A València tenim un sant molt especial i nostre, sant Vicent Ferrer. Un sant que, segons la tradició, sempre va predicar en el nostre idioma, tant ací, com a la xurreria, o inclús a la Bretanya francesa, on acabà morint i on resta enterrat a la Seu de Vannes (Gwened en bretó).
(Dues anotacions: primera, fou una persona molt viatgera; segona, entre els seus innumerables miracles també haurem d'afegir el do de llengües)
Per motius que desconec, els valencians celebrem la seua festa dilluns de la segona setmana de Pasqua, festivitat amb la que tanquem aquests dies d'esbarjo i berenars al camp iniciats quan els espanyols acaben la seua setmana santa de processons d'encaputxats i saetes, quan no de penitents i masoquistes flagelants.
Encara que no és festa oficial (només local a alguns pobles entre els quals València) bona part dels valencians aprofiten per anar més o menys lluny i eixir del poble.
Allà on sí que ho és, de festa, hi han processons molt vistoses, aquestes processons típiques de València, nascudes quan la Contra-reforma, amb escenes bíbliques (Adam i Eva, el "güelo" Colomet (Noé), Josuè tombant la muralla de Jericó, i altres) i balls típics (dansaes, bastonets, espases, cavallets, teixidors, dels arcs, etc. etc.)
Tota aquesta llarga introducció és per dir que, a Cullera, on sant Vicent no només és patró, sinó que el dia és important festa local, hi ha concert de bandes, i mascletada i... processó.
Però enguany, a l'hora prevista, han caigut quatre gotes mal comptades, i la processó no s'ha arribat a produir. I tampoc l'endemà, que ha estat tot el dia plovent, o ploviscant, o purnejant.
I he imaginat què haguéssem pensat i dit si, una qualsevol manifestació autoritzada, per culpa de l'oratge (del mal oratge) la volguéssim traslladar a l'endemà "és que es mullen les pancartes i es fan mal bé, senyor alcalde, demà tornarem a ocupar els carrers, no s'amoïne"
En fi, que la fe ja no és allò que era.
(Dues anotacions: primera, fou una persona molt viatgera; segona, entre els seus innumerables miracles també haurem d'afegir el do de llengües)
Per motius que desconec, els valencians celebrem la seua festa dilluns de la segona setmana de Pasqua, festivitat amb la que tanquem aquests dies d'esbarjo i berenars al camp iniciats quan els espanyols acaben la seua setmana santa de processons d'encaputxats i saetes, quan no de penitents i masoquistes flagelants.
Encara que no és festa oficial (només local a alguns pobles entre els quals València) bona part dels valencians aprofiten per anar més o menys lluny i eixir del poble.
Allà on sí que ho és, de festa, hi han processons molt vistoses, aquestes processons típiques de València, nascudes quan la Contra-reforma, amb escenes bíbliques (Adam i Eva, el "güelo" Colomet (Noé), Josuè tombant la muralla de Jericó, i altres) i balls típics (dansaes, bastonets, espases, cavallets, teixidors, dels arcs, etc. etc.)
Tota aquesta llarga introducció és per dir que, a Cullera, on sant Vicent no només és patró, sinó que el dia és important festa local, hi ha concert de bandes, i mascletada i... processó.
Però enguany, a l'hora prevista, han caigut quatre gotes mal comptades, i la processó no s'ha arribat a produir. I tampoc l'endemà, que ha estat tot el dia plovent, o ploviscant, o purnejant.
I he imaginat què haguéssem pensat i dit si, una qualsevol manifestació autoritzada, per culpa de l'oratge (del mal oratge) la volguéssim traslladar a l'endemà "és que es mullen les pancartes i es fan mal bé, senyor alcalde, demà tornarem a ocupar els carrers, no s'amoïne"
En fi, que la fe ja no és allò que era.
Q.e.d.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada