Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (LXXXVIII)

Quins temps, aquells, quan les dones portaven la cassola al forn, per coure.

Ara, totes les cases tenen forn.

88

Del forn aquell que hi ha al carrer dels Lladres
tornes a casa, el davantal alegre,
tan opulenta de braons i pits
–més que de pits, diríem de mamelles–,

I a les pupil·les la vivacitat,
o la perversitat, o la lascívia,
allò que intranquilitza, allò que excita,
allò que mai no s’aclareix del tot;

i en la cassola de l’arròs al forn
–l’arròs eixut, d’aquell prestigi gòtic–,
la cabeçola que al marit li agrada,

la cabeçola del cabrit atònit,
amb aromades fulles de llorer
i ulls perdurables d’estranyesa bíblica.

88

Del horno aquel que hay en la calle de los Ladrones
regresas a tu casa, alegre el delantal,
tan opulenta de bíceps y de pechos
–más que de pechos, diríamos de tetas–,

y en las pupilas la vivacidad,
o la perversidad, o la lascivia,
aquello que intranquiliza, lo que excita,
lo que nunca se aclarará del todo;

y en la cazuela del arroz al horno
–el seco arroz, de aquel prestigio gótico–,
la cabeza que le gusta al marido,

la cabeza del cabrito atónito,
con aromáticas hojas de laurel
y ojos perdurables de extrañeza bíblica.