Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (XCVIII)

La desaparició d'un cantor, i és que l'alcohol no ha estat mai bo per a la veu...

98

Cantà sarsueles i cantà la Missa
de Salvador Giner a Borbotó,
i ja tenia, en un esmalt, el seu
retrat, amb el seu nom –Rossend Garcia

Martínez–, en el nínxol que s’havia
comprat, com es comprà també la làpida,
on ja tenia el nom, en versals dignes,
al cementeri de Benimaclet.

Morí, bufat, a Burjassot, la nit
de la pujada de Sant Roc: va caure,
quan anava pel marge, dins la séquia.

Aparegué en Montcada, el cos inflat,
preponderant la panxa, com si anàs
a cantar “El cantar del arriero”.

98

Cantó zarzuelas y cantó la Misa
de Salvador Giner en Borbotó,
y ya tenía, en un esmalte, su
retrato, con su nombre –Rossend García

Martínez–, en el nicho que se había
comprado, cómo se compró también la làpida,
donde ya figuraba su nombre, en dignas versales,
en el cementerio de Benimaclet.

Murió, mamado, en Burjassot, la noche
de la subida de San Roc: cayó,
cuando caminaba por el ribazo, a la acequia.

Apareció en Montcada, el cuerpo hinchado,
enorme la barriga, como si fuese
a cantar: “El cantar del arriero”.