Dimecres, relats d'altri. A l'Hèctor el que és de l'Hèctor. Jesús Moncada

L'Hèctor, el vell carter del poble, el carter de sempre, s'ha jubilat. I l'ajuntament de Cantalaigua, com a homenatge, el nomena Fill Predilecte.

Aquest és el discurs de l'alcalde.

I és que l'autor, Jesús Moncada, amb la seva desbordant ironia, sap reinterpretar els fets i mostrar-nos la realitat des de prismes inusuals. O no recordem acàs quan ens volien fer combregar amb rodes de molí, amb l'excusa que no estàvem preparats?

Encara recordo la frase que moltes persones benintencionades proferien a finals dels setanta: "No volíeu democràcia?"


A L'HÈCTOR EL QUE ÉS DE L'HÈCTOR

Veïns de Cantalaigua: diuen els hòmens aciençats, els savis, que no ens adonem del valor d'una cosa fins que no l'hem perduda i jo, alcalde d'aquesta vila, proclamo que tenen tota la raó. I si jo ho dic, podeu pujar-hi de peus; ja sabeu que sóc del morro fort i que no amollo un pam de sirga, encara que em pelin, si no veig les coses clares com la llum del dia.

Tots sabeu de què parlo, perquè tots sentim l'amargor d'aquesta veritat des que l'Hèctor Riols, el nostre vell carter, el més espavilat i traçut del país, va jubilarse, avui fa un parell de mesos. Tant de bo aquell dia funest, aquell dia fatal no hagués arribat mai! D'altre pa faríem torrades! Perquè, què ha esdevingut, d'aleshores ençà, el servei postal de la vila, abans modèlic i exemplar? Jo us ho diré sense embuts: una olla de cols. Sí, amics, una olla de cols, un desgavell!
Sovint, em pregunto què s'ha fet d'aquella confiança cega que tenies abans en el servei de correus, quan llençaves una carta a la bústia, dirigida -posem per cas a la senyora Matilde Prats i te'n podies anar a dormir com un beneit perquè sabies que l'esmentada senyora, encara que visqués a la Xina, la rebria. Ah, però aleshores el nostre carter es deia Hèctor Rials! En canvi, ara, llençar una carta i començar a patir és la mateixa cosa. “Què passarà? -et preguntes amb el cor angoixat-. Eixirà mai del poble? I si surt, on farà cap: a Vallperdiu, a Barcelona, al Japó, a les Amèriques?” I no cal que us expliqui els embolics que hi ha amb les que ens arriben: el carnisser rep les factures del calafat; un cafeter es troba la casa plena de mostres de medecines; les revistes de dones despullades que encarrega el secretari del jutjat fan cap a la rectoria i, jo mateix, l'alcalde, vaig rebre la setmana passada, dintre un sobre oficial del govern civil, una carta que començava dient: “Enyoradíssima Delfina...”! Home, això no ho mana la llei de Déu!

I no és que jo vulgui ara espellotar de viu en viu el sapastre que ens han encolomat a la carteria, el qual, a sobre de safarós -perquè no em direu que no fa basca entrar en aquella oficina- ens ha sortit més enze que una sinada de baldufes. No! No vull fer mal a ningú. Prou desgràcia té, el pobre, de ser un tanoca. El que sí vull, però, és que quedi clar que l'homenatge que avui tributem a l'Hèctor, se l'ha guanyat a pols, dia rera dia, al llarg de quaranta anys de serveis postals impecables.

