He rebut una nota de l'amic Xarbet, explicant per què ha decidit acatar les normes no publicades (però complementàries) de la comunitat i continuar amb els amics dins d'aquesta plataforma.
I penso que, mal que ens pesi, té raó, abandonant momentàniament la lluita. Potser s'hagi perdut una batalla, però és llarga la lluita, i la comunitat, després d'açò, no tornarà a ser la mateixa.
I pare l'orella i escolto una remor de fons que em diu que, malgrat tot, qui acabarà perdent serà el censor, encara que no s'ho pensi.
De manera que acabaré els meus posts de solidaritat amb una darrera cançó, Aquesta remor que se sent, poema de Miquel Martí i Pol, versionat per Ramon Muntaner
I penso que, mal que ens pesi, té raó, abandonant momentàniament la lluita. Potser s'hagi perdut una batalla, però és llarga la lluita, i la comunitat, després d'açò, no tornarà a ser la mateixa.
I pare l'orella i escolto una remor de fons que em diu que, malgrat tot, qui acabarà perdent serà el censor, encara que no s'ho pensi.
De manera que acabaré els meus posts de solidaritat amb una darrera cançó, Aquesta remor que se sent, poema de Miquel Martí i Pol, versionat per Ramon Muntaner
AQUESTA REMOR QUE SE SENT
Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt temps que no plou.
S´han eixugat les fonts i la pols s´acumula
pels carrers i les cases.
Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s´alci
la pols que hi ha pertot
i l´aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
Aquesta remor que se sent no és de paraules
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l´aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitablement, la catàstrofe.
I tanmateix, la remor persisteix.
ESTE RUMOR QUE SE OYE
Este rumor que se oye no es de lluvia.
Hace ya mucho tiempo que no llueve.
Se han secado las fuentes y el polvo se acumula
por las calles y las casas.
Este rumor que se oye no es de viento.
Han prohibido el viento para que no levante
el polvo que todo lo cubre
y el aire no resulte, dicen, irrespirable.
Este rumor que se oye no es de palabras.
Han prohibido las palabras para que
no pongan en peligro
la frágil inmovilidad del aire.
Este rumor que se oye no es de pensamientos.
Han sido prohibidos para que no engendren
la necesidad de hablar
y sobrevenga, inevitable, la catástrofe.
Y sin embargo, el rumor persiste.
4 comentaris:
Hola has conseguido emocionarme, me encanata la tendré en mi discogrfía.
Gracias por estar, pronto volveré, eso espero..
BESINES
Com vaig contestar-te al meu blog, jo també tenc ganes que açò s'acabi, encara que ningú no doni explicacions. Sento que hi hagi hagut gent con Mayca que hagin plegat, i és millor que tot torni al seu lloc. Estic amb Xarbet.
La cançó és preciosa, i tu, com sempre, has estat capaç de trobar les paraules justes.
Una forta abraçada!!!
Es exactament el que penso, el censor tart o prest perdrá la lluita, i si "El Pais" vol ser un diari "creible", tindrá que canviar de politica. En el fons el que em cabreja mes es pensar que la estupiedesa humana es fa notar a vegades mes que la opinia dels condrets.
Publica un comentari a l'entrada