Un orangutà oblidat a València. Ningú no pot fer res per ell?

València, com qualsevol altra ciutat que vulgués fer-se valer, també va muntar, ja fa anys d'això, el seu zoològic.

Però València era aleshores una ciutat en contínua expansió contra l'horta que la rodejava i alimentava, amb uns reduïts espais verds interiors, entre els quals els magnífics jardins del real o Vivers al marge nord del riu, i una albereda amb quatre arbres, o unes grans vies arbrades a la marge sud d'un riu degradat i convertit en pudent abocador de clavegueres que els alcaldes de l'època intentaven convertir en ¡¡¡autopista!!! a més d'unes dunes boscades al Saler i a la Devesa que hom havia decidit eliminar per poder urbanitzar entre l'Albufera i la mar.

De manera que, provisionalment, hom va muntar unes quantes gàbies als Vivers, on encabir aquells pobres animalons que l'ajuntament havia decidit comprar. Allí, la gent que decidia comprar l'entrada, podia observar un ximpanzé que passava el seu temps masturbant-se, i que es venjava dels visitants, traient-se merda del cul i llençant-la contra ells. O un tigre, amb calbes a la magnífica pell, ja no tant magnífica, donant voltes i més voltes, sense parar, a l'estreta gàbia que l'empresonava. O la girafa que treia el cap en un intent inútil de menjar les fulles d'un arbre proper que, això sí, havíem protegit amb una xarxa de fil d'aram, per tal d'evitar-ho. Què s'havia cregut, la bandarra!

Els pobres animals, a poc a poc, anaren morint-se, o sent cedits a altres llocs, on m'agradaria pensar que han estat millor tractats. València, per fi, ha aconseguit, són uns altres temps, crear un espai ampli, el Biopark, on els animals, segons diuen, poden campar en unes condicions de semi-llibertat, i que ha estat dedicat només a fauna africana. Un dia hauré d'anar a veure'l.

I ara avui m'arriba la notícia que encara en queda un solitari animal, engabiat a l'antic zoo. Un trist animal que, com que no és africà, no té lloc al Biopark.

Un parent proper nostre, de la família, molt més humà que moltes persones que conec, un trist orangutà de Borneu, de 27 anys, engabiat, empresonat, en espera de que algun zoo se'n compadesca i se'l vulgui endur.

I jo em demane, no podríem fer res per ell?, no podríem engegar una campanya per què l'orang hutan, l'home de la selva, pugui passar els escasos anys que li queden amb les atencions que li devem, després de tants anys d'esclavitud immerescuda?

Eren altres temps, quan el van comprar, ja ho sé, però com n'arribem a ser de cruels, aquesta espècie autoqualificada d'homo sapiens sapiens!. Quina vergonya!