Anit mateix vaig tornar a comprovar com ho tenim de difícil (fotut? pelut?) en aquest meu país o innominada comunitat de discutits i discutibles símbols.
Protagonista, una bona dona amb el seu net, un espavilat xinet d'ètnia no han, xerraire i actiu com ho solen ser aquests al·lotets.
El menut que entén i ja xampurreja tant el valencià com l'espanyol, en un moment donat amolla una frase en espanyol i la meva cunyada, que sap quin peu calça la iaia, li diu, innocent: - xe, això com és que em parles en castellà? si t'arriba a sentir ton pare...-
-És que el meu gendre es molt catalanista, - que diu la iaia fent cara de pocs amics.
-Dona, ja és bo que el xiquet parle els dos idiomes, - que li dic jo conciliador.
I, aleshores, la bona iaia, amollà la frase gloriosa: - Més m'haguera valgut que m'hagueren ensenyat més castellà i menos valencià -
I no me'n vaig poder estar de dir-li, mentre la dona m'estirava i em feia senyals perquè em callés - Entenc que et dolgues de no saber tant d'espanyol com voldries, però, per què doldre't de saber el valencià que saps, i que no t'ensenyaren a l'escola, sinó els teus pares?
-O siga que eres com el meu gendre, un catalanista radical també.
Ho vaig deixar estar.
Una vegada més havia pogut comprovar quina aigua porta la sèquia, que a València, quan algú t'acusa de catalanista, només està intentant amagar-se a ell mateix, el seu odi pel valencià.
I això, aquest auto-odi disfressat d'orgull valencianista, és realment complicat de solucionar.
Quina diferència amb aquella velleta gallega que em vaig trobar l'any 74 a la ria Pasaxes, la qual, davant les meues evidents dificultats per entendre-la, em va dir allò que més d'un cop he recordat: "Ti non comprendes. Si non comprendes, vaite a escola."
Protagonista, una bona dona amb el seu net, un espavilat xinet d'ètnia no han, xerraire i actiu com ho solen ser aquests al·lotets.
El menut que entén i ja xampurreja tant el valencià com l'espanyol, en un moment donat amolla una frase en espanyol i la meva cunyada, que sap quin peu calça la iaia, li diu, innocent: - xe, això com és que em parles en castellà? si t'arriba a sentir ton pare...-
-És que el meu gendre es molt catalanista, - que diu la iaia fent cara de pocs amics.
-Dona, ja és bo que el xiquet parle els dos idiomes, - que li dic jo conciliador.
I, aleshores, la bona iaia, amollà la frase gloriosa: - Més m'haguera valgut que m'hagueren ensenyat més castellà i menos valencià -
I no me'n vaig poder estar de dir-li, mentre la dona m'estirava i em feia senyals perquè em callés - Entenc que et dolgues de no saber tant d'espanyol com voldries, però, per què doldre't de saber el valencià que saps, i que no t'ensenyaren a l'escola, sinó els teus pares?
-O siga que eres com el meu gendre, un catalanista radical també.
Ho vaig deixar estar.
Una vegada més havia pogut comprovar quina aigua porta la sèquia, que a València, quan algú t'acusa de catalanista, només està intentant amagar-se a ell mateix, el seu odi pel valencià.
I això, aquest auto-odi disfressat d'orgull valencianista, és realment complicat de solucionar.
Quina diferència amb aquella velleta gallega que em vaig trobar l'any 74 a la ria Pasaxes, la qual, davant les meues evidents dificultats per entendre-la, em va dir allò que més d'un cop he recordat: "Ti non comprendes. Si non comprendes, vaite a escola."
1 comentari:
"I això, aquest auto-odi disfressat d'orgull valencianista, és realment complicat de solucionar"
Crec que has ficat el dit a la ferida.
Jo crec que mes que odi es vergonya, sentiment d'inferioritat.
Qualsevol projecte de païs ha de començar per atacar i vencer aquest sentiment d'odi-inferioritat o no podrá reeixir.
Salut i segueix aixi. Sempre es estimulant llegir-te.
Publica un comentari a l'entrada