Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (LXXXII)

Un altre personatge. Aquest amb la síndrome de Diògenes.

82

Arreplegava, pels carrers, papers,
trossos de veta, cotó-en-pèls gastats,
pinyols d’oliva, culs de got, diria’s
que afegia, dolcíssima, a la seua

ostensible, notòria misèria
l’altra misèria del poble, anònima,
amuntegant, coordinant un vàlid
monument general a la misèria,

un queixal d’ase, l’ansa d’un pitxer,
els micapans usats d’algun mussol,
els vells preservatius dels cercadits,

i la trobaren, morta, en una cova,
i una veïna li trobà dos mil
duros, de la mà la cul, dins una gerra.

82

Recogía, por las calles, papeles,
trozos de cinta, algodones usados,
huesos de oliva, culos de vaso, se diría
que añadía, dulcísima, a su

ostensible, notoria miseria
la otra miseria del pueblo, anónima,
amontonando, coordinando un válido
monumento general a la miseria,

una quijada de burro, el asa de un jarrón,
las cataplasmas usadas para algún orzuelo,
los viejos preservativos de los panadizos,

y la encontraron, muerta, en una cueva,
y una vecina le encontró dos mil
duros, de los de la mano en el culo, en una tinaja.