Anit, per fi, vaig poder veure el doble capítol final de la famosa sèrie, Lost.
Haig de confessar que tenia els meus seriosos dubtes després d'haver-la seguit intermitentment, sobretot aquesta última temporada amb els sobtats canvis de dia i d'hora que Cuatro ha estat practicant.
Però no m'han decebut els guionistes.
Crec, sincerament, que la solució donada a l'illa de la que no se pot sortir, a les contínues reaparicions de personatges prèviament morts, a les vides paral·leles i simultànies a l'illa i als Estats Units, als salts temporals, ha estat digna i coherent, dins de la incoherència general de l'enrevessada història.
Al remat, tot ha consistit en una història de fantasmes en trànsit, fantasmes somiant-se vius encara, fantasmes de morts sobtats ignorants de la pròpia mort, a qui ningú els ha cantat el Bardo Todol que els ajudés a creuar fins a la llum.
I així, sense cap ajuda, aquest grapat de persones que intenta sobreviure (quina ironia per a uns fantasmes) a una illa plena de misteris, anirà establint variables i successives relacions d'amistat i odi, anirà superant diverses proves fins que un dia hauran porgat el seu karma i, tots junts, es trobaran, per fi, en condicions de passar al següent estadi, de creuar cap a la llum, com manen els cànons.
I un agraïment més:
Els guionistes no han deixat cap esquerda possible que els pugui permetre continuar aquesta sèrie des d'on l'han deixada.
Me n'alegre. Els malsons deuen acabar un moment o altre, si no fos així serien insuportables.
Haig de confessar que tenia els meus seriosos dubtes després d'haver-la seguit intermitentment, sobretot aquesta última temporada amb els sobtats canvis de dia i d'hora que Cuatro ha estat practicant.
Però no m'han decebut els guionistes.
Crec, sincerament, que la solució donada a l'illa de la que no se pot sortir, a les contínues reaparicions de personatges prèviament morts, a les vides paral·leles i simultànies a l'illa i als Estats Units, als salts temporals, ha estat digna i coherent, dins de la incoherència general de l'enrevessada història.
Al remat, tot ha consistit en una història de fantasmes en trànsit, fantasmes somiant-se vius encara, fantasmes de morts sobtats ignorants de la pròpia mort, a qui ningú els ha cantat el Bardo Todol que els ajudés a creuar fins a la llum.
I així, sense cap ajuda, aquest grapat de persones que intenta sobreviure (quina ironia per a uns fantasmes) a una illa plena de misteris, anirà establint variables i successives relacions d'amistat i odi, anirà superant diverses proves fins que un dia hauran porgat el seu karma i, tots junts, es trobaran, per fi, en condicions de passar al següent estadi, de creuar cap a la llum, com manen els cànons.
I un agraïment més:
Els guionistes no han deixat cap esquerda possible que els pugui permetre continuar aquesta sèrie des d'on l'han deixada.
Me n'alegre. Els malsons deuen acabar un moment o altre, si no fos així serien insuportables.
2 comentaris:
Hola Julio, no sé si coincido contigo en la interpretación. A mi me parece que lo de la isla es "real", que el Limbo (por llamarlo de alguna manera) es la realidad paralela que se desarrolla en la Sexta Temporada.
En cualquier caso lo importante es que Lost, como toda obra de arte que se precie, es susceptible de interpretaciones diversas y nos permite comentarla, charlar sobre ella, pensar y reflexionar.
Un abrazo.
Digamos, en cualquier caso, "limbo" de un "purgatorio" previo.
Mi interpretación es que lo único real es el accidente sin supervivientes, que les lleva a una "isla" inexistente, y a sucesivos e intemporales mundos paralelos, hasta que consiguen alcanzar el "nibbana" o nirvana (el acceso a la luz)
Todo muy deudor, en suma, del budismo.
Publica un comentari a l'entrada