Ja sé que no faltarà qui pensi: “Però, és que l'Hèctor és un sant o què? A veure si ara l'haurem de posar a sobre d'una peanya!” Doncs, bé, aquests mortificadors, aquests burxetes -els mateixos que es passen la vida als cafès de la vila, criticant les coses que fa l'alcalde, en lloc de pencar- es poden confitar les murmuracions, perquè jo sóc el primer a reconèixer que l'Hèctor no és, ni ha estat mai, cap sant, no! Ha tingut, com a carter i com a persona, les seves rareses, però -posem-nos la mà al pit, veïns- qui no en té, de manietes? Ai, si jo parlés, si jo deixés anar la llengua potser més de quatre criticaires es voldrien fondre! Quantes coses, amics, sortirien a la llum que us esgarrifarien! Us quedaríeu de pedra picada. Tanmateix, deixem-ho córrer; siguem comprensius, indulgents amb les febleses humanes. Jo, com a alcalde, he de vetllar per tothom, igual que un pare vetlla pels seus fills, i tan veí de Cantalaigua és aquell a qui li agrada posar-se la roba interior de la seva dona i mirar-se a l'espill quan es pensa que no el veu ningú, com qui va, d'amagatons i a hores cautes, a escriure porcades contra l'alcadia a la porta de l'Ajuntament...

Em direu que l'Hèctor era geniüt, manaire, que de caminet s'enravenxinava i jo contestaré: us hauríeu estimat més un carter faldilletes, un beneit del cabàs? Ja sé que no repartia la correspondència els dies tretze; però, de què li hauria servit fer-ho si nosaltres no hauríem obert les cartes fins el catorze? És del domini públic que enviava anònims amenaçadors al rector que vam tenir fa dos anys i cartes d'amor d'allò més apassionades a la seva majordona; tanmateix, no siguem hipòcrites: qui no va somiar més d'una vegada aquell bé de Déu, aquella floreta ufanosa i grassona, aquella espurna que tallava l'alè? Expliqueu-me, si no, per què a tots els calaveres d'aquesta vila descreguda, on l'aigua beneita es torna rància a les piles de l'església i s'hi crien cullerots, els va agafar aquella febrada de misses, rosaris, processons i novenes, fins el punt que l'oncle Josep de Rius, als seus setanta-cinc anys i anarquista de tota la vida, va escriure al bisbe a veure si li donava plaça de capellà?

Ah, però, fem justícia! Si parlem dels defectes de l'Hèctor, enraonem també de les seves virtuts, les quals l'han fet mereixedor d'aquest homenatge. Per exemple: a quin poble de la ribera heu vist repartir mai el correu per ordre d'edat, tenint en compte el respecte degut a les persones grans? I a quin poble, no ja de la ribera sinó del país sencer, trobareu una bústia com la nostra, que deixa estupefactes els forasters que la veuen, i que ha donat més fama i prestigi a Cantalaigua que les victòries del nostre equip de futbol? Penseu, penseu... Tanmateix, si us voleu estalviar la feina, us ho diré jo: a no cap! Perquè la bústia amb dos forats -un de gran per a les cartes grans i un de petit per a les petites és una creació original i personalíssima de l'Hèctor!

I encara hi ha gent envejosa, roïna, que critica la celebració d'aquest homenatge i escampa per la vila que es tracta d'una alcaldada! Voleu saber què penso? Que no ens mereixíem un carter com ell!

Quanta raó tenia el savi que va dir que ningú no és profeta a la seva terra! El què haurien donat a Vallperdiu per tenir un funcionari tan eixerit! I això no m'ho invento jo, no... Us podria ensenyar una còpia de l'acta de l'últim ple d'aquell Ajuntament, en la qual els regidors fan constar la seva adhesió a aquest homenatge i es planyen, al mateix temps, de la falta que els fa un carter de la categoria de l'Hèctor. I no cal que ho diguin perquè es veu d'una hora lluny: a l'acta hi ha una faldada d'accents mal posats, de bes equivocades i de hacs espargides a la babalà que esgarrifa!

