tampoc per què no l'han de tenir. Si la majoria la vol, és clar: la majoria dels ciutadans dels territoris implicats. Etcètera. I per aquest camí podria continuar afegint arguments a favor del nacionalisme basc. No necessàriament a favor del senyor Otegi.
I podria afegir també consideracions més personals i més civils, perquè aquell país, que no és el meu, el visite gairebé cada any. M'hi passe dies o setmanes, hi visc, hi parle amb la gent, pagesos de baserri, polítics o professors. M'alegra el cor el seu paisatge, la seua arquitectura, sentir els nens parlar basc, visitar museus, escoltar música, recórrer la costa i la muntanya. I amb tot això, i després de tot això, afirme que dels bascos no me'n cansaré mai, però que estic ben cansat de bascos. Cansat de veure i llegir i escoltar cada dia de cada mes de l'any la mateixa ració obligada de PNB, HH, HE, EA, UA i les seccions regionals del PP i PSOE d'allà, i els seus líders i caps, Arzallus, Ibarretxes, Otegis, Anasagastis, Redondos, Garaikoetxeas, Iturgaizs, i una llarga llista de noms més que permanentment desfilen per diaris i pantalles a dir la seua sobre ells mateixos i els seus problemes, els seus fets, idees, propòsits i despropòsits. Mentre, evidentment, ells, allà, els bascos, no coneixen ni un sol nom de polític del meu país, del País Valencià evidentment no, però tampoc de Catalunya si no és Pujol i Maragall, que ixen a la premsa de Madrid. La qüestió que em cansa, em cansa fins a l'avorriment, és que ells han de ser importants per a nosaltres, cada dia i en cada cosa que fan, i nosaltres no som importants per a ells (ni per a ningú, tot s'ha de dir: no posem bombes, no protestem, som espanyols de tropa, no existim).
I la pregunta és si les bombes d'allà, i les colles d'insensats selvàtics i urbans que cremen cotxes i botigues en la febra del dissabte a la nit, i les seues assemblees, i els seus polítics i temes i problemes i qüestions de cada dia, presents en la tele i en la premsa de cada dia, si tot això és important per a nosaltres en tant que són coses de bascos, i estimem tantíssim els bascos, o si són importants perquè són coses d'Espanya. Perquè si les coses dels bascos foren només dels bascos de l'altra banda de la frontera (coses de bascos francesos, no de bascos espanyols), és ben segur que ens afectarien ben poc. Certament, no les tindríem cada dia fent-nos companyia a l'hora de dinar, de sopar i de dormir, fins a la saturació. Vejam si, finalment, no resultarà que el que ens importa, o fan que ens importe, no són els bascos en tant que bascos (com no són els bretons, ni els gal·lesos, ni els corsos, ni els sicilians, ni els letons, ni els moldaus, ni els bielorussos, ni els hongaresos de Romania, ni el parell de dotzenes de pobles una mica conflictius o singulars d'Europa), sinó els bascos en tant que problema espanyol, és a dir problema "nostre" (nostre?) perquè és cosa de dins d'Espanya. I d'això, precisament d'això, també n'estic cansadíssim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada