Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (VII)

contadores de visitas


El poema d'avui, m'impressiona pel seu descarnat realisme. Hom diria una escena treta de Berlanga, o Fellini, o qualsevol dels neorealistes italians.

7

El mort, que no s’havia mort en casa,
el dugueren a casa, a grapats, tots,
i es despenjava un braç del mort, i el cap
se’l ficava dins la butxaca l’altre.


Tots el duien, sol•lícits, raonant-li
com si li hagués sentat mal el conyac,
i mitja barra li penjava al mort,
i aquell que li buscava les ulleres


com si buscàs, entre espardenyes, un
gerani per posar-li’l a una orella,
com si fós el detall que li faltava.


Tocaren a la porta, obrí la dona
i li’l deixaren en el bancalet,
i encara algú va dir: No som ningú.


7


Al muerto, que no había muerto en casa,
lo trajeron a casa, a zarpazos, entre todos,
y se les descolgaba un brazo del muerto, y la cabeza
se la metía en el bolsillo, otro.

Todos lo llevaban, solícitos, hablándole
como si le hubiera sentado mal el coñac,
y la mandíbula le colgaba al muerto,
y había quien le buscaba las gafas

como si buscara, entre alpargatas, un
geranio que ponerle en la oreja,
como si fuera el detalle que faltaba.

Llamaron a la puerta, abrió su esposa
y lo depositaron en el umbral,
y todavía alguien dijo: No somos nadie.

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (VI)

contadores de visitas

I avui Estellés ens retrata, ens fotografia una escena absolutament familiar. La nora ha tingut la primera filla. I té prou llet com per criar-la ella mateixa, sense dida, sense pelargons. La sogra se'n sent orgullosa. Per ella?, Pel fill?, Per la neta que creixerà millor i més sana?

6

Li va pujar la llet amb una fúria
febrilment vegetal –com quan al ventre
sentí la tralla seminal, calenta–,
un esdeveniment molt celebrat.

“Les té plenes”, diria, sospesant-les,
la sogra, amb un orgull agropecuari,
amostrant-les a tot el veïnat.
Va criar als seus pits la seua filla,

posant-se un mocador damunt el pit,
si hi havia visita, o si se’l treia
de visita. La filla, en acabar,

es separava del mugró, que en l’aire
vibrava, encara un punt; després, la mare
se l’espolsava abans d’abotonar-se.

6

Le llegó la leche con una furia
febrilmente vegetal –como cuando en el vientre
sintió el latigazo seminal, caliente–,
un acontecimiento muy celebrado.

“Las tiene llenas”, diría, sopesándolas,
su suegra, con un orgullo agropecuario,
mostrándolas a todo el vecindario.
Amamantó con sus pechos a su hija,

poniéndose un pañuelo sobre el pecho,
cuando había visita, o si lo sacaba
de visita. La hija, al acabar,

se separaba del pezón, que en el aire
vibraba, todavía un momento; luego la madre
lo sacudía antes de abrocharse.

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (V)

contadores de visitas


Qui no ha vist mai arrastrar amb un carret, un gos paralític per un accident?
I, si tanqueu els ulls i us pareu a pensar, aquesta imatge no ens porta mai a gossos de raça, ni a persones riques, tot al contrari, ens porta sempre a persones de poble, pobres, corrents, sense riquesa, sense estudis, amb un cor gran com una catedral, que s'estimen sense remissió, a vegades malgrat ells mateixos, el seu gos bord, mesclat, mestís, el seu amic, el seu company, el seu fidel gos.

5

Damunt el catre gemegava el gos
obscurament, abolquerat amb mantes,
amb els ronyons fets pols pel camió,
mentre el barber li feia micapans

dient-li frases maternals i intactes
com Fill meu, Amoreta de ma vida,
Bonico tu com Sant Lluís Gonzaga!
L’adust barber, sense muller i sol,

amb el llarguíssim davantal posat,
fent dinarets per a l’invàlid ca,
fent-li peücs amb llana de Terol.

Morí, tristíssim, en morir el gos,
amarg exemple de fidelitat,
lladrant sis dies d’agonia íntegra.

5

Sobre el catre gemía el perro
oscuramente, abrigado con mantas,
con los riñones destrozados por el camión,
mientras el barbero le hacía cataplasmas

y le decía frases maternales e intactas
como: !Hijo mío, Amorcito de mi vida,
Bonito tú como San Luís Gonzaga!
El adusto barbero, sin mujer y solitario,

con su larguísimo guardapolvo vestido,
haciendo comiditas para el inválido perro,
tejiéndole peucos con lana de Teruel.

