Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (LXXX)

Torna de nou el cec, l'altíssim orb, a les pàgines d'aquest llibre.

80

Es palpaven al marge, a Borbotó,
adeleradament i lluminosa,
lliures els pits que al sol de juny tenien
una madura qualitat de fruits,

i advertirien, ningú sabé com,
que l’orb estava, altíssim, als seus peus,
aturat com davant d’un precipici,
amb una obscura, sorda consciència,

i li tiraren pedres i li ompliren
de sang la cara inexpressiva, atònita,
i així aniria pels carrers del poble

i arribaria, per la nit, a casa,
i soparia sense obrir la boca.
No pegaria un ull aquella nit.

80

Se palpaban en el ribazo, en Borbotó,
ansiosa y luminosamente,
libres los pechos que bajo el sol de junio tenían
una madura cualidad de frutos,

y advirtieron, nadie sabe cómo,
que el ciego estaba, altísimo, a sus pies,
detenido como ante un precipicio,
con una oscura, sorda conciencia,

y le lanzaron piedras y le llenaron
de sangre la cara inexpresiva, atónita,
y así caminaría por las calles del pueblo

y llegaría, ya de noche, a casa,
y cenaría, sin abrir la boca.
No pegaría ojo aquella noche.