El club de las canciones. De película

Quan he vist el tema proposat per Gales per aquesta setmana: "De pel·lícula" immediatament m'ha vingut a la memòria aquesta cançó de Paolo Conte, Sandwich man, a la qual, des que la conec, sempre he trobat reflectida una part important de les meues tímides i dubitatives adolescència i joventut.

Sandwich man. Paolo Conte

Se mi dici che tu mi ami non ci credo però,
è un peccato se non mi ami, questo almeno lo so
sandwich man, sandwich man
cartellone di cinema che passeggia per la città
sandwich man,
sono io, sono io caricato di immagini
che mi dan le vertigini, sono io
sento la mia vita che sta diventando un film
sì, ma l'ho già visto e non mi piace questo film...
c'era musica e pianto e lui diceva: "è colpa mia"
c'era sogno e possesso e lei diceva: "è colpa tua"
voglio gli indiani, non voglio l'amor!

Em dius que m'estimes, no m'ho crec, però,
llàstima si no m'estimes, açò si que ho sé
home anunci, home anunci,
cartell de cinema passejant per la ciutat
home anunci,
això sóc jo, carregat d'imatges
que em fan vertigen, sóc jo,
que sento la meua vida esdevenint un film
sí, però ja l'he vista i no m'agrada aquesta pel·lícula
hi havia música i plors i ell deia: "És culpa meua"
hi havia somni i possessió i ella deia: "És culpa teua"
vull una d'indis, no la vull d'amor.

Dices que me quieres, pero no me lo creo,
qué pena que no me ames, lo tengo muy claro
hombre anuncio, hombre sandwich
cartel de cine paseando por la ciudad
hombre anuncio,
eso soy yo, cargando imágenes
que me dan vértigo, soy yo,
sintiendo mi vida transformarse en una película
que ya he visto y no me gusta
Había música y llanto, y él decía "Es culpa mía"
había sueño y posesión y ella decía "Es culpa tuya"
prefiero una de indios, no quiero el amor...

Ha parlato lui prima e adesso lei parla per due
"io, non sono una cima"...forse sì, parole sue...
voglio gli indiani, non voglio l'amor!

Primer ha parlat ell, i en acabant ella ha parlat per dos
"jo, no sóc millor" Potser, les seues paraules...
Vull els indis, no vull l'amor!

Primero ha hablado él y luego ella por los dos
"yo, no soy mejor" Quizás sus palabras...
prefiero los indios, no quiero el amor!

"che peccato che non mi ami", che peccato però...
stanno lì mani nella mani senza dire di no...
parli tu, parlo io...trascinando per la città
le parole del cinema...parlo io...
parla tu, parla tu...tanto io mi nascondo qui
in un sandwich della reclame...parlo io...
la domanda è rosso fuoco e la risposta è blu
la domanda è rosso fuoco e la risposta è blu
sandwich man, sandwich man...
sandwich man...

"Quina llàstima que no m'estimis" quina llàstima, però...
ens agafem de les mans sense dir res...
parles tu, parle jo... passejant per la ciutat
paraules apreses al cinema... parle jo
parles tu, parles tu... mentre jo m'amague ací
rere un cartell de publicitat... parle jo...
la pregunta és al roig viu, i la resposta és freda
la pregunta és al roig viu, i la resposta és trista
home anunci, home anunci...
home sandwich...

"Qué pena que no me quieras" qué lástima...
con las manos enlazadas, sin decir nada...
hablas tú, hablo yo... paseando por la ciudad
palabras aprendidas en el cine... hablo yo
hablas tú, hablas tú... mientras yo me escondo aquí
tras un cartel de publicidad... hablo yo...
La pregunta está al rojo vivo, la respuesta es fría
la pregunta está al rojo vivo, la respuesta es azul
hombre anuncio, hombre anuncio,
hombre sandwich...

Però les cançons, no només poden portar sentiments. També, i aquest és el cas, ens poden portar històries. Històries resumides al límit, com un guió cinematogràfic. Històries tan reals que, si tanquem els ulls, ens permeten veure-les en blanc i negre, potser amb unes trèmules pinzellades de color. Com aquesta "Records d'un vençut" de Joan Isaac.

Records d'un vençut. Joan Isaac

Se'l pot trobar en un bar
abraçat a un "suau"

amb els ulls mig tancats

i la boca resseca,
o en un banc verd
d'algun parc retirat, passejant
algun nét del que està enamorat.

Se le puede encontrar en un bar
abrazado a un suave

con los ojos entrecerrados

y la boca reseca,
o en un banco verde
de algún parque retirado, paseando
algún nieto del que está enamorado.

Va néixer quan morí
el segle passat,
fill d'un petit comerciant;
anà a l'escola fins als catorze anys,
després el varen posar a treballar
fent d'aprenent o qui sap.

Nació cuando murió
el siglo pasado
hijo de un pequeño comerciante;
fue a la escuela hasta los catorce años,
luego lo pusieron a trabajar
de aprendiz o algo así.

Encara té a les mans
el perfum de París
d'una amant de vint anys
que l'oblit s'ha empassat
i un "canotier" palla beig
que lluïa als cafès
o als concerts del diumenge al Parc Güell.

Todavía le queda en las manos
el aroma parisino
de una amante de veinte años
que se tragó el olvido
y un “canotier” de paja beige
que lucía en los cafés
o en los conciertos dominicales en el Parc Güell.

I guarda al fons d'un calaix mig secret
algun "Diluvi" molt vell
on dormen mots
que el temps anà desfent.
Ai! si sabéssiu el bé que et van fer
pocs et dirien vençut.

Y guarda en el fondo de un cajón escondido
algún “Diluvi” muy viejo
donde dormitan palabras
que el tiempo fue deshaciendo.
Ay! si supiesen el bien que te hicieron
pocos te llamarían vencido.

Però aquell divuit de juliol
maleït cent mil cops
va robar-te el somrís
i un grapat de companys;
bombes, canons, sang i plor,
testimonis presents
del triomf que et va dur molt lluny d'aquí.

Pero aquel dieciocho de julio
maldito cien mil veces
te robó la sonrisa
y un puñado de camaradas;
bombas, cañones, sangre y llanto,
testigos presentes
del triunfo que lo llevó muy lejos de aquí.

Després l'exili, França, els Pirineus,
gent de costums diferents
i una cremor clavada en el teu pit
que encara espera que torni el teu temps:
tots lluitarem per aquest fi.

Luego el exilio, Francia, los Pirineos,
gente de costumbres distintas
y un ardor clavado en tu pecho
que todavía espera que retorne tu tiempo:
todos lucharemos para ello.