En pocs dies m'han arribat dues notícies que caldria considerar complementàries.
La primera, una enquesta publicada per la Generalitat de Dalt, que ens ve a dir que, malgrat l'enorme massa d'indecisos, els partidaris d'un sí a la independència de Catalunya ja superen, -per poc, però superen-, els partidaris del no.
La segona, unes declaracions possiblement una mica etíliques, (in vino veritas que dirien els clàssics), d'un dels pares de la actual constitució espanyola, don Gregorio Peces Barba, hispano-socialista de pro, on feia gala d'una pretesa ironia, explicant-nos que potser el Comte-Duc d'Olivares es va equivocar elegint Catalunya en comptes de Portugal per arrodonir l'imperi aquell on el sol no es ponia. Alternativa que, fent història ficció, segurament hagués convingut més a la grandesa d'Espanya.
No ho sé què hauran pensat els portuguesos als qui els hagi arribat la notícia, encara que m'ho puc imaginar sense gaire esforços.
Allò que no acabo de comprendre és la indignació mostrada per certs representants catalans, quan (in vino veritas, repeteixo) està ascendint-nos sense que ningú no li ho hagi demanat, de "província muelle" a nació frustrada, al comparar-nos amb els seus veïns de ponent.
I per acabar de reblar el clau, no només ens acusa de tenir poc sentit de l'humor, sinó que reconeix que la seua Espanya ha hagut de bombardejar repetides vegades Barcelona, encara que ara ja podem "solucionar-ho tot" sense necessitat de més bombes.
Perquè l'Espanya de don Gregorio, i la de tants i tants d'espanyols "no nacionalistes" no és només la "de pachanga y pandereta" que denostava don Antonio Machado, sinó també la que descriu Lluís Llach a la seua "Cançó sense nom": "la de les banderes, avions i tot el cercle de canons que apuntes al meu poble."
Perquè l'Espanya de don Gregorio és la que s'hi posà, sense pensar-s'ho gens, al costat de Sèrbia en la seua guerra contra les nacions no sèrbies de la confederació iugoslava.
Aconsello llegir "El fracàs escolar de don Gregorio", un article molt aclaridor sobre la història a què es refereix l'ínclit pare de la (seva) pàtria, el mai no suficientment ponderat don Gregorio que ara sembla disposat a perdonar-nos, magnànimament, la vida.
La primera, una enquesta publicada per la Generalitat de Dalt, que ens ve a dir que, malgrat l'enorme massa d'indecisos, els partidaris d'un sí a la independència de Catalunya ja superen, -per poc, però superen-, els partidaris del no.
La segona, unes declaracions possiblement una mica etíliques, (in vino veritas que dirien els clàssics), d'un dels pares de la actual constitució espanyola, don Gregorio Peces Barba, hispano-socialista de pro, on feia gala d'una pretesa ironia, explicant-nos que potser el Comte-Duc d'Olivares es va equivocar elegint Catalunya en comptes de Portugal per arrodonir l'imperi aquell on el sol no es ponia. Alternativa que, fent història ficció, segurament hagués convingut més a la grandesa d'Espanya.
No ho sé què hauran pensat els portuguesos als qui els hagi arribat la notícia, encara que m'ho puc imaginar sense gaire esforços.
Allò que no acabo de comprendre és la indignació mostrada per certs representants catalans, quan (in vino veritas, repeteixo) està ascendint-nos sense que ningú no li ho hagi demanat, de "província muelle" a nació frustrada, al comparar-nos amb els seus veïns de ponent.
I per acabar de reblar el clau, no només ens acusa de tenir poc sentit de l'humor, sinó que reconeix que la seua Espanya ha hagut de bombardejar repetides vegades Barcelona, encara que ara ja podem "solucionar-ho tot" sense necessitat de més bombes.
Perquè l'Espanya de don Gregorio, i la de tants i tants d'espanyols "no nacionalistes" no és només la "de pachanga y pandereta" que denostava don Antonio Machado, sinó també la que descriu Lluís Llach a la seua "Cançó sense nom": "la de les banderes, avions i tot el cercle de canons que apuntes al meu poble."
Perquè l'Espanya de don Gregorio és la que s'hi posà, sense pensar-s'ho gens, al costat de Sèrbia en la seua guerra contra les nacions no sèrbies de la confederació iugoslava.
Aconsello llegir "El fracàs escolar de don Gregorio", un article molt aclaridor sobre la història a què es refereix l'ínclit pare de la (seva) pàtria, el mai no suficientment ponderat don Gregorio que ara sembla disposat a perdonar-nos, magnànimament, la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada