Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (XCI)

Torna l'Estellés a parlar-nos dels seus poemes, del seu difícil part, i del previsible oblit en què quedaran.

91

Res quedarà de tot açò, a la fi,
si no és allò que més ens puga fotre,
escarbotant, entre les dolces síl·labes,
l’afany ocult i desvalgut dels càtars;

esventrant les metàfores més tèbies
o les expressions més inexpertes;
però malgrat aquella saviesa,
vagament insensats –o al·lucinats,

si així us agrada més–, insistim, tercs,
amunteguem tristesa i desventura,
la programem en ritmes i estupor,

dipositem, sobre la taula, mots,
els documents gastats de la misèria,
la identitat en digitals febrils.

91

Nada quedarà de todo ésto, al final,
sino lo que más nos pueda joder,
escarbando, entre las dulces sílabas,
el afán oculto y desvalido de los cátaros;

destripando las metáforas más tibias
o las expresiones más inexpertas;
pero a pesar de aquella sabiduría
vagamente insensatos –o alucinados,

si os gusta más así–, insistimos, tercos,
apilamos tristeza y desventura,
la programamos en ritmos y estupor,

depositamos, sobre la mesa, palabras,
los documentos raídos de la miseria,
la identidad en febriles dígitos.