El Club de la Cançó. The house of the rising sun. Bob dylan. Four women. Nina Simone

L'amic Nire ens proposa aquesta setmana que hi pugem cançons amb el rerefons de la violència de gènere.

Vull fer una declaració de principis: la violència és violència independentment del gènere o sexe de qui la produeix o de qui la suporta. Però la violència és tant més greu quant més grossa és la diferència de poder entre un i l'altre. Quant més impune resulta l'abús.

Perquè la violència implica la cosificació del receptor, l'esclavitud encoberta.

I és per això pel que a molts, la violència de mitja part de la humanitat sobre l'altra meitat, ens sembla (no a tots encara, desgraciadament: hi han molts segles de llibres "sagrats" estúpidament incontestables encara) particularment degradant.

Fins que no acceptem que la violència contra les dones ens afecta també als homes, que la violència contra les dones és un forat en la línia de flotació de la nostra humanitat, les lleis continuaran sent paper mullat.





Vull pujar dues cançons i portar un article llegit el passat dimecres a Vilaweb, que també he traduït.

La primera cançó és una versió de "The house of rising sun" cantada per Bob Dylan. Aquesta cançó que més tard van fer famosa The Animals, resulta estranya en la veu de Dylan, més folk, més sincera.

The house of the rising sun

There is a house down in new orleans
They call the risin sun
And its been the ruin of many a poor girl
And me, oh god, I'm a-one

Hi ha una casa allà baix a New Orleans
li diuen el sol naixent
i ha estat la ruïna de moltes pobres xiques
i jo, déu meu, en sóc una.

Hay una casa allá en New Orleans
se llama el sol naciente
y ha sido la ruína de muchas pobres chicas
y yo, dios mío, soy una de ellas

My mother was a tailor
She sewed these new blue jeans
My sweetheart was a gambler, lord
Down in new orleans

Ma mare era sastressa
ella va cosir aquests pantalons vaquers
el meu estimat era un jugador, Senyor
allà baix a New Orleans.

Mi madre era sastra
ella cosió estos pantalones vaqueros
mi novio era un jugador, oh, Señor,
allí en New Orleans

Now the only thing a gambler needs
Is a suitcase and a trunk
And the only time hes satisfied
Is when hes on a drunk

Ara bé, l'única cosa que un jugador necessita
és una maleta i un farcellàs
i l'únic moment que ell està satisfet
és quan porta un bon pet.

Lo único que un jugador necesita
es una maleta y un petate
y sólo está satisfecho
cuando está bebido.

He fills his glasses up to the brim
And he'll pass the cards around
And the only pleasure he gets out of life
Is ramblin from town to town

Omple els seus gots fins a vessar
i dóna les cartes
i l'únic plaer que le treu a la vida
és vagabundejar de ciutat en ciutat

Llena sus vasos hasta el borde
y reparte las cartas
y su único gozo en la vida
es deambular de ciudad en ciudad

Oh tell my baby sister
Not to do what I have done
But shun that house in new orleans
They call the risin sun

Oh, digueu-li a la meva germana petita
que no faci el que jo he fet
sinó que rebutgi aquella casa a New Orleans
li diuen el sol naixent.

Decidle a mi hermana pequeña
que no haga lo que yo hice
que rechace aquella casa en New Orleans
la que llaman el sol naciente.

Well, its one foot on the platform
And the other foot on the train
Im goin back to new orleans
To wear that ball and chain

Bé, amb un peu a l'andana
i l'altre al tren
estic tornant a New Orleans
per a portar aquesta bola i aquesta cadena.

Bien, con un pie en el andén
y el otro en el tren
estoy regresando a New Orleans
para llevar esta bola y esta cadena.

Im a-goin back to new orleans
My race is almost run
Im goin back to end my life
Down in the risin sun

Estic tornant a New Orleans
la meua carrera ja està quasi acabada
estic anant-me'n a acabar la meua vida
allà baix al sol naixent.

Estoy regresando a New Orleans
mi carrera ya casi ha terminado
estoy yéndome a acabar mi vida
allá al sol naciente.

There is a house in new orleans
They call the risin sun
Its been the ruin of many poor girl
And me, oh god, Im a-one

Hi ha una casa a New Orleans
li diuen el sol naixent
ha estat la ruïna de moltes pobres xiques
i jo, déu meu, en sóc una.

Hay una casa en New Orleans
le llaman el sol naciente
ha sido la ruína de muchas pobres chicas
y yo, dios mío, soy una de ellas.

La segona cançó elegida és Four Women de Nina Simone. Estremidora.

Four women

My skin is black
My arms are long
My hair is wooly
My back is strong
Strong enough to take the pain
Its been inflicted again and again
What do they call me
My name is aunt sarah
My name is aunt sarah

La meva pell és negra
els meus braços són llargs
els meus cabells són com llana
la meva esquena és forta
suficientment forta per suportar el dolor
que rebo un cop i un altre
com me diuen
el meu nom és tia Sarah
el meu nom és tia Sarah

Mi piel es negra
mis brazos son largos
mi pelo es como lana
mi espalda es fuerte
bastante fuerte para soportar el dolor
que recibo una vez y otra
cómo me llaman
mi nombre es tía Sarah
mi nombre es tía Sarah

My skin is yellow
My hair is long
Between two worlds
I do belong
My father was rich and white
He forced my mother late one night
What do they call me
My name is siffronia
My name is siffronia

La meva pell és groga
els meus cabells són llargs
entre dos móns
la meva vida es mou
mon pare era ric i blanc
ell forçà ma mare una nit a altes hores
com me diuen
el meu nom és Siffronia
el meu nom és Siffronia

Mi piel es amarilla
mi pelo largo
entre dos mundos
se mueve mi vida
mi padre era rico y blanco
violó a mi madre una noche a altas horas
cómo me llaman
mi nombre es Siffronia
mi nombre es Siffronia.

My skin is tan
My hair's alright, it's fine
My hips invite you
And my lips are like wine
Whose little girl am i?
Well yours if you have some money to buy
What do they call me
My name is sweet thing
My name is sweet thing

La meva pell és broncejada
Els meus cabells són bonics, són fins
Les meves caderes t'inviten
i els meus llavis són com el vi
De qui sóc la xica?
Bé potser teva si tens diners per comprar-me
Com me diuen
el meu nom és coseta dolça
el meu nom és coseta dolça

Mi piel es color bronce
mi pelo es bonito, fino,
mis caderas te invitan
y mis labios son como el vino.
¿de quién soy la chica?
Puede que tuya si tienes dinero para comprarme
cómo me llaman
mi nombre es dulzura
mi nombre es dulzura.

My skin is brown
And my manner is tough
Ill kill the first mother I see
Cos my life has been too rough
I'm awfully bitter these days
Because my parents were slaves
What do they call me
My
Name
Is
Peaches

La meva pell és marron
i les meves maneres són rudes
la malaltia mata ma mare
i aquest és el motiu de que ma vida hagi estat massa dura
Estic horriblement amargada aquests dies
perquè els meus pares eren esclaus
Com me diuen
El meu
nom
és
préssecs.

Mi piel es marrón
y mis maneras son rudas
la enfermedad mató a mi madre
y este es motivo de que mi vida haya sido tan dura
estoy horriblemente amargada estos días
porque mis padres eran esclavos
cómo me llaman
mi
nombre
es
Melocotones.

I per últim un article de David Fernández a Vilaweb del passat 23.09.2009

Morir a la Jonquera, robar al Palau

Dissabte una treballadora sexual va morir envestida a la Jonquera. Fugint. Fugint en veient un cotxe patrulla que entrava al pàrquing on treballava per sobreviure. Fugia. Fugia de les sirenes. Fugia de quelcom més? S'escapolia de la por? De quina mena de por? Provava de desempallegar-se del clima enrarit, de persecució obscena, sorgit aquests darrers dies? Intentava d'esquivar l'atàvica mirada estràbica de la societat contra la prostitució? Quantes coses més volia deixar enrere? Fugia també del proxeneta que l'extorquia? D'un altre 'mascle alfa' potser? Mil preguntes per a cada història. Com sempre.

Meravelles del país de la hipocresia on la marededéu és negra, el goril·la blanc, tot rutlla al revés i tot és possible, dissabte, dissabte mateix, un Al Capone català ens confessava a 'prime time' el saqueig continu del Palau via epístola. Sí: Fèlix Millet admetia que el robatori permanent era una tautologia d'espoliació i que els bitllets liles s'engolien d'aperitiu. Dry martini i a continuar robant. Sense gens de por ni de pena i en nom de la pàtria. Gàngsters amb corbata, que es creuen que el país són ells, mil voltes encimbellats a l'elit social, a còpia de delinquir durant anys des de les altes esferes. Per a arribar lluny cal robar a l'engròs; per a no anar enlloc cal sobreviure a la Jonquera. Però la diferència neuràlgica és que Millet, home de la FAES, va escollir. Ella, dona sense nom encara, no. Mai.

L'aporia de tots dos fets (la fragilitat d'ella, la impunitat d'ell) palesen, una vegada més, la doble moral, el doble sedàs i la doble economia a casa nostra. Per més que ens havien ensenyat, en la primera escola pública recuperada a la dictadura, que l'autoritat es demostrava sempre amb els forts protegint els febles. Per això ens ensenyaven a cantussejar 'La cançó de les balances', oi? Per albirar si algun dia, ni que fos per una vegada, la por canviaria de bàndol. Per poder aprendre que esclafar el dèbil és ben fàcil. Però que disciplinar el fort requereix molta ètica i, segurament, una certa èpica en vist de tantíssimes dificultats i entrebancs.

I és que, en aquestes hores, n'estem refotudament tips, tips i rebentats, que cada vegada que plantem cara a determinades desigualtats socials, els discursos estèrils de 'garrot i punt final' arrasin com Àtila. Discursos facilets, primaris i pre-polítics, empassables en digeribles píndoles, d'insadollable neteja social: més, en volem més! Que no en quedi ni una! Neteja social, hipocresia desbordada, o només jugar a fet i amagar? Tot sota la catifa, ben lluny dels ulls perquè no destorbin la vista i condensant l'estrenada política (criminal) de final de canonada: allò que fa mal de veure, a la bassa. Amb la mania consolidada, històricament comprovada, científicament verificada, que aquí només paguen la factura els sectors més indefensos, més desafavorits i més vulnerables. Entestem-nos a entendre'ns: qui manega els fils del negoci i s'enriqueix amb la prostitució als Països Catalans (a part l'extrema dreta, és clar)? Qui dirigeix la màfia i quins advocats (posem per cas, Fernando Martínez, dirigent del PP català) els defensen? Quins policies corruptes i corruptors (cas Saratoga, cas Riviera) ho encobreixen? Amb quins bancs i caixes operen i amb quina mena de dipòsits? Quant ingressen els grans mitjans que més bramen contra la prostitució per les pàgines de publicitat on s'ofereix? Si demanar mai no és ofendre, quines són les màfies de l'explotació sexual a casa nostra? Els qui les controlen, dormen en xalets o a la garjola? Fins on arriben els tentacles de la màfia en l'era del delicte global globalitzat?

I és clar, de què serveix matar mosques amb canonades i disparar cartutxos de sal a uns responsables que només senten pessigolles i, per tant, només riuen? Molta llei draconiana, ves; massa discursets recurrents de la mà dura que només esdevé covard clatellot a l'última baula de la cadena, bé; nou anunci de vells codis penals, oh; i totes les cíniques ordenances cíviques que vulgueu, sí. Però el negoci continua fent caixa. I la (in)justícia continua fent com la serp: solament mossega els descalços. Mentre la ciutat, ciutat-inquisició, continua a la deriva. No endebades, a 'Vida urbana i identitat cultural', Richard Sennet sosté que l'excés d'ordre i de seguretat que amenaça la nostra societat perilla, senzillament, d'exterminar-la. I per aquesta deriva traginem, amb la pornografia repressiva que només mira avall, mai a dalt, i on sempre perden les mateixes.

Aquesta antagònica dualitat social, moderna llei de l'embut classista, recorda massa Martín Villa, un altre del club-dels-demòcrates-de-tota-la-vida, quan deia, a propòsit dels crims del terrorisme d'estat: 'finalment, això que fem nosaltres són errors, això que fan ells, crims". En l'esfera econòmica passa avui exactament igual. Millet és un error, diuen; la dona sense nom de la Jonquera 'un accident'. Ahir o avui, perquè la història canvia poc. I la civilització, deia Voltaire, no elimina la barbàrie, únicament la perfecciona. Els Millet d’abans, esclavistes del cotó a Guinea Equatorial, i els d’avui continuen enllaçant directament amb l’esclavitud d’ara i sempre. Una dona sense nom. Un accident més. Dels que sempre passen desapercebuts, però que són finalment els que engreixen l'horror permanent en què vivim. Errada ‘accidental’ que fa que per als exclosos, Walter Benjamin dixit, l'excepció sempre sigui la regla. El mateix Benjamin que va deixar escrit lúcidament: 'a la meva ciutat tant els rics com els pobres tenen igualment prohibit de dormir al carrer'.

I és clar. És això que passa. Aporia ben sintètica: dissabte, una treballadora sexual, subsahariana, de vint-i-un any, va morir a la Jonquera. En la crònica no escrita, no sabem encara ni com es diu. Hauria valgut la pena d'haver pogut sentir, per la ràdio pública, la història de la seva vida. Però ens van obligar a escoltar el cinisme d'ell recreat en serial radiofònic: encapçala la indústria del robatori i li cedim els micròfons perquè s'expliqui, com si encara es meresqués la condició de 'gentleman'. Ben curiós, aquest país. Un, en aquesta cruïlla, només vindica el mateix dret inalienable per a ella. I solament suggereixo que acostar-nos al dolorós viatge d'ella diria molt més, massa segurament, de la nostra qualitat democràtica, social i pedagògica, que no pas escoltar pels altaveus dels mass media si Millet pren vàlium o no. Si es penedeix del saqueig continuat (únicament quan l'han enxampat; que valent, el vailet!) o si en el fons continua fotent-se de tots nosaltres. Sí: preocupa molt més saber qui era ella que no pas com dorm Millet. Encara que també voldria saber quants més pateixen d'insomni, pendents d'allò que Millet calla sota la llei del xantatge del silenci.

Quants Millets tenim? I quantes dones sense nom som? Víctimes, culpables, innocents? Qui és qui en el 'show' de la societat de l'espectacle? Tot un debat obert potser, al moll de l'os de la condició humana, però no cal ser cap savi per a esbrinar que hi ha moltíssima més dignitat acumulada quan fuges de les sirenes en una carretera de la Jonquera, que no pas en determinats despatxos d'alta volada delictiva de 'la crême de la crême' de la burgesia catalana.

És la diferència radical entre morir sobrevivint a la Jonquera i prostituir la democràcia i el país saquejant el Palau. Tot és qüestió de perspectives, és clar. Però en un projecte compartit de país, em quedo un cop i mil més amb ella. Que la terra et sigui lleu, dona sense nom encara, i fins sempre. I fins mai, 'senyor' Millet. Fins mai.

David Fernandez

Morir en la Jonquera, robar en el Palau (de la Música)

El sábado una trabajadora sexual murió atropellada en la Jonquera. Huyendo. Huyendo al ver un coche patrulla que entraba en el párquing donde trabajaba para sobrevivir. Huía. Huía de las sirenas. ¿Huía de algo más? ¿Se escapaba del miedo? ¿De qué clase de miedo? ¿Intentaba deshacerse del clima enrarecido, de obscena persecución, surgido los últimos días? ¿Intentaba esquivar la atávica mirada estrábica de la sociedad contra la prostitución? ¿Cuántas cosas más quería dejar atrás? ¿Huía también del proxeneta que la extorsionaba? ¿De otro "macho alfa" quizá? Mil preguntas en cada historia. Como siempre.

Maravillas del país de la hipocresía donde la virgen es negra, el gorila blanco, todo marcha al revés y todo es posible, el sábado, el mismo sábado, un Al Capone catalán nos confesaba en "prime time" el saqueo contínuo del Palau vía epístola. Sí: Fèlix Millet admitía que el robo permanente era una tautología de expoliación y que los billetes lilas se tomaban de aperitivo. Dry martini y a continuar robando. Sin ningún miedo ni pena y en nombre de la patria. Gánsters con corbata que creen que el país son ellos, mil veces encumbrados a la éltie social, a base de delinquir durante años desde las altas esferas. Para llegar lejos hay que robar a lo grande; para no ir a ninguna parte hay que sobrevivir en la Jonquera. Pero la diferencia neurálgica es que Millet, hombre de la FAES, escogió. Ella, mujer sin nombre todavía, no. Nunca.

La aporía de ambos hechos (la fragilidad de ella, la impunidad de él) hacen patente, una vez más, la doble moral, el doble cedazo y la doble economía en nuestra sociedad. Por más que nos hayan enseñado, en la primera escuela pública recuperada a la dictadura, que la autoridad se demostraba siempre con los fuertes protegiendo a los débiles. Por eso nos enseñaban a canturrear "La cançó de les balances", ¿no? Para divisar si algún día, aunque fuera por una única vez, el miedo cambiaba de bando. Para poder aprender que aplastar al débil es muy fácil. Pero que disciplinar al fuerte requiere mucha ética y, seguramente, una cierta épica en visto de tantísimas dificultades y zancadillas.

Y es que, en estas horas, estamos hartos hasta los mismísimos cojones, hartos y reventados, de que cada vez que plantamos cara a determinadas desigualdades sociales, los discuros estériles de "garrotazo y punto final" arrasen como Atila. Discursos facilones, primarios y pre-políticos, fáciles de tragar en digeribles píldoras, de insaciable limpieza social; más, queremos más! Que no quede ni una! ¿Limpieza social, hipocresía desbordada, o sólo jugar al escondite? Todo bajo la alfombra, muy lejos de los ojos, para que no estorben la vista y condensando la estrenada política (criminal) de aliviadero del alcantarillado: lo que no hay que ver, al charco. Con la manía consolidada, históricamente comprobada, científicamente verificada, de que aquí sólo pagan la factura los sectores más indefensos, más desfavorecidos y más vulnerables. Empeñémonos en entedernos: ¿quién maneja los hilos del negocio y se enriquece con la prostitución en els Països Catalans (a parte de la extrema derecha, claro)? ¿Quién dirige la mafia y qué abogados (pongamos por caso, Fernando Martínez, dirigente del PP catalán) los defienden? ¿Qué policías corruptos y corruptores (caso Saratoga, caso Riviera) lo encubren? ¿Con qué bancos y cajas operan y con qué tipo de depósitos? ¿Cuánto ingresan los grandes medios que más gritan contra la prostitución por las páginas de publicidad donde se ofrece? Si preguntar no es ofender, ¿cuáles son las mafias de la explotación sexual en nuestra casa? ¿Los que las controlan, duermen en chalets o en la cárcel? ¿Hasta dónde llegan los tentáculos de la mafia en la era del delito global globalizado?

Y está claro, ¿de qué sirve matar moscas a cañonazos y disparar cartuchos de sal a unos responsables que sólo notan cosquillas y, por tanto, sólo se ríen? Mucha ley draconiana, mira; demasiados discursitos recurrentes de mano dura que sólo llega a cobarde pescozón al último eslabón de la cadena, bien; nuevo anuncio de viejos códigos penales, oh; y todas las cínicas ordenanzas cívicas que queráis, sí. Pero el negocio continúa haciendo caja. Y la (in)justicia continúa haciendo como la serpiente: solo muerde a los descalzos. Mientras la ciudad, ciudad-inquisición, continúa a la deriva. No en balde, en "Vida urbana e identidad cultural", Richard Sennet sostiene que el exceso de orden y de seguridad que amenaza a nuestra sociedad, conlleva el peligro, sencillamente, de exterminarla. Y por esta deriva deambulamos, con la pornografía represiva que sólo mira abajo, nunca arriba, y donde siempre pierden las mismas.

Esta antágonica dualidad social, moderna ley del embudo clasista, recuerda demasiado a Martín Villa, otro del club-de-los-demócratas-de-toda-la-vida, cuando decía, a propósito de los crímenes del terrorismo de estado: "por último, lo que hacemos nosotros son errores, lo que hacen ellos, crímenes". En la esfera económica pasa hoy exactamente igual. Millet es un error, dicen; la mujer sin nombre de la Jonquera "un accidente". Ayer o hoy, porque la historia cambia poco. Y la civilización, decía Voltaire, no elimina la barbarie, únicamente la perfecciona. Los Millet de antaño, esclavistas de algodón en Guinea Ecuatorial, y los de hoy, continúan enlazando directametne con la esclavitud de ahora y de siempre. Una mujer sin nombre. Un accidente más. De los que siempre pasan desapercibidos, pero que que son los que finalmente engrasan el horror permanente en el que vivimos. Error "accidental" que hace que para los excluidos, Walter Benjamin dixit, la excepción sea siempre la regla. El mismo Benjamin que dejó escrito lúcidamente: "en mi ciudad tanto los ricos como los pobres tienen igualmente prohibido dormir en la calle".

Y está claro. Eso es lo que pasa. Aporía muy sintética: el sábado, una trabajadora sexual, subsahariana, de veintiú n(n años, murió en la Jonquera. En la crónica no escrita, no sabemos todavía ni como se llamaba. Habría valido la pena haber podido oir, por la radio pública, la historia de su vida. Pero nos obligaron a escuchar el cinismo de él recreado en serial radiofónico: encabeza la industria del robo y le cedemos los micrófonos para que se explique, como si todavía mereciera la condición de "gentleman". Muy curioso, este país. Uno, en esta encrucijada, sólo reivindica el mismo derecha inalienable para ella. Y sólo sugiero que acercarnos al doloroso viaje de ella diría mucho más, demasiado seguramente, de nuestra calidad democrática, social y pedagógica, que no escuchar por los altavoces de los mass media si Millet toma valium o no. Si se arrepiente del saqueo continuado (únicamente cuando lo han atrapado, qué valiente el zagal!) o si en el fondo continúa descojonándose de todos nosotros. Sí: me preocupa mucho más saber quién era ella que no como duerme Millet. Aunque también me gustaría saber cuántos más sufren de insomnio, pendientes de lo que Millet calla bajo la ley del chantaje del silencio.

¿Cuántos Millet tenemos? ¿Y cuantas mujeres sin nombre hay? ¿Víctimas, culpables, inocentes? ¿Quién es quién en el "show" de la sociedad del espectáculo? Todo un debate abierto quizá, en el tuétano de la condición humana, pero no se necesita ser ningún sabio para adivinar que hay muchísima más dignidad acumulada cuando huyes de las sirenas en una carretera de la Jonquera, que no en determinados despachos de altos vuelos delictivos de "la crême de la crême" de la burguesía catalana.

Es la diferencia radical entre morir sobreviviendo en la Jonquera y prostituir la democracia y el país saqueando el Palau. Todo es cuestión de perspectiva, claro. Pero en un proyecto compartido de país, me quedo una vez y mil más con ella. Que la tierra te sea leve, mujer todavía sin nombre, y hasta siempre. Hasta nunca, "señor" Millet. Hasta nunca.

David Fernández

Trobareu altres cançons sobre aquest tema a:

El club de las canciones