Més a prop de l'infern

A l'enterro del fill del meu amic em trobe amb el meu cosí. Sota la xafogor que deixa el xaloc ("quina ponentada fa, però no està bufant vent de la mar?" escolte comentar la gent amb aquella incultura induïda per l'ensenyança tan castellanitzada que patim) comencem, com no? parlant -i queixant-nos- de la calor tan abusiva i persistent d'aquest interminable estiu.

-La culpa és de tots aquests coets a la lluna -pontifica amb la seua innegable retirada a Fidel Castro-. Tota la culpa.

-Vols dir? -Li responc amb desgana.

-Que no ho veus? -I ho diu amb aquella mitja rialla preludi de les interminables discussions a què ens té avesats els amics. (I com li fugim quan comença amb aquesta mena d'històries).

-Home...

-Els meus fills també se'n riuen, no et cregues, però està molt clar -insisteix-. Tots aquests coets, cada vegada més grossos, cada vegada més i més, estan enfonsant la terra -i gesticula fent força amb les mans com si empenyés una pilota unflada a dins de l'aigua-. Al remat han acabat abaixant-la.

Em quede observant-lo, intentant escrutar-li una mínima ironia i me n'adone de la seua mirada de llàstima. "Tants llibres, tants estudis, i per a què li han servit -li endevine que pensa- si no és capaç de veure res a dos pams del nas".

I, de sobte, la revelació: la metàfora, la imatge, no són tals. És la pura i senzilla evidència.

El seu raonament és impecable. Oblidem-nos dels darrers cinc o sis segles de ciència. Tots aquests coets cap al cel, cada cop més, cada cop més grossos, empenyent la terra, empentant-nos en direcció contraria, cap a l'altra banda, precisament, del cel.

I tot lo món sap quina calda fa a l'infern...

Roberto Celda. In memoriam.

No és difícil morir en aquesta vida,
que viure és més difícil.

Raimon

Trenta-quatre anys, a frec dels trenta-cinc. Dues menudes de curta edat. Separat. Treballador a sou, com tants i tants, en precari, sota l'amenaça d'una imminent re-estructuració laboral que -potser sí, potser no- el deixés al carrer...

I al carrer ha estat, al puto carrer, quan ahir dematí a punt d'entrar al cotxe que, com cada dia, el conduiria al treball, un probable atac al cor el deixà sec. Tan sec que, malgrat la rapidesa amb que una ambulància -dissortadament TNA- que, casualment, passava per allí, el traslladà a l'hospital (poc més de deu quilòmetres, i això perquè la carretera directa està tancada de fa mesos per obres), ja no res pogueren fer els metges per reanimar-lo.

A poqueta nit, quan la dona i jo anàrem a acompanyar els pares que havien agafat el primer avió des de l'illa on ells i els altres dos fills seus viuen i treballen enduts per aquesta crisi interminable, sa mare, entre plors i sanglots, em diu que encara sort que hagués passat al carrer i no dins casa.

-T'ho imagines, a soles com vivia -em diu sa mare-, que l'atac li hagués agafat dins de casa? Quan ens n'haguérem adonat? Quants dies abans de trobar-lo mort a soletes com un gos? Encara sort que ha estat al carrer -repeteix automàticament.

-Sí, -li dic amb un nuc a la gola- millor que haja estat al carrer. -I afegeixo un inconscient tòpic que si m'ho pensés amb calma em semblaria cruel-, a més, el pobret no ha patit gens, ha estat un vist i no vist. -I l'abraço amb força, els ulls humits.

En acabant, abraço el meu amic. No ens diguem res. No podem.

Perquè per més que ens endurim, per molt que ens entestem en considerar la mort com una conseqüència lògica i inevitable de la vida, mai no estarem preparats, ningú, per veure morir un fill. Mai.

Quan jo era menut, els Reis també arribaven al poble

Quan jo era menut, encara la televisió no havia popularitzat les cavalcades, i els reis arribaven a cavall al poble.

O, al menys, això ens deien els majors i per això cantàvem:

"Senyor Rei jo estic ací,
done'm casques per a mi,
que jo li donaré herba i garrofes
per al seu rossí."

I preparàvem la cistelleta amb unes poques garrofes i una copeta de mistela que deixàvem a la finestra darrere de la reixa, esperant veure-la a l'endemà plena de casques, peladilles, monedes de xocolata, pastissets de moniato i altres llepolies.

Perquè els reis, per una cosa o altra, rares vegades els podíem veure.

Si de cas algun patge que el pare ens contava haver vist a Sueca i que, aprofitant l'ocasió, li havia avançat el regal -he dit bé, el regal: l'economia no donava per a més- la vespra de Nadal. Tampoc la televisió havia popularitzat aquest Père Noël de llargues barbes i voluminosa panxa que ara els hi fa la competència als nostres Reis de sempre.

No, al poble encara tardarien en arribar els Reis, però nosaltres no ho sabíem, i eixíem ben acomboiats les colles d'amiguets, a les carreteres, corrent amunt i avall, a esperar-los.

I a la carretera d'Albalat, junt a la creu, el carreter que tornava a casa que ens veia i ens deia:

- Què feu ací, xiquets?

- Esperant els Reis - que li dèiem.

- Acabe de veure-ls girar cap a la Muntanyeta i la Font.

I tots corrent cap a la carretera de la Muntanya. I al llavador, un llaurador que arribava en la seua bicicleta, carregat amb un feix de llenya:

- On aneu, xiquets?

- Cap a la Font, que ens han dit que per allí venen els Reis.

- Feu tard. Han girat per l'Alberell, supose que cap a Corbera. Segur que acabaran venint pel caminàs.

I pel camí l'Ermita, cap al caminàs que hi falta gent, on algun altre llaurador ens informava que els havia vist deixar Corbera cap a Fortaleny, cosa que li feia pensar que segurament vindrien per Riola.

I anava fent-se de nit, i havíem de tornar a casa, cansats d'anar corrent ací i allà, sense haver aconseguit trobar uns Reis que se'ns havien fet escàpols i que, al remat, resultava que ja havien enviat els seus patges a fer la seua feina de repartir els joguets a la xicalla, o potser encara no havien arribat, segons a quina casa, i caldria esperar a l'endemà de matí per saber què ens havien acabant portant.

I és que la televisió encara no havia arribat al poble, i els Reis arribaven amagats. No s'estilava encara imitar les cavalcades de les grans ciutats, tot i que, si parlem d'il·lusió, no teniem que envejar la que n'hi ha a hores d'ara.

Feliç Any Nou a tot-lo-món

Avui, darrer dia de l'any -un any que, diuen que Juan Roig, president de Mercadona, digué, serà encara millor que l'any que demà comença i mira que no és gens fàcil- ha eixit amb un sol esplèndid, i sembla que demà serà un magnífic dia de Cap d'Any

I, ara que ja ens han apujat els imposts que havien dit que mai no ens apujarien, ara que ja han començat a governar-nos, m'agradaria compartir amb vosaltres alguns dels meus desitjos de la mà d'algunes cançons de Jorge Drexler:

Contra el nacional-catolicisme que ha començat ja a envair-nos, contra les certeses ofegadores, contra les guerres no volgudes:

FRONTERA

Yo no sé de dónde soy,
mi casa está en la frontera (BIS)

Y las fronteras se mueven,
como las banderas. (BIS)

Mi patria es un rinconcito,
el canto de una cigarra. (BIS)

Los dos primeros acordes
que yo supe en la guitarra (BIS)

Soy hijo de un forastero
y de una estrella del alba,
y si hay amor, me dijeron,
y si hay amor, me dijeron,
toda distancia se salva.

No tengo muchas verdades,
prefiero no dar consejos. (BIS)

Cada cual por su camino,
igual va a aprender de viejo. (BIS)

Que el mundo está como está
por causa de las certezas (BIS)

La guerra y la vanidad
comen en la misma mesa (BIS)

Soy hijo de un desterrado
y de una flor de la tierra,
y de chico me enseñaron
las pocas cosas que sé
del amor y de la guerra.

Contra la xenofòbia, el racisme, la intolerància, el fanatisme religiós:

MILONGA DEL MORO JUDÍO

Por cada muro un lamento
en Jerusalén la dorada
y mil vidas malgastadas
por cada mandamiento.
Yo soy polvo de tu viento
y aunque sangro de tu herida,
y cada piedra querida
guarda mi amor más profundo,
no hay una piedra en el mundo
que valga lo que una vida.

estribillo:
Yo soy un moro judío
que vive con los cristianos,
no sé que Dios es el mío
ni cuales son mis hermanos.

No hay muerto que no me duela,
no hay un bando ganador,
no hay nada más que dolor
y otra vida que se vuela.
La guerra es muy mala escuela
no importa el disfraz que viste,
perdonen que no me aliste
bajo ninguna bandera,
vale más cualquier quimera
que un trozo de tela triste.

estribilllo…
Y a nadie le dí permiso
para matar en mi nombre,
un hombre no es más que un hombre
y si hay Dios, así lo quiso.
El mismo suelo que piso
seguirá, yo me habré ido;
rumbo también del olvido
no hay doctrina que no vaya,
y no hay pueblo que no se haya
creído el pueblo elegido.
estribillo...

Contra les falses necessitats consumistes propiciades pels que ens han estacat en aquest ruïnós pou de misèria, la senzilla naturalitat d'acceptar les coses tal com vénen.

GUITARRA Y VOS

¡Que viva la ciencia! ¡Que viva la poesía!
Qué viva siento mi lengua cuando tu lengua está sobre le lengua mía.
El agua está en el barro,
el barro en el ladrillo,
el ladrillo está en la pared
y en la pared tu fotografía.

Es cierto que no hay arte sin emoción,
y que no hay precisión sin artesanía,
como tampoco hay guitarra sin tecnología,
tecnología del nylon para las primas
tecnología del metal para el clavijero,
la prensa, la gubia y el barniz,
las herramientas del carpintero.

El cantautor y su computadora,
el pastor y su afeitadora,
el despertador que ya está anunciando la aurora.
Y en el telescopio, se demora la última estrella.

La máquina la hace el hombre,
y es lo que el hombre hace con ella.

El arado, la rueda, el molino, la mesa en que apoyo el vaso de vino.
Las curvas de la montaña rusa, la semicorchea y hasta la semifusa, el té.
Los ordenadores y los espejos,
tus lentes para ver de cerca y de lejos.
La cucha del perro, la mantequilla, la hierba, el mate y la bombilla.

Estás conmigo, estamos cantando a la sombra de nuestra parra,
una canción que dice que uno sólo conserva lo que no amarra.

Y sin tenerte, te tengo a vos
y tengo a mi guitarra.

Hay tantas cosas, yo solo preciso dos;
mi guitarra y vos.
Mi guitarra y vos. (bis)

Hay cines, hay trenes, hay cacerolas, hay fórmulas hasta para describir la espiral de una caracola.
Hay más.
Hay tráfico, créditos, cláusulas, salas VIP,
hay cápsulas hipnóticas y tomografías computarizadas, hay condiciones para la constitución de una sociedad limitada,
hay biberones, hay buses, hay tabúes, hay besos, hay hambre, hay sobrepeso.
Hay curas de sueño y tisanas, hay drogas de diseño,
y perros adictos a las drogas en las aduanas.

Hay manos capaces de fabricar herramientas con las que se hacen máquinas para hacer ordenadores que a su vez diseñan máquinas que hacen herramientas para que las usen las manos.

Hay escritas infinitas palabras:
zen, gol, bang, rap, dios, fin.

Hay tantas cosas, yo solo preciso dos;
mi guitarra y vos.
Mi guitarra y vos.

Perquè tot allò que fem no s'hi perd mai, només es transforma. Perquè acabem rebent allò que donem. Aquesta és la pura realitat.

TODO SE TRANSFORMA

Tu beso se hizo calor,
luego el calor, movimiento,
luego gota de sudor
que se hizo vapor, luego viento
que en un rincón de La Rioja
movió el aspa de un molino
mientras se pisaba el vino
que bebió tu boca roja.

Tu boca roja en la mía,
la copa que gira en mi mano,
y mientras el vino caía
supe que de algún lejano
rincón de otra galaxia,
el amor que me darías,
transformado, volvería
un día a darte las gracias.

Cada uno da lo que recibe
y luego recibe lo que da,
nada es más simple,
no hay otra norma:
nada se pierde,
todo se transforma.

El vino que pagué yo,
con aquel euro italiano
que había estado en un vagón
antes de estar en mi mano,
y antes de eso en Torino,
y antes de Torino, en Prato,
donde hicieron mi zapato
sobre el que caería el vino.

Zapato que en unas horas
buscaré bajo tu cama
con las luces de la aurora,
junto a tus sandalias planas
que compraste aquella vez
en Salvador de Bahía,
donde a otro diste el amor
que hoy yo te devolvería......

Cada uno da lo que recibe
y luego recibe lo que da,
nada es más simple,
no hay otra norma:
nada se pierde,
todo se transforma.

I, si al final les coses es torcen, sempre ens quedarà l'esperança en l'ajuda externa, tot i que interessada. Tal com deia l'Ovidi Montllor: "Home, si paguen millor..."

DE L'ESPAI NO TE'N REFIES MAI

Es pressuposa que un aparell
molt gran i estrany
s'acosta a la terra.
No sabem si en so de pau
o de guerra.
Es pressuposa que tan sols ve
a buscar mà d'obra.
MÀ D'OBRA!
I que és aquest el gran perill
que passem.
Es pressuposa que no trigarà
en arribar
ni molt ni gaire: Gens.
A hores d'ara ja deu ser prop.
Es presupossa que no es gent
com nosaltres.
No són humans. Són com màquines.
Estranyes màquines
que ho poden tot,
que ho xuclen tot,
que tot ho volen.
Es demana calma al poble.
No patiu! Es prendran mesures.
Calma! Tranquilitat!
El poble està calmat.
No s'ha posat nerviós.
I més d'un a pensat:
Home, si paguen millor...

En fi, BON ANY NOU PER A TOTHOM, i que sigui millor que aquest que avui s'acaba.

Crònica postelectoral d'una setmana.

Vendrán tiempos peores y nos harán más ciegos. Rafael Sanchez Ferlosio.

Ara que ja ha passat una setmana del gloriós canvi polític originat el proppassat 20-N, quasi quasi un canvi de règim, podem començar a enumerar la llarga llista de beneficis que, immerescudament per a tants i tants penques, ha començat ja a endolcir-nos la vida, i això que encara falta un mes per a que comencin nominalment a governar, que manar, manar, ja fa anys i panys que manen.

Tot i que el sol continua eixint per llevant, podem constatar que no s'hi detura gens ni mica i, ràpidament, s'encamina cap al seu natural destí, el cristià occident.

Quant a la mar, ja ho sé que abans també semblava blava, però quina diferència de color de pocs dies ençà.

I el cel, què me'n dieu del cel? tan clar, tan nítid, que allunyades les boires anteriors, fins les muntanyes han tornat a veure's blaves.

I és que hem tornat al bon temps, al sol i a la calor. Si la cosa continua, podrem gaudir d'un estiu etern, com prometia aquell reich dels mil anys que més d'un enyora allà a la seu de Gènova.

Cert que ací a València les palmeres continuen caient, una a una, corcades pel morrut roig però ara que els blaus, amb experiència comprovada en l'auge i caiguda d'entitats financeres, han arribat a l'absolut poder, confiem que remetrà la plaga, ni que sigui només per l'absència d'organismes a eliminar, tal com ja ens ha passat amb les caixes.

I l'església, ara que ja no són perseguits, ni obligats a avortar, ni a divorciar-se, està començant de nou a ocupar el lloc que els pertany per designi diví. Ara ja tindrem qui ens ajudi a anar al cel ho vulguem o no, sense manies, tal com déu mana.

En fi, no cal allargar-se més.

Un altre dia parlarem de la borsa que ja no tornarà a estar mai més en mans dels especuladors, de la interminable crisi de la que ja hem eixit o n'estem a punt, o de l'atur que en pocs dies s'haurà acabat perquè tots serem joves emprenedors. Segur que els canvis són tan espectaculars com els suara mencionats.

No li donem més voltes. Segur que la continuació d'aquest immillorable inici ens oferirà, inexorablement, noves alegries sense fi.

I, de no ser així, ens queda recordar que en un màxim de quatre anys podrem tornar a votar.

Reflexions electorals amb un cert compromís inclòs

En aquest dia en què un tímid sol apunta malgrat els núvols, vespra d'unes eleccions que, previsiblement i desafortunada, ja tenen tot el peix pescat i venut a llotja, i a l'espera de, per primera vegada -a les anteriors eleccions hi vaig votar per correu- ser jo qui introduisca el meu vot a l'urna, escolte les veus de sirena d'en Rajoy i la seua colla:



I, clar, després d'haver-ho sentit, la meua resposta no pot ser una altra que



Per una altra banda, no em puc estar de sentir les adolorides veus de Rubalcaba i companya entonant el seu particular misereri mei, el seu angoixant Eli Eli Lama Sabachthani



I, ho reconec, m'entra la llàstima. Però, sentint-ho molt, jo, com la gallineta d'en Llach:



Perquè, al cap i a la fi, tinc un compromís. Un compromís amb la meua gent, amb el meu país, amb la meua terra. I, encara que no en som encara els suficients per capgirar la vergonyosa situació que patim, em queda l'esperança de que, a poc a poc, els meus paisans aniran obrint els ulls.



L'esperança de que, algun dia, podrem dir, després d'haver guanyat:

De Portugal, Catalunya i el segle d'or (?) espanyol

En pocs dies m'han arribat dues notícies que caldria considerar complementàries.

La primera, una enquesta publicada per la Generalitat de Dalt, que ens ve a dir que, malgrat l'enorme massa d'indecisos, els partidaris d'un sí a la independència de Catalunya ja superen, -per poc, però superen-, els partidaris del no.

La segona, unes declaracions possiblement una mica etíliques, (in vino veritas que dirien els clàssics), d'un dels pares de la actual constitució espanyola, don Gregorio Peces Barba, hispano-socialista de pro, on feia gala d'una pretesa ironia, explicant-nos que potser el Comte-Duc d'Olivares es va equivocar elegint Catalunya en comptes de Portugal per arrodonir l'imperi aquell on el sol no es ponia. Alternativa que, fent història ficció, segurament hagués convingut més a la grandesa d'Espanya.

No ho sé què hauran pensat els portuguesos als qui els hagi arribat la notícia, encara que m'ho puc imaginar sense gaire esforços.

Allò que no acabo de comprendre és la indignació mostrada per certs representants catalans, quan (in vino veritas, repeteixo) està ascendint-nos sense que ningú no li ho hagi demanat, de "província muelle" a nació frustrada, al comparar-nos amb els seus veïns de ponent.

I per acabar de reblar el clau, no només ens acusa de tenir poc sentit de l'humor, sinó que reconeix que la seua Espanya ha hagut de bombardejar repetides vegades Barcelona, encara que ara ja podem "solucionar-ho tot" sense necessitat de més bombes.

Perquè l'Espanya de don Gregorio, i la de tants i tants d'espanyols "no nacionalistes" no és només la "de pachanga y pandereta" que denostava don Antonio Machado, sinó també la que descriu Lluís Llach a la seua "Cançó sense nom": "la de les banderes, avions i tot el cercle de canons que apuntes al meu poble."

Perquè l'Espanya de don Gregorio és la que s'hi posà, sense pensar-s'ho gens, al costat de Sèrbia en la seua guerra contra les nacions no sèrbies de la confederació iugoslava.

Aconsello llegir "El fracàs escolar de don Gregorio", un article molt aclaridor sobre la història a què es refereix l'ínclit pare de la (seva) pàtria, el mai no suficientment ponderat don Gregorio que ara sembla disposat a perdonar-nos, magnànimament, la vida.