Murió, tristísimo, cuando murió el perro,
amargo ejemplo de fidelidad,
ladrando los seis días de íntegra agonía.

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (IV)

contadores de visitas

I ara, el poeta, ens presenta el poble. Vist des d'un marge del campet, per un dels seus llauradors (com a València anomenem els pagesos), el mateix poeta? qui ho dubta!, la seua referència a Ibn al Russafí ho evidencia. El poeta fill de forners, el net de Nadalet, com tot lo món arrelat al camp, als carrers emblanquinats. El poeta amb un tendre orgull no pels monuments i campanars, al cap i a la fi supra estructures, sinó per les humils construccions de la humil gent de poble.

4

Contemplaries, des del marge, el poble,
fumant a espai, silenciós, a gust,
amb un orgull recatadíssim de
pare que mira com les dones miren

el seu fill, com els homes miren la
seua filla, semblant el Russafí,
però no deixaries, per als segles

futurs, uns versos de dolguda gràcia,
sinó el silenci o tremolor de l’ànim,
tu que miraves des del marge el poble,

no el campanar de l’afamada alçària,
sinó teulades, galeries, murs,
les finestretes dels comuns, la calç

que el temps aigualiria a les façanes.

4

Contemplarías, desde el ribazo, el pueblo,
fumando lentamente, silencioso, a gusto,
con un recatadísimo orgullo de
padre que contempla como las mujeres miran

a su hijo, como los hombres miran
a su hija, tal como hiciera el Russafí,
pero no dejarías, para los siglos
futuros, unos versos de doliente gracia,

sino el silencio o el temblor del alma,
tú que mirabas desde el ribazo el pueblo,
no el campanario de afamada altura,

sino tejados, galerías, muros,
los ventanucos de los retretes, la cal
que el tiempo desluciría en las fachadas.

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (III)

contadores de visitas


Un dels grans temes recurrents de l'Estellés, la mort.

Com l'imaginem, la nostra mort, com la voldríem, i com realment, dissortadament, ens arriba, després d'una llarga malaltia.

Haig de dir que n'Estellés sempre va ser una mica hipocondríac (una mica bastant, diríem els qui el vam conéixer), sempre amb una mala salut de ferro, i encara que amb un humor increbantable, l'imagine a les nits, certes nits insomnes, donant-li voltes i més voltes a la idea.

3

Agonitzaves incansablement,
un garbó d’ossos que ja ni cruixien.
Una aigua estranya, purulenta, tèbia,
ameraria tot el matalàs

mentre et mories, a poquet a poc,
de qualsevol manera, sobre el llit,
i sense aquella dignitat de plecs
que tindries un mes o dos abans.

Et moriries desastradament,
perduda ja del tot l’estatuària
que et féu pensar la llarga malaltia.

Vas escollir el teu posat darrer.
I la mort et vingué sense avisar-te
i et morires de cul a la paret.

3

Agonizabas incansablemente,
un saco de huesos que ya ni crujían.
Un agua extraña, purulenta, tibia,
empaparía todo el colchón

mientras morías, poco a poco,
de cualquier manera, sobre la cama,
y sin aquella dignidad de pliegues
que pretendías un mes o dos antes.

Morirías de cualquier manera,
frustrada ya del todo la estatuaria
que imaginaste en tu larga enfermedad.

Escogiste tu última pose.
Pero la muerte llegó sin avisarte
y moriste de espaldas a la pared.

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (II)

contadores de visitas


Si ahir el poema d'Estellés ens descrivia la caça de pardalets amb xarxa, avui ens presenta un tema recurrent a la seua poesia, l'amor a plena llum, ferotge, sense complexos, lluminosament pur en la seua carnalitat elemental. Recordeu "Els amants" del Llibre de Meravelles: "no hi havía a València, dos amants com nosaltres..." i recordeu també una de les seues cites preferides d'Ausiàs March, un immens poeta del segle XV: "La carn vol carn"

2

Torna als carrers la primavera; torna
l’estiu, i tornen la tardor, l’hivern,
amb el seu repertori –d’any en any
més limitat– d’amenitats, i creix

el teu record, la il·limitada festa,
quan agafava, com un canteret,
harmoniós i delitós, el teu
nu complagut, al menjador, i tu

practicaries tot allò que diuen
obscenitats, pecats, si no fos que
tenies sempre, redimint els actes,

una alegria principal, aquell
goig d’ésser, nua, entre unes mans febrils,
després d’una setmana fent jerseis.

