contadores de visitas
Un altre relat que m'arriba als ulls com una foto en sèpia.
No tothom podia permetre's el senyor metge. El metge era per a les malalties greus. La vida normal i les seues disfuncions eren tractades a través de sanadors especialitzats, que cobraven una voluntat simbòlica.
Recorde una tia meua, germana de mon pare, que "passava llista", amb una beta roja de més o menys un metre, beneïda d'estranquis, el divendres sant, i que anava plegant i desplegant sobre la panxa del xiquet amb "parada de ventre", mentre mussitava unes oracions.
En aquest poema el sanador és un home, un cec, un curiós personatge que seguirà apareixent en aquest llibre, i que a diferència de ma tia, no era pas beat com ella. Ja anirem coneixent els seus costums.
Remeis perduts ja en la nit dels temps...
8
Tenia un tacte suavíssim d’orb,
i amb els dits, untats d’oli, recorria,
com resseguint en una vella pedra
els torpes signes d’una inscripció,
el dur tambor adolorit del ventre,
mentre aixecava, enterbolits, els ulls
com demanant als implacables déus
–els déus ocults, de pampolós baix ventre,
sempre bevent i fornicant a manta,
que s’oblidaven de les criatures–,
una mesquina, analfabeta, atònita
mostra paterna de comprensió
per a l’infant que des de fa cinc dies,
segons la mare, no fa com Déu mana.
8
Tenía un tacto suavísimo de ciego,
y con los dedos, untados en aceite, recorría,
como siguiendo en una piedra antigua
los torpes signos de una inscripción,
el duro tambor dolorido del vientre,
mientras levantaba, enturbiados, los ojos
como pidiendo a los implacables dioses
–los dioses ocultos, de emparrado bajo vientre,
siempre bebiendo y fornicando a tope,
que se olvidaban de las criaturas–.
una mezquina, analfabeta, atónita
muestra paterna de comprensión
para el pequeño que desde hace cinco días,
según dice su madre, no caga como Dios manda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada