L'Educació al País Valencià, dues notícies complementàries

Òbric avui el Levante i trenque el dejú (que això és el que vol dir desdejunar) amb dues notícies sobre l'Educació a aquest trist país valencià sense nom (CV) penosament complementàries.

La primera, un editorial, denunciant que un part petita, però no per això menys important, dels alumnes donaran classe, un any més, a barracons perpètuament provisionals

Vuelta al barracón

Cuando se acerca inexorable el inicio del curso escolar, los sindicatos han dado la voz de alarma sobre las condiciones en las que los alumnos de la red pública de la Comunitat volverán a las aulas. Eso quienes vayan a aula, porque unos 25.000 estudiantes deberán arrancar, como mínimo, el nuevo curso en 1.300 barracones. Se trata de un problema, éste de las infraestructuras, que, lejos de solucionarse con el paso del tiempo, parece agravarse. Cuando se constituyó la empresa Ciegsa se alegó la necesidad de aligerar los trámites administrativos para acelerar la construcción de centros escolares. Años después, Ciegsa es más noticia por una gestión polémica, y esos 25.000 estudiantes volverán a los barracones. Por muchas comodidades que estas instalaciones temporales tengan, no parecen la imagen más apropiada para esta Comunitat Valenciana del siglo XXI jalonada de grandes eventos y grandes construcciones. Las nuevas generaciones -sólo durante el curso pasado, el número de estudiantes en la red de enseñanza obligatoria se incrementó en 23.347- podrán presumir, quizás, de ser las mejor preparadas de la historia. Sin embargo, su paso por los centros escolares amenaza con parecerse más al de un país tercermundista que a una sociedad que respeta y prestigia lo que el proceso educativo significa. Se trata, pues, de un borrón que los gestores de la enseñanza pública deberían comprometerse en eliminar de una vez por todas. Y los padres y alumnos -y con ellos el resto de la sociedad- deberían exigirlo.

Un lleuger apunt, o dos. Pocs col·legis religiosos, i de les més diverses sectes, queden per subvencionar. I l'empresa Ciegsa (Construccions i iniciatives educatives generalitat valenciana s.a., segons crec), creada per administrar (fer més eficaç segons ells, els neocons que ens governen) no és més que una privatització en mans d'amiguets, cara, ineficaç i moltes vegades denunciada per corrupta.

L'altra notícia és un comentari sobre el trilingüisme preconitzat per aquesta cheneralitat que amb tanta afició gasta els nostres diners en diverses ciutats i copes de l'Amèrica, i fòrmules-1

Es tracta d'una opinió de Vicent Brotons, de la Universitat d'Alacant, que em sembla interessant de llegir

Trilingüisme: anem amb compte

Les vacances no han estat un obstacle perquè la Conselleria d´Educació haja tret la resolució per la qual s´establixen els requisits bàsics, criteris i procediments per aplicar en els centres educatius un programa d´educació plurilingüe que permitisca fomentar una primera aproximació a la llengua anglesa en el segon cicle de l´educació infantil (DOGV de 21 d´agost de 2008). Començarem per saludar la iniciativa legal d´aquesta resolució de programa d´educació plurilingüe a l´educació infantil (PEPEI, d´ara en avant).

Tot i això, des de la Unitat per a l´Educació Multilingüe de la Universitat d´Alacant (UEM-UA), que com es veu tampoc no fem vacances quan es tracta d´opinar ponderadament sobre una iniciativa educativolingüística d´aquesta importància, hem d´aportar algunes consideracions pedagògiques, sociolingüístiques i psicolingüístiques que posen en qüestió la bondat d´alguns aspectes de la iniciativa legal que prendrà cos al llarg del curs 2008-09.

A més de les crítiques que els partits de la oposició i els sindicats democràtics de l´ensenyament han explicat -una norma que fa que tot el pes del programa caiga sobre el voluntarisme de mestres i escoles, absència de finançament, dubtes seriosos sobre la formació del professorat, no generalització a tot el segon cicle de primària, un cert aire d´ocurrència poc meditada del Govern, etc.-, en què coincidim, cal explicar algunes altres més.

1.ª No s´entén com un programa com el PEPEI no haja vingut precedit per una experimentació prèvia (25 o 30 col·legis) o no s´haja definit inicialment com programa experimental, amb tot el que comporta de seguiment, control, avaluacions externes (des de l´àmbit universitari, per exemple), comparacions de resultat amb altres grups, etc. Educativament ens juguem molt per a llançar un programa que genèricament és bo, però que caldria perfilar en molts aspectes.

2.ª El mateix podem dir pel que fa a un programa de formació seriós pels mestres que hi vagen a participar-hi. L´èxit real del PEPEI rau en mestres que sàpien molt d´anglés, molta didàctic de l´anglés en situacions d´ensenyament precoç i un alt nivell de compromís. Tot, per cert, hauria d´estar perfectament finançat i compensat salarialment. Un programa fet des de l´esforç de la professionalitat i no des de l'aventurisme del voluntarisme, vaja.

3.ª Puc entendre perfectament, encara que caldria discutir afinadament, la distribució horària per a l´alumnat d´infantil 4 i 5 anys pel que als programes bilingües actualment vigents: Programa d´Immersió (23 hores i mitja en valencià i 1,5 en anglés); Programa d´Ensenyament en Valencià (entre 19 i 23 hores i mitja en valencià i 1,5 en anglés); Programa d´Incorporació Progressiva (15 hores en castellà, 8,5 en valencià i 1,5 en anglés). Em costa entendre, però, que no es diga res de quins són els mínims per acceptar la implantació d´un PEPEI als col·legis dels municipis de predomini lingüístic castellà. Si realment parlem d´un programa trilingüe, hauria de contemplar com a mínim una estructura horària semblant a la del Programa d´Incorporació Progressiva citat adés. No té cap sentit introduir l´anglés en infantil si el valencià, com a llengua oficial i de necessari coneixement, no té un tractament significatiu. És més, als col·legis de predomini lingüístic castellà no se´ls hauria d´autoritzar cap PEPEI si valencià i castellà no tingueren un tractament horari igualitari -o superior per al valencià- ja que estaríem davant d´un fals trilingüisme que relega a una situació de perpètua desigualtat competencial a l´altra llengua oficial, el valencià.

4.ª Aquest programa hauria d´haver contemplat la possibilitat de ser desenvolupat des d´altres llengües europees. La indiscutible prevalença de l´anglés té ben poc a veure amb les directrius que ha establit el Consell d´Europa, que planteja un multilingüisme divers i transversal i no una supeditació de facto a l´anglés com a llengua internacional. Sabem que és discutible, però cal discutir-ho asserenadament.
5.ª Els últims estudis sobre adquisició de llengües estrangeres no avalen precisament que aquest aprenentatge siga més eficient en edats primerenques (entre 3 i 8 anys). Més aïnes apunten cap a un ajornament de l´aprenentatge als últims cursos de primària i a secundària. Això sí, amb un increment de les hores d´ús vehicular de la llengua estrangera en els nivells esmentats. És a dir, introduir inicialment la llengua minoritzada amb una forta presència quantitativa -en el nostre cas el valencià-, incrementar progressivament, segons el programa bilingüe, la presència de la llengua forta -el castellà- i plantejar de manera intensiva i extensiva l´ensenyament de (i en) la llengua estrangera a partir de 5é de primària, començant amb un mínim de cinc hores setmanals fins arribar a unes deu, aproximadament. Cal, per tant, prendre en consideració tot el que aportem les noves investigacions si aspirem, de veres, a un sistema educatiu plurilingüe realment eficient pel que fa als resultats competencials.

Comptat i debatut, a més de les raonables i raonades crítiques de partits opositors i sindicats de l´ensenyant sobre finançament i excés de voluntarisme, el PEPEI ha de prendre en consideració les sis qüestions que plantegem des de la UEM-UA. El nostre sistema educatiu no està per a experiments ni frivolitats. El 30% d´escoles que funcionen des de fa molts cursos amb programes bilingües tenen molt a dir i a aportar en aquest procés cap el plurilingüisme educatiu. Els ensenyants del centres amb PIL i PEV (i de PIP, quan funciona) són el principal aval del futur trilingüe, o quadrilingüe, de l´educació. Treballem, posem recursos, debatem amb arguments resultat de les investigacions més serioses: és l´espai d´encontre de la comunitat educativa per aconseguir un plurilingüisme educatiu de qualitat. No s´hi pot construir sobre el buit de la improvisació i el cafè per a tots i totes si no es partix d´ampliar i considerar com a punt de partida els programes que ja funcionen, i molt bé, prenent com a eix vertebrador la llengua pròpia i minoritzada: el valencià.

Vicent Brotons
*Unitat per a l´Educació Multilingüe. Universitat d´Alacant.

Resumint, improvisació, mitjans previsiblement inadequats, i dubtes sobre si el trilingüisme que volen implantar afectarà a tot el país, o com es habitual, només a la zona bilingüe, que amb les mesures adoptades, (recordem que la televisió "valenciana" Canal 9 ja emet en espanyol més del 70% de la seua programació) cada vegada és més petita, o com es habitual, deixaran fora a la zona castellano parlant de l'ensenyança del català (o valencià com aquí l'anomenem) per no molestar aquells que no el parlen.

En fi... Continuarem informant i... queixant-nos.

Dubte també molt que els signants del famós "Manifiesto", Savater entre ells (sap, per cert, que el seu nom significa Zapatero en català?) ens voldran ajudar, o no entra dins dels seus càlculs.

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (CI)

Mor el cec, l'altíssim orb, a qui tants poemes ha dedicat, tantes històries, i com no podia ser d'altra manera, ningú és capaç de tancar-li els ulls...

101

No es sap ben bé què va passar-hi. L’orb
el varen dur al cementeri, mort
i ben mort, amb les llargues mans creuades,
encara que ningú no va poder

tancar-li els ulls, per més que li posaren,
com és ben usual, duros de plom.
En retornar al poble, comentava
tot l’acompanyament les incidències

d’aquell hivern, prunyons, pèls de mamella,
coses banals o transcendents, si es vol.
I algú, en girar-se per pixar, va veure

l’orb que tornava lentament a casa,
irritat, sense dir-los bona nit,
cosa que va sentar molt mal a tots.

101

Nadie sabe de cierto qué le pasó. Al ciego
lo llevaron al cementerio, muerto
y bien muerto, con sus largas manos cruzadas,
aunque nadie jamás pudo

cerrarle los ojos, por más que le pusieran
como es tan usual, duros de plomo.
Al regresar al pueblo, comentaba
todo el acompañamiento las incidencias

de aquel invierno, sabañones, pelos de teta,
cosas banales o transcedentes, si se quiere.
Y alguien, al volverse para mear, vio

al ciego que lentamente regresaba a casa,
irritado, sin darles las buenas noches,
lo que sentó fatal a todo el mundo.

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (C)

Escena en una funerària. L'orgull del treball ben fet.

100

El taüter, el pare, contemplava
com treballava el fill: “No arribaràs
a res. Així no es fica un mort. En el
meu temps...” Però parlava inútilment.

Ell recordava el seu aprenentatge,
el tracte dòcil amb la clientela,
donant-los la raó a tots els difunts,
fins i tot invitant-los a fumar.

Quan havien fumat i ja venia
el clero amb tots els gori-goris, ell
els deia: “Demà passe per vosté

i ens n’anirem tots dos al Bataclan”.
Quan els difunts, adelerats, cloïen
els ulls, ell els tancava amb pany i clau.

100

El empleado de pompas fúnebres, el padre, contemplaba
cómo trabajaba su hijo: “No llegaràs
a nada. Así no se mete un muerto. En
mis tiempos...” Pero inútilmente hablaba.

Recordaba su aprendizaje,
el dócil trato con la clientela,
dándoles la razón a todos los difuntos,
invitándoles, incluso, a un cigarrillo.

Cuando habían fumado y ya llegaba
el clero con todos sus gori-goris, él
les decía: “Mañana pasaré por usted

e iremos ambos al Bataclán”.
Cuando los difuntos, ansiosos, cerraban
los ojos, él los encerraba bajo siete llaves.

Lliçons d'estratègia empresarial

Ha arribat a les meues mans aquesta petita presentació que, immediatament he passat als meus fills, perquè aprenguin com portar la seua empresa, ara que comencen.

Encara que, en clau d'humor, allò que diu és ben cert

L'accident de l'MD-82 i la pressió mediàtica

Fa uns dies, l'amic Xarbet, Frederic, deixà un post, exemplar com la majoria dels seus, (no dic tots per exagerada prudència), titulat Tiempo de llorar, parlant sobre l'accident de l'altre dia d'un avió de Spain Air, a Madrid, quan despegava.

Transcric ací el meu comentari, ja que m'ha eixit una mica llarg, tot demanant-li des d'ací públiques disculpes per aprofitar el seu espai deixant opinions al seu bloc, que, com faig ara, haurien de estar en el meu.

Aquest és el meu comentari quasi íntegre, llevat d'una última frase, que potser m'hagués pogut evitar.

Aparte de darle mi condolencia, en un comentario en mi blog, a Bandama, no había escrito nada sobre el tema, ya que me resulta demasiado doloroso.

Però, dit això, sembla que, passada una setmana del tràgic accident, comenci a apuntar una possibilitat. Sembla que un dels dos motors tenia activat el "reverse" sistema de frenat per inversió de la turbina. I que l'altre, que no tenia activat aquest sistema de frenat en pista, casualment, el tenia "cancelat" de feia uns dies, per mal funcionament.

Aquest funcionament de dues turbines en sentit contrari, físicament pot explicar la desestabilització de l'aparell, cosa que, combinada amb la manca de potència, i això sembla que ja sigui indubtable, hauria pogut portar a la caiguda a terra.

Malgrat que, continuen assegurant-nos que el pilot no va frenar, sabent que el sistema de reverse teòricament només pot activar-se amb el tren d'aterratge en terra, o bé es va activar per un mal funcionament del sistema (sense la intervenció del comandant de l'avió) o bé el comandant de l'avió, vista l'escassa potència, insuficient per a efectuar amb garanties el despegament, va intentar frenar a la desesperada, i només se li va activar un dels dos reverses(recordem que l'altre estava cancelat).

D'una manera o d'una altra, tot sembla apuntar a que no fou un error manual, sinó mecànic.

Quant a la identificació, fer les coses bé porta el seu temps, i si no, que li ho pregunten a en Trillo i les seues presses. Clar, que el que he estat sentint sobre la dificultat en la identificació quan tots els membres de la família han mort en l'accident, al menys podran trobar les relacions genètiques fill(a) - pares, ço que, combinat amb la llista de passatgers, podria ajudar també.

Però trobe prudent l'espera en confirmar identitats.

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (XCIX)

Últims capítols d'aquest llibre, ja tots ells dedicats al comiat dels personatges que han anat traient el nas per aquests poemes.

99

Venia cossis i perols venia
campanetes de fang, plats de Manises
amb el retrat de Blasco Ibàñez o
amb exòtiques flors i llargues dames,

llibrells dignísims per a la bugada,
bacins ventruts a prova de colitis.
La coneixien per l’Espiritada.
Seria allò que diuen un malnom,

car no donava bibliografia
i era difícil suposar-la en el
relleu d’un vell sarcòfag, gemegant.

Bròfega sempre, i amb el virgo incòlume,
segons extensa tradició oral,
ara farà vuit anys que l’enterràrem.

99

Vendía calderos y vendía ollas y
campanas de loza, platos de Manises
con el retrato de Blasco Ibáñez o
con exóticas flores y largas damas,

dignísimos lebrillos para la colada,
ventrudos orinales a prueba de colitis.
La conocían como la Espiritada.
Sería lo que dicen un mote,

Porque no había bibliografía
y era difícil suponerla en el
relieve de un viejo sarcófago, gimiendo.

Malhablada siempre, y con el virgo incólume,
según extendida tradición oral,
hoy hará ocho años que la enterramos.

Sobre toros i banderes. Un article de Fernando Delgado

Fa uns dies l'amiga Cristina va publicar un post ¿Toro o bicicleta? en el que a partir d'un acudit gràfic de Pareja, ens preguntava sobre els símbols nacionals sobreimpresos a la bandera.

Com era d'esperar aquest post tingué una bona quantitat de comentaris, alguns d'ells defenent la indefensable "fiesta nacional"

Avui, m'agradaria (per això ho faig, evidentment) deixar-vos un article de Fernando Delgado, Infarto nacional al diari Levante, antitaurí per suposat, ja em coneixeu, parlant-nos del toro, bou o vaqueta mort d'un infart a les passades festes de bous al carrer de Torís. Si mal no recorde, o va ser en una altra de les festes de bous al carrer que, desafortunadament i per a la nostra vergonya, tant abunden al meu País Valencià, altrament dit "la comunitat"? els ciutadans, que no cívics, veïns del poble, intentaren agredir uns turistes que havien tret fotos de l'animalet mort.

INFARTO NACIONAL

FERNANDO DELGADO

En estos días de alborozos taurinos en los que muchos pueblos desahogan sus instintos sobresaltando a un toro, cegándolo por los cuernos o tirándole del rabo, tuvo un astado la suerte de morir de infarto en Turís. Es una de las formas que un toro puede tener de aguarles la fiesta a los que se solazan a su costa. Se trataría de una desconsideración del toro, sin más, en el caso de que hubiera muerto por propia iniciativa o de que pensara, facultad que poseen sin duda los seres civilizados que se divierten a su costa, y que de tanto pensar y desear morirse (el toro, claro), para fastidiar, consiguiera con su muerte dejar a sus seguidores a la mitad del divertimento. Pero al toro le tocó esa muerte en la rifa del destino, con lo que la impotencia de los que lo habían comprado para que sufriera un ratito más sucedió al desconcierto. No sería extraño pensar que en tales circunstancias desearan tener a mano al ganadero que les vendió un toro desgastado para terminar el festejo con él en lugar de con el toro. Pero la idea de ponerle fuego en la frente a un hombre y tirarle de los testículos no debe parecerles aún una idea que quepa en el programa de fiestas. En consecuencia, el ganadero, que parece por ahora a salvo, habrá podido explicarse: el toro gozaba de buena salud, pero debieron asustarlo demasiado y de golpe, de modo que su corazón no dio para tanto. Un verdadero sádico ha de saber administrar el sufrimiento y no parece que el sadismo popular resultara esta vez acreditado por su profesionalidad. La muerte del toro ha hecho caer en la cuenta a los vecinos de que los toros también tienen corazón, como ellos cabeza. Pero eso, más que moverles a la compasión ante un ser vivo que sufre, les ha permitido comprobar que sufre verdaderamente, que es lo que más puede divertir a las cabezas y a los corazones de la gente que corre a gritos detrás de un toro en nombre de la tradición.

Y APARTE. Siempre hubo banderas de España con escudo y sin escudo, y hasta con escudos ilegales, pero ahora es frecuente ver banderas con un toro negro. En las tiendas de souvenirs, españolas y extranjeras, se venden estas enseñas con el gran símbolo patrio: el toro. Lástima que haya toros cobardes, débiles como niñas, capaces de morir de infarto en plena correría festera, pero si los hubiera con cabeza y lograran asociar sus sufrimientos y sus muertes a su destino de símbolos patrios, de morir de algo sería de orgullo. Bien es verdad que para morir de orgullo patrio se necesita más corazón que cabeza y hasta es posible que algunos consideren que la cabeza es un inconveniente para los orgullos nacionales. Y, vistas así las cosas, nadie podría asegurar que el toro que ha muerto de un ataque al corazón no fuera una víctima de la propia exageración de su sentimiento patrio más que el cadáver conseguido por la desmesura de los que lo sometían a sufrimiento. Y si de lo que se come se cría, como sostiene el dicho popular, de la degustación de la carne de ese toro no habría que privar a los carentes de patriotismo, pero tal vez podría ser embalsamado y exaltado en monumento como gratitud a quien dio su vida en un ataque profundo de españolidad, que es lo que seguramente lleva a muchos a echarse a la calle detrás de un toro.

Francesc Romeu, una persona sensata.

O almenys això crec.

Francesc Romeu, candidat a la secretaria general del PSPV (partit socialista del país valencià), que escric de forma totalment conscient i intencionada en lletres minúscules, ha dit que no, que no li sembla bé la intenció de canviar aquestes sigles per les de PSCV (partit socialista de la comunitat valenciana) tal com, entre d'altres coses ben encertades, proposa la ponència del pròxim congrès de setembre.

Sempre m'he queixat de que s'haja institucionalitzat una patotxada com la propiciada per, crec recordar, Attard (al temps que aturava el rellotge), per desbloquejar la burrera de la dreta que intentava, basant-se en una qüestió de noms, impedir l'autonomia de València.

Perquè aquest és el nom i no cap altre: València. Encara que una divisió en províncies (pro-vintia, pels vençuts) ens dividís (divide et vince) finalment, en tres províncies (arribaren a ser-ne quatre), y deixés el territori central amb el nom del territori global.

Així que les opcions eren les següents:

Regne de València. Anacrònic, romàntic i inexacte. L'estat unitari va ser ràpidament implantat pels borbons amb els Decrets de Nova Planta.

València. Inacceptable per als pro-murcians del territori sud, que, com a molt, acceptarien una denominació que inclogués el territori sud en el nom Alicante-Alacant

Levante. Invent del segle passat i capçalera d'un diari, però que a molta gent ens recorda el Líban, aquest sí amb tot el dret, Levante del Mediterrani. Perquè, com en el cas de provintia, ens remet a la dependència, aquesta vegada geogràfica, d'un hipotètic (hipotètic, no, ben real) territori central dominant.

País Valencià. Invent modern, inacceptable per a la dreta, per les seues implicacions de nova constitució, de voluntarietat. A més de la seua possible relació amb un espai cultural que hem vingut a definir (cada vegada menys, també és cert) com a Països Catalans, i que alguns, molt pocs, pretenen espai també polític.

Així que amb data límit per presentar a Corts (les espanyoles, of course, de aquí les majúscules o capitals) no hi hagué més remei que deturar el rellotge a la mitja nit última, i seguir discutint, fins que ens vam quedar sense nom.

La comunitat autònoma valenciana, passarà dir-se, comunitat autònoma valenciana. Tota una troballa.

I ara, un partit d'esquerres, confluència d'uns quants partits socialistes de la transició, que va adoptar en la seua creació el nom de PSPV, renuncia a la seua història, i es conforma amb la kafkiana situació de acceptar com a senyes d'identitat del territori que diu representar, la falta de nom propiciada per la rebequeria de la dreta.

Propose que de no continuar amb el nom actual passin a denominar-se Partit Socialista de l'única comunitat autònoma espanyola sense nom (PSUCASN) quedaria fi

Que tinguis sort amb la teua postura, Paco. Ja hem renunciat a massa coses.

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (XCVIII)

La desaparició d'un cantor, i és que l'alcohol no ha estat mai bo per a la veu...

98

Cantà sarsueles i cantà la Missa
de Salvador Giner a Borbotó,
i ja tenia, en un esmalt, el seu
retrat, amb el seu nom –Rossend Garcia

Martínez–, en el nínxol que s’havia
comprat, com es comprà també la làpida,
on ja tenia el nom, en versals dignes,
al cementeri de Benimaclet.

