No digui més, senyà Rita, la culpa és nostra

Anit vaig sentir la senyora Rita Barberà, alcaldessa de València, soltant trons i llamps davant la pregunta d'un periodista sobre el Richi Costa.

Potser a causa de la birra i el gotet de vi que jo ja duia al cos (i és que amb l'edat la meva tolerància a l'alcohol va disminuint a la carrera) em vaig perdre una mica en els raonaments i brofegades proferides per la preguntada, però crec que no distorsionaré gaire el sentit del seu discurs si dic que demanava la dimissió d'un munt de gent (fiscals, ministres, vice-presidenta primera) i (ja ho podeu suposar: del rey abajo ninguno), Zapatero.

Com un qualsevol sant Pau, he caigut del cavall encegat pels llamps de l'interfecta. I he corregut a confessar el meu pecat de lesa democràcia.

Què més donarà que els seus amics hagin furtat a tort i a dret, que hagin acceptat regals d'uns mafiosos sense classe (els mafiosos només mostren classe a les pel·lícules), que s'hagin repartit suborns (cohecho en diuen en el llenguatge jurídic espanyol), tot això els ha d'ésser perdonat, si és que, abans, l'equivocació d'uns funcionaris en no seguir les indicacions escrites del jutge instructor Garzón, no ho invaliden (com ja ens va passar fa anys amb el cas Naseiro-Polop) tot.

Senyà Rita, deixis de cançons, al seu amic Camps li ha passat allò que encara que vostè no sàpiga valencià, segurament li haurà sentit dir a son pare que sí que el parlava: s'agafa abans a un mentider que a un coix.

I recorde també, a compte dels seus vuittons: Qui va amb un coix, a l'any, coix i mig.

I és que la saviesa popular és molt afinada als seus refranys.