I és aquí on jo volia arribar; a la tasca que, encara més que la bústia de dos forats, fa mereixedor l'Hèctor del nostre agraïment. Perquè -digueu-me-, què s'hauria fet de la nostra ortografia, de la nostra sintaxi sense la seva vigilància que mai no defallia, sense el seu mestratge implacable? No vull ni persar-ho! Qui sap com escriuríem a hores d'ara! Potser, encara pitjor que els de Vallperdiu! Que fàcil és criticar! Però, quan va eixir del terme municipal una paraula, només una, amb la més mínima falta? Mai de la vida! ¿Qui no s'ha trobat un altre cop a casa la carta que havia llençat el dia abans a la bústia, amb les faltes d'ortografia i les frases incorrectes marcades amb llapis vermell, junt amb una nota severíssima de l'Hèctor, exigint-ne la repetició? ¿Qui no ha d'agrair a la seva escrupulositat gramatical un condol més sentit i sense castellanismes, una declaració d'amor més apassionada i convincent, un anònim més punxegut i sagnant, una ensarronada més subtil? Amb quins diners es pot pagar, això? Fins i tot ara que ja s'ha jubilat, vetlla per nosaltres, es preocupa de les nostres coses. Si l'haguéssiu vist anit a l'alcaldia, mentre em repassava aquest discurs, feina per la qual es va oferir espontàniament, perquè sap que jo sempre vaig de bòlit! Ja sé que no li farà gràcia que ho digui: és una persona tan modesta, malgrat el seu geni! Però, no m'ho puc callar. Quina paciència, quina meticulositat, amics, quin senderi! Ara canviava una frase, ara en refeia una altra; aquí esborrava un paràgraf sencer, més endavant, n'afegia un parell o tres de nous ... Quan me'l va llegir, un cop enllestit, em vaig quedar bocabadat, sorprès de mi mateix: m'havia sortit un discurs rodó! Fins i tot l'Hèctor i el seu fill, el Joan, el tinent d'alcalde, em van felicitar.

Aleshores, vaig adonar-me realment del que havien estat les nits del nostre vell carter durant anys i anys; vaig comprendre el mèrit de la seva tasca abnegada i silenciosa, que els mesquins de sempre atribueixen al gust per la xafarderia i a intencions encara més vergonyoses i tèrboles... Deixem-los dir! De gentussa dolentota, n'hi haurà sempre. Tanmateix, la corporació que tinc l'honor de presidir no escoltarà aquestes insinuacions malèvoles i rancunioses ni passarà per ingrata i ha decidit per unanimitat -amb l'abstenció del tinent d'alcalde, cosa que diu molt a favor d'ell- atorgar la medalla de fill predilecte de la vila a aquest carter exemplar i espill de funcionaris de correus que es diu Hèctor Rials!

FI

* * * * * * * * * *

A HÉCTOR LO QUE ES DE HÉCTOR

Vecinos de Cantalaigua: dicen los hombres prudentes, los sabios, que no nos damos cuenta del valor de una cosa hasta que la hemos perdido y yo, alcalde de esta villa, proclamo que tienen toda la razón. Y si yo lo digo, os lo podéis creer a pies juntillas; ya sabéis que soy inflexible y que no dejo ir ni un palmo de sirga, aunque me maten, si no veo las cosas claras como la luz del día.

Todos sabéis de qué hablo, porque todos notamos la amargura de esta verdad desde que Hèctor Riols, nuestro viejo cartero, el más espabilado y mañoso del país, se jubiló, hoy hará un par de meses. Cuanto mejor hubiera sido si aquel día funesto, aquel día fatal no hubiese llegado nunca. De otro pan haríamos tostadas. Porque, qué ha ocurrido, desde entonces, en el servicio postal del pueblo, antes modélico y ejemplar? Yo os lo diré sin ambages: una jaula de grillos. Sí amigos, una olla de coles, un desastre.

A menudo, me pregunto qué ha sido de aquella confianza ciega que tenías antes en el servicio de correos, cuando dejabas una carta en el buzón, dirigida –pongamos por caso a la señora Matilde Prats y te podías ir a dormir como un bendito porque sabías que la citada señora, aunque viviese en China, la recibiría. Ah, pero entonces nuestro cartero era Hèctor Rials. En cambio ahora, echar una carta y empezar a sufrir es lo mismo. “¿Qué pasará? –te preguntas con la angustia en el corazón-. ¿Saldrá alguna vez del pueblo? Y si sale, ¿a dónde irá a parar: a Vallperdiu, a Barcelona, al Japón, a las Américas?” Y no hablemos de los líos que hay con las que nos llegan: el carnicero recibe las facturas del calafate; un cafetero se encuentra con la casa llena de muestras de medicinas; las revistas de mujeres en cueros que encarga el secretario del juzgado llegan a la rectoría y, yo mismo sin ir más lejos, el alcalde, recibí la semana pasada, dentro de un sobre oficial del gobierno civil, una carta que empezaba diciendo: “Añoradísima Delfina...”! Hombre, esto no tiene perdón de Dios!