2

Vuelve a las calles la primavera; vuelve
el verano, y vuelven el otoño, y el invierno,
con su repertorio –cada día
más pobre– de distracciones, y crece

tu recuerdo, la ilimitada fiesta,
cuando tomaba, cual un pequeño cántaro,
armonioso y agradable, tu
cuerpo desnudo y complacido, en el comedor y tú

practicabas todo lo que ellos llaman
obscenidades, pecados, de no ser porque
siempre mostrabas, redimiendo tus actos,

una alegría primordial, aquel
gozo de estar, desnuda, entre unas manos febriles,
tras toda una semana tejiendo jerseys.

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (I)

contadores de visitas


L'altre dia, revisant la meua desordenada biblioteca, vaig trobar aquest llibre "El gran foc dels garbons" del meu admirat poeta, Vicent Andrés Estellés.

És un llibre estrany. Intente explicar-me:

Normalment els poetes solen practicar la continència en el llenguatge dels seus poemes, i desbordar d'adjectius, metàfores i descripcions en les seues proses. Estellés, al contrari, desplega una vitalitat incontinent, desbordant, imparable, en la major part de la seua poesia, (a vegades he dit que em recordava el gran Neruda), i mai no li he llegit res en prosa, on l'imagine terrible i desaforat.

Però en aquest llibre, trobe allò de més semblant a la prosa que desconec, i més inesperat alhora.

Una col·lecció d'històries petites, menudes, mínimes, resoltes en grups de catorze versos perfectament endecasíl·labs, la majoria en un sol "sonet amb rima lliure", altres en dos o tres, amb una emoció continguda, amb una amable ironia, que ens presenten un Burjassot, -el seu poble-, mític i proper.

Aquest post i els següents, els dedique no solament als magnífics poetes de la comunitat: casa, blue, odisea, nekane, rosa-niñaguerrera... sinó també als esplèndids narradors: rosa-rosae, escocés, mano, deralte...

He intentat que les traduccions fossin el més literals possibles, i he deixat els originals, ja que Estellés és per llegir en veu alta.

Quant al títol, només recordar que Estellés és (fou, d.e.p.) fill de forners, i pogué contemplar de menut com entraven a palades, per la boca del forn, els garbons de llenya que alimentaven el foc.

Per a tots vosaltres, amics,

EL GRAN FOC DELS GARBONS
1958-1967

A Joan Fuster

“A casa, hem encés ‘minetes’: tantes com difunts tenim –recordats– en la família. El mot mineta deu ser una corrupció d’’animeta’. En un plat ple d’oli, suren els petits blens propiciatoris. Fan una llum groga, tremolosa. Puden una mica. I cal resar el rosari sencer: les tres parts, les quinze denes. Més un rastre interminable de parenostres en sufragi de parents, amics i coneguts...”

Joan Fuster

“En casa hemos encedido ‘minetes’: tantas como difuntos tenemos –recordados– en la familia. La palabra ‘mineta’ debe ser una corrupción de ‘animeta’ (almita). En un plato con aceite, flotan las pequeñas mechas propiciatorias. Dan una luz amarilla, temblorosa. Hieden un poco. Y hay que rezar el rosario entero, las tres partes, los quince misterios. Más una ristra interminable de padrenuestros en sufragio de parientes, amigos y conocidos...”

1

Paraven l’enfilat, aquells matins
de tant de fred. Passablement sinistres,
menjaven, esperaven en silenci,
rotaven i bevien el vi negre,

una peluda tribu de la Bíblia,
que es torcaven la boca amb tot el braç.
Astutament i coratjosament
tiraven de la corda. Tu recordes

el piulador terror unànim dels
ocells, empresonats a l’enfilat,
un col·lectiu, inerme espant atàvic,

mentre els mataven, amb dos dits al coll,
o els desfeien el cap, d’un bac en terra,
com, en matins de festa, els trons de bac.


1

Preparaban la red, aquellas mañanas
de tanto frío. Pasablemente siniestros,
comían, esperaban en silencio,
eructaban y bebían el vino tinto,

una peluda tribu de la Biblia,
que se limpiaban la boca con el brazo.
astuta y corajudamente
tiraban de la cuerda. Tu recuerdas

el unànime y aterrado gorgejo de los
pájaros, atrapados en la red,
un colectivo, inerme espanto atávico,

mientras los mataban, con dos dedos al cuello,
o les rompían la cabeza, de un golpe contra el suelo,
como, en las mañanas de fiesta, los cohetes de trueno.