No jo, deixem-ho clar.
Pèssims jugadors de truc, ni amb les cartes marcades serien capaços de pintar i a poc a poc anem coneixent les seues baladronades.
Generalment no m'agrada simplificar, però em sembla més clar que l'aigua que el problema, la patata calenta que els hi escalda les mans, no és cap dels articles considerats un a un, individualment, sinó una única paraula al preàmbul, darrere la qual s'hi hostatja un concepte absolutament inconcebible per aquests personatges.
Personatges, no cal dir-ho, que, no obstant les seues preferències i ganes, malgrat els seus evidents desitjos, no s'atreveixen a envidar ni a trucar, perquè saben massa bé que diguin el que diguin tenen el joc perdut, que se'ls hi està acabant el temps.
Pitjor encara, saben que ni tan sols haurien de ser ells els asseguts a taula, inclús ja han començat a reconèixer que fa anys haurien d'haver deixat el lloc a uns altres jugadors -possiblement no gaire més competents que ells, tot i que segurament amb millor dret.
Ha arribat l'hora de declarar acabada la partida, de cantar 'l'envide i falta i recollir totes les pedres.
Ho vulguin o no, malgrat les seues lleis i constitucions, ja hem guanyat. Potser encara guanyin alguna mà, inclús alguna cama, però la partida, no, la partida ja és nostra.
I ells també ho saben.
Pèssims jugadors de truc, ni amb les cartes marcades serien capaços de pintar i a poc a poc anem coneixent les seues baladronades.
Generalment no m'agrada simplificar, però em sembla més clar que l'aigua que el problema, la patata calenta que els hi escalda les mans, no és cap dels articles considerats un a un, individualment, sinó una única paraula al preàmbul, darrere la qual s'hi hostatja un concepte absolutament inconcebible per aquests personatges.
Personatges, no cal dir-ho, que, no obstant les seues preferències i ganes, malgrat els seus evidents desitjos, no s'atreveixen a envidar ni a trucar, perquè saben massa bé que diguin el que diguin tenen el joc perdut, que se'ls hi està acabant el temps.
Pitjor encara, saben que ni tan sols haurien de ser ells els asseguts a taula, inclús ja han començat a reconèixer que fa anys haurien d'haver deixat el lloc a uns altres jugadors -possiblement no gaire més competents que ells, tot i que segurament amb millor dret.
Ha arribat l'hora de declarar acabada la partida, de cantar 'l'envide i falta i recollir totes les pedres.
Ho vulguin o no, malgrat les seues lleis i constitucions, ja hem guanyat. Potser encara guanyin alguna mà, inclús alguna cama, però la partida, no, la partida ja és nostra.
I ells també ho saben.
3 comentaris:
Muy optimista te veo ¿Tu crees que saben que han perdido la partida? Yo suelo pensar de esta gente que quizás de vez en cuando pongan los pies en la tierra y, por un instante, sientan y piensen como el común de los mortales, pero eso dura unos segundos. Su alto concepto de sí mismos y de las instituciones que representan hacen que la "razón de estado" prime sobre cuelquier otra cosa. Así que, si hace falta, darán unas cuantas piruetas de saltimbanqui y lo blanco será negro y viceversa. Si no, al tiempo.
Joé, menudo repaso le estoy dando a tu blog. Y eso que venia buscando el tema Sudamérica en el club de las canciones y es lo único que no he encontrado. Pero bueno, ha sido un tiempo muy bien aprovechado.
Un abrazo, Julio.
He estado toda la semana fuera. Debido al jodio volcan vikingo, nos hemos tenido que tragar mi hijo, un amigo traductor de alemán y yo, el viaje de Madrid a Düssseldorf en coche. Y vuelta.
Por cierto, el viernes llegamos a Donostia hacia las diez y media, pensé en llamarte, pero no tenia tu teléfono. (De todas formas veo que vives en Irun, o sea que tampoco hubiera sido fácil)
Respecto a Sudamérica, igual te sirve este post de no hace mucho que te dediqué
http://demiratgesialtresatzucacs.blogspot.com/2010/03/sentencias-del-tata-viejo-dedicat-als.html
Un abrazo, monstruo
Bueno, Irun está a media hora de Donosti, aunque no tengo coche (ni carnet) así que a esas horas sí que habría sido difícil encontrarnos, pero si venías de Francia seguro que pasaste por Irun. Una pena. Si tienes intenciones de volver a pasar mándame un correo, o algo y te doy mi teléfono.
Publica un comentari a l'entrada