Morí, bufat, a Burjassot, la nit
de la pujada de Sant Roc: va caure,
quan anava pel marge, dins la séquia.

Aparegué en Montcada, el cos inflat,
preponderant la panxa, com si anàs
a cantar “El cantar del arriero”.

98

Cantó zarzuelas y cantó la Misa
de Salvador Giner en Borbotó,
y ya tenía, en un esmalte, su
retrato, con su nombre –Rossend García

Martínez–, en el nicho que se había
comprado, cómo se compró también la làpida,
donde ya figuraba su nombre, en dignas versales,
en el cementerio de Benimaclet.

Murió, mamado, en Burjassot, la noche
de la subida de San Roc: cayó,
cuando caminaba por el ribazo, a la acequia.

Apareció en Montcada, el cuerpo hinchado,
enorme la barriga, como si fuese
a cantar: “El cantar del arriero”.

Una bona notícia. L'amic Deralte ha guanyat un premi de poesia

L'amic Deralte, que un bon dia, després d'unes absurdes disputes amb altres membres de la Comunitat del País, va decidir abandonar-nos, i deixar-nos orfes dels seus relats, de les seues notícies estrambòtiques i extraordinaries recollides en ignots papers de les Amèriques, de les seues poesies, de les cançons que estimava i ens permetia compartir, fa uns dies em va escriure un correu, comunicant-me que havia guanyat un premi literari: el Premio Internacional de Poesia de la Orden Literaria Francisco de Quevedo.



Enhorabona, i que continues recollint els premis que segurament mereixes.



A més, el mateix dia del correu, veig que ha tornat a penjar un nou post al bloc.

du bist nicht der Alte, du bist der Jugendliche

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (XCVII)

Novençans, com diem al meu poble, recent-casats...

97

Mossegador, arrapador, tenaç
ens empenyia aquell amor, infame,
determinava situacions;
ens queixàvem els dos, els dos bramàvem.

Jéiem els dos, al capdavall, les víctimes.
Reien els déus, mirant-nos escampats
per sobre el cobertor, sobre els llençols
del llit august, desencolat d’amor.

La teua mare entrava amb una safa
sense mirar-nos, sense dir-nos res,
comprenent tantes coses, massa coses.

M’abotonaves, agraïda, jo
atarantat, dempeus, i en acabar
sempre em besaves el darrer botó.

97

Mordedor, arañador, tenaz
nos empujaba aquel amor, infame,
determinava situaciones;
nos quejábamos ambos, ambos rugíamos.

Yacíamos los dos, al final, víctimas.
Reían los dioses, viéndonos extendidos
sobre la colcha, sobre las sábanas
del lecho augusto, descoyuntado del amor.

Tu madre entraba con una jofaina
sin mirarnos siquiera, sin decirnos nada,
comprendiendo tantas, demasiadas cosas.

Me abrochabas, agradecida, yo
aturdido, en pie, y al acabar
siempre me besabas el último botón.

Retorn a la quotidianitat

Torne de la meua estància ociosa vora mar, a la mediterrània. Tot s'acaba, sobre tot les coses bones.

Ara em cal recuperar les lectures perdudes dels amics, i pujar les fotos fetes.

Ara em toca buscar una nova sèrie. Bertrand Russell es va acabar, Estellés i el seu foc dels garbons està acabant-se, que poder compartir amb tots.

Com diuen a Eivissa, on vaig passar uns anys, ja som aquí.

Bon dia a tots.

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (XCVI)

Recordeu com acabava l'anterior poema?

I àvidament olies una rosa...

En aquest poema, Estellés continua descrivint-nos d'una forma tan tendra, l'acceptació fatal del destí, de la propera mort anunciada.

96

Fou més senzill encara: no et recorde
olorant una rosa àvidament
com si volguesses engolir-te, endur-te
el seu perfum o bé perfecció.

Et recorde, més bé, com demoraves,
tan tristament i complagudament,
una crosta de pa, sols una crosta,
amb una intensitat més bé eucarística;

i com et delectava un sol glop d’aigua.
Agafaves el got, el got vulgar,
com una copa del xampany llunyà

o com un calze? Jo no ho sé, Déu meu.
Ningú no et comprenia i tu ho sabies
i ens passaves la mà sobre els cabells.

96

Fue más sencillo aún: no te recuerdo
oliendo ávidamente una rosa
como si quisieras engullir, llevarte
su perfume o su perfección.

Te recuerdo, más bien, cómo demorabas,
tan triste y complacidamente,
una corteza de pan, sólo una corteza,
con una intesidad casi eucarística;

Y cómo te deleitaba un único trago de agua.
¿Tomabas el vaso, el vulgar vaso,
como una copa del lejano champagne

o como un cáliz? No lo sé, Dios mío.
Nadie te comprendía y tú bien lo sabías
y pasabas tu mano sobre nuestros cabellos.

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (XCV)

Em quede sense paraules davant la tendresa d'aquest poema.

95

Et preparaves per a ben morir.
Ningú no t’enganyava: allò era un càncer.
Et tallaren un pit, el pit esquerre.
En retornar a casa, sense el pit,

potser plorares en la intimitat.
Ho endevinem o ho suposem: només.
Et preparaves per a ben morir.
Fores alegre per a tots, i fores

la confiança, i fores l’esperança.
Vivaç, tingueres la paraula amable;
i d’una rescatada gentilesa

alegraves els dies i les teles,
el rouge discret i franca la colònia.
I àvidament olies una rosa.

95

Te preparabas para bien morir.
Nadie te engañaba: aquello era un càncer.
Te cortaron un pecho, el seno izquierdo.
Cuando volviste a casa, sin tu pecho,

quizá lloraste en la intimidad.
Lo adivinamos o lo suponemos: sólo.
Te preparabas para bien morir.
Fuiste alegre para todos, y fuiste

la confianza, y fuiste la esperanza.
Vivaz, tuviste la palabra amable;
Y de una recatada gentileza

alegrabas los días y las telas,
el rouge discreto y franca la colonia.
Y ávidamente olías una rosa.

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (XCIV)

I, per tant, li dona les gràcies a la gent que li ha prestat la veu, que li ha mostrat les paraules, el camí.

Encara que siguen analfabets, il·letrats, ell sap que els ho deu tot.

I sap, també, que mai no podrà pagar-ho.

94

Analfabeta o il·letrada, sempre
m’has donat més del que esperava, absort,
i ara diria, i ho diria tot:
Déu que t’ho pague. Si em demore, pense

que ignoraves el buc on et clavaves.
Intensament has fet el teu paper,
o m’has permés perseverar, agònic,
en un afer indestriable. Déu

que t’ho pague. Et deixava aquests papers,
que no llegiràs mai probablement,
però que t’inspiraven un respecte,

una manera de respecte. Saps
quant he patit, i em fores solidària.
Permet: Déu que t’ho pague. Jo no puc.

94

Analfabeta o iletrada, siempre
me has dado más de lo que esperaba, absorto,
y ahora diría, y lo diría todo:
Dios te lo pague. Si me entretengo, pienso

que ignorabas el agujero donde te metías.
Intensamente has hecho tu papel,
o me has permitido perseverar, agónico,
en un negocio indiscernible. Dios

te lo pague. Te dejaba estos papeles,
que nunca leerás probablemente,
pero que te inspiraban respeto,

una clase de respeto. Sabes
cuanto he sufrido, y me fuiste solidaria.
Permíteme: Dios te lo pague. Yo no puedo.

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (XCIII)

Parla avui dels seus companys de diari? Possiblement.

Estellés no teoritza, viu, parla com ho fa la seua gent al carrer, no consulta diccionaris.

93

Cabdellarien, descabdellarien.
Teoritzaven, com dirien ells.
I tu els deixaves que teoritzassen.
Si eren feliços amb això... Mesquins,

mesquins. Obrien el Casares. Amb
el dit cruel i dictatorial
resseguirien les analogies
i dictarien les preeminències.

Es contentaven amb això. Mesquins,
mesquins. I més: covards. I més encara:
Tots els te-deums de la confusió.

Però el poble alenava. Se’n fotia
de la sintaxi i qui la toca. El poble
pujaria a l’andana les collites.

93

Ovillarían, desovillarían.
Teorizaban, como dirían ellos.
Y tú los dejabas que teorizaran.
Si eran felices con éso... Desgraciados,

ruínes. Abrían el Casares. Con
el dedo cruel y dictatorial
repasarían las analogías
y dictarían las prioridades.

Se contentaban con éso. Desgraciados,
ruínes. Más aún: cobardes. Y todavía más:
todos los tedeums de la confusión.

Peró el pueblo respiraba. Se reía
de la sintaxis y de quien la toca. El pueblo
subiría al granero sus cosechas.

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (XCII)

Torna el cec al bordell.

92

L’orb, al raval, escolliria, encara
que no ho tenia decidit del tot,
mentre bevien i parlaven, nues,
pel menjador. Intentaria l’ama

interpretar el seu silenci august,
i en va seria, com passava sempre;
i es callaria, al capdavall, amb un
secret, dolgut, inexpressat disgust.

Les mans sobre els genolls, callava l’orb
mentre esperaven les xicones, sense
saber a quina triaria. I ell

trencaria el silenci finalment,
i decididament designaria:
“Aquella de la piga en una aixella”.

92

El ciego, en el arrabal, elegiría, aunque
no lo había decidido aún del todo,
mientras bebían y hablaban, desnudas,
por el comedor. Intentaría la madame

interpretar su augusto silencio,
pero sería en vano, como pasaba siempre;
y se callaría, al final, con un
secreto, dolido, inexpresado disgusto.

Las manos en las rodillas, callaba el ciego
mientras esperaban las mozas, sin
saber a cual elegiría. Y él

rompería finalmente el silencio,
y decididamente designaría:
“Aquella de la peca en un sobaco”.

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (XCI)

Torna l'Estellés a parlar-nos dels seus poemes, del seu difícil part, i del previsible oblit en què quedaran.

91

Res quedarà de tot açò, a la fi,
si no és allò que més ens puga fotre,
escarbotant, entre les dolces síl·labes,
l’afany ocult i desvalgut dels càtars;

esventrant les metàfores més tèbies
o les expressions més inexpertes;
però malgrat aquella saviesa,
vagament insensats –o al·lucinats,

si així us agrada més–, insistim, tercs,
amunteguem tristesa i desventura,
la programem en ritmes i estupor,

dipositem, sobre la taula, mots,
els documents gastats de la misèria,
la identitat en digitals febrils.

91

Nada quedarà de todo ésto, al final,
sino lo que más nos pueda joder,
escarbando, entre las dulces sílabas,
el afán oculto y desvalido de los cátaros;

destripando las metáforas más tibias
o las expresiones más inexpertas;
pero a pesar de aquella sabiduría
vagamente insensatos –o alucinados,

si os gusta más así–, insistimos, tercos,
apilamos tristeza y desventura,
la programamos en ritmos y estupor,

depositamos, sobre la mesa, palabras,
los documentos raídos de la miseria,
la identidad en febriles dígitos.

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (XC)

Encara recorde quan les dones parien a casa...

90

Aquell espectre de la rosa, dins
el got d’aigua, l’invertit enigma,
i als peus del llit, sobre l’armari, aquella
estampa en blaus de sant Ramon Nonat,

també invertida, i sobre el cadafal
del llit enorme, espaterrada, indigna,
plena de crits desesperats, de pèls,
de pets també i amenitats condignes,

la jove, en fi, que va de part. Les dones
entren perols d’aigua bollida. El metge
ha preguntat si plou encara. Deu

hores de part, i com si res. Eixien
tots els infants de les escoles i
intentaven mirar per la finestra.