Y no es que yo quiera ahora despellejar en vivo al chapucero que nos han endosado en la cartería, quien, además de asqueroso –porque no me digáis que no da arcadas entrar en aquella oficina- nos ha salido más inútil que un saco de trompos. No! No quiero dañar a nadie. Bastante desgracia tiene, el pobre, de ser tonto. Lo que quiero, es que quede claro que el homenaje que hoy tributamos al Hèctor, se lo ha ganado a pulso, día tras día, a lo largo de cuarenta años de servicios postales impecables.

Ya sé que no faltará quien piense: “Pero ¿es que el Hèctor es un santo o qué? A ver si ahora lo tendremos que poner sobre un altar” Pues bien, estos mortificadores, estos que siempre andan pinchando –los mismos que se pasan la vida en los cafés del pueblo, criticando las cosas que hace el alcalde, en lugar de trabajar- se pueden confitar sus murmuraciones, porque yo soy el primero en reconocer que el Hèctor no es, ni ha sido nunca, ningún santo, no! Ha tenido, como cartero y como persona, sus rarezas, pero, pongámonos la mano en el pecho, vecinos -¿quién no tiene sus pequeñas manías? Ah, si yo hablara, si yo soltara la lengua quizá más de cuatro criticones se querrían fundir bajo las piedras. Cuántas cosas, amigos, saldrían a la luz, que os horrorizarían. Os quedaríais de piedra picada. Sin embargo, dejémoslo correr; seamos comprensivos, indulgentes con las debilidades humanas. Yo, como alcalde, he de velar por todos, igual que un padre vela por sus hijos, y tan vecino de Cantalaigua es aquell a quien le gusta ponerse la ropa interior de su mujer y contemplarse en el espejo cuando cree que nadie lo ve, como quien va, a escondidas, y a horas cautelosas, a escribir cerdadeas contra la alcaldía a la puerta el Ayuntamiento...

Me diréis que el Hèctor tenía un genio de mil demonios, que era un mandón, que enseguida se ofendía y yo os responderé: ¿habríais preferido un cartero poca cosa, un pobre hombre del montón? Ya sé que los días trece se negaba a repartir la correspondencia; pero ¿de qué le hubiera servido repartirla si nosotros no hubiéramos abierto las cartas hasta el catorce? Es del dominio público que enviaba anónimos amenazadores al rector que tuvimos hace dos años y cartas de amor de lo más apasionadas a su mayordoma; pero no seamos hipócritas: ¿quién no soñó más de una vez con aquel ángel de Dios, aquella flor ufana y gordita, aquella chispa que te cortaba el aliento? Explicadme, si no, por qué a todos los calaveras de esta villa descreída donde el agua bendita se vuelve rancia en las pilas de la iglesia y cría renacuajos, les dió aquella fiebre de misas, rosarios, procesiones y novenas, hasta el punto de que el tío Josep de Rius, a sus setenta y cinco años y anarquista de toda la vida, le escribió al obispo a ver si le daba plaza de cura?

