El club de las canciones. Maternidad

Aquesta setmana Antonio ens ha proposat com a tema la maternitat.

Donat que continue amb les meues dificultats per accedir a la fonoteca, aprofitaré per portar altres dues cançons del disc de Guillermina Motta "Una bruixa com les altres"

A la primera d'elles, una preciosa balada, ens quedem amb el dubte de si l'embaràs acabarà o no en avortament. Seria tan convenient que l'escoltessin tots aquests inclements salvadors de la moral, antiavortistes fanàtics, hipòcrites immisericordes!.

Tu no tens pas nom

No, no, tu no tens pas nom

Ets poc més que un pensament
ets un germen solament
no, no, tu no tens pas nom

No, un ésser no ets encara
ho podries ser si ara
fossin més plaents les coses
si et conservo on reposes
si tot fos comptar els dies
mentre el ventre em tibaries
si no fos un artifici
si no fos un malefici
no, no, tu no tens pas nom

Ets poc més que un pensament
ets un germen solament
no, no, tu no tens pas nom

Saben ells que això transforma
l'esperit tant com la forma
que cervell endins se't fica
i et fa seu de mica en mica
no seràs tu el meu centre
ells què saben del meu ventre
diuen que de mi disposes
i sóc tantes altres coses
no, no, tu no tens pas nom

Ets poc més que un pensament
ets un germen solament
no, no, tu no tens pas nom

No és la teva veu que crida
són els meus crits la ferida
m'encoratjo o em rendeixo
t'he estimat des que existeixo
però et perdo entre la pena
i ara em llancen anatemes
i ara em llancen crits d'alarma
qui són ells per acusar-me
no, no, tu no tens pas nom

Ets poc més que un pensament
ets un germen solament
no, no, tu no tens pas nom

Qualsevol que es posi entre
l'ésser meu i el meu ventre
llençarà menyspreus i odis
tot brandant morals i codis
m'he de veure maleïda
combatuda i escarnida
qui et sublima qui et valora
quan no ets més que una espora
no, no, tu no tens pas nom

Ets poc més que un pensament
ets un germen solament
no, no, tu no tens pas nom

Per a mi no és cap festa
és derrota manifesta
és el xiscle, el desfici,
és la mort, el precipici,
és allau i és riada,
soledat i esfondrada
no és només teu el suplici
junts anem al sacrifi
no, no, tu no tens pas nom

Ets poc més que un pensament
ets un germen solament
no, no, tu no tens pas nom

Quant a la segona cançó, és una descarnada queixa d'una dona, de la DONA més bé, dient-nos als homes que ella hi és aquí des del principi, com a mare, companya, dona, amant, persona.

Malgrat la pèsima qualitat de la gravació, espere que us emocioni com a mi cada cop que la torne a escoltar.

UNA BRUIXA COM LES ALTRES

Si us plau,
sigueu com les plomes d’au,
sigueu com el plomissol
d’un edredó de bressol.
Que feixuc
aquest gran fardell que duc,
si us plau torneu-vos lleugers,
jo, creieu-me, no puc més.

Jo us he portat d’infants,
Déu que n’éreu de pesants,
m’ha calgut tant de valor
per dur el vostre pes d’amor.
He portat vostre record,
quan us ha arribat la mort,
us he portat rams de flors
i el meu cor trencat en plors.

Quan jugàveu a la guerra,
jo ventava els meus fogons,
i movia cel i terra
per obrir vostres presons,
si us desfeia una bomba
jo us buscava entre els laments,
ara sóc com una tomba
que rep tots els patiments.

Sóc tan sols jo,
és ella o jo,
és la que calla o que diu,
és la que plora o que riu,
Joana d’Arc o Salomé,
mossa de claustre o de carrer.

I és el cor meu
o bé el seu,
és la que no us ha conegut,
és la que mai no ha vingut,
la que ha vingut i ja era tard,
la d’una nit, la d’un esguard.

I és una mare com hi ha moltes.
És una bruixa com ho som totes.

Heu de ser
com rieres o potser
com el clar cristall dels llacs
que em descriu sense afalacs.
Per favor,
observeu-me amb rigor,
sóc de carn, per què m’inventeu?
Com heu fet aquí i arreu.

M’heu volgut servicial,
ignorant i conjugal,
forta m’heu hostilitzat,
feble m’heu humiliat.
M’estimàveu als bordells,
i coberta de joiells,
bruts els llavis de carmí,
convertida en maniquí.

Massa vella i desvalguda
de mi us heu desentés,
m’heu negat la vostra ajuda
quan no us servia per res.
Quan encara era bella
suplicàveu per un ball,
ara sóc una capella
amb tot l’oprobi al davall.

Sóc tan sols jo,
és ella o jo,
és la que estima o ha estimat,
és la que reina o sega el blat,
la Pompadour, la Miserachs,
mossa de luxe o de parracs.

I és el cor meu,
o bé el seu,
és la que espera a tots els ports,
és la dels monuments als morts,
la de la dansa i la del plor,
noia d’asfalt i noia flor.

I és una mare com hi ha moltes.
És una bruixa com ho som totes.

Si us plau,
sigueu com un gran cel blau,
com us veeu al pensament,
forts i lliures com el vent.

Jo també
sóc així, mireu-me bé,
indagueu sense ometre res,
jo fa temps que us he aprés.

Jo em quedava esperant,
però puc anar al davant,
ser estelles i manyoc,
i també puc ser el foc.
La deesa més sublim
era poc més que polsim,
terra sota el vostre peu,
ignorant que em trepitgeu,

S’obrirà la terra un dia,
i els volcans fins ara muts,
pariran la simfonia
d’uns tresors desconeguts,
de puixança refrenada
espetega l’oceà,
ara sóc com una onada,
que no us vol pas ofegar.

Sóc tan sols jo,
és ella o jo,
és la que es dóna o la que es ven,
la que us segueix, la que us defén,
es diu Dolors o Soledat,
dona d’amor o de combat.

I és el cor meu, o bé el seu,
és la que viu el seu abril,
és la que rau en un asil,
és la dels ulls color de mel,
filla de boira o de ple cel.

I és una mare com hi ha moltes.
És una bruixa com ho som totes.

Si us plau,
si us plau torneu-vos lleugers.
Jo, creieu-me, no puc més.