90

Aquel espectro de la rosa, en
el vaso de agua, el invertido enigma,
y a los pies de la cama, sobre el armario, aquella
estampita en azules de San Ramón Nonato,

también invertida, y sobre el túmulo
del enorme lecho, despatarrada, indigna,
llena de gritos desesperados, de pelos,
de pedos también y amenidades condignas,

la joven, en fin, que va de parto. Las mujeres
entran perolas de agua hervida. El médico
ha preguntado si todavía llueve. Diez

horas de parto, y como si nada. Salían
los niños de las escuelas e
intentaban mirar por la ventana.

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (LXXXIX)

L'Estellés ens parla avui dels seus poemes.

89

Us tinc datats, documentats, fitxats,
i més encara, contrastats. Censats,
filiats, restaurats, instrumentats,
monumentalitzats, comptats, dictats.

I si molts n’he apuntats, n’he rebutjats,
no per ineducats, cagats, pixats,
pels resultats, voluminositats
que deixen sempre els llibres esventrats.

Evocats, estimats, plorats, corcats,
multiplicats, sumats, restats, irats,
tots llavats i rentats, i els encalats

balons dels xics de tots els veïnats
desinflats entre teules; desolats,
tots els gats afilats i enamorats.

89

Os tengo fechados, documentados, fichados,
más todavía, contrastados. Censados,
filiados, restaurados, instrumentados,
monumentalizados, contados, dictados.

Y si muchos he apuntado, otros he rehusado,
no por ineducados, cagados, meados,
sino por los resultados, voluminosidades
que acaban siempre dejando los libros destripados.

Evocados, amados, llorados, carcomidos,
multiplicados, sumados, restados, irritados,
todos lavados y bien aseados, y los encolados

balones de los muchachos de todo el vecindario
deshinchados entre las tejas; desolados,
todos los gatos afilados y enamorados.

Un apretó de mans olímpic. Uneix-te ara

He rebut d'Avaaz.org el següent correu demanant-me l'adhesió a l'apretó de mans olímpic, iniciat fa uns dies pel Dalai Lama.

"Amigos:

Para los ciudadanos de China, los Juegos Olímpicos de Beijing representan un momento de apertura al mundo sin precedentes. Pero a tan sólo 10 días del cierre de los Juegos, los líderes de China deben decidir: ¿van a seguir el camino del nacionalismo y del control férreo, o van a explorar un espíritu nuevo de apertura y cooperación luego de los Juegos Olímpicos?

El futuro de China está en el equilibrio, y los moderados de ese país necesitan de nuestra ayuda ahora. Por eso aprovechamos este momento para solidarizarnos con un gesto de principios positivo: el Apretón de Manos Olímpico, iniciado con el Dalai Lama y que se está pasando de mano en mano por todo el globo hacia Beijing. Más de 150.000 ya nos hemos unido al apretón de manos online (hoy se está lanzando un sitio web chino hermano para llevar el apretón de manos dentro de China) y nuestros anuncios "AMA A CHINA, AMA AL TÍBET" (junto con los Ama a Birmania y Ama a Darfur) están causando revuelo en las comunidades chinas de todo el mundo.

Ahora necesitamos que al menos 250.000 personas se unan al apretón de manos en esta semana, para poder llegar a los medios chinos e internacionales con esta iniciativa mundial y llevar nuestro mensaje a la ceremonia de cierre. Si todavía no lo hiciste, firma aquí el apretón de manos y envía este mensaje a tantos contactos como puedas:

http://www.avaaz.org/es/handshake

El apretón de manos viene con una promesa: exigir a TODOS nuestros gobiernos que velen por los principios en cualquier lugar del mundo en el que estén que faltando, sea el Tíbet, Irak, Birmania o dondequiera. Entregaremos nuestro mensaje mediante una audaz campaña mediática en Hong Kong y en el mundo entero antes de la ceremonia de cierre.

Tenemos una última oportunidad para recuperar el espíritu de los Juegos Olímpicos, con el mensaje de amistad y diálogo que compartimos con el Dalai Lama. Cuantas más personas se unan al apretón de manos mundial, nuestro mensaje contará con más fuerza cuando llegue a los medios chinos e internacionales. Por eso, reenviemos este correo electrónico para alentar a todos a participar. "Un Mundo, Un Sueño" es un ideal mayor que los Juegos Olímpicos: es tiempo de que los ciudadanos en todo el mundo lo recuperen, de apretón de manos en apretón:

http://www.avaaz.org/es/handshake

Plenos de esperanza y respeto,

Paul, Ricken, Ben, Milena, Graziela, Iain, Pascal, Veronique y todo el equipo de Avaaz

PD: Si tú mismo estás en los Juegos Olímpicos en Beijing, o conoces a alguien que esté, por favor envía un correo a handshake@avaaz.org ya mismo...

-----------------------------


Sobre Avaaz…

Avaaz es una organización independiente y sinfines de lucro cuya misión es asegurar que los valores y opiniones de la mayoría de la gente sean tomados en cuenta en las políticas que nos gobiernan. ‘Avaaz’ significa ‘voz’ en varios idiomas asiáticos y europeos. Avaaz no acepta dinero de gobiernos ni de empresas y su equipo esta basado en oficinas en Londres, Nueva York, Washington, Ginebra, Paris y Rio de Janeiro. No se te olvide visitar nuestras páginas Facebook y Myspace y Bebo "

Jo ja m'he adherit. I tu?

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (LXXXVIII)

Quins temps, aquells, quan les dones portaven la cassola al forn, per coure.

Ara, totes les cases tenen forn.

88

Del forn aquell que hi ha al carrer dels Lladres
tornes a casa, el davantal alegre,
tan opulenta de braons i pits
–més que de pits, diríem de mamelles–,

I a les pupil·les la vivacitat,
o la perversitat, o la lascívia,
allò que intranquilitza, allò que excita,
allò que mai no s’aclareix del tot;

i en la cassola de l’arròs al forn
–l’arròs eixut, d’aquell prestigi gòtic–,
la cabeçola que al marit li agrada,

la cabeçola del cabrit atònit,
amb aromades fulles de llorer
i ulls perdurables d’estranyesa bíblica.

88

Del horno aquel que hay en la calle de los Ladrones
regresas a tu casa, alegre el delantal,
tan opulenta de bíceps y de pechos
–más que de pechos, diríamos de tetas–,

y en las pupilas la vivacidad,
o la perversidad, o la lascivia,
aquello que intranquiliza, lo que excita,
lo que nunca se aclarará del todo;

y en la cazuela del arroz al horno
–el seco arroz, de aquel prestigio gótico–,
la cabeza que le gusta al marido,

la cabeza del cabrito atónito,
con aromáticas hojas de laurel
y ojos perdurables de extrañeza bíblica.

14 i 15 d'Agost, La Festa d'Elx

La Festa d'Elx, o com també li diuen El Misteri d'Elx. Una obra de teatre medieval que pren origen en unes representacions datades arran de la conquesta (al 1266 ja hi ha una autorització reial per la celebració de l'assumpció de la Mare de Déu), encara que, la dramatització actual és evidentment barroca amb unes solucions que m'atrevesc a definir dignes de Visconti.

Un obra de teatre cantada i representada per actors del poble, estrictament amateurs, però amb una professionalitat que segur que envejarien moltes companyies de teatre.

La Festa, amb les seues dues parts representades en dies consecutius:

La vespra, el 14 d'agost a la tarda, la "dormició" o mort de la Mare de Déu, rodejada pels deixebles del seu fill, Jesús, excepte Tomàs que, com que es troba a l'Índia, arriba tard.

La festa, el matí del 15, amb l'assumpció de la Mare de Déu, al cel, que serà recollida per la Trinitat, amb una solució escènica, "la magrana" o araceli, baixant des de la cúpula, al so del cant de l'àngel, mentre cau una pluja d'or envoltant-los als actors i a la gent que omple l'església de gom a gom.

Hi han assajos generals que permeten veure, pagant, aquesta representació sense aglomeracions, sense gent que parla i es mou, i no et deixa veure bé. Però aconselle sense el més mínim dubte la participació, la immersió, en aquesta celebració Patrimoni de la Humanitat, on qui enguany és Joan, potser l'any passat era Judes, i tens al teu costat, sa mare, recitant el nou paper del fill, i patint per si aquest no el recorda tan bé com caldria.

I aplaudir, i cridar, i plorar amb tota la gent, amb tot el poble, quan la pluja d'or comença a desaparèixer i la Trinitat, l'Araceli, comença a pujar amb la Mare de Déu, ja coronada.

No us ho perdeu.

Ah, per cert, el 15 d'agost, catalunyaonline s'ha compromès a retransmetre en directe la festa. Per aquells que tinguin una bona connexió, clar. Però si algú la té, li aconselle que es connecte

Deixe aquí dues mostres de l'Araceli i una de la judiada, només per fer-vos enveja.

Una gran notícia: Iran suspén les lapidacions

Avui he rebut la informació de que la magistratura d'Iran ha decidit suspendre les execucions per lapidació.

Felicitats A.I.

Ni una piedra más

Hola,

Quiero informarte, con una enorme alegría, que la magistratura iraní ha anunciado la suspensión de las ejecuciones por lapidación en Irán. Aunque las condenas a lapidación ya han sido conmutadas, estaremos vigilando para que la suspensión sea efectiva.

Te escribo para agradecerte tu tiempo, tu firma y tu humanidad. Juntos, hemos contribuido a que sea posible eliminar una de las prácticas más bárbaras, crueles y degradantes de asesinar a un ser humano.

Pero también, con este gran paso, hemos demostrado, una vez más, que la suma de pequeñas acciones pacíficas de miles de personas es útil para construir un mundo mejor: ¡eso es Amnistía Internacional!.

Aún tenemos muchos retos sobre los que trabajar y muchas injusticias que combatir, como por ejemplo, la ejecución de dos menores para la que pedíamos tu firma la semana pasada. La experiencia nos dice que cuantos más seamos, más fuerza tendremos para conseguir, lo antes posible, hacer del mundo un lugar mejor donde vivir. Contamos contigo. Considéralo, y si te parece, únete a Amnistía Internacional. Ésta es nuestra oportunidad.

Un fuerte abrazo y mi agradecimiento de todo corazón,

Esteban Beltrán
Director – Amnistía Internacional
Sección Española

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (LXXXVII)

Cementeri traslladat. On hi ha sempre queda.

87

Varen desfer el cementeri. Tinc
el testimoni de la meua mare.
Feien música, uns homes, amb els ossos
d’uns morts anònims, oblidats. En una

casa d’aquelles, incrustada en una
paret de cert corral, podíem veure
la llosa d’una sepultura. Pense
la meua mare, que ho mirava tot

amb un dolor que li perdura encara.
Havien fet un cementeri nou
i rebutjaven els difunts anònims.

Sempre que passe pel carrer dels pobres,
que li han posat el nom de no sé qui,
em sé poble, em sé pols, ossos de música.

87

Deshicieron el cementerio. Tengo
el testimonio de mi madre.
Hacían música, unos hombres, con los huesos
de unos muertos anónimos, olvidados. En una

casa de aquellas, incrustada en una
pared de cierto corral, podíamos ver
la làpida de una sepultura. Recuerdo
a mi madre, que lo miraba todo

con un dolor que todavía le dura.
Habían construído un cementerio nuevo
y rehusaban los difuntos anónimos.

Siempre que paso por la calle de los pobres,
a la que le han puesto el nombre de no sé quién,
me siento pueblo, me siento polvo, huesos musicales.

Totes i totes som Batiste Malonda

La meva germana em passa aquest manifest en suport del director del C.P. El Castell d'Almoines petit poble vora Gandia, així com un vídeo sobre el tema.

Pel que em sembla, i no crec equivocar-me, una cacicada més del senyor Font de Mora, l'ideòleg de les classes de EpC en anglès, i tres treballs trimestrals de lliure elecció per part de l'alumne (açò sembla que ja no podrà ser) substitutoris i vergonyants d'una objecció amagada afavorida per Ppaquita la CamPpestre i tota la colla de Ppersonatges que ens governen.

Deixe la transcripció del vídeo, i la traducció per qui l'interessi.

Salut

**********

L’escola pública de la localitat d’Almoines, a la comarca de la Safor, ha rebut nombrosos premis pel seu model educatiu, entre ells, el premi Baldiri Reixac o la creu de Sant Jordi 2005. Els alumnes de l’escola segueixen un model educatiu que es basa en assemblees i defuig els llibres de text. Els propis alumnes i professors treballen els apunts. El model educatiu es pot resumir en tres paraules:

Batiste Malonda (director).- "Democràtica, d’idea valenciana, i d’idea renovadora".

Jéssica Gregori (presidenta AMPA).- "Pues és més el formar-li el cap dels xiquets i no donar-li els coneixements i ja està. Es formen com a persones,són independents, són, es saben buscar la vida. Li donen si a cas els instruments a l’abast que li fan falta al xiquet per a buscar-se d’això, però són ells els qui s’ho treballen o veuen la necessitat d’aprendre açò o allò. No li ho donen escudellat".

Robert Llorca (ex alumne).- "Quasi (com) ho fan a la Universitat, no? A la Universitat hi han classes magistrals, però hi han classes que no són magistrals, que a tu et donen uns elements per poder navegar per internet i tu buscar eixa informació. Però això ja fa vint anys ja passava en Almoines, no hi havia internet però a tu et donaven el mitjans per trobar eixa informació".

Ara aquesta escola s’ha quedat sense director. La raó és que la Generalitat Valenciana ha decidit no renovar el càrrec de director a aquest home, Batiste Malonda. Malonda ha rebut nombrosos actes de suport per part de professors, pares, mares i sindicats, que s’han mobilitzat per la seva continuïtat. El sindicats van fer una tancada a la Conselleria d’Educació i els pares i mares davant el passat congrés del Partit Popular. Per a ells ataca un model educatiu i un director que el defensa.

Robert Llorca.- "És una qüestió personal però jo crec que és una qüestió més de fons: una manera de carregar-se una escola valenciana, una escola de funcionament democràtic, on no s’ha callat res, on els alumnes ixen lliures, no?"

Jéssica Gregori.- "Una és per conforme treballem en esta escola, i perquè ell és lluitador, ell no es dóna per vençut perquè vol millorar l’educació pública i això molesta. Ells volen, des de Conselleria, trobe, volen dominar-ho tot".

Batiste Malonda.- "Jo pense que els tres, les tres característiques que he dit de l’escola, sembla que no, deu de ser que no agraden, no? a la Conselleria actual. No solament la valencianització, sinó també la part que he comentat de participació i democràcia, i la part d’una, de fer una actitud crítica de cara a allò que és el sistema educatiu, la renovació pedagògica..."

Liliana Carbó (Professora).- "És una persona molt valenta, i és una persona molt ambiciosa de cara als seus alumnes i de cara a la seua escola, i això de vegades... pues l’Administració fa determinades accions en les que pareix que no, que no té massa en compte el donar una escola realment de qualitat".

En el rerefons d’aquesta polèmica també es troba una vella reclamació de les escoles valencianes: recuperar l’autonomia dels centres educatius, que no sigui la Generalitat qui faci i desfaci sense respectar les opinions dels mestres, directors i associacions de mares i pares.

Batiste Malonda.- "El que desitgem, a banda de les qüestions personals que no són tan importants és que tornem a una legislació en què la democràcia es faça, es faça realitat mitjançant la voluntat dels Consells escolars de les AMPA i dels sindicats. I que siga altra vegada més oberta l’elecció o la pròrroga de la direcció".

Jéssica Gregori.- "Que ja està bé de les lleis autoritàries. Que volem democràcia a l’escola. Que no pintem fava, els pares ja no pintem res, amb estos dos decrets nous que ha tret, no se mos contempla per a res, i ... Que lleven eixa llei, era, volíem fer-nos notar".

Abans del quinze de juliol la Generalitat Valenciana ha de fer públic el nom del nou director de l’escola. Amb les lleis a la mà podria ser una persona que no formés part del claustre ni en compartís el model educatiu.

**********

El colegio público de la localidad de Almoines, en la comarca de la Safor, ha recibido numerosos premios por su modelo educativo, entre los cuales, el premio Baldiri Reixac o o la Creu de Sant Jordi 2005. Los alumnos de la escuela siguen un modelo educativo que se basa en asambleas y rehuye los libros de texto. Los propios alumnos y profesores trabajan los apuntes. El model educativo se puede resumir en tres palabras:

Batiste Malonda (Director).- “Democrática, de idea valenciana y de idea renovadora”

Jéssica Gregori (Presidenta del AMPA).- “Pues se trata más de formar la mente de los niños que no de darles los conocimientos y ya está. Se forman como personas, son independientes, son... se saben buscar la vida. Se les da, si acaso los instrumentos a su alcance que le hacen falta al niño para buscar eso, pero son ellos quienes lo trabajan o ven la necesidad de aprender esto o aquello. No se lo dan masticado”.

Robert Llorca (ex alumno).- “Casi (como) lo hacen en la Universidad, ¿no? En la Universidad hay clases magistrales, pero las hay que no son magistrales, donde te dan elementos para que puedas navegar por internet y buscar tú la información. Pero eso ya hace veinte años que pasaba en Almoines, no había internet pero te daban los medios para buscar esa información”.

Ahora este colegio se ha quedado sin director. El motivo es que la Generalitat Valenciana ha decidido no renovar en el cargo de director a este hombre, Batiste Malonda.l Malonda ha recibido numerosos actos de apoyo por parte de profesores, padres, madres y sindicatos que se han movilizado para su continuidad. Los sindicatos se encerraron en la Consellería d’Educació, y los padres y madres (se manifestaron) frente al pasado congreso del Partido Popular. Para ellos se trata de un ataque a un modelo educativo y a un director que lo defiende.

Robert Llorca.- “Es una cuestión personal, pero yo creo que es una cuestión más de fondo: una manera de cargarse una escuela valenciana, una escuela de funcionamiento democrático, donde no se ha callado nada, donde los alumnos salen libres, ¿no?”

Jéssica Gregori.- “Un (motivo) es por cómo trabajamos en este colegio, y porque él es luchador, él no se da por vencido porque quiere mejorar la educación pública y eso molesta. Ellos quieren, desde Consellería, creo, quieren dominarlo todo”.

Batiste Malonda.- “Yo creo que los tres, las tres características que he citado de la escuela, parece que no, debe ser que no gustan, ¿no? A la Conselleria actual. No solamente la valencianización, sino también la parte que he comentado de participación y democracia, y la parte de una... de tener una actitud crítica frente a lo que es el sistema educativo, la renovación pedagógica...”

Liliana Carbó (Profesora).- “Es una persona muy valiente, y una persona muy ambiciosa respecto a sus alumnos y a su colegio, y eso a veces... pues la Administración hace determinadas acciones en las que parece que no, que no tiene demasiado en cuenta el dar una escuela realmente de calidad”.

En el fondo de esta polémica también se encuentra una vieja reclamación de las escuelas valencianas: recuperar la autonomía de los centros educativos, que no sea la Generalitat quien haga y deshaga sin respetar las opiniones de los maestros, directores y asociaciones de padres y madres.

Batiste Malonda.- “Lo que deseamos, aparte de las cuestiones personales que no son tan importantes, es que volvamos a una legislación en que la democraciá se haga, se haga realidad a través de la voluntad de los consejos escolares, de las AMPA y de los sindicatos. Y que vuelva a ser otra vez más abierta la elección o la prórroga de la dirección.

Jéssica Gregori.- “Ya está bien de leyes autoritarias. Queremos democracia en la escuela. Que no pintamos nada, los padres ya no pintamos nada, con estos dos nuevos decretos que han sacado, no se nos contempla para nada, y... que quiten esa ley, queríamos hacernos notar”.

Antes del quince de julio, la Generalitat Valenciana ha de hacer público el nombre del nuevo director del Colegio. Con las leyes en la mano, podría ser una persona que no formara parte del claustro ni compartiese su modelo educativo.

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (LXXXVI)

Continua la descripció del racó del poema anterior

86

Els botiguers de la ciutat, els tísics,
arribarien, per l’abril, i l’aigua,
rica de calç, i la remor dels pins,
oferirien uns motius de gaudi.

Dones del poble feien les bugades
amb uns braons necessitats de lloa,
tornant a peu a la ciutat. Durien
la roba blanca, d’aclarida gràcia.

Un poble pobre. I ara tots retrauen
aquell dibuix arquebisbal, com un
nihil obstat. Em calle. I uns llatins

de salpasset l’alegoria arruixen,
si no l’esguiten. A l’antic carrer
dels pobres s’esventrava un cementeri.

86

Los tenderos de la ciudad, los tísicos,
llegarían, por abril, y el agua,
rica en calcio, y el rumor de los pinos,
ofrecerían motivos de gozo.

Mujeres del pueblo hacían las coladas
con unos bíceps dignos de alabanza,
regresando a pie a la ciudad. Traerían
la ropa blanca, de aclarada gracia.

Un pueblo pobre. Y hoy todos sacan a relucir
aquel dibujo arzobispal, como un
nihil obstat. Me callo. Y unos latinajos

de hisopo rocían la alegoría,
salpicándola. En la antigua calle
de los pobres se descubría un cementerio.

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (LXXXV)

Paisatge

85

El nom incògnit, sense que els filòlegs
arrodonesquen un acord unànim,
passava l’aigua com un brau remot
entre els canyars de musicat prestigi.

Tots es complauen, cristianament,
amb un principi episcopal, i accepten
–què li hem de fer– un precedent sofert,
un vassallatge o purgatori. Oculten

llunyanament, una etimologia,
o bé vinyeta, torbadora i gràcil,
de l’alqueria, uns arbres, una fúria.

Ho han ocupat els andalusos. Bramen,
llunyanament, desesperadament,
unes vedelles. Els contesta l’aigua.

85

El nombre desconocido, sin que los filólogos
alcancen un acuerdo unànime,
pasaba el agua como un toro remoto
entre los cañaverales de musicado prestigio.

todos se complacen, cristianamente,
con un principio episcopal, y aceptan
–qué le vamos a hacer– un precedente sufrido,
un vasallaje o purgatorio. Ocultan

lejanamente, una etimología,
o quizá viñeta, turbadora y gràcil,
de la alquería, unos árboles, una furia.

La han ocupado andaluces. Braman,
lejana, desesperadamente,
unas terneras. Les responde el agua.

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (LXXXIV)

Visita del poeta al cementiri, a la tomba familiar...

84

Aquella llosa atapeïda de
lletres, de noms, tots acollits a la
sola esperança d’un R.I.P.
distribuït proporcionalment,

cobria els ossos, les despulles pobres
de molts dels meus avantpassats per línia
materna, com sol dir-se: bruta o bé
rovellada, difícilment podria

reconéixer-ne els noms. Era un vell nínxol
com la boca d’un forn, d’un forn d’aquells
que feren el prestigi comarcal

dels Estellés. Confosos els seus ossos,
ja prevaldria per a sempre, amarg,
sols l’Estellés, agrupador i agònic.

84

Aquella làpida rebosante de
letras, de nombres, todos acogidos a la
única esperanza de un R.I.P.
distribuido proporcionalmente,

cubría los huesos, los pobres despojos
de muchos de mis antepasados por línea
materna, como suele decirse: sucia o quizás
oxidada, difícilmente podrían

reconocerse los nombres. Era un viejo nicho
como la boca de un horno, de un horno de aquellos
que dieron el prestigio comarcal

a los Estellés, confundidos sus huesos,
ya prevalecería por siempre, amargo,
sólo el Estellés, agrupador y agónico.

Un nou missatge d'A.I. Aturem dues noves execucions a l'Iran

He rebut al meu correu un nou missatge d'Amnistia Internacional, demanant ajuda per intentar aturar les dues pròximes execucions de menors a l'Iran.

No a la pena de mort. Molt més, si són menors els condemnats.

Gràcies

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (LXXXIII)

Aquest estampa m'ha tornat a la memòria l'escena bíblica de Susanna i els vells...

83

Set homes vells, els set prestigiosos
i ben mirats a la població,
els set raonen a l’hortet de baix,
xuclen els caragols, beuen el vi.

Després se’n van tranquil·lament els set,
prenen café al café, ritualment,
l’espés café amb les gotes del conyac,
i els set se’n van, misteriosos, pels

carrers nocturns, sense parlar els set,
fins que els atura un rajolí de llum,
la breu escletxa il·luminada d’una

finestra. Els set, de sobte, assetgen, trèmuls,
amuntegant-se, el dolç interior,
allò dit conjugals intimitats.

83

Siete hombres viejos, los siete prestigiosos
y bien considerados en la población,
los siete charlan en la huerta de abajo,
comen los caracoles, beben el vino.

Luego se van tranquilamente los siete,
toman café en el café, ritualmente,
el espeso café con las gotas de coñac
y los siete se van, misteriosos, por las

calles nocturnas, en silencio los siete,
hasta que los detiene un rayo de luz,
la breve rendija iluminada de una

ventana. Los siete, de repente, espían, trémulos,
amontonándose, el dulce interior,
aquello que llamamos intimidades conyugales.

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (LXXXII)

Un altre personatge. Aquest amb la síndrome de Diògenes.

82

Arreplegava, pels carrers, papers,
trossos de veta, cotó-en-pèls gastats,
pinyols d’oliva, culs de got, diria’s
que afegia, dolcíssima, a la seua

ostensible, notòria misèria
l’altra misèria del poble, anònima,
amuntegant, coordinant un vàlid
monument general a la misèria,

un queixal d’ase, l’ansa d’un pitxer,
els micapans usats d’algun mussol,
els vells preservatius dels cercadits,

i la trobaren, morta, en una cova,
i una veïna li trobà dos mil
duros, de la mà la cul, dins una gerra.

82

Recogía, por las calles, papeles,
trozos de cinta, algodones usados,
huesos de oliva, culos de vaso, se diría
que añadía, dulcísima, a su

ostensible, notoria miseria
la otra miseria del pueblo, anónima,
amontonando, coordinando un válido
monumento general a la miseria,

una quijada de burro, el asa de un jarrón,
las cataplasmas usadas para algún orzuelo,
los viejos preservativos de los panadizos,

y la encontraron, muerta, en una cueva,
y una vecina le encontró dos mil
duros, de los de la mano en el culo, en una tinaja.

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (LXXXI)

La drapaire, antiga comadrona, recorda...

81

El carro vell de la drapaire, que era
una comare que en un altre poble
ostentaria el deganat, amb tota
la dignitat atribuïda al càrrec,

creuava el poble, cruixidor i sempre
sense greix a les rodes, baratant
pells de conill per plats o per pitxers;
i la drapaire, o la comare, amarga,

silenciosa, al fons del carro, trista,
considerava les discutidores
veïnes, i aquells dies, més bé grecs,

que els ficava les mans a l’entrecuix
i, tirant a bon braç, els treia sempre,
entre el pixum, la sang i els pèls, un fill.

81

El carro viejo de la trapera, que era
una comadre que en otro pueblo
ostentaría el decanato, con toda
la dignidad atribuída al cargo,

cruzaba el pueblo, chirriante y siempre
sin grasa en las ruedas, trocando
pieles de conejo por platos o jarrones;
y la trapera, o la comadre, amarga,

silenciosa, en el fondo del carro, triste,
rememoraba las discutidoras
vecinas, y aquellos tiempos, más bien griegos,

cuando les ponía las manos en la entrepierna
y, estirando con fuerza, les sacaba siempre,
entre orines, sangre y pelos, un hijo.

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (LXXX)

Torna de nou el cec, l'altíssim orb, a les pàgines d'aquest llibre.

80

Es palpaven al marge, a Borbotó,
adeleradament i lluminosa,
lliures els pits que al sol de juny tenien
una madura qualitat de fruits,

i advertirien, ningú sabé com,
que l’orb estava, altíssim, als seus peus,
aturat com davant d’un precipici,
amb una obscura, sorda consciència,

i li tiraren pedres i li ompliren
de sang la cara inexpressiva, atònita,
i així aniria pels carrers del poble

i arribaria, per la nit, a casa,
i soparia sense obrir la boca.
No pegaria un ull aquella nit.

80

Se palpaban en el ribazo, en Borbotó,
ansiosa y luminosamente,
libres los pechos que bajo el sol de junio tenían
una madura cualidad de frutos,

y advirtieron, nadie sabe cómo,
que el ciego estaba, altísimo, a sus pies,
detenido como ante un precipicio,
con una oscura, sorda conciencia,

y le lanzaron piedras y le llenaron
de sangre la cara inexpresiva, atónita,
y así caminaría por las calles del pueblo

y llegaría, ya de noche, a casa,
y cenaría, sin abrir la boca.
No pegaría ojo aquella noche.

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (LXXIX)

Amb quina tendresa ens parla sempre dels gosos...

79

El mut dolcíssim, candidíssim, tendre,
amb el besllum sobtat dels homicidis,
i disposat a fer alguna cosa
per qui fos, solidari i habilíssim,

seria un ca, i en el mercat les dones,
sempre intuint, sense voler-ho, enigmes,
el maltractaven i ell fugia, alegre,
tot ple de dents de solidesa invicta,

i no tindria, en arribar a vell,
ningun barber empapussant-lo ni un
cabàs on jaure i gemegar, atònit.

Ningú no ha pogut dir què ha estat del mut,
si és mort, si se n’ha anat, si va lligat
darrere un carro de la Pobla o Llíria.

79

El mudo dulcísimo, candidísimo, tierno,
con el vislumbre repentino de los homicidios,
y dispuesto a hacer cualquier cosa
por quien sea, solidario y habilísimo,

sería un perro, y en el mercado las mujeres,
siempre intuyendo, sin quererlo, enigmas,
lo maltrataban y él huía, alegre,
lleno de dientes de solidez invicta,

pero no tendría, cuando llegase a viejo,
ningún barbero, empapuzándole ni un
capazo donde yacer y gemir, atónito.

Nadie ha podido saber qué ha sido del mudo,
si está muerto, o se ha ido, o si va atado
tras un carro cualquiera de la Pobla o de Llíria.

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (LXXVIII)

Una estampa molt simpàtica. Al menys a mi m'ho sembla. En alguna cosa havia d'entretenir la nit, el guàrdia...

78

Era una nit d’aquelles de gener,
d’un fred intens, d’una humitat crescuda,
i a meitat del carrer dit de Bailén
estava, ert, el vigilant, dins el

capot voluminós, i t’inspirà
un fratern sentiment aquella cosa
que s’anomena compliment del deure,
necessitat de traure’s un jornal,

els hiverns implacables de València
per més que diga la literatura,
amb aquella humitat, boscosa, enorme,

fins que advertires que sota el capot,
aquell capot voluminós, feixuc,
eixien quatre cames, dos de dona.

78

Era una noche de aquellas de enero,
de un frío intenso, de humedad crecida,
y a mitad de la calle de Bailén
estaba, yerto, el vigilante, dentro de

su voluminoso tabardo, y te inspiró
un fraternal sentimiento aquella cosa
que llamamos cumplimiento del deber,
necesidad de ganarse un salario,

los inviernos implacables de València
por mucho que la literatura diga,
con aquella humedad, boscosa, enorme,

hasta que advertiste que de bajo el tabardo,
aquel tabardo voluminoso, pesado,
salían cuatro piernas, dos de ellas de mujer.

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (LXXVII)

De quines figues ens parla, de Mallorca estant, exactament, l'Estellés?

77

Al rei En Pere li agradaven molt
les figues –era cosa de família,
encara que no ho diga, quan ho diu,
En Martínez Ferrando, que ho sabia–,

però les de Mallorca li sentaren
malament, què hem de fer-li, i això que
la història de l’illa, en bona part,
és una dolça i ben plàcida història

de figues, poc abans del fill d’En Jaume,
quan En Jaume envià la concubina,
casant-la amb l’emblemàtic portugués.

Era el temps que el meu poble ja tenia
un noble i eixamplat crèdit de figues,
i ja hi havia figues burjassotes.

77

Al rey Don Pedro le gustaban mucho
los higos –era cosa de familia,
aunque no lo diga, cuando lo dice
Don Martínez Ferrando, que lo sabía–,

pero los de Mallorca le sentaron
mal, què le vamos a hacer, y eso que
la historia de la isla, en buena parte,
es una dulce y muy plàcida historia
de higos, poco antes del hijo de Don Jaume,
cuando Don Jaume despidió a la concubina,
y la casó con el emblemático portugués.

En aquel tiempo mi pueblo ya tenía
un noble y afamado crédito en sus higos,
y ya había higos burjasotanos.

La meva concepció del món. Bertrand Russell (i XIII)

I arribem per fi a l'ultim capítol d'aquesta llarga sèrie d'entrevistes. Quin pot ser el futur de la humanitat?

Malgrat tots els perills evidents, malgrat les circumstàncies de guerra freda en què aquestes entrevistes es van produir, en Bertrand Russell es mostra optimista.

Tan optimista como en Woodrow Wyatt, per altra banda. Si no ho creieu penseu en la setmana laboral de deu hores que pensaven tan propera.

Confiem, pel nostre bé, en que vagi encertat.

I espere que hàgeu gaudit amb aquesta sèrie, i millor si us ha fet pensar, ni que siga una mala micona.

XIII - El possible esdevenidor de la humanitat

Woodrow Wyatt. - Durant les nostres converses, Lord RusselI, hem tocat una gran varietat de temes. Quin total us sembla que ens donen aquests, calculats en termes de por o d'esperança per a la humanitat?

Lord Russell. - Aquesta és una pregunta que resulta extraordinàriament difícil de contestar, puix que algunes de les possibilitats que entreveig per a l'esdevenidor de la humanitat són esperançadores, mentre que n'hi ha d'altres que presenten més aviat un aspecte tenebrós. Crec que, amb propòsits de definició faríem millor d'inclinar-nos a favor d'aquestes darreres.

W. - Comencem, doncs, amb pessimisme. Què és el que podem esperar en aquest sentit?

R. - Jo diria -suposant, com hem fet fins ara, que la raça humana no s'esborri ella mateixa del mapa desencadenant una gran guerra- que el perill més gran de tots els que ens sotgen és el de la mecanització. Crec que és perfectament possible que, per raó de les successives descobertes i de les possibilitats administratives i d'organització, el món quedi tan organitzat que desapareguin les mínimes oportunitats de diversió.

W. - Creieu que potser predominarà el tipus administratiu?

R. - No m'estranyaria gens. El tipus administratiu combinat amb una mena d'eficiència científica, perquè ara pot fer coses que abans no podia fer. Uns quants poden ésser un bé. però si en fem un gra massa, el resultat serà, segurament, desastrós.

W. - Quina mena de coses dolentes us sembla que podria fer aquest tipus administratiu?

R. - En primer lloc podria, començant en els jardins d'infància i seguint les etapes posteriors de l'educació, aconseguir un enorme poder sobre els pensaments i l'opinió de la gent, de manera que el que un hom pogués pensar, esperar o témer ho haguessin determinat. en lloc d'ell, les autoritats educatives; les seves esperances i els seus temors seran, exactament, aquells que les esmentades autoritats creguin convenients, i una part essencial de la seva educació consistirà a inculcar-li el convenciment que el seu govern és el millor del món. la qual cosa no sempre pot resultar una sàvia mesura.

W. - Però, ¿no hi haurà sempre un grup sòlid de gent independent i amb una forta personalitat, com ara vós, capaç de negligir aquesta mena d'educació?

R. - Em sembla que no. No, la gent del tipus al qual jo pertanyo es desenvolupà en un món passat de moda i menys organitzat del que preveig per al futur; un món on hi havia més escapatòries, més capgirades, més excepcions; on la gent no era fabricada amb motlle, que és la idea dominant del que crec que succeirà en l'esdevenidor.

W. - Em sembla que heu dit alguna cosa sobre el fet que les persones no podrien gaudir de vida personal si aquest tipus administratiu aconseguia la superioritat. No podríeu precisar un xic més?

R. - Sí. Considerem el que, potser, serà l'aspecte més important de tot aquest assumpte: l'eugenèsia. Suposem que un govern científic estigués obsessionat per les possibilitats de crear una raça més perfecta que la nostra. És perfectament obvi, des d'un punt de vista purament científic, que la futura raça hauria de sortir, posem, d'un 5 % dels homes i d'un 30 % de les dones, que serien, en aquells moments, els millors mascles i les millors femelles de la raça humana, i que, per tal d'assegurar-se l'èxit, capessin tots els altres. Bé, jo diria que això havia de resultar bastant desagradable, i així i tot puc veure, perfectament, la possibilitat que es produeixi el fet.

W. - ¿Creieu seriosament en la possibilitat que la ciència, amb la idea de fer el que sigui amb el màxim de rigor científic, pugui arribar a obsessionar la gent de manera que acabi passant un fet semblant?

R. - Sí. Ho crec, moguts per l'interès d'aconseguir la victòria en la guerra, puix que és perfectament clar que podríeu produir una raça d'aquesta mena. Una raça com aquesta de què parlo seria molt més eficient en la guerra que una població produïda per mètodes tradicionals, accidentals i atzarosos. De la mateixa manera i amb la mateixa facilitat que han convençut el poble, els governants actuals, que les armes atòmiques són indispensables perquè l'adversari en disposa, podrien convèncer-lo que la depuració de la raça era una cosa que calia portar a terme perquè l'altre bàndol era segur que la realitzaria.

W. - Aquest és un concepte bo per a una novella de l'estil de 1984, o d'Un món feliç, però, creieu veritablement que pot arribar a ésser una realitat, fóra de l'òrbita comunista? Vull dir, creieu que les opinions conformistes poden arribar tan lluny?

R. - Considero que a l'Occident el perill és menor que al món comunista. Però existeix, i més amenaçador que no ens pensem.

W. - Quines opinions, quina manera de vestir, quins costums conformistes i quines altres menes de conformisme creieu que existeixen?

R, - Bé, considerem, per exemple, l'art. Durant els meus viatges, especialment a Amèrica, m'he adonat que senten un enorme respecte per l'art; que glorifiquen els artistes europeus i paguen unes grans quantitats de dòlars per llurs obres; però que a cap nen americà no se li permet de gaudir de l'excepcional mentalitat indispensable per a arribar a ésser un artista, de manera que els artistes que ells reverencien són europeus i no americans.

W. - Us sembla que l'art rus s'ha vist perjudicat?

R. - No puc assegurar-ho rotundament, puix que no he estat a Rússia, però jo diria que sí. A desgrat del Doctor Zhivago, em sembla que la literatura russa ha experimentat una baixa molt forta. Vull dir que, a l'època tsarista, la literatura russa era una cosa exquisida; i no crec que ningú pugui dir el mateix de la de l'època actual.

W. - I el “ballet”?

R. - El “ballet” és una relíquia de l'època tsarista. Quan vaig veure'l, el 1920, em produí la mateixa impressió que un grapat de flors en un gerro: era molt bonic, però li faltava la fresca vitalitat de la terra. Jo diria que, actualment, no és res més que una peça de museu.

W. - Preteneu significar amb això que aquest conformisme del qual hem parlat podria portar-nos a un estat d'ossificació general en el qual no s'esdevingui res de nou?

R. - Sí. Crec que correm un gran perill d'arribar en aquest punt: Una mena de societat bizantina estàtica, que visqués sense cap canvi una generació darrera l'altra, fins que la darrera resultés tan estereotipada que la gent no pogués suportar-ho i, avorrida, l'esborrés del mapa.

W. - Una de les dificultats amb les quals sembla enfrontar-se l'home és que mai no pot fer les coses senceres; molt sovint comença el que sigui d'una manera satisfactòria i, després, es veu arrossegat a un o altre extrem. Us sembla que aprendrà mai a moderar-se?

R. - Podeu estar segur que ho desitjo... i que ho crec molt necessari. Crec, també, que hi ha la possibilitat que passi així, i no prenc pas per l'evangeli aquests funestos auguris que hem estat examinant; tinc grans esperances que no es produiran.

W. - ¿Podem examinar ara aquelles altres possibilitats més positives?

R. - Bé, jo voldria dir que el que més ens cal és adonar-nos dels mals del món, incloent-hi els que, si bé abans no podíem impedir, ara sí que ho podem fer. Aquests mals continuen existint únicament perquè la gent dóna caliu dins la seva ànima a passions que són dolentes i per culpa de les quals senten poca inclinació a fer les gestions indispensables perquè els seus consemblants siguin també feliços. Crec que el punt fonamental dels problemes del món actual, a la vista de la puixança de la tècnica moderna, està en la psicologia individual, en les passions negatives de l'individu. Si ens n'adonéssim i si, ultra això, ens adonéssim també que per a ésser feliços en un món tan estretament integrat com el d'avui, és indispensable tolerar que els nostres veïns siguin feliços també, per molt que els odiem... Bé, crec que, si es realitzaven aquestes premisses, viuríem en un món més feliç del que hàgim pogut suposar mai.

W. - Quina mena de mals us sembla que podríem allunyar de la nostra vida si la gent dominés les passions de la manera que suggeriu?

R. - El primer de tots, la guerra; en segon lloc, la pobresa. En èpoques passades era impossible que la majoria de la gent pogués evitar la pobresa, però avui sí que en pot fugir; si el món es decidia, d'una vegada i per sempre, a favor d'aquesta solució, en quaranta anys desapareixeria de la faç de la terra. El delme pagat a les malalties ha disminuït enormement i encara es podria reduir més. No hi ha cap raó per la qual la gent no hagi de poder gaudir de freqüents períodes de plena felicitat.

W. - Bé, jo diria que ara parlem de la creació d'un bé positiu. Quins altres béns positius creieu que pot realitzar l'home en l'esdevenidor?

R. - Això dependrà, en gran part¡ de l'educació. Sóc de l'opinió que s'hauria d'insistir, en educar la jovenalla, que la humanitat és una gran família amb interessos comuns i que, per tant, la cooperació és molt més important que la competència, i que estimar el teu veí no és sols un deure moral que les esglésies tracten d'inculcar en l'ànim de llurs fidels, sinó, també, la política més assenyada des del punt de vista de la pròpia felicitat.

W. - Un dels beneficis que la ciència sembla que no tardarà a aportar a la humanitat és el de la setmana laboral de deu hores. Què farà l'home amb tot el temps que li quedarà lliure?

R. - Si la mena de món que jo imagino quan em sento feliç pot existir, farà totes aquelles coses que la gent adinerada i amb una certa cultura ha fet en èpoques passades. Considereu, per exemple, l'aristòcrata del segle divuit, que molt sovint era home d'una gran cultura. Podia disposar de tot el seu temps i sabia en què ocupar aquestes hores de lleure, encara que molts feien coses que hauria estat millor que no haguessin fet. Tot amb tot, la gran majoria féu coses excel·lents, protegint l'art i construint meravellosos palaus voltats de bellíssims jardins. Quan em sento el cor alegre, preveig un món en el qual tothom podrà dedicar-se a aquesta manera de “perdre el temps” perquè tothom haurà assolit un nivell cultural prou elevat.

W. - Què deixeu per a l'aventura, en aquest món particular?

R. - L'aventura, haurien de solucionar-la les autoritats. És a dir, aquestes haurien de poder proporcionar, sense noves despeses ni de temps ni de cabals, tota mena d'empreses que tinguessin un fons d'aventura i de perill i tot. Qualsevol persona que ho desitgés hauria de poder visitar el Pol Nord, o l'Antàrtida, o escalar les muntanyes més altes de la terra. I si arriba l'època dels viatges espacials, tothom hauria de tenir l'oportunitat de participar-hi. Aquesta mena de coses canalitzarien els impulsos que, en l'actualitat, acaben desembocant en la guerra.

W. - Quin és el missatge final que us agradaria dirigir a la humanitat futura?

R. - Els diria: Teniu, gràcies als vostres coneixements, un poder a les mans que l'home mai no havia tingut; podeu fer servir aquest poder com cal o fer-ne un mal ús; l'emprareu encertadament si us adoneu que la humanitat constitueix una sola i gran família, i que tots podem ésser feliços o sentir-nos dissortats. Ja han passat els temps en què una minoria poc escrupolosa vivia a cos de rei a costes dels sofriments i la misèria de la gran massa constituïda per la resta dels mortals. Aquests temps ja han passat, com dic." i ningú no aguantaria que aquest fet tornés a produir-se: haureu d'aprendre a viure amb el convenciment que és indispensable, perquè vosaltres sigueu feliços, que ho sigui també el vostre veí. Crec que si la gent és educada d'una manera assenyada, no trobarà cap dificultat a admetre, com a condició necessària per a la pròpia felicitat, la felicitat d'altri. De vegades, en un somni, veig un món curull de gent feliç, d'éssers vigorosos i intel·ligents entre els quals no hi ha ni opressors ni oprimits; un món d'éssers humans conscients que llurs interessos comuns pesen més que no pas aquells que puguin presentar-se amb un cert antagonisme, que s'esforcen per assolir totes aquelles possibilitats realment esplèndides i que solament la intel·ligència i la imaginació humanes poden convertir en realitat. El món pot arribar a ésser tal com jo l'he somniat, si els homes es proposen que sigui així. I si aquest món arriba a tenir vida real, viurem en un món molt més gloriós, molt més esplèndid, més feliç i més ple d'imaginació i d'emocions positives que qualsevol altre que hàgim conegut mai.

* * * * * * * * * *

XIII - El posible futuro de la humanidad

Woodrow Wyatt. - Durante nuestras conversaciones, Lord RusselI, hemos tocado una gran variedad de temas. ¿Qué resultado os parece que nos ofrecen éstos, calculados en términos de miedo o de esperanza para la humanidad?

Lord Russell. - Ésta es una pregunta que resulta extraordinariamente difícil de contestar, ya que algunas de las posibilidades que entreveo para el futuro de la humanidad son esperanzadoras, mientras que hay otras que presentan más bien un aspecto tenebroso. Creo que, con propósitos de definición haríamos mejor en inclinarnos a favor de estas últimas.

W. - Empecemos, pues, con el pesimismo. ¿Qué es lo que podemos esperar en este sentido?

R. - Yo diría -suponiendo, como hemos hecho hasta ahora, que la raza humana no se borre ella misma del mapa desencadenando una gran guerra- que el mayor peligro de todos los que nos acechan es el de la mecanización. Creo que es perfectamente posible que, en razón de los sucesivos descubrimientos y de las posibilidades administrativas y de organización, el mundo quede tan organizado que desaparezcan las mínimas oportunidades de diversión.

W. - ¿Creéis que quizás predominará el tipo burócrata?

R. - No me extrañaría nada. El tipo burócrata combinado con una especie de eficiencia científica, porque ahora se puede hacer cosas que antes no podía hacer. Unos cuantos pueden ser un bien. Pero si nos pasamos, el resultado será, seguramente, desastroso.

W. - ¿Qué tipo de cosas malas os parece que podría hacer este tipo burócrata?

R. - En primer lugar podría, empezando en los jardines de infancia y siguiendo en las etapas posteriores de la educación, conseguir un enorme poder sobre los pensamientos y la opinión de la gente, de manera que aquello que uno pudiera imaginar, esperar o temer lo hubieran determinado, en lugar de él, las autoridades educativas; sus esperanzas y sus temores serían, exactamente, aquéllos que las mencionadas autoridades crean convenientes, y una parte esencial de su educación consistiría a inculcarle el convencimiento de que su gobierno es el mejor del mundo. lo cual no siempre puede resultar una sabia medida.

W. - Sin embargo, ¿no habrá siempre un grupo sólido de gente independiente y con una fuerte personalidad, como Usted, capaz de sobrevivir a este tipo de educación?

R. - Me temo que no. No, la gente del tipo al cual yo pertenezco se desarrolló en un mundo pasado de moda y menos organizado de lo que preveo para el futuro; un mundo donde había más escapatorias, más cambios, más excepciones; dónde la gente no era fabricada en molde, que es la idea dominante de lo que creo que sucederá en el futuro.

W. - Me parece que habéis dicho alguna cosa sobre el hecho de que las personas no podrían disfrutar de vida personal si este tipo burócrata consiguiera el poder. ¿No podríais precisar un poco más?

R. - Sí. Consideremos lo que, quizás, será el aspecto más importante de todo este asunto: la eugenesia. Supongamos que un gobierno científico estuviera obsesionado por las posibilidades de crear una raza más perfecta que la nuestra. Es perfectamente obvio, desde un punto de vista puramente científico, que la futura raza tendría que salir, pongamos, de un 5% de los hombres y de un 30% de las mujeres, que serían, en aquellos momentos, los mejores machos y las mejores hembras de la raza humana, y que, con el fin de asegurarse el éxito, castraran a todos los otros. Bien, yo diría que eso resultaría bastante desagradable, y sin embargo puedo contemplar, perfectamente, la posibilidad de que esto se produzca.

W. - ¿Creéis seriamente en la posibilidad de que la ciencia, con la idea de hacer lo que sea con el máximo rigor científico, pueda llegar a obsesionar a la gente de modo que acaben pasando cosas parecidas?

R. - Sí. Lo creo, movidos por el interés de conseguir la victoria en la guerra, ya que queda perfectamente claro que podríais producir una raza de este tipo. Una raza como ésta de que hablo sería mucho más eficiente en la guerra que una población producida por métodos tradicionales, accidentales y azarosos. Del mismo modo y con la misma facilidad que han convencido al pueblo, los gobernantes actuales, de que las armas atómicas son indispensables porque el adversario dispone también de ellas, podrían convencerle de que la depuración de la raza era una cosa que había que llevar a cabo porque el otro bando seguro que la estaría también realizando.

W. - Éste es un concepto bueno para una novela del estilo de 1984, o de Un mundo feliz, sin embargo, ¿creéis verdaderamente que puede llegar a ser una realidad, fuera de la órbita comunista? Quiero decir, ¿creéis que las opiniones conformistas pueden llegar tan lejos?

R. - Considero que en Occidente el peligro es menor que en el mundo comunista. Pero existe, y más amenazador de lo que creemos.

W. - ¿Qué opiniones, qué manera de vestir, qué costumbres conformistas y qué otros tipos de conformismo creéis que existen?

R - Bien, consideremos, por ejemplo el arte. Durante mis viajes, especialmente a América, me he dado cuenta de que sienten un enorme respeto por el arte; que glorifican a los artistas europeos y pagan unas grandes cantidades de dólares por sus obras; pero que a ningún niño americano se le permite disfrutar de la excepcional mentalidad indispensable para llegar a ser un artista, de manera que los artistas que ellos reverencian son europeos y no americanos.

W. - ¿Os parece que el arte ruso se ha visto perjudicado?

R. - No puedo asegurarlo rotundamente, ya que no he estado en Rusia, pero yo diría que sí. Pese al Doctor Zhivago, me parece que la literatura rusa ha experimentado un bajón muy fuerte. Quiero decir que, en la época zarista, la literatura rusa era algo exquisito; y no creo que nadie pueda decir lo mismo de la de la época actual.

W. - ¿Y el "ballet"?

R. - El "ballet" es una reliquia de la época zarista. Cuando lo vi, en 1920, me produjo la misma impresión que un manojo de flores en un jarrón: era muy bonito, pero le faltaba la fresca vitalidad de la tierra. Yo diría que, actualmente, no es nada más que una pieza de museo.

W. - ¿Pretendéis decir con eso que este conformismo del cual hemos hablado podría llevarnos a un estado de cosificación general en el que no ocurra nada nuevo?

R. - Sí. Creo que corremos un gran peligro de llegar a este punto: Una especie de sociedad bizantina estática, que viviera sin ningún cambio una generación detrás de otra, hasta que la última resultara tan estereotipada que la gente no pudiera soportarlo y, aburrida, la borrara del mapa.

W. - Una de las dificultades con las cuales parece enfrentarse el hombre es que nunca puede hacer las cosas enteras; muy a menudo empieza lo que sea de una manera satisfactoria y, después, se ve arrastrado a uno u otro extremo. ¿Os parece que aprenderá alguna vez a moderarse?

R. - Podéis estar seguro de que lo deseo... y que lo creo muy necesario. Creo, también, que hay la posibilidad de que así ocurra, y no tomo en absoluto como un evangelio estos funestos augurios que hemos estado examinando; tengo grandes esperanzas que no se producirán.

W. - ¿Podemos examinar ahora aquellas otras posibilidades más positivas?

R. - Bien, yo querría decir que lo que más falta nos hace es darnos cuenta de los males del mundo, incluyendo los que, si bien antes no podíamos impedir, ahora sí que podemos hacerlo. Estos daños continúan existiendo únicamente porque la gente alimenta dentro de su alma pasiones que son malas y por culpa de las cuales siente poca inclinación a realizar las gestiones indispensables para que sus semejantes sean también felices. Creo que el punto fundamental de los problemas del mundo actual, a la vista de la pujanza de la técnica moderna, está en la psicología individual, en las pasiones negativas del individuo. Si nos diéramos cuenta y si, a mayor abundamiento, nos diésemos cuenta también de que para ser felices en un mundo tan estrechamente integrado como el de hoy, es indispensable tolerar que nuestros vecinos sean felices también, por mucho que les odiemos... Bien, creo que, si se dieran estas premisas, viviríamos en un mundo más feliz de lo que hayamos podido suponer nunca.

W. - ¿Qué tipo de males os parece que podríamos alejar de nuestra vida si la gente dominara las pasiones de la manera que sugerís?

R. - El primero de todos, la guerra; en segundo lugar, la pobreza. En épocas pasadas era imposible que la mayoría de la gente pudiera evitar la pobreza, pero hoy sí que puede evitar; si el mundo se decidiera, de una vez por todas, a favor de esta solución, en cuarenta años desaparecería de la faz de la tierra. El tributo pagado a las enfermedades ha disminuido enormemente y todavía se podría reducir más. No hay ninguna razón por la que la gente no tenga que poder disfrutar de frecuentes periodos de plena felicidad.

W. - Bien, yo diría que ahora hablamos de la creación de un bien positivo. ¿Qué otros bienes positivos creéis que puede realizar el hombre en el futuro?

R. - Eso dependerá, en gran parte de la educación. Soy de la opinión de que se tendría que insistir, al educar a la juventud, en que la humanidad es una gran familia con intereses comunes y que, por tanto, la cooperación es mucho más importante que la competencia, y que amar tu vecino no es solo un deber moral que las iglesias tratan de inculcar en el ánimo de sus fieles, sino, també, la política más juiciosa desde el punto de vista de la propia felicidad.

W. - Uno de los beneficios que la ciencia parece que no tardará en aportar a la humanidad es el de la semana laboral de diez horas. ¿Qué hará el hombre con todo el tiempo que le quedará libre?

R. - Si el tipo de mundo que yo imagino cuando me siento feliz puede existir, hará todas aquellas cosas que la gente adinerada y con una cierta cultura ha hecho en épocas pasadas. Considerad, por ejemplo, el aristócrata del siglo dieciocho, que, muy a menudo, era hombre de una gran cultura. Podía disponer de todo su tiempo y sabia en qué ocupar sus horas de ocio, aunque muchos hacían cosas que habría sido mejor que no hubieran hecho. Con todo, la gran mayoría hizo cosas excelentes, protegiendo el arte y construyendo maravillosos palacios abovedados y bellísimos jardines. Cuando me siento con el corazón alegre, preveo un mundo en el que todo el mundo podrá dedicarse a esta manera de "perder el tiempo" porque todo el mundo habrá alcanzado un nivel cultural lo bastante elevado.

W. - ¿Qué dejáis para la aventura, en este mundo particular?

R. - La aventura, tendrían que solucionarla las autoridades. Es decir, éstas tendrían que poder proporcionar, sin nuevos gastos ni de tiempo ni de bienes propios, todo tipo de empresas que tuvieran un fondo de aventura y de peligro incluso. Cualquier persona que lo deseara tendría que poder visitar el Polo Norte, o la Antártida, o escalar las montañas más altas de la tierra. Y si llega la época de los viajes espaciales, todo el mundo debería tener la oportunidad de participar. Este tipo de cosas canalizarían los impulsos que, en la actualidad, acaban desembocando en la guerra.

W. - ¿Cuál es el mensaje final que os gustaría dirigir a la humanidad futura?

R. - Les diría: Tenéis, gracias a vuestros conocimientos, un poder en las manos que nunca el hombre había poseído; podéis utilizar este poder como es debido o hacer un mal uso; lo utilizaréis acertadamente si os dais cuenta de que la humanidad constituye una sola y mayor familia, y que todos podemos ser felices o sentirnos desdichados. Ya han pasado los tiempos en que una minoría poco escrupulosa vivía a cuerpo de rey a costa de los sufrimientos y la miseria de la gran masa constituida por el resto de los mortales. Estos tiempos ya han pasado, como digo y nadie soportaría que este hecho volviera a producirse: tendréis que aprender a vivir con el convencimiento de que es indispensable, para que vosotros seáis felices, que lo sea también vuestro vecino. Creo que si se educa a la gente de una manera juiciosa, no encontrará ninguna dificultad en admitir, como condición necesaria para la propia felicidad, la felicidad de otros. A veces, en un sueño, veo un mundo rebosante de gente feliz, de seres vigorosos e inteligentes entre los que no hay ni opresores ni oprimidos; un mundo de seres humanos conscientes de que sus intereses comunes pesan más que lo que puedan presentarse con un cierto antagonismo, que se esfuerzan en alcanzar todas aquellas posibilidades realmente espléndidas y que solamente la inteligencia y la imaginación humanas pueden convertir en realidad. El mundo puede llegar a ser tal como yo lo he soñado, si los hombres se proponen que sea así. Y si este mundo llega a tener vida real, viviremos en un mundo mucho más glorioso, mucho más espléndido, más feliz y más lleno de imaginación y de emociones positivas que cualquier otro que hayamos conocido nunca.