Pare Faus, descansa en pau

Acabe de llegir que fa uns dies, el passat 19 d'abril, Vicent Faus, escolapi, morí a la ciutat de València, víctima d'un jove conductor que donà positiu al control d'alcoholèmia.

Vaig tindre la immensa sort de conéixer-lo l'any 61, jo amb els meus deu anys acabats de fer, postulant al seminari menor dels escolapis, al col·legi de la gran cúpula situat al carrer dels Carnissers, ell, feia poc tornat de la Sorbona, a París, pràcticament missacantant.

Jo, acabat d'arribar des d'un poblet de la Ribera a la gran capital, des d'una petita escola unitària de poble a un col·legi de prestigi, des de la llibertat dels carrers de terra al confinament d'un internat amb amb un claustre amb pati de ciment.

Des de la meua vida en un valencià casolà i àgraf, oral i diglòssic, a una previsible nova vida totalment ja en l'omnipresent i única llengua de l'imperi.

Però no fou exactament així.

Primer el pare Amadeu, d'Algemesí, i més tard el pare Faus, sobretot aquest darrer, em feren veure que el meu idioma no era l'imperial espanyol dominant, sinó el català que parlàvem a casa sota el nom de valencià. Que la meua llengua no era cap dialecte sense importància com ens adoctrinaven als llibres de FEN, sinó un idioma amb tots els ets i uts, amb la seua ortografia i la seua gramàtica, i les seues poesies i les seues novel·les.

I m'ensenyaren a llegir-lo i escriure'l, i m'ensenyaren a estimar-lo sense restriccions, i em retornaren l'orgull de ser qui era, orgull de les meues arrels, de la nostra història.

Han passat molts anys des d'aleshores, quasi quasi cinquanta. Vaig deixar el seminari, i anys més tard també la religió. He plantat més d'un arbre, i a la joventut vaig escriure un petit llibre de poemes que mai no he publicat. M'he casat i he tingut fills, i he rodat pel món. Mai no he oblidat, però, el pare Faus i el seu mestratge.

Avui, sóc una mica més orfe.