Ah, pero hagamos justicia! Si hablamos de los defectos del Hèctor, mencionemos también sus virtudes, las que le han hecho merecedor de este homenaje. Por ejemplo: ¿en qué pueblo de la ribera habéis visto repartir nunca el correo por orden de edad, ateniendo al respeto debido a las personas mayores? ¿Y en qué pueblo, no ya de la ribera, sino de todo el país, encontraréis un buzón como el nuestro, que deja estupefctos a los forasteros que lo ven, y que ha dado más fama y prestigio a Cantalaigua que las victorias de nuestro equipo de fútbol? Pensad, pensad... Sin embargo, si queréis ahorraros este trabajo, yo os lo diré, a ninguno! Porque el buzón con dos agujeros –uno grande para las cartas grandes y otro pequeño para las pequeñas es una creación original y personalísima del Hèctor!

Y todavía hay gente envidiosa, ruín, que critica la celebración de este homenaje y extiende por el pueblo la queja de que se trata de una alcaldada! ¿Queréis saber lo que pienso? Que no nos merecíamos un cartero como él.

¡Cuánta razón tenía el sabio que dijo que nadie es profeta en su tierra! Lo que habrían dado en Vallperdiu para tener un funcionario tan vivo! Y esto no me lo estoy inventando, no... Os podría mostrar una copia del acta del último pleno de aquel Ayuntamiento, en la que los ediles hicieron constar su adhesión a este homenaje y se lamentan, al mismo tiempo, de la falta que les hace un cartero de la categoría del Hèctor. Y no necesitan decirlo porque se ve de una hora lejos: al acta hay un montón de acentos mal puestos, de bes equivocadas y de haches esparcidas al tuntún que horroriza!

Y aquí es donde yo quería llegar; al trabajo que, mucho más que el buzón de dos ranuras, hace merecedor al Hèctor de nuestro agradecimiento. Porque –decidme-, ¿qué se habría hecho de nuestra ortografía, de nuestra sintaxis sin su vigilancia que nunca desfallecía, sin su implacabilidad como maestro? No me atrevo ni a pensarlo. Quién sabe cómo escribiríamos en este momento! Quizá todavía peor que los de Vallperdiu. ¡Qué fácil es criticar! Pero, cuándo salió del término municipal una palabra, sólo una, con la más mínima falta? Nunca jamás! ¿Quién no se ha encontrado de nuevo en casa con la carta que había echado el día anterior al buzón, con las faltas de ortografía y las frases incorrectas marcadas con lápiz rojo, junto con una nota severísima del Hèctor, exigiendo su repetición? ¿Quién no tiene que agradecer a su escrupulosidad gramatical un pésame más sentido y sin castellanismos, una declaración de amor más apasionada y convincente, un anónimo más punzante y sangriento, un estafa más sutil? ¿Con qué dinero se podría pagar eso? Incluso ahora que ya está jubilado, vela por nosotros, se preocupa de nuestras cosas. Si lo hubiérais visto anoche en la alcaldía, mientras me repasaba este discurso, trabajo para el que se ofreció espontáneamente, porque sabe que siempre voy de cráneo! Ya sé que no le gustará que os lo diga: es una persona tan modesta, a pesar de su genio! Pero no, no me lo puedo callar. Qué paciencia, qué meticulosidad, amigos, qué discreción! Aquí cambiaba una frase, allá reescribía otra; aquí borraba un párrafo entero, más adelante añadía un par o tres nuevos... Cuando me lo leyó, una vez listo, me quedé boquiabierto, sorprendido de mí mismo: me había salido un discurso redondo! Incluso el Hèctor y su hijo, el Joan, teniente de alcalde, me felicitaron.

Fue entonces cuando me dí cuenta realmente de lo que habían sido las noches del viejo cartero durante años y años; comprendí el mérito de su tarea abnegada y silenciosa, que los mezquinos atribuyen injustamente al gusto por la chafardería o a intenciones más vergonzosas y turbias... Dejémolos hablar! Gentuza malvada siempre habrá. Sin embargo, la corporación que tengo el honor de presidir no escuchará estas insinuaciones malévolas y rencorosas ni quedará como una ingrata y ha decidido por unanimidad –con la abstención del teniente de alcalde, cosa que dice mucho en su favor- otorgar la medalla de hijo predilecto de la villa a este ejemplar cartero y espejo de funcionarios de correos que se llama Hèctor Rials!

FIN