El club de la cançó. Homenatge a Teresa. Ovidi Montllor. Com un puny. Raimon

Avui Noah proposa cançons amb records.

Records, nostàlgia...

A la primera cançó, l'Ovidi ens parla de la seva infantesa a Alcoi, amb un tendre vals-homenatge a una boja.

A la segona, Raimon, ens parla de que ja fa 120 hores (5 dies) que Analisa és fora.

Memòria llunyana, memòria pròxima, indispensable memòria

HOMENATGE A TERESA

Ovidi Montllor

Com un record d'infantesa
sempre recordaré
a la Teresa,
ballant el vals.

Como un recuerdo de la infancia
siempre recordaré
a la Teresa,
bailando el vals.

Potser fou l'ultim fet
amb algú que estimés
abans que un bombardeig
la tornés boja.

Quizá fue lo último que hacía
con alguien a quien amaba
antes de que un bombardeo
la enloqueciese.

Tots els xiquets la seguíem
i en un solar apartat
ens instruíem
al seu voltant.

Todos los niños la seguíamos
y en un solar apartado
no instruíamos
a su alrededor.

Mig descabellonada
ens mostrava les cuixes
i ens donava lliçons
d'anatomia.

Con el cabello revuelto
nos mostraba los muslos
y nos daba lecciones
de anatomía.

Ella ens va dir d'on veníem.
I que els reis de l'Orient
no existien.
Ni llops ni esperits.

Ella nos dijo de dónde veníamos.
Y que los reyes de Oriente
no existían.
Ni lobos ni espíritus.

Ens parlava de l'amor
com la cosa més bonica
i preciosa.
Sense pecats.

Nos hablaba del amor
como la cosa más bonita
y preciosa.
Sin pecado.

Ens ensenyà a ballar
a cantar i a estimar.
D'això ella era
la que més sabia.

Nos enseñó a bailar
a cantar y a amar.
De eso ella era
la que más sabía.

Amb una floreta al seu cap
i un mocador negre al coll
i faldes llargues
i un cigarret.

Con una flor en la cabeza
y un pañuelo negro en el cuello
y faldas largas
y un cigarrillo.

Vas ser la riota dels grans,
i la mestra més volguda
dels infants.

Fue la burla de los grandes
y la maestra más querida
de los pequeños.

Ara de gran comprenc
Tot el que per tu sent
i et llence un homenatge
als quatre vents.

Ahora de mayor comprendo
todo lo que por tí siento
y te lanzo este homenaje
a los cuatro vientos.

Com un record d'infantesa
sempre et recordaré a tu,
Teresa,
ballant el vals.

Como un recuerdo de infancia
siempre te recordaré a tí,
Teresa,
bailando el vals.

i ara la de Raimon

COM UN PUNY

Raimon

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
i jo ben sol em quede a Maragall,
aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia
se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.
Ausiàs March em ve a la memòria,
el seu vell cant, de cop, se m'aclareix,
a casa, sol, immers en la cabòria
del meu desig de tu que és gran i creix:

Cuando te marchas a tu país de Italia
y yo tan sólo me quedo en Maragall,
esta calle que nunca nos ha gustado
se me convierte en un lugar de un gris, inútil, baile.
Ausiàs Marc me viene a la memoria,
su viejo canto, de repente, se me hace evidente,
en casa, sólo, inmerso en la preocupación
de mi deseo de tí que es enorme y crece:


"Plagués a déu que mon pensar fos mort
E que passàs ma vida en dorment".

"Pluguiese a dios que mi pensamiento muriera
y que pasara mi vida durmiendo".

Entenc molt bé, desgraciada sort,
l'última arrel d'aquest trist pensament,
el seu per què atàvic, jove, fort
jo sent en mi, corprès, profundament.
Al llit tan gran d'italiana mida
passe les nits sentint la teua absència,
no dorm qui vol ni és d'oblit la vida,
amor, amor, és dura la sentència.

Entiendo muy bien, desgraciada suerte,
la última raiz de este triste pensamiento,
su por qué atávico, joven, fuerte,
siento en mí, profundamente prendido.
En la cama tan grande de italiana medida
paso las noche sintiendo tu ausencia,
no duerme quien quiere ni la vida está hecha de olvido,
amor, amor, es dura la sentencia.

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
el dolor ve a fer-me companyia,
i no se'n va, que creix en sa llargària,
despert de nit somou, somort, de dia.
Em passa això i tantes altres coses
sentint-me sol que és sentir-te lluny;
ho veig molt clar quan fa ja cent vint hores
que compte el temps que lentament s'esmuny.

Cuando te marchas a tu país de Italia
el dolor viene a hacerme compañía,
y no se va, que crece en longitud,
despierto de noche, conmueve, amortiguado de día.
Me pasa esto y tantas otras cosas
sintiéndome sólo que es sentirte lejos;
lo veo muy claro cuando ya hace ciento veinte horas
que cuento el tiempo que lentamente se desliza.

Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses:
a poc a poc ens clourem com un puny.

Vendrà tu cuerpo que suavemente acoplas
a mi cuerpo cuando nos sentimos tan juntos,
y floreceran mejor que nunca las rosas:
poco a poco nos cerraremos como un puño.

Trobareu altres cançons a

El club de las canciones