Estic ara llegint la sèrie "Autopista Galàctica", transcripció d'una famosa radio-comèdia de Douglas Adams emesa per la BBC, una hilarant i surrealista història que narra les aventures d'Arthur, a qui li han ensorrat la casa per fer una circumval·lació, al mateix temps que els vogons ensorren la terra per fer una autopista galàctica de circumval·lació, Ford Prefect, un habitant de Betelgeuse 5 i col·laborador del famós llibre "Guia de l'autoestopista galàctic", Zaphod Beeblebrox, president de la galàxia, i Trillian una altra terrestre, acompanyant d'aquest darrer.
A la quarta novel·la, "Fins una altra i moltes gràcies pel peix" trobem una descripció d'un bar d'estació de ferrocarrils la qual és una bona mostra de l'humor desbaratat d'aquest llibre:
Per alguna estranya raó, els bars propers a les estacions sempre tenen un aspecte fosc, una mena especial de deixadesa, una particular pal·lidesa en les empanades de porc.
Però pitjor que les empanades de porc, són els sandvitxos.
A Anglaterra persisteix la sensació de que preparar un sandvitx interessant, atractiu, o abellidor és una cosa pecaminosa que només fan els estrangers. "Que estiguin secs", és la consigna amagada en alguna banda de la consciència col·lectiva nacional, "que siguin com de goma. Si voleu que els punyeteros sandvitxos estiguin frescs, renteu-los un cop a la setmana."
És prenent sandvitxos als bars els dissabtes a l'hora de dinar, com els britànics proven d'expiar els seus pecats nacionals, qualsevulla que aquests siguin. No tenen gens clar quina classe de pecats són, i tampoc no volen saber-ho. Aquesta és la mena de coses que u no vol saber. Però siguin els que siguin, queden àmpliament expiats amb els sandvitxos que s'obliguen a menjar.
Si hi ha alguna cosa pitjor encara que els sandvitxos, son les salsitxes que trobem sempre al costat. Cilindres sense alegria, plens de cartílags, que floten en un mar d'alguna cosa calenta i trista, amb una agulla de plàstic en forma de capell de xef de cuina: en memòria, podríem pensar, d'algun cuiner que odiava el món i morí oblidat i sol entre els seus gats a una escaleta de servei en Stepney.
Les salsitxes són per a aquells que saben quins són els seus pecats, i en volen expiar algun en concret.
A la quarta novel·la, "Fins una altra i moltes gràcies pel peix" trobem una descripció d'un bar d'estació de ferrocarrils la qual és una bona mostra de l'humor desbaratat d'aquest llibre:
Per alguna estranya raó, els bars propers a les estacions sempre tenen un aspecte fosc, una mena especial de deixadesa, una particular pal·lidesa en les empanades de porc.
Però pitjor que les empanades de porc, són els sandvitxos.
A Anglaterra persisteix la sensació de que preparar un sandvitx interessant, atractiu, o abellidor és una cosa pecaminosa que només fan els estrangers. "Que estiguin secs", és la consigna amagada en alguna banda de la consciència col·lectiva nacional, "que siguin com de goma. Si voleu que els punyeteros sandvitxos estiguin frescs, renteu-los un cop a la setmana."
És prenent sandvitxos als bars els dissabtes a l'hora de dinar, com els britànics proven d'expiar els seus pecats nacionals, qualsevulla que aquests siguin. No tenen gens clar quina classe de pecats són, i tampoc no volen saber-ho. Aquesta és la mena de coses que u no vol saber. Però siguin els que siguin, queden àmpliament expiats amb els sandvitxos que s'obliguen a menjar.
Si hi ha alguna cosa pitjor encara que els sandvitxos, son les salsitxes que trobem sempre al costat. Cilindres sense alegria, plens de cartílags, que floten en un mar d'alguna cosa calenta i trista, amb una agulla de plàstic en forma de capell de xef de cuina: en memòria, podríem pensar, d'algun cuiner que odiava el món i morí oblidat i sol entre els seus gats a una escaleta de servei en Stepney.
Les salsitxes són per a aquells que saben quins són els seus pecats, i en volen expiar algun en concret.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada