contadores de visitas
Un dels grans temes recurrents de l'Estellés, la mort.
Com l'imaginem, la nostra mort, com la voldríem, i com realment, dissortadament, ens arriba, després d'una llarga malaltia.
Haig de dir que n'Estellés sempre va ser una mica hipocondríac (una mica bastant, diríem els qui el vam conéixer), sempre amb una mala salut de ferro, i encara que amb un humor increbantable, l'imagine a les nits, certes nits insomnes, donant-li voltes i més voltes a la idea.
3
Agonitzaves incansablement,
un garbó d’ossos que ja ni cruixien.
Una aigua estranya, purulenta, tèbia,
ameraria tot el matalàs
mentre et mories, a poquet a poc,
de qualsevol manera, sobre el llit,
i sense aquella dignitat de plecs
que tindries un mes o dos abans.
Et moriries desastradament,
perduda ja del tot l’estatuària
que et féu pensar la llarga malaltia.
Vas escollir el teu posat darrer.
I la mort et vingué sense avisar-te
i et morires de cul a la paret.
3
Agonizabas incansablemente,
un saco de huesos que ya ni crujían.
Un agua extraña, purulenta, tibia,
empaparía todo el colchón
mientras morías, poco a poco,
de cualquier manera, sobre la cama,
y sin aquella dignidad de pliegues
que pretendías un mes o dos antes.
Morirías de cualquier manera,
frustrada ya del todo la estatuaria
que imaginaste en tu larga enfermedad.
Escogiste tu última pose.
Pero la muerte llegó sin avisarte
y moriste de espaldas a la pared.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada