De paelles i altres delikatessen

Sóc d'un poble dotze quilòmetres riu amunt, vull dir que quan jo era menut, allò era un poble de l'interior que, per veure la mar, baixava a Cullera.

Encara recorde el tio Alejo, que ens portava, un dia a la setmana, al portamaletes de la seua bicicleta una caixa plana amb peix amb gel picat per damunt, peix que per poca calor que fera, començava immediatament a peixejar.

Les paelles que recorde de menut són les que ara en diem d'horta, amb carn de pollastre, o d'ànec, o de conill, o caragols, amb pilotetes de carn picada (de porc i de vedella amb pinyons, ou i una micona de canella, mmmm) i sobretot, molta, molta verdura, la del temps, acabada de collir de l'hort, cosa que feia que cada poques setmanes la paella tinguera un gust distint.

Ara recorde una paella especial, a l'inici de la primavera, quan coincidien els alls tendres, les carxofes, les primeres faves i les flor-i-cols. Aquesta paella que duia fetge de bou, cosa que acabava de fer-la més negra encara, quedava melosa gràcies a la flor-i-col, i era d'un gust especial. Crec que la provava una volta a l'any.

I a què ve aquesta història us preguntareu?

A que ahir la meua germana em va enviar un video de youtube que és tota una joia.

Una interpretació estrambòtica per ser suau i no cagar-se en una cosa negra i peluda de la mare que va parir als alemanys de la història...

Però em calle que acabaré perdent-me.

Mireu, mireu el vídeo. No té desperdici.

I per desempalagar-vos, un article bastant clar sobre què és en